1. Comience desde la infancia dando a su hijo todo lo que pida. Así crecerá convencido de que el mundo entero le pertenece.
2. No se preocupe por su educación ética o espiritual. Espere a que alcance la mayoría de edad para que decida libremente.
3. Cuando diga palabrotas ríaselas. Esto le animará a hacer cosas aún más graciosas.
4. No le regañe ni le diga que está mal algo que hace. Podría crearle complejos de culpa.
5. Recoja todo lo que deja tirado: libros, ropa, juguetes. Así se acostumbrará a cargar la responsabilidad en los demás.
6. Déjele leer todo lo que quiera. Esterilice sus platos y vasos, pero no le importe la basura que pueda llegar a su mente.
7. Riña a menudo con su cónyuge ante él: a su hijo/a no le dolerá tanto cuando la familia se rompa.
8. Dele todo el dinero que quiera, no vaya a creer que para tenerlo es necesario trabajar.
9. Satisfaga todo sus caprichos. El sacrificio y la austeridad podrían producirle frustraciones.
10. Póngase de parte de su hijo en todos los conflictos con profesores y vecinos. Piense que tienen prejuicios contra él y sólo quieren fastidiarle.

Si el nen s’ha acostumat de petit a aconseguir el que vol plorant, és probable, diu la psicòloga, que quan sigui adolescent vulgui aconseguir els seus objectius cridant o a través de la força. “Si se’ls dóna el que volen quan són nens i ploren, allò que els transmetem, el que aprenen, és que demostrant un patiment ostentós poden aconseguir el que volen”. En el fons de qualsevol mala conducta reiterada hi ha, afirma Oberst, un problema de baixa autoestima.

Pel que fa al càstig, no és la solució. “L’aplicació d’un càstig mai és positiva, ja que el nen acostuma a cedir a la força major i obeeix per por al càstig, i no perquè comprèn la necessitat de fer o de deixar de fer determinades coses. El càstig provoca ràbia, sentiment d’humiliació (sentiment d’inferioritat) en el nen i no el porta cap a una conducta alternativa”, escriu Oberst al llibre. A més, diu que no té receptes màgiques. Però el seu llibre, basat en la psicologia d’Alfred Adler, obre portes. Per exemple, quan parla de la convivència positiva. “Les famílies d’avui dia acostumen a tenir poc temps per compartir passant-s’ho bé o jugant. Els pares, a fi de tenir temps per als seus quefers o simplement per descansar, se senten alleugerits quan els fills juguen sols o miren la televisió i els deixen en pau. Sovint la interacció entre pares i fills es produeix quan hi ha un conflicte o un problema, i aquesta interacció sol ser negativa. Però és important que la família comparteixi activitat d’oci (o fins i tot les feines domèstiques) de forma lúdica i divertida per permetre un màxim d’espai per tenir experiències positives. Això també és educació per a la convivència.”

Gaspar Hernández

http://blogs.ccrtvi.com/oficillegir.php