Walipi

Avui he vist publicat en el web del 324 la següent notícia:

El claustre de professors no podrà avaluar els alumnes amb més de quatre suspensos a Catalunya

El titular m’ha fet pensar, El claustre de professors avalua els alumnes? No. És la junta d’avaluació, formada pels professors que durant 9 mesos han fet classe als estudiants, la que fa aquesta avaluació. Si per claustre hem d’entendre la junta d’avaluació, com la cosa hem preocupa llegeixo l’article.

Idees que apareixen a la notícia:

• L’examen de recuperació de setembre sumarà amb l’avaluació continuada i els deures d’estiu.

Com sumarà? Tindrà la mateixa categoria una prova que el treball realitzat al llarg de 9 mesos? Com caldrà comptabilitzar els deures d’estiu? Té sentit una prova de recuperació amb avaluació continuada?

• Els alumnes amb més de suspensos no podran ser avaluats pel claustre (interpreto Junta d’avaluació), que no podrà “fer els ulls grossos a tots els suspensos de l’estudiant”.

Segons la normativa d’avaluació, en el punt 5.5 diu: A les sessions d’avaluació, l’equip docent ha d’acordar les decisions que consideri necessàries per facilitar el procés d’aprenentatge de l’alumnat. Segons aquesta notícia, ara a això se li diu fer els ulls grossos. En aquestes sessions també s’avalua aquells estudiants amb necessitats educatives especials. Pel que sembla això afecta fonamentalment als estudiants de 4t d’ESO. No es diu res d’altres cursos.

• Es presenta aquesta mesura com una segona oportunitat per aprovar les matèries pendents i promoure l’esforç: “Volem que l’alumne prengui consciència del seu aprenentatge i faci un esforç per entrar al curs següent sense assignatures suspeses.” Teresa Pijoan

Res a dir, aquesta declaració d’intencions tots podem assumir-la. Però podem preguntar-nos, aquesta és la manera de prendre consciència del teu aprenentatge? Aquells estudiants que amb l’ajut dels professors no fan aquest esforç al llarg del curs, el faran ells sols durant les vacances d’estiu?

I per acabar, la noticia em sembla que presenta un error important en quant a l’avaluació dels estudiants, no és el claustre el que ho fa, és l’equip docent o junta d’avaluació. Després se’ns presenten un seguit de tòpics per justificar la introducció de modificacions en el sistema d’avaluació: funcionament de les juntes d’avaluació, els exàmens de setembre i els deures d’estiu. Penso que es pot demanar als periodistes un coneixement més profund d’allò sobre el que escriuen i no abusar de l’ús de tòpics que poca cosa aporten a ningú.

I als que dirigeixen la nostra educació, se’ls pot demanar una manera més brillant de justificar les seves decisions i opinions.

En el nostre centre tenim matriculats a 1r de BAT 83 estudiants. Això t’ho miris com t’ho miris representa una assignació de tres línies, amb la corresponent dotació de professorat.

Doncs hores d’ara el Departament ens manté a l’espera d’algun canvi en les dades de matriculació dels estudiants per tal d’acabar de decidir si fa el que ha de fer, augmentar de 2 a 3 línies la dotació del centre. No cal dir que això genera una certa incertesa que en cap cas s’hauria de donar a aquestes alçades de curs, inici del mes de setembre, a menys de 10 dies de començar les classes amb els estudiants. No serà el Departament el que dirà als nois i noies d’aquest primer de BAT que seran més de 40 a classe.

No deixa de sorprendre l’exigència del Departament amb el professorat pel que fa a la retallada de sou i a l’augment de les hores lectives de 18 a 19, (una retallada de sou encoberta) i a la seva capacitat per no exigir-se a ell mateix la feina que ha de fer. La retallada està arribant a nivells ridículs, sembla que es tracti de reduir despesa a qualsevol preu. I això no pot ser. En aquest sentit es molt recomanable la lectura de l’article de Francesc Imbernón: “Pan para hoy, hambre para mañana” Reducir recursos en el sistema educativo es un suicidio colectivo, publicat el passat 31 d’agost a “El País”.

Penso que hem de treballar per aconseguir l’excel·lència, tant en el nostre treball com en el dels nostres estudiants, però ara per ara, ens haurem de quedar contents si aconseguim la normalitat.

Si l’educació us sembla cara, proveu amb la ignorància.

Per cert, algú hauria d’explicar als polítics que els professors treballem 37,5 hores setmanals, i no 20 com he llegit que la Presidenta de la Comunitat de Madrid volia fer creure a tothom.

He estat consultant el web de l’idescat sobre una qüestió que fa anys que em preocupa sobre els resultats acadèmics de nois i noies. Aquesta preocupació acostuma a manifestar-se a final de curs (tot i que sempre la tinc present), quan tenen lloc les avaluacions de final de curs, on es decideix aquells alumnes que promocionen o no de curs o d’etapa. He estat fent una mica de recerca entre la ingent quantitat de dades d’aquest web, (quin  element  per treballar  l’estadística a les aules) sobre aquesta qüestió.

Per exemple:

En començar l’ensenyament obligatori

• A educació infantil i primària hi ha un petit predomini de nens sobre les nenes, amb un percentatge de 51,5% en front del 48,5%.
• A l’educació secundària obligatòria es mantenen, aproximadament aquestes proporcions, 52% en front de 48%. Cosa que sembla lògica, atès que estem parlant d’ensenyament obligatori. Cal dir que seria interessant separar aquest valor per cursos, atès que tinc la intuïció que aquest percentatge va canviant al llarg d’aquesta etapa. Intentaré cercar les dades.

En començar l’ensenyament post-obligatori

• Primera dada que impacta, l’any 2009, el 31,9% de la població estudiantil va abandonar prematurament els estudis. Aquí cal aprofundir en el significat d’aquesta dada: Pot incloure nois/noies que no superen la ESO,  o que abandonen el batxillerat o el cicle formatiu que estiguin fent. No tinc dades per aprofundir en el tema. Però el que si em sembla que hem de saber és que aquest 31,9%  és divideix en un 25,6% de noies i un 38% de nois. Una diferència molt important entre els sexes. Penso que és un primer indicador de que hi ha alguna cosa, en aquest aspecte, que no estem fent bé.
• Segueixen les diferències, anem al batxillerat. En aquest nivell hi podrem trobar un 45,68% de nois i un 54,32% de noies. Pràcticament 10 punts de diferència entre ells. Tinguem present que aquesta comparació té lloc entre nois i noies matriculats. Si tenim present que els nois han abandonat prematurament els estudis un percentatge major que les noies, entenc que la diferència percentual entre els que van començar l’educació secundària obligatòria serà molt més gran.
• Anem ara als Cicles Formatius. Dels estudiants matriculats als CFGM, pràcticament el 60% són nois. Les noies superen per molt poc el 40%. Una diferència important.  Si mirem en canvi els CFGS, veiem que els percentatges tornen al que seria una distribució normal, un 51% pels nois i un 49% per les noies.

Hi ha dos aspectes clars que hem d’afrontar per tal de millorar el sistema educatiu

1. L’abandonament escolar prematur, . ÉS molt alt, a la Unió Europea frega el 15%. Però pel que fa referència als nois és  extremadament alt, un 38%. Què fa que a 4 nois de cada 10 no els interessi el que fem a les escoles? No cal oblidar tampoc que són 25 noies de cada 100.
2. Les dades mostres que l’ensenyament que fem a les escoles crea un biaix, al meu entendre artificial,  als estudiants. Les noies van fonamentalment al batxillerat i els nois a la formació professional. Ens hen de plantejar i discutir què estem fent, a nivell de currículum, a nivell de metodologia, a nivell d’activitats, a nivell d’organització dels centres, per què  es manifesti aquesta situació.

Un parell d’idees ens poden ajudar a iniciar la discussió:

En el meu web, WALIPI, hi podreu trobar un article que vaig publicar sobre com els jocs d’estratègia  poden ajudar als nois i les noies amb capacitats però que no les acaben de manifestar a desenvolupar els seu potencial matemàtic.

Potser aquesta xerrada de Ali Carr-Chellman al TED,  “Gaming to re-engage boys in learning” ens pot apuntar algunes idees per a la discussió. La podreu trobar subtitulada en català.

En qualsevol cas el que es segur és que la discussió cal iniciar-la, i després mantenir-la per tal de millorar les anteriors estadístiques.

Internet ens ha permès estar connectats amb tothom i poder accedir a documentació i activitats que professors de tot el món posen a disposició de la comunitat. Però la versió que hem anomenat web 2.0 també permet la interactivitat entre tots els usuaris de la xarxa. Amb la qual cosa els rols de tots els usuaris s’han fusionat. Abans hi havia dissenyadors d’espais web, creadors de continguts per aquests espais i usuaris de webs i de continguts. Ara tots ho fem tot o més bé, tots podem fer-ho tot si així ho desitgem.
Per tant, si volem que els nostres estudiants sortint preparats per al món que els espera, haurem de treballar els tres aspectes: creació d’espais i de continguts i ús d’aquests i altres continguts.
Crec que per fer això cal un canvi metodològic important en les nostres aules. Hem de superar l’ensenyament clàssic de professor a la pissarra explicant i estudiants asseguts a la cadira escoltant, per una metodologia molt més d’acord amb els nous temps que vindran.
Acabo de llegir el pdf que ha publicat el departament sobre l’evolució del projecte eduCAT 1X1, eduCAT2.0. I m’ha semblat que l’única cosa que volen aplicar és la terminologia, el 2.0 del títol. La base d’aquest projecte és la PDI i els llibres de text, inclosos en el projecte; si, encara que sembli mentida.
Sense discutir el valor com a eina de les pissarres electròniques, entenc que tal com està plantejat el projecte pretén perpetuar el model en vigor: ProfessorExplicant-AlumneEscoltant. Per tant en cap cas s’intueix el canvi metodològic necessari que implica l’ús d’eines digitals i d’internet. I cal recordar que aquest és el model que s’ha vingut aplicant de manera habitual a les nostres aules, i que tenim el 30% de fracàs escolar. Alguna cosa hi tindrà a veure, no?
Però hi ha més coses que no entenc:
a) Cap referència als materials produïts per professors i professores en moltes llicències d’estudis, o a societats de professors i professors d’arreu del món que mostren les seves propostes de treball a tothom per tal d’utilitzar-les i millorar-les.

b) Cap referència a la metodologia, només a la tecnologia. Recordeu el vídeo  Tecnologia o Metodologia?
c) Cap referència a la necessitat de treballar en xarxa i per tant, de millorar la connexió a internet de què disposen els centres.
Penso que estem tornant enrere, … Al segle XIX!

What matters in learning science is not only what we know but how we know what we know and how that knowledge came to be. Anything less offers only a partial view of the achievements of science.

Aquesta frase l’he vist en el web de Jonathan Osborne, Catedràtic a School of Education, Stanford University. Fa referència al fet que l’ensenyament-aprenentatge de les ciències es fonamenta en tres parts: el que coneixem, com ho coneixem i com hem arribat a assolir-lo.

Arrel d’aquest coneixement he arribat a una entrevista que li van fer l’any 2005 a “El País” on parlava de les necessitats d’aprenentatge en ciències dels nostres joves.

“Els joves necessiten un ensenyament més reflexiu per connectar amb les cièncie”

Idees interessants que proposa:

1. Treball pràctic: Els estudiants han de relacionar proves i arguments
2. Cal promoure discussions sobre  idees correctes i també i més important, les incorrectes.
3. Les fórmules escrites a la pissarra no serveixen.

Arribarà un moment en que proposa aquestes idees ja no serà innovació, serà realitat. Però quant haurem d’esperar?