Dulce et decorum est
Doblegats com vells captaires sota sacs,
camatorts i tossint com harpies, fanguejàvem renegant
fins que, girant l’esquena a les flames obsessives,
per fi, avançàrem àrduament, cap al repòs llunyà.
Homes, marxant adormits, molts havien perdut botes
i tanmateix ranquejaven, calçats en sang, tots coixos, tots cecs;
embriacs de cansament, sords fins i tot als esmorteïts udols
dels obusos fallits que els queien darrere.
.
–Gas, gas! Ràpid, nois! – Esglaiats i a les palpes,
ens cordàvem just a temps els cascs matussers
quan algú, xisclant i ensopegant encara,
es debatia, torxa humana de foc o de calç…
Difús, rere els vidres entelats i l’espessa llum verda,
en una mar de verdor, el vaig veure negar-se.
.
En cadascun dels meus somnis, enfront dels meus ulls impotents,
es capbussa encara en mi, se’m buida, boqueja i s’ofega.
.
Si en somnis sufocants pogués mai el teu pas
seguir també el furgó a on el vam llançar,
i li miressis els ulls blancs, convulsos, el rostre
penjant de diable a qui el pecat ja repugna.
Si poguessis sentir, a cada sotrac, la sang
xarbotant a dolls pels pulmons corcats de l’escuma,
d’un càncer immund, l’amarg gargall de vilesa,
que nafra sense remei les innocents llengües,
Amic, ja no diries més amb tan delit
al jovent famolenc, que de glòria no té espera
l’antiga Mentida de sempre: “Dulce et decorum est
Pro patria mori”.
Trad. Sílvia Aymerich i Lemos
