Educació Inclusiva: Antecedents i estat actual – Disseny universal per a l’aprenentatge i intervenció educativa

La necessitat d’un canvi important cap a una escola més inclusiva s’ha fet sentir amb més força en les últimes dècades. La diversitat de l’alumnat i la seva acollida és una qüestió que cap sistema educatiu pot eludir avui dia. Si a les dècades dels vuitanta i noranta es van implementar programes d’integració educativa amb l’objectiu d’obrir les portes dels centres educatius ordinaris als alumnes amb discapacitat o amb necessitats educatives especials, actualment aquesta perspectiva es veu seriosament qüestionada a favor d’una escola inclusiva (Giné, 2009).

Globalment, en els anys vuitanta el qüestionament dels models segregadors d’educació (en centres especialitzats) va portar a implementar mesures per integrar els alumnes amb necessitats educatives especials a les escoles ordinàries. Aquestes mesures es van acompanyar de canvis superficials en l’organització escolar i no es van centrar en aspectes més crucials tal com el currículum o els mètodes d’ensenyament. Fins no fa gaire, el terme habitual en parlar d’educació especial era “integració educativa”. Ens remuntem a l’any 1982 amb la promulgació de la Llei d’Integració del Minusvàlid[1] (LISMI, 1982). Aquesta Llei disposava d’una sèrie de mesures que recollien els corrents més avançats en matèria d’atenció social a les persones amb discapacitat. Com a desenvolupament dels principis educatius continguts a la LISMI (secció tercera, de l’article 23 al 31), i dins de les mesures que recull, considerava la integració escolar com un mitjà fonamental per a la integració social de les persones amb una discapacitat. És a partir d’aquesta Llei, i com a desenvolupament dels principis educatius que conté, que es va publicar a Catalunya el Decret 117/1984 sobre l’ordenació de l’educació especial per la seva integració en el sistema educatiu ordinari. Més endavant, es va revisar i actualitzar pel Decret 299/97[2], on es definia l’educació especial no com un subsistema educatiu sinó com un “conjunt de mitjans d’ordre personal, tècnic i material posats a disposició dels diferents nivells educatius del sistema escolar ordinari perquè doni ple compliment al dret constitucional d’aquests ciutadans a l’educació”. En conseqüència, s’establia que l’escolarització dels alumnes amb necessitats educatives especials (NEE) havia de fer-se preferentment en els centres ordinaris, i només de forma excepcional es faria en centres d’educació especial. En suma, seguint l’estela dels moviments pedagògics internacionals més influents, es comencen a qüestionar els models d’integració escolar: la simple escolarització de tots els alumnes sota un mateix sostre, sense veure implicats canvis més profunds en l’estructura del sistema educatiu i en l’organització escolar; no respon prou a la diversitat de necessitats de l’alumnat i no té en compte les diferències individuals (UNESCO, 2007 i 2008).

A partir de l’any 2000 és quan paulatinament canviem el terme d’integració pel d’inclusió. És un error pensar que respon únicament a un canvi de terminologia, sense comportar un canvi substancial del model d’intervenció precedent, en el qual ens centràvem en l’alumne, en les seves dificultats i en la manera d’integrar-lo al sistema. En la inclusió hi ha una evolució conceptual. Deixem de pensar exclusivament en el subjecte per centrar-nos més en l’entorn d’aprenentatge, el context i la seva influència sobre el desenvolupament i els aprenentatges d’aquest alumne. És també una nova forma de pensar l’educació. Això implica la identificació i l’eliminació de les barreres en l’aprenentatge, en la participació i en la socialització de tots i totes (Macarulla i Saiz, 2009). Aquest enfocament inclusiu posa l’atenció en els processos de millora dels entorns educatius. Emfatitza que el centre és el que ha de donar una resposta educativa des d’una perspectiva institucional i per a tota la diversitat de l’alumnat -capacitats, interessos i motivacions, estils i ritmes d’aprenentatge, maduració, origen. Es fa evident que no tan sols els organismes internacionals -la UNESCO, l’OCDE, l’ONU, l’OMS-,  els organismes europeus -l’European Agency for Special Needs and Inclusive Education- i les iniciatives legislatives al nostre país i comunitat reconeixen l’educació inclusiva com un dels imperatius educatius més importants per al desenvolupament de la qualitat i l’equitat en l’educació. Hi ha una creixent acceptació entre tots els països, recolzada per l’article 24 de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (2006), a afirmar que l’educació inclusiva ofereix les millors oportunitats educatives per a tots els estudiants, amb i sense discapacitat.

Malgrat les dificultats conceptuals encara presents en l’àmbit internacional i el dilema que segueix viu entre integració i inclusió en moltes parts del món, un dels reptes més importants és la implementació de l’educació inclusiva com a eix transversal en el centre de l’organització i funcionament dels sistemes educatius, en particular en el desenvolupament dels programes curriculars i de les pràctiques pedagògiques diversificades (Amadio i Opertti, 2011). Ara ens podem preguntar com hauria de ser una escola realment inclusiva: què hem de fer i com fer-ho? Doncs bé, intentarem donar resposta a cadascuna d’aquestes qüestions de forma breu i concisa.

Partim de la base que una escola inclusiva és aquella que acull tot l’alumnat sense distinció per raons de condicions personals de capacitat i d’origen ètnic, és per això que l’escola ha d’oferir a tot l’alumnat les oportunitats educatives i ajudes curriculars, personals i materials necessàries per al seu progrés personal i acadèmic. L’escola ha d’assegurar la presència, participació i progrés de tot el seu alumnat. Cal, per tant, proporcionar als alumnes els mitjans per eliminar les barreres que puguin impedir la seva participació en els centres ordinaris i, en la mesura del possible, dins del grup de referència.

Ara ens podem plantejar què fer i com fer-ho. Així, doncs, és evident que el projecte educatiu, les programacions d’aula, els plans individualitzats, etc. han de tenir en compte els ajustaments, els recursos generals i singulars, els criteris d’avaluació i altres mesures d’escolarització per eliminar les barreres de l’aprenentatge que impedeixen el desenvolupament de tot l’alumnat. És obvi que esdevenir un centre educatiu inclusiu implica un procés. Als centres educatius, sovint, tot això els suposa canvis profunds que s’han de consensuar entre tota la comunitat educativa. Un procés singular per a cada centre, perquè els centres -com els alumnes- també són diversos. Les característiques de cada centre (història, actuacions d’innovació, actituds, formació i treball en equip del professorat, disseny arquitectònic, entorn sociocultural i econòmic, etc.) han de ser tingudes en compte. Tot i aquestes premisses, podem apuntar alguns aspectes que ens poden ajudar en aquesta reflexió entorn del que cal fer. Per tal que un centre educatiu esdevingui realment inclusiu, cal el següent:

  1. Identificar quines són les barreres, les dificultats que la institució amb la seva pròpia tradició i la seva organització té per garantir la participació i el progrés del seu alumnat. Per exemple: d’accés a l’edifici, aules, patis, etc.; d’accés al currículum pels materials i metodologies emprades, etc., i el sistema d’avaluació i progrés, etc.
  2. Identificar les barreres de l’aprenentatge i la participació perquè ens permet reduir-les i ajuda en l’aprenentatge i creixement de l’alumnat, així com també de tota l’organització.
  3. Impulsar metodologies que afavoreixin la participació de tot l’alumnat (la recerca ha evidenciat unes metodologies molt més afavoridores pel que fa a la participació que d’altres. En són un exemple el treball cooperatiu, el treball per projectes, la tutoria entre iguals…).
  4. Optimitzar els recursos de suport personal, materials i organitzatius. És evident que cal pensar en organitzacions espai–temps que afavoreixin la innovació, la incorporació de les TIC/TAC, etc.).

Els materials de l’Index for inclusion (Booth i Ainscow, 2004) i la Guia per a l’anàlisi, la reflexió i la valoració de pràctiques inclusives  (Duran, Ginè i Marchesi, 2010) poden ser una guia de gran utilitat en aquest procés de formació i de canvi. Parteixen de la realitat i dels coneixements previs de cada centre, impliquen tota la comunitat educativa en el procés (no únicament el professorat) i es fonamenten en la reflexió i millora de les pròpies pràctiques escolars. Si bé és cert que els centres educatius han de fer aquest procés cap a un centre inclusiu, també és cert que els docents que formem actualment a les escoles de mestres han de poder-hi contribuir activament. Compartim i transcrivim algunes de les reflexions de Padrós (2010) i Carbonell i Paret (2017), en què exposa que l’atenció a la diversitat en una aula requereix moltes habilitats i estratègies per part dels docents que hi treballen.

Un d’aquests aspectes -i en el qual ens centrem en aquest treball- és modificar la forma de planificar/dissenyar el procés d’ensenyament-aprenentatge. D’aquesta manera aconseguim una millora en la pràctica educativa del professorat i donem una resposta més ajustada als interessos i les necessitats educatives de l’alumnat. Per tal de millorar aquesta planificació, optem per les propostes del disseny universal per a l’aprenentatge (DUA) que es va generar en l’àmbit del disseny arquitectònic i que, posteriorment, s’ha aplicat en molts altres àmbits i també l’educatiu. És per aquesta raó que abans d’introduir l’apartat en què es donen unes orientacions pel que fa al disseny d’una intervenció educativa, volem presentar breument les pautes del DUA (CAST, 2011; 2014).

Notes

[1] Llei 3/1982, actualment refosa conjuntament amb la Llei 51/2003, de 2 de desembre, d’igualtat d’oportunitats, no-discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat, i la Llei 49/2007, en el Reial Decret Legislatiu 1/2013, de 29 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seva inclusió social.

[2] El Departament d’Ensenyament ha iniciat els tràmits per elaborar un nou decret que regularà l’escolarització dels alumnes amb NEE, i que s’hauria de convertir en la palanca que promogués tots els canvis necessaris perquè el sistema educatiu català esdevingui veritablement inclusiu. Aquest Decret s’ha publicat el 17 d’octubre de 2017: DECRET 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu
inclusiu.

Referències

Amadio, M. & Opertti, R. (2011). Educación inclusiva, cambios de paradigmas y agendas renovadas en América Latina.  A: Perspectivas interregionales y regionales sobre educación inclusiva: revisión de la 48ª reunión de la Conferencia Internacional de Educación. Ginebra: UNESCO IBE, 108-123] Aquest article és una versió modificada del text original en espanyol, publicat a: Dávila, P., Naya, L. (Eds.). Infancia, Derechos y Educación en América Latina. Donostia: Erein, 2010.

Booth, T. & Ainscow, M. (2004). Índex per a la inclusió. Guia per a l’avaluació i millora de l’educació inclusiva. Barcelona: ICE-UB.

Carbonell i Paret, E. (2017). Escoles Inclusives, Escoles de Futur. Collecció Referents, 12.Barcelona:Rosa Sensat

CAST (2011; 2014). Universal Design for Learning Guidelines version 2.0. Wakefield, MA: Author.

Decret 117/84, de 17 d’abril, sobre l’ordenació de l’educació especial per a la seva integració en el sistema educatiu ordinari. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya Núm. 435, 18/05/1984. (vigent fins a la publicació del Decret 299/1997, sobre l’atenció educativa a l’alumnat amb necessitats educatives especials).

Decret 299/1997, de 25 de novembre, sobre l’atenció educativa a l’alumnat amb n.e.e. publicat al DOGC núm 2528, 28.11.1997 (derogat pel Decret 150/2017)

Decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu. publicat al DOGC núm 7477, 17.10.2017.

Duran,D.; Giné,C. & Marchesi, A. (2010). Guia per a l’anàlisi, la reflexió i la valoració de pràctiques inclusives. Generalitat de Catalunya. Departament d’Educació.

Giné, C. (2009). “Aportaciones al concepto de inclusión. La posición de los organismos Internacionales”. A: La educación inclusiva. De la exclusión a la plena participación de todo el alumnado. (pp.13-24). Barcelona: Horsori.

Ley 13/1982, de 7 de abril, de integración social de los minusválidos.  «BOE» núm. 103, de 30 de abril de 1982, páginas 11106 a 11112 (7 págs.) (Vigente hasta el 04 de Diciembre de 2013). Recuperado https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1982-9983

Macarulla, I. & Saiz, M. (2009). Buenas prácticas de escuela inclusiva. La inclusión de alumnado con discapacidad. Barcelona:Editorial GRAO

Padrós Tuneu, N. (2010). Planificació general a l’aula inclusiva. El cas del Solsonès.Treball de recerca per a l’obtenció del títol del Diploma d’Estudis Avançats dirigit pel Dr. Robert Ruiz Bel Facultat d’Educació Universitat de Vic. http://repositori.uvic.cat/xmlui/handle/10854/1743?show=full

Real Decreto Legislativo 1/2013, de 29 de noviembre, por el que se aprueba el Texto Refundido de la Ley General de derechos de las personas con discapacidad y de su inclusión social. Boletín Oficial del Estado (Número: 289, 03/12/2013, Disposición nº 12632, Páginas: 95635-95673) Recuperado http://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2013-12632 UNESCO (2007). IBE-

UNESCO. Preparatory Report for the 48th International Conference on Education. Paris:

UNESCO. Disponible a: <http://unesdoc.unesco.org/images/0017/001776/177661e.pdf[consulta: 7 de desembre de 2014]. UNESCO (2008). Conferencia Internacional de Educación. Documento de Referencia. Ginebra: UNESCO. Disponible a:<http://www.ibe.unesco.org/fileadmin/user_upload/Policy_Dialogue/48th_ICE/CONFINTED_48-3_Spanish.pdf> [consulta: 7 de desembre de 2014].

Origen: Educació Inclusiva: Antecedents i estat actual – Disseny universal per a l’aprenentatge i intervenció educativa

QUI SÓC?

Hola,

sóc la Yolanda Fariñas, mestra d’educació especial.

Actualment estic treballant a un centre d’educació especial, on porto des de l’any 2005.

M’agrada llegir, viatjar i gaudir de la família!

Gaudeixo amb la meva feina i m’agrada aprendre cada curs coses noves. Aprendre per innovar, per crèixer com a professional!

 

Yolanda