Arlet Ferrer Heras –
Com a treball de recerca, el tema de la Guerra Civil pot semblar repetitiu i poc original; els joves haurien de fer-ne sobre temes més actuals, potser. Tot i així, és precisament el fet que hi hagi tants aspectes encara per investigar sobre aquesta època el que m’anima a tractar-lo. Vaig decidir investigar la part de l’exili. Volia esbrinar què en sabem, dels refugiats espanyols.
El meu treball se centra al voltant de famílies refugiades que van anar a parar al Llemosí, una regió de França. La visita al poble màrtir Oradour-sur-Glane i veure la memòria històrica defensada pels francesos descendents d’exiliats van donar-me el coratge de pensar que jo també podia aportar un gra de sorra per apropar-nos més al nostre passat.
La recerca ha consistit, doncs, a visitar museus, memorials, assistir a conferències…, però també m’he informat llegint llibres i còmics que il·lustren un passat del qual tenim poques fotografies. Tanmateix, el que ha definit el treball han estat les entrevistes i conèixer la gent que m’ha ajudat. Això suposava desplaçar-se per diferents parts de França: el Llemosí, la Normandia, París… Notava que el record de les víctimes de la Primera i Segona Guerra mundials era molt present a tots els pobles, on hi havia monuments amb la llista de morts per França. Reconeixien amb plaques els llocs en què agruparen jueus per ser deportats a camps de concentració. Els ateneus republicans lluiten encara per tal que els espanyols que van combatre contra els nazis també tinguin un reconeixement que ja és més significatiu que el d’Espanya.
Cada testimoni em parlava en una llengua diferent (català, castellà o francès), depenent de la llengua que va aprendre dels seus pares. Mostrar francesos que utilitzen l’idioma del país d’on provenen o on van néixer ens recorda que, tot i no haver viscut a Espanya, no volen oblidar l’idioma matern dels seus pares, l’idioma que correspon al país on haurien crescut si no hagués estat per la guerra.
Recullo els seus testimonis amb la intenció que siguin coneguts per tothom qui vulgui, perquè les seves veus han d’anar acompanyades amb les dels joves perquè no s’oblidi el que van patir els seus familiars.
Hauríem de ser conscients que els camps de concentració, la guerra i la separació de famílies han existit des de fa molt de temps. Els refugiats que moren avui dia pateixen el mateix que van haver de patir els pares d’aquests testimonis. Ajudem-los abans que passin els anys i esdevinguin un passat dolorós, com tants d’altres.
Deixa un comentari