Archivo de la categoría: “El romanç de Tristany i Isolda”

El joglar a “Tristany i Isolda”

En aquesta exposició us parlaré del juglar i les seves expressions en l’obre del “Romanç de Tristany i Isolda”. El seu autor Joseph Bédier va escriure aquesta obra a l’any 1900 a partir dels manuscrits que s’han trobat i s’han conservat de les versions de Tristany i Isolda, així que Bédier va haver de traduir en francès les versions que es coneixien i després les va cohesionar i d’aquella cohesió va sortit aquest magnífic conte. A cada començament de capítol i surt dos o quatre versos d’alguns manuscrits, aquest per exemple està en francès : “Isot ma drue Isot ma mie, en vos ma mort, en vos ma vie”. Joseph Bédier va voler que sembles que la seva obra estigués explicada per un juglar del segle XII. Desprès, Carles Riba a l’any 1981 la va traduir al català. Carles Riba era un gran traductor i treballava en textos de idioma antic com el llatí o el grec. Llavors quan va traduir aquest llibre “le roman de Tristan et Iseut” no va firmar com a Carles si no com a Damià Pujol.

En aquest treball us parlaré primerament de com el juglar pren partida a l’obra identificant les lamentacions, les anticipacions i la oralitat. Tot seguit explicaré les tres prediccions de la obra i més tard alguns recursos literaris, refranys i la imatge clara.

El juglar en l’obra des de el primer moment, es posa de part d’uns o d’altres. Això ens ho demostra en les lamentacions, anticipacions i la oralitat. Per una banda les lamentacions que utilitza com “Ai las!” les fa servir en els pàrrafs que els personatges que podríem anomenar bons, els hi passarà un acte dolent. Per altre banda les anticipacions que fa, les utilitza per tenir al públic concentrat, per advertir-los de que després de lo que esta dient, vindrà un episodi amb tensió o que per aquest acte poden arribar a morir.

“abans que davalli la nit, una gran pena s’esdevindrà. No, mai uns enamorats no s’amaren tant i no expiaren més durament”.

Aquesta anticipació fa referència a quan s’escapen al bosc els dos sols amb l’ermità, i el rei Marc els veu dormir. Ens alerta que abans de la nit una cosa terrible passarà amb ells dos. La oralitat es pot localitzar molt bé, sembla que el juglar estigui davant d’un públic en un auditori. “Senyors, prenem consell de Frocí, el nan geperut.”

En el llarg de tota l’historia podem trobar moltes coses repetides, comparacions, hi ha moltes, però de premonicions només en trobarem tres. Una per avisar que ja no serà com abans, un altre que passaria molt dolor i la tercera que no el veuria més viu.

1) “el rei ens ha sorprès”

2) “ ella diu con Guró fou sorprès i occit per l’amor de la dama que ell amava per damunt de tota cosa, i com per astúcia el compte donà el cor de Guró a la seva dona que el menges, i la dolor d’aquesta.”

3) “ a la tercera nit, Isolda somià que tenia a la seva falda el cap d’un gran senglar que li embrutava la túnica de sang; i amb allò va conèixer, que no veuria mai més el seu amic viuent”

La primera i la tercera predicció són bastants clares, vull dir, que no tenen molta explicació, però la segona hi ha que rumiar-se-la. Ja que Guró es una llegenda, i Isolda es compara amb ella.

De recursos Bédier en fa servir molts. Al·literacions, comparacions, personificacions, metàfores, hipèrboles… I les fa servir, com s’usaven en el s.XII.

Comparació: “Tristany es debatia, com un cadell de llop agafat a la trampa”.

Antítesi: “d’odi i d’alegria”.

Personificació: “El vent agafà els seus vestits”.

Metàfores: “-senyor, la bèstia que crèieu desallotjada ha tornat al cau

-Qui?

-Tristany.”

A demés Bédier afegeix refranys com: “ follia no es valentia”. Un altre recurs que hi veiem molt i es propi de la oralitat són les imatges clares perquè la gent s’ho pugui imaginar. Amb les imatges clares va lligada la rapidesa de explicar algunes coses, un atac, pot ser dit molt ràpid i per una trobada amorosa entre els amants, poden estar una pàgina sencera. Una de les imatges definides que ens descriu en un pàrraf és: “la fletxa xiula dins l’aire, ni esmirle ni  oreneta no volen tan de presa, rebenta l’üll del traïdor, li travessa el cervell com la carn d’una poma, i s’atura, vibrant, contra el crani”.

En aquest passatge hi podem notar la crueltat de l’escena. Com s’odiaven un i l’altre.

En conclusió, el juglar era una persona que es dedicava a entretenir al poble, explicar llegendes i cants. Apart tots els recursos literaris, les paraules i expressions ens facilita transportar-nos a l’època. I ara després de llegir el llibre i d’haver entès tot el que sofreixen Tristany i Isolda quan es separen, penseu si seria gratificant aconseguir el teu estimat sense tindre que haver lluitat contra el obstacle de la vida. I, que seria la vida sense amor?

Laura R.(1er batx)

Estudi dels personatges a “Tristany i Isolda”

La relació amorosa de Tristany i Isolda és el tema en el qual gira la novel·la sencera. Aquesta relació és embolcallada per diferents personatges, succesos i el seu inevitable final.

Els personatges estan clarament ambientats en el començament de l’Edat Mitjana (segles XI-XIV).

La zona que indica el romanç en si és  al nord d’Europa. Més concretament, ens indica els territoris de Bretanya (França),  de Gal·es, d’Englaterra i d’Irlanda.

A continuació tenim la definició aproximada de cada personatge i una frase extreta del llibre que ajudarà a complir aquest propósit.
PERSONATGES PRINCIPALS (NUS):

-Tristany

Fill de Rivalèn i Blancaflor. Va passar la infantesa a Kanoel, Leonís, però al ser raptat per uns pirates noruegs va ser portat a Tintagel. Allà passarà gran part de la seva vida. Ha sigut entrenat fins a excel·lir en el maneig de l’espasa, els instruments, la caça i la monta a cavall.

“En veure’l tan noble i tan gallard, ample d’espatlles, abrinat de flancs, fort, fidel i pros,tothom lloava Rohalt de tenir un fill com aquell.”

-Isolda la Blonda

Va ser portada de Irlanda per Tristany com a recompensa per haver matat el drac en Weisefort. Sentia odi cap a Tristany fins que van beure junts el filtre màgic per error. Va portar d’Irlanda la seva serventa Brangiana.

“…Isolda la Blonda, dels cabells d’or, labellesa la qual lluïa ja com l’alba que s’aixeca.”

-Gorvenal

El mentor de Tristany, quasi un fill per ell, l’acompanya on vagi ell i l’ajuda en la seva aventura amorosa.

“Rohalt confià Tristany a un mestre assabentat, el bon escuder Gorvenal.”

-Rivalèn

Era el pare de Tristany. Es va casar amb Blancaflor com a recompensa del Rei Marc, el seu aliat a la guerra. El va matar el duc Morgan.

“Rivalèn, rei de Leonís, passà el mar per portar-li el seu ajut. El serví amb l’espasa i amb el consell, com hauria fet un vasall,…”

-Blancaflor

Era la mare de Tristany i muller de Rivalèn. Al morir Rivalèn, va tornar-se feble i volia morir. Després de donar llum al seu fill, el va batejar Tristany per la tristor que havia sentit durant aquell any que l’havia estat esperant, el besà i es va morir. El fe-tinent Rohalt es va fer càrrec del nen.

“…Marc li donà en recompensa la bella Blancaflor, germana seva, que el rei Rivalèn estimava d’un meravellós amor.”

-Rei Marc

Es va casar amb Isolda i es va enamorar d’ella. Era instat a espiar Tristany péls quatre barons deslleials, per veure si tenia una aventura amb Isolda. Va donar a Rivalèn la seva germana Blancaflor com a recompensa de la seva ajuda.

“En els temps antics, el rei Marc governava Cornualla.”

-Els quatre barons deslleials

Andret, Ganeló, Denoalèn i Gondoine eren els quatre barons que odiaven a Tristany. Andret era nebot del Rei Marc al igual que Tristany. Al pensar que Tristany podía heredar les fortunes i terres del rei, tremolava d’enveja i animaven al rei a anar contra ell.

“Hi havia a la cort del rei Marc quatre barons, els més deslleials dels homes, que odiaven Tristany de mal odi per la seva valentia i per la tendra amor que el rei Marc li portava.”

-Perinís

Era el jove servent de Tristany, que va matar el forester que va delatar a Tristany i a Isolda quan s’amagaven en el bosc.

“Quan Perinís se’n torna cap a Tintagel, s’esdevigué que reparà dins un espessorall el mateix forester que, havent sorprès els enamorats dormits, els havia denunciat al rei. (…) Veié llançar-se-li damunt el vailet (…) el seu bastó giravolta dins l’aire brunzint. El bastó i el crani es romperen a la vegada.”

-Brangiana

La jove serventa de Isolda, que en el viatge d’Irlanda a Tintagel, portava el filtre màgic per enamorar el rei Marc i Isolda. Isolda va trobar l’ampolla i se la va beure amb Tristany.

“…Brangiana entrà i els veié que es miraven e silenci com extraviats (…) corregué a popa, el llançà dins les onades i gemegà:

-Malaurada!, maleït sigui el dia que he nascut, i maleït el dia que he pujat en aquesta nau! Isolda, amiga, i vós, Tristany, heu begut la vostra mort!”

-Kaherdí

Quan Tristany va anar-s’en de Tintagel, Kaherdí va ser el seu amic i el germà de Isolda de les Blanques Mans. Van combatre junts durant contades batalles, entre les quals hi ha la que fereixen a Tristany amb una llança enverinada i d’això mor.

“Kaherdí feu visitar al seu hoste les fortes muralles i la torre mestra, ben flanquejada de bretesques estacades, on s’emboscaven els ballesters.”

-Isolda de les Blanques Mans

Quan Tristany va arribar al castell de Carhaix, no van trigar a

casar-se. Era una bona filadora, d’allà el seu sobrenom.

“…i com les mans de la meva germana fan córrer els fils d’or sobre aquest xamit blanc. A fe, bella germana, amb raó teniu nom d’Isolda de les Blanques Mans!”

Pere N. 1r de batxillerat

Un amor desenfrenat

“Explica la llegenda fa ja cents d’anys, vivien dos amors bojament enamorats, era un amor tan pur un amor desenfrenat, el mes fort enemic que aquell amor sigui derrotat. Es conegueren, es conegueren des de d’infància, ara són majors de repent tot canvia. Entre les famílies hi ha un guerra ensagnada, l’amor es complica, ella intentarà oblidar-lo”.

Tania era una noia de Barcelona mentre que el seu estimat Eduard vivia a Andalusia. Només es veien cada tres mesos. Tania estudiava la carrera de magisteri a la universitat de Barcelona. I ell, treballava al camp ja que no tenia estudis.

Les vacances estaven a punt de començar i Tania estava nerviosa per anar-se’n al poble dels seus avis, on vivia Eduard, a ella sempre li agradava anar al poble i estar amb amics, la colla més Eduard. Sempre es duien molt bé perquè s’estimaven mútuament, però ni un ni l’antre era capaç de confessar-ho. Quant Tania va arribar al poble, es va adonar que tot havia canviat, ara en comptes de jugar a cartes i veure jugar a futbol, s’anaven a donar una volta pels camps tots junts.  En un dels passejos, Tania i Eduard van començar a parlar com no ho feien desde fa molt de temps, tothom es va quedar estranyat que de cop i volta parlessin tant. Per la nit d’aquell mateix dia, l’Ariadna va portar unes galetes que havia preparat la seva mare amb la recepta de l’àvia. Com no hi quedaven més galetes l’Eduard i la Tania la van compartir.

Tania s’havia que estimava a Eduard però com que el seu pare, sempre li havia dit que era una influencia dolenta, y que els seus pares no tenien bona fama doncs no ho volia acceptar. Fins que un dia no aguantava més i s’ho va dir a l’Alba, la seva millor amiga. A ella li va semblar bé, va dir que ho entenia, però que no es tenia que avergonyir perquè la fama molts cops es equívoca. Tania no s’ho podia dir a ningú més, si no es pensaria que s’ha tornat boja. Ningú més que ella veu que Eduard es un bon noi, amb els seus aspectes. Eduard es solitari, va amunt i a baix amb la moto de cent vint-i-cinc sense carnet, i amb el casc blau. La seva samarreta de màniga curta, taronja del bar “la lluna”. Si tothom el veiés com el veu ella, seria magnífic; es alt, té el cabell castany clar, ulls verds, i la cara molt definida com un actor de Holliwood. Però quina llàstima! Ella no sap que l’Eduard encara que l’estimi no estarà amb ella. Ell es molt noble i no tradicionària a Ferran, el germà de Tania.

Va passant el temps i les vacances es van acabant, l’últim dia Tania va parlat amb Eduard, en el mateix lloc que va menjar la galeta, així que Eduard va treure una altre galeta i la partir li va donar mitja a la Tania i l’altre se la va guardar al mitjó del mòbil.

En el viatge Tania va tardar set hores en agafar son, i en aquestes hores va recordar tots els moments que hi havia passat, va pensar en l’Eduard, i va pensar com el seu estimat. Poc a poc anava acceptant el que ja s’havien tots. Van passar quaranta dies, i Tania ja estava desesperada. No es decidia a res, tot li semblava malament, no rebia noticies d’en Eduard desde feia molt de temps, van passar quaranta dies més i la Tania ja estava més feliç ja que quedaven pocs dies pel veure’l un altre cop.

Tania va obrir el cofre de sota el seu llit i va veure la galeta que mesos abans havia partit amb Eduard, la va agafar i se la va menjar. Eduard a Andalusia va posar a rentar el mitjó del mòbil, la va veure, i com no, també se la va menjar.

Això te una part molt bona, però, con veureu a continuació hi causarà problemes.

Tania després de tres mesos, va tornar al poble. I el va tornar a veure. Quan es van trobar, semblava que tinguessin papallones a la panxa. Com mai havien sentit aquesta sensació els va causar molt efecte, tant Eduard com Tania no entenien perquè els havia passat. Ara Tania no podia amagar el que sentia i Eduard no podia estar més de quaranta minuts sense ella. Tania estava molt feliç perquè el tenia, el tenia a ell, al seu nen… però a la seva familiar no li va agradar gens.

Els cosins amb Ferran van agafar a Tania i li van començar a escridassar i a dir-li perquè l’havia fet, perquè havia traït a la família, que no pensava en els demés nomes en ella. Però Tania pensava que ella també tenia dret a ser feliç, així que no els va fer cas. Cada dia Eduard i Tania quedaven darrere les escoles per estar junts sense que ningú els molestes.

L’estiu era llarg, aquest any Tania s’hi pensava quedar mes d’un mes, per estar amb ell i amb la seva família. Quant tot semblava que anava bé, a Eduard li van sortint problemes. Ell s’ajuntava amb gent que no li convé ni per edat ni per res. Aquesta gent es dedicava a córrer amb el cotxe, i com ell anava amb la moto, els policies anaven darrere de ell. Ell cada cop que veu a la policia es tenia que anar perquè si l’enxampaven podia anar a la presó. I aquest fet se li sumava a la fama que té. Eduard si més no, volia tenir a Tania lo més allunyada d’aquest tema millor, però Tania es preocupava per ell i no volia que res dolent li passes.

Eduard va decidir que seria millor deixar a Tania perquè els seus pares tornessin a estar bé amb ella, i que pogués tornar a ser una noia com abans, lliure. A Tania això no li va agradar gens però ho va tindre que acceptar perquè no hi tenia cap altre remei. Tania estava dia i nit trista, no feia res mes que pensar en ell. Eduard havia deixat de parlar a la colla, ara si que estava sol, només amb els quatre tontos del cotxe. I Tania només sortia al carrer per escoltar la moto pujar i baixar. Tania no li havia dit a ningú que ell l’havia deixat de parlar, només ho sabia el seu cosí Gerard que l’espiava per explicar-s’ho el pare de Tania.

Tania va parlar amb Gerard i s’ho va explicar, li va dir que la deixés em pau. Que ja no estava amb ell, que l’havia deixat per la seva culpa i per l’escridassa de l’altre dia. Tania no s’ho perdonaria mai, ella vivia sense vida, ella deia que perquè sortir al carrer, que arbres hi han molts. Tothom es preocupava per ella, no era Tania si no era un cos de matèria sense sentiments, tenia sempre la mateixa cara, ni trista ni contenta si no, com si no passes res interessant en la seva bonica vida.

Eduard en canvi se’l veia bé. Ell intentava semblar feliç, però no ho estava. Cada nit anava darrere les escoles per recordar-ho tot. No s’ho perdonava a sí mateix, però sabia que era el més correcte. L’estiu es va acabar i Tania se’n va anar a fer l’últim curs de la carrera. No es van acomiadar, no es van ni mirar, simplement va pujar al cotxe i se’n va anar.

Tania plorava, plorava com una magdalena, mentre que Eduard es feia el dur davant els amics. Tres mesos més pensava Tania, només tres mesos i ja estaré aquí.

Tania va aprovar la carrera, i sense voler cada cop pensava menys en Eduard, anava sortint, coneixent a gent, però Eduard no. Eduard pensava cada cop més en ella, tenia el calendari a l’habitació, feia una compte enrere, però mai arribava el dia. Eduard es trobava molt malament, ell pensava que era per Tania fins que es va començar a aprimar molt, va anar al metge i el van detectar càncer. Tania no s’havia res d’això, es més, ningú ho sabia. El metge li va receptar unes pastilles per provar si el podien aturar però ell va dir que no volia viure sense ella, i no se les prenia.

Als tres mesos Tania va arribar al poble, com si res, es feia la dura, però encara l’estimava. Ell no aguantava més, així que va agafar la moto i li va dir:

-amiga, si hi ha alguna cosa de la que em penedeixi  més en aquesta vida es haver-te deixat fa tres mesos, se que no em perdonaràs, ni em creuràs si et dic que t’estimo.

-amic, jo t’estimo més encara, però tu em vas dir que no podíem estar junts i jo he refet la meva vida com em vas dir.

-ara, et dic estimada meva, que sense tu no vull viure. Adéu!

Eduard agafà la moto sense casco i sense frens, amb la seva samarreta taronja, i corrents amb la moto, la llum desaparegué.

Ara en la làpida d’Eduard posa: millor morir estimant que viure  amb ànima en pena.

Laura R. (1er Batx)

Damià i Ingrid

Era principis de segle XVII, a les afores de Girona. En una casa opulenta, els Camps, una família de la baixa burgesia estava reunida amb el pare de la una família que vivia al Montsià, els Galera, concertant un matrimoni per els fills dels Camps. Els Camps tenien dos germans: Carles, el gran, habia de contraure matrimoni amb la filla dels Galera. En Carles, de trenta anys, era un home possessiu i altiu, però estimava a la seva gent propera. Damià, el petit, de vintidos anys, com a segon fill baró d’una família rica en aquella época havia de fer-se monjo o capellà. En Damià era tímid pero quan una cosa l’interessava, no parava fins que l’havia resolt, o fet, o preparat. Els Galera tenien una filla, la Ingrid, la cual habia de casar-se amb en Carles Camps. La pobra Ingrid, desde el dia en que li van dir que es casaría amb en Carles, es passava les nits plorant. Estava infeliç perque no volia casar-se, no volia fer el llit al seu marit cada dia després de que s’en vagi a treballar, cuinar-li el menjar i haber de donar-li molts fills. Volia llibertat.

Les dos families estaven acabant de organitzar el casament, quan es faria i el que rebria cada família de l’altre.

-Així que si la meva filla es casa amb el vostre fill Carles, tindre la terçera part de les seves colónies téxtils?- Deia Silvestre Galera, pare de família dels Galera.

-Doncs sí, a canvi de una quarta part de la seva flota de

comerç – Deia Adrià Camps, el pare de Carles.

-Així doncs, el casament serà d’aquí deu dies, no?-.

-Sí, d’aquí deu dies, al diumenge, si no m’equivoco-.

L’endemà, van anar a buscar Ingrid per preparar-la i presentar-li a Carles.

En aquella época els ferrocarrils eren molt primitius, així que van anar a buscar a Ingrid en carruatge. Va anar-hi Damià i Carles a buscar-la.

Quan van arribar a la mansió Galera, ja al vespre, es van adonar que Ingrid encara no havia baixat. Van esperar mitja hora. Finalment, va baixar una Ingrid amb signes evidents que havia plorat i el seu pare Silvestre al darrere amb cara de enuig.

No hi ha paraules per descriure les sensacions que va sentir Damià al veure per primer cop Ingrid. Només podem dir que al final va sentir una gran contradicció, perque entre ella i ell, estava el seu vot de cel·libat i puresa. Tot i així, no podia deixar de mirar-la durant una bona estona. Carles, en canvi, no va reparar en els sentiments del seu germà, sinó en Ingrid, també, que sentia una tendresa similar.

Ingrid per la seva part, es va trobar amb la mirada amb Damià i va veure el seu reflex. Va veure una vida de reprimiment i prohibició, una ànima pura però afligida, un segon jo.

Una vegada en el carruatge, ja de fosca nit, Carles i Ingrid van estar parlant sobre la seva vida després de vuit dies. Més aviat, Carles parlava i Ingrid estava en un altre lloc, amb Damià, que se la mirava, esqueixat entre la seva fe i Ingrid.

Al matí de l’endemà, Damià pregava a la verge María que li dongues un motiu per aquella prova tan difícil. Carles, content dels seu proper matrimoni, havia deixat a Ingrid al carruatge per anar a un café allà proper acompanyat de Silvestre. En deixar a Ingrid sola, estava incomoda i confosa, així que va decidir anar cap on havia anat Damià.

S’el va trobar tallant un petit crucifix amb l’estilet que normalment portava a sobre cada vegada que sortia de casa o el seminari.

-M’han dit que serà capellà- va dir Ingrid a Damià.

Aquesta sobtada interrupció en el seu treball que el va sobresaltar i el fet de que portava el seu coltell a les mans li va fer un petit tallet en la mà dreta.

-Oh, os he fet tallar!- va dir Ingrid, desembolicant-se una mica el xal de seda vermell que portava.

-No, només és un tallet a la mà, no cal que…-va callar quan Ingrid va posar la seva mà en la seva, fent deixar que sagni la ferida amb el xal.

Durant una llarga estona en que els dos ara amants es van tornar a mirar els ulls, estona que els hi va semblar hores, però que només van ser tres segons, Damià, reunint totes les seves forçes, i

maleint-se per haver traït la seva fe i el seu déu, va dir:

-Ingrid, t’estimo. Queda’t amb mi, no puc viure un moment més sense veure els teus ulls.-.

En aquell moment, la vida de Ingrid va parar-se durant uns segons. Després, treient-se de sobre un gran pes que portava suportant durant tota la vida i que el fet de deslliurar-se d’ell costará tres morts

Va dir:

-Jo també t’estimo Damià. No vull casar-me amb en Carles. Vull que siguis tu el meu estimat!Abraça’m!

I tots dos es van abraçar durant bon temps.

Ja fa set dies que Ingrid es a la mansió Camps. Damià i ella es veuen d’amagat, al resguard de mirades del sever Silvestre Galera i del confiat peró feliç Carles Camps. El dia abans del casament, Ingrid aconsegueix escapolir-se de les atencions d’en Carles i s’en va plorant a la quarta planta de la casa, a l’habitació d’en Damià.

- Oh, Damià! No puc viure en aquest infern personal! No puc viure sota les ordes d’un espós ni cuidar de cinc fills que seguiran els passos del seu pare, i tindràn fills, i així fins l’infinit!- Ingrid estava desconsolada.

- Ingrid, avui he penjat l’hàbit sense que la meva família s’en assebentés. Aquesta matinada ens anirem d’aquí, i viurem del bosc i la llenya i l’amor que sentim l’un a l’altre.

- Damià, fas masses sacrificis per mi! No pots…- no va poguer acabar la frase perquè Damià l’havia besada als llavis.

De cop i volta va entrar en l’habitació un Carles boig de furia.

Els enamorats van retrocedir davant aquella encarnització de l’enuig.

- Maleïda pèrfida!!!- cridant això, amb la cara morada de la ira i el dolor, es va treure un ganivet de caça de la butxaca del abric i es va tirar sobre Ingrid.

-No!- va cridar Damià. Amb la velocitat de la desesperació, va treure el seu estilet fi de la butxaca i va apunyalar tres cops al pit a Carles.

Damià, després d’aquesta terrible acció, va semblar-l’hi sentir dels moribunds llavis de Carles: “germà…”.

Llavors va ser conscient del que havia fet i boig de culpabilitat es va immolar amb la mateixa arma que havia utilitzat per matar el seu germà.

Davant aquella macabra escena, impotent, Ingrid va maleïr el destí i es va tirar de la finestra de l’habitació, partint-se el cap contra les llosses del pati interior.

Pere N. 1r de batxillerat

L’estructura al “Romanç de Tristany i Isolda”

Els gèneres literaris. La narrativa.La narrativa és una forma literària en què l’autor es proposa expressar fets reals, imaginaris o fantàstics.Dintre de la narrativa distingim diferents elements bàsics. Aquí és on ens centrarem en aquest treball, concretament en l’estructura.

 L’estructura és la manera com s’ordenen els fets que s’expliquen en una narració. L’ordenació tradicional correspon a una estructura tancada, distribuïda segons l’esquema següent: plantejament ( presentació dels fets i el seu context ), nus ( desenvolupament del cos de la narració i, per tant, de l’acció de la història ) i desenllaç ( resolució dels conflictes plantejats al llarg de l’acció ). Aquest esquema tradicional correspon a una ordenació lineal dels fets.

Altres tipus de narrativa són l’estructura no lineal ( l’acció narrada no es desenvolupa cronològicament, sinó que els fets es poden presentar a partir d’evocacions retrospectives, anticipacions o in media res ) i l’estructura oberta ( no hi ha desenllaç explícit de la història i, en conseqüència, es deixa per la imaginaciño del lector o lectora la resolució final del conflicte ).
Un cop ja sabem aquesta informació, ara nomès ens cal saber una mica de l’autor d’aquest llibre i com no, també seria convenient saber qui va ser el traductor d’aquest llibre que a continuació explicarem.

Autor: Joseph Bédier (París, 1864 – Le Grand-Serre, Droma, 1938) Va nèixer a París al 1864 i morí al 1938. Filòleg francès. Professor a Suïssa el 1889 i al Collège de France, a París, des del 1903. Refutà la teoria romàntica de l’origen de les epopeies i en construí una altra, fundada en l’individualisme de la creació artística. Segons ell, el naixement de l’epopeia francesa fou determinat bàsicament pels contactes de clergues i joglars a través dels monestirs, principalment en les rutes dels grans pelegrinatges. Reaccionà contra el mètode d’editar antics texts usat fins al seu temps. En morir, treballava en Premier siècle des lettres françaises, síntesi del seu pensament. La seva reconstrucció moderna del Romanç de Tristany i Iseu fou traduït al català per Carles Riba. Ara estudiarem una mica sobre aquest últim.

 

Traductor: Carles Riba i Bracons. Va nèixer a Barcelona al 23 de setembre de 1893 i va morir al 1959. Va ser un escriptor i poeta català. Casat amb la poetessa Clementina Arderiu. Autor dels dos llibres que formen Estances, Les elegies de Bierville, Salvatge Cor, Del joc i del foc, Esbós per a tres oratoris, i traductor de obres importants com ho són l’Odissea d’Homer, de les Vides Paral·leles de Plutarc, del teatre de Sòfocles i Tristany i Isolda.

 Ara sí, ja tenim tot al necessari per començar a estudiar l’estructura d’aquest romanç.Es tracta de l’estructura tradicional i lineal, és a dir, introducció, nus i desenllaç. Aquest llibre està escrit en prosa i esta dividit en 19 capítols. Seguidament els nombrarem i intentarem explicar les principals caracterítiques de cada capítol per així poder-nos fer una idea general del llibre que hem llegit.

 CAPÍTOLS. ( abans d’explicar les característiques principals de cada capítol hem afegit les traduccions d’unes petites fites que hi trobem. Estan traduïdes directament del francès medieval ).

 Aquest romanç està dividit en 19 capítols. En el 1r capítol explica la infantesa de Tristany, ( això és la introducció d’aquesta novel·la). El capítol comença amb una frase molt significativa que és aquesta que llegirem a continuació: “us plau de sentir un bell conte d’amor i de mort”.

 CAPÍTOL I : LA INFANTESA DE TRISTANY

 És veritat, van dir: joventut, bella i rient!

 Tot va començar quan el rei de Cornualla, que es trobava en guerra va tenir que demanar ajuda a Rivalèn. Això va fer que desprès d’aquesta guerra, hagués de donar com a recompensa a Marc, la seva germana Blancaflor. D’aquesta relació hi surt un nen anomenat Tristany. Aquest nen és quedà orfe i va ser acollit per Rohalt el Fe-Tinent.

Al cap de set anys Rohalt donà a Tristany a Governal, aquest li ensenyà en pocs anys els principals arts de lluita . El ensenyà a fer servir la llança, l’espasa, l’escut i l´arc, en veure aquell noi tant valent, fort i fidel, la gent es quedà sorpresa amb el fill de Rohalt.

  Poc més tard, Tristany es raptat per uns mariners Noruecs. Diuen que els mariners que agafen a un noi, la mar es furagita i es rebela en contra d’aquests. Tristany és abandonat per els mariners Noruecs i de sobte surt la claror i el mar i les ones es tranquil·litzen i és portat a una platja per aquestes onades.

És trobat per uns munters que portaven un cérvol, Tristany els ensenya noves tècniques per dissecar i repartir el cérvol hi a continuació els munters portaren a Tristany amb el seu rei Marc. Desprès de trobar-se amb el rei marc, Tristany va agafar una arpa i es posà a tocar mentre cantava, el rei es quedà molt sorprès. Passat 3 anys, Tristany, que havia perdut les terres les recuperà fent honor així al seu pare. La frase fa referència a la infància i posterior joventut agradable que va passar Tristany fins el moment en que se’l emporten cap a terres desconegudes per ell.

 CAPÍTOL II : EL MORHOLT D’IRLANDA

 Tristany diu: Ywis et defensaré com un cavaller

Irlanda envià a Morholt a buscar uns diners que el rei Marc els devia. Passen els dies i Morholt arriba a Tintagel per cobrar el que l’hi deu Marc, és a dir, tres-cents minyons i tres-centes donzelles, de l’edat de 15 anys. Marc no vol pagar aquest deute i Morholt diu que si hi ha algun dels seus barons que vulgui lluitar contra ell però ningú del seus barons haccepten. De sobte, Tristany que sempre acompanya el rei Marc a la seves reunions, escoltà allò i li digué a Marc que ell volia fer aquesta lluita a les afores de Tintagel. Morholt acceptar aquesta lluita. Tristany agafà la seva espasa i es dirigí al lloc on es faria aquesta lluita, a l’illa de Sant Samsó. Passen hores i hores quan de sobte es veu en el fons el vaixell de Morholt. La gent va començar a plorar una altra vegada perquè havia sobreviscut a aquella lluita. Seguidament, el vaixell s’alçà i es veu la hombra d’aquell noi tant valent que havia guanyat aquella lluita. Tristany va agafar el vaixell i s’anà cap a llocs desconeguts ja que ell el que volia era viure noves aventures.Un cop arribat a l’illa de Weisefort, on havia viscut Morholt, ningú es va donar compte de que ell era el que havia matat. La citació fa referència a que Tristany protegirà als 300 nens i 300 nenes de 15 anys d’edat (Si Tristany perdia els havia de entregar a Morholt)

 CAPÍTOL III: LA CERCA DE LA BELLA DELS CABELLS D’OR

En pres d’or us ho he pagat paraula de cavaller. Del qual he tingut el més gran dolor.Una vegada més, Tristany s’enfronta amb un enemic. Aquesta vegada és un drac que ha trobat quan ha arribat

Andret, Ganeló, Gondoine i Denoalèm, estaven en contra de Tristany. Andret, li digué a Marc que el millor seria que tingues un fill per deixar-li la seva herència i el seu regnat  Marc demanà que el deixessin pensar. Passaren els dies i en el últim, dues orenetes van entrar  per la finestra amb un cabell de or hi Marc s’afanyà en fer entrar els barons i per comunicar-lis que qui trobés a la dama d’aquest cabell tindria la recompensa ja que la convertiria en la reina, és a dir, la seva esposa. Tristany va somriure perquè ell s’havia que aquell cabell era de Isolda la Blonda.

 Va agafar un vaixell i va navegar fins Irlanda, que era el lloc on es trobava, de sobte, Tistany escoltà un soroll molt fort. Ell li va preguntar a una senyora que era el que estava passant i ella li respongué que aquell soroll era una bèstia.També li va explicar que si mataves a aquell drac ets quedaves amb la reina Isolda com a recompensa. Tristany aconsegueix matar al drac però queda ferit i cau sobre unes fulles, al final del capítol Tristany aconsegueix portar una part del drac com a prova de que l’ha matat. La frase vol dir que el rei ha pagat a Tristany amb or (Isolda té els cabells daurats com l’or) i per això sent dolor, perquè veu marxar a la seva filla cap a Cornualla ben lluny d’ell.

  CAPÍTOL IV : EL FILTRE

 No, no es tractava de vi. Era dolor infinit. Aquell que seria en realitat la tortura inacabable al cor. Aquella que els faria mort tots dos.

Quan s’acosta el dia en que Isolda havia d’anar cap a les terres de el rei Marc, la mare de Isolda agafà a la serventa i li donà un recipient que conté vi màgic, la mare de Isolda diu a Brangiana que aquell vi es per el rei Marc i per Isolda, perquè sempre visquin units sempre per el amor. La nau surt cap a Tintagel, passen el dies, fins que un dia ells decideixen fer un descans. En aquell descans Tristany troba el recipient de vi, al jove se l’hi acut beure-se’l amb Isolda. Ells no s’havien que aquell vi era una recipient magic que l´hi havia donat la mare d´Isolda a Brangiana, passen el minuts, ja no queda ni una gota d’aquell vi, quan de sobte, Brangiana entra i es troba els dos joves asseguts apunt de donar-se un peto, també veu el recipient que li havia donat la mare d´Isolda buit. Aquell recipient era Perquè se’l beguessin Isolda i Marc. Brangiana sap que aquell vi els tindrà units per sempre. Per això la citació diu que no era vi el que els hi estava oferint sinó el filtre d’amor que els duria a la mort.

CAPÍTOL V : BRANGIANA LLIURADA ALS SERFS

 Sobretot tindrà gran valor tal camisa mal donada quan Iseu mal estimat no portava mai

 Tristany arriba amb Isolda al castell de Tintagel . Isolda és rebuda per el seu futur marit, Marc . Desprès de divuit dies Isolda es casaria amb el seu senyor Marc, Isolda es trobava trista però a la vegada feliç perquè ella en veritat estimava ha Tristany i si es casava amb Marc estarien tot el temps junts. Un dia Isolda demana a dos serfs que portin a una dona, que ella diria quina, la matin i la tallein la llengua, dit i fet.

Isolda demanà a Brangiana (ja que ella sap el que va succeir amb el filtre) que anés a recollir unes herbes amb dos serfs, passaren els minuts, Brangiana junt amb el dos serfs anaren fins damunt de la muntanya, allí en la muntanya succeeix una cosa imprevista. El primer serf va agafar la seva espasa, Brangiana es gira per demanar l’ajuda al altre serf però també li respon amb el mateix gest, Brangiana caigué i digué que perquè aquells serfs la volien matar, el serfs contestaren que son ordres de Isolda la seva Reina. Al final els serfs no maten a Brangiana, ja que agafen un gos, el maten i tallen la seva llengua per enganyar a la seva reina, mentrestant havien deixat lligada a Brangiana a un arbre. El serfs es dirigeixen a Tintagel on es trobava la reina. Isolda els tracta d’assassins. Ella diu que els jutjaren els dos serfs per matar a la seva serventa, un dels serf respon que no esta morta, mentrestant el altre serf va corrents per deslligar-la i portar-la amb la seva reina o amiga. Acte seguit, es donen una abraça en senyal d’amor.

La citació fa referència a quan Brangiana es fa passar per Isolda posant?se el seu vestit de dormir i posant?se a llit amb Tristany la nit de noces. Iseu mal estimat no portava mai es refereix a la virginitat.

 CAPÍTOL VI : EL GRAN PI

 Isolda la meva estimada, Isolda la meva amiga, en vós la meva mort, en vós la meva vida

  Aquest capítol comença quan els quatre deslleials descobreixen que Tristany i Isolda tenen una relació amorosa. Brangiana investiga i descobreix el que pensen els cuatre deslleials llavors li comenta aquesta sospita a Isolda .

 Isolda decideix parlar amb Tristany per dir-li que s’ha ha d’anar perquè el quatre deslleials han descobert la seva relació. Tristany se’n va, però sap que no pot anar molt lluny perquè l’amor que sent per Isolda es enorme.

Brangiana descobreix on viu el noble Tristany ( a casa de Gorvenal ). Aquesta li comenta que hi ha un gran pi on ell ha de tirar cada nit una fusta, que prèviament ha de tallar d´aquell pi, perquè així es ponguin comunicar i veure’s entre el dos enamorats Això va anar molt bé fins que un dia, Marc descobreix que tenen alguna cosa entre Tristany i Isolda .Marc junt amb el Nan, van sortir del castell un dia per anar aquell pi on es trobaven els amants. El rei es va amagar amunt del arbre per veure si era veritat que existia aquella relació, mentrestant el Nan es va anar a casa, Marc esperà quan de sobte apareix Tristany, aquest es dona compte que Marc esta damunt del arbre. A continuació Isolda es dona compte de que el rey Marc els esta espiant, Isolda, ràpidament inventà una astúcia perquè Marc no descobreixen el amor que hi ha entre Tristany i Isolda. El final de capítol Marc amenaça de mort ha el Nan Frocí.

 La citació vol dir que ell viu per ella i que ell mor per ella (i viceversa)

  CAPÍTOL VII : EL NAN FROCÍ

 Amb el seu propi art va trair el cavaller

  El rei perdona una altre vegada Tristany, però com que els deslleials no volen aquella relació, tornaren a intentar convencer a Marc dient-li que Tristany i Isolda encara es veien per les nit. Això fa que Marc torni a demanar ajuda al Nan perquè ell podia veure gràcies a les estrelles el que passava arreu del món. Aquest últim li digué a Marc que cada nit Tristany anava fins al llit on dormia ell i la seva dona, llavors Marc digué que faci una cosa. El Nan accepta però Marc afegí que si tot era mentida, ell al mataria. El Nan va anar a comprar farina per tira per terra, perquè així es marquin les petjades dels peus de Tristany, així podia comprovar aquell engany.

 Arriba la nit i mentres tots dormien el Nan tirà la farina i va sortir de la habitació junt amb el rei Marc, a continuació Tristany, que ja havia vist la farina fa un gran salt per arriba fins Isolda, en aquell salt, una bella ferida es tornà a obrir. A continuació Marc entrà a la cambra, abans de que tornes el Nan, Tristany torna a salta una altre vegada al seu llit aquet salt fa que la ferida gotegi per tot el terra. El final Tristany es agafat per Marc gràcies a les marques de sang el terra. Tristany demana una lluita per poder salvar-se, Marc l’accepta.

 La citació ens indica que el nan va trair al cavaller (Tristany) dient?li on es trobava amagat.

 CAPÍTOL VIII : EL SALT DE LA CAPELLA

 Qui veu el seu cos i la seva manera de ser, hauria de tenir un cor mol dolent si no tingués pietat de Isolda.

El rei Marc va preparar una foguera per matar el dos impostors. Marc demanà a un serf que portes a Tristany per matar-lo i aquest ho va fer amb molt de gust. El serf va anar corrents fins a Tintagel, a buscar a Tristany, el va agafar i començaren a caminar fins la capella. Mentrestant el van portant fins on estava la capella apareix Governal i demana que el deixin les mans lliures, perquè es impossible que s´escapi i accepten. Segueixen caminant fins al punt on troben una capella. Tristany demana caritat i els hi prega que el deixin resar per ultima vegada per penedir-se de tot el mal que ha fet. Els serfs accepten ja que no veuen cap inconvenient.

 Tristany entrà, va començar a córrer i es llançà a un daltabaix per una finestra. Justament en aquell moment va passar una corrent d´aire , Deu s’havia apiadat d´ell i aquest, aprofitant la benentessa va volar fins a una roca. Una vegada Marc descobreix que Tristany s’ha escapat, demana el serfs que portin a la reina, el serfs sense cap contratemps porten a Isolda a la capella .

La gent plora per aquella injustícia. Dinàs, que era molt amic de Marc, li demana per la seva amistat no mati aquella dona que no te rés de culpa. Al final Marc decideix que Ivany, se’n porti a la reina i la deixa viure. Una vegada Tristany s’havia assabentat que Ivany tenia a la seva dona, va demanar a Governal que si la podia porta amb ell.

Governal aconsegueix la dona i se l’enduu juntament amb Tristany.

 CAPÍTOL IX : LA FOREST DELS MOROIS

Hem perdut el món i el món ens ha perdut. Què us sembla Tristany ,amic? ? Amiga quan estic amb tu, que hem fa falta? Si tothom estigués amb nosaltres jo només estaria amb tu.

A fora del castell de Tintagel hi trobem la forest dels morois, la qual ens la descriu. Allà, es trobem amb Orgí, un ermità, que li diu a Tristany que se’n penedeixi de tot. Tenien tancat al gos Husdent en una torre a Cornualla i al final decideixen deslligar-lo perquè trobi a Trsitany.

Al cap de poc temps, el troba i el gos comença a bordar i això els hi soposa un problema. Seguidament l’enssinistren per no tenir que matar-lo. Ganeló, acompanyats dels munters, els veuen dormint però Gorvenal s’adonà i li tallà al cap. És obvi que els munters fugiren ràpidament.

Un foraster els descobreix i guia al rei Marc. Seguidament, els vol matar però estan separats per un espasa i no és capaç. Canvia la seva espasa amb la de seu nebot i li deixa un anell. Al cap de poc temps ho veuen i fugen els 3 a terra de Gal·les.

La frase vol dir què qui coneix a Tristany ha de tenir un cor molt dolent per fer?li el què li pretenien fer. La frase diu exactament què quan Tristany està amb Isolda no li fa falta res més.

 CAPÍTOL X : L’ERMITÀ OGRÍ

Aspra vida, dolenta y dura: Tants que s’estimen amb bon amor. L’un per l’altre no senten dolor.

 Tristany pensa en tornar Isolda al rei però llavors, la reina li digué d’anar a demanar ajuda al ermità Ogrí ja que tan Tristany com Isolda volen fer un acord amb el rei Marc de Cornualla. L’ermità Ogrí ni s’ho pensà i va ajudar als enamorats. Els dos, amb l’ajuda de l’ermità escriuen l’acord i Tristany en persona li va a donar al rei. Marc es va despertar i va baixar personalment a obrir la porta del castell. Es trobà al seu nebot i aquest li entregà i va fugir.

La citació la trobem al llarg del capítol on Tristany reflexiona sobre els seus sentiments, es fa preguntes a ell mateix, les contesta i ell està ben segur que l’amor que senten els està causant dolor, i la vida els està colpejant durament.

CAPÍTOL XI: EL GUAL AVENTURÓS

 Escolteu vosaltres que veniu pel camí veniu cap aquí cadascun del seu camí. Hi ha dolor més fort que el meu? És Tristany qui hem dóna la mort

El rei Marc de Tintagel demanà consells als seus fidels ja que volia saber la opinió respecte a la carta que va rebre de mans del seu nebot. Els fidels, li van dir que prenguès a Isolda la Blonda i que deixès fugir al bo de Tristany.

Isolda es va quedar amb Husdent per enrecordar-se així de Tristany i ell es va quedar amb un anell de la seva estimada en senyal d’amor. Ella, abans de ser entregada al rei li va demanar a Tristany un últim favor. Li va demanar que es quedès uns dies abans de partir per veure quina era la reacció de Marc.

Tristany compleix la seva promesa i espera anciós la reacció del rei ja que d’allò depenia al seu futur amoròs. La citació la trobem al llarg del capítol on Tristany reflexiona sobre els seus sentiments, es fa preguntes a ell mateix, les contesta i ell està ben segur que l’amor que senten els està causant dolor, i la vida els està colpejant durament.

 CAPÍTOL XII : EL JUTJAMENT PEL FERRO VERMELL

Déu ja ha fet virtut

El rei els foragità, però Isolda acceptà fer el jurament. Després, aquesta avisà Tristany i li explicà això per mitjà d’un missatger. El dia del jurament, ple de cavallers, entre d’altres el rei Artur i els seus homes, l’esperaven a la Blanca Landa. Tristany, seguint les ordres d’Isolda, es disfressà de pelegrí de manera que ningú el va reconèixer. Allà, Isolda havia de travessar un lloc fangós i, amb l’excusa que no es volia embrutar, va fer cridar el pelegrí (Tristany) perquè l’agafés en braços i l’ajudés a travessar. Aquest ho va fer i a mig camí es va entrebancar expressament. Isolda va dir que el perdonessin, i després va fer el jurament. Però va dir: per aquests cossos sants i tots els cossos sants que hi ha en el món, jo juro que mai cap home nat de dona no m’ha tinguda en els seus braços, fora del rei Marc, mon senyor, i del pobre pelegrí que, ara tot just, ha caigut als vostres ulls. Amb això va confirmar que també havia estat amb Tristany, però, com que ningú sabia que ell era el pelegrí, ningú se’n va adonar. Després va tocar el ferro roent i, com que els que havia dit era veritat, no es va cremar.

La citació vol dir què Déu ja ha intervingut i ja ha dit la seva.

CAPÍTOL XIII : LA VEU DEL ROSSINYOL

  Tristany canta i gemega de boig com un rossinyol que s’acomiada a final d’estiu amb gran pietat

 Tristany parteix cap a Gal·les, sense Isolda, amb Governal però abans vol despedir-se de la reina, la seva estimada, Isolda la Blonda. Tristany, imita al soroll d’un rossinyol i la seva estimada ràpidament reconeix al ant i sap que és el bo de Tristany i intenta anar fins a ell. Un dels serf de Marc descobreix al jove i va a comunicar-li la notícia als altres servents. Trsitany s’asseventà d’això i a la nit següent matà a Denoalèn i a Gondoine. Degut a aquest fet, Isolda li demana que marxi ja que no hi ha seguretat per els enamorats.

Per aquesta raó Tristany es torna foll (boig) i fa referència a la citació quan diu que canta i gemega de boig, com un rossinyol que s’acomiada de l’estiu (Isolda).

CAPÍTOL XIV : EL CASCAVELL MERAVELLÓS

No us recordeu bella amiga d’un petit regal?

Després de marxar definitivament de Cornualla, Tristany es refugià a Gal.les, a la terra del noble duc GilanyEl duc Gilany tenia un gos encantat, Petit?Crû, el qual tenia un cascavell amb poders màgics que feia passar. les tristeses, penes i angoixes. El duc se l’estimava per damunt de totes les coses, però Tristany volia aconseguir?lo per fer?lo arribar a Isolda. Després de vèncer Urgan el Pelós, el pitjor enemic del duc, Tristany li reclamà Petit?Crû, i l’envià a la seva estimada Isolda perquè no estigués trista per causa de la seva absència. Isolda, després de rebre’l, pensà que era injust que Tristany estigués trist i ella no, i llençà el cascavell al mar. El petit regal que diu la frase és el gosset Petit Crû.

CAPÍTOL XV : ISOLDA DE LES BLANQUES MANS

Enuig de dona es terrible, tothom hauria d’evitar?lo. Tant fàcilment com neix l’amor, tan fàcilment es converteix en odi

Tristany va anar voltant pel mòn amb la finalitat d’olvidar a la seva estimada. Va estar dos anys sense tenir cap notícia de la reina i llavors ell es pensava que el gos estava fent la seva feina i que no patía per ell. Això el consolava però també l’amuinava ja que ell patia per ella però ella no patia per ell.

 Va anar amb Gorvenal a fer una volta per airejar-se i es van trobar un terreny tot cremat i destrossat. Un ermità, se’ls trobà i els va dir que era la terra de Hoelt. Estava així perquè el rei, com que tenia una filla molt bella, un vassall seu es va voler casar amb ella però el rei i ella s’hi van negar. Llavors aquest últim va cremar tot al terreny en senyal de rebeldía.

 Tristany en sentí això s’ajuntà amb ells i van fer una dura guerra que va tenir com a vencedor a Tristany i no a Riol ( el vassall ). Acte seguit el rei li va donar a Tristany la seva filla com a recompensa i ell, la va acceptar de bona gana ja que no podia depndre sempre de Isolda la Blonda. Es van casar però com a penitència no van tenir cap tipus de relacions sexuals ja que Tristany va jurar que si no es casava amb la seva estimada estaria un any abstenint-se.

 La frase parla d’Isolda de les Blanques Mans.

  CAPÍTOL XVI : KAHERDÍ

 La dama canta dolçament. Acorda la seva veu com al instrument. Les mans són belles i els lais bons. Dolça és la veu i baix el to.

 Tristany, Kaherdí, Isolda de les Blanques mans, Gorvenal i el duc van anar a passejar.

 Isolda de les Blanques mans va topar i va caure en un toll d’aigua. L’aigua li va pujar més amunt del genoll i aquesta va començar a riure en un to un cert misteriós. Llavors Isolda li va explicar al seu germà la penitència del primer any. Tristany seguidament li va explicar tota la veritat a Kaherdí.

Kaherdí i Tristany van anar a Cornualla a visitar la seva estimada, Isolda la Blonda. Si s’havia olvidat d’ell, seguiria amb Isolda de les Blanques mans.

Es presentaren al castell de Lidan, amb un vaixell de vela i s’amagaren allà. Dinàs a d’anar a Tintagel per retrobar-se amb Isolda i dir-li que Tristany està amagat al seu castell. La frase ens explica que Isolda la Blonda fa dos anys què no sap res de Tristany. Sospira i comença a cantar dolçament amb un to baix, pensant què ella només viu per ell.

 CAPÍTOL XVII : DINÀS DE LIDAN

Bella amiga, així és de nosaltres: ni jo sense vós ni vós sense mi

Dinàs de Lidan anà a Tintagel i li comunicà que Tristany estava amagat al seu castell a Isolda la Blonda. Isolda en rebre aquesta bona notícia no va dubtar en retrobar-se amb el seu estimat i surt a la forest i allí es veuen però Bleherí li digué a la seva estimada que el seu amor platònic, Tristany havia conjurat 3 cops en nom d’ella. Desprès de que Trsitany marxès, la reina Isolda s’adonà que tot era era una falça mentida i quedà deprimida i no entenia el comportament del seu amant.

 La frase fa al·lusió al sentiment que tenen Isolda la Blonda i Tristany. Contra més temps sense veure’s pitjor, més buits es senten. La frase fa al·lusió al sentiment que tenen Isolda la Blonda i Tristany. Contra més temps sense veure’s pitjor, més buits es senten.

 CAPÍTOL XVIII : TRISTANY FOLL

El filtre va ser la nostra mort

Tristany desitja la mort per amor a Isolda, ja no sap que fer per no patir per el seu amor. Tristany vol que Isolda s’assabenti d’aquest fet. Gràcies a això, uns mariners al porten al castell de Tintagel on es fa passar per un boig ( foll ) perquè ningú el reconegui i s’anà a parlar amb al rei. Llavors li diu que és el seu noble nebot. Ningú es creu al pobre Tristany ja que tothom es pensa que és un bog i que està fent el ridícul. Ni Isolda el reconeix…. Finalment, gràcies a Husdent la reina al creu i li comunica que no pot viure sense ella. Ella, agraïda per aquests mots li diu que se l’emporti a un lloc perdut del món que junts seran feliços.

La frase fa referència al filtre, ja que va ser el seu passaport cap a la mort per amor, Tristany es torna completament boig en aquest capítol i la seva vida es va esgotant.

 CAPÍTOL XIX : LA MORT

 L’amor ens va procurar la mateixa mort.

  Tristany tornava de tenir una lluita amb els set cavallers. N’havia sortit vencedor, però s’endugué una ferida. Aquesta estava infectada amb verí. Tristany demanà ràpidament que vingués el seu amic Kaherdí. Una vegada es trobaren els dos amics, Tristany li demanà a Kaherdí que anés a Cornualla per dir-li a la seva estimada Isolda que la seva mort era segura.

 Kaherdí posà rumb cap a Cornualla. passaren 8 dies i 8 nits i una vegada arribat a Cornualla, es dirigí cap a el Castell de Tintagel. En aquest Castell es trobà a Isolda la Blonda la qual li va comunicar la notícia. Acte seguit, li va ensenyar el anell a Isolda. Isolda es preguntava perquè li havia portat aquell anell i el seu amic li contestà: m’ha manat Tristany a dir-vos que tu ets la única que pot saber tot el sofriment del seu amor. Es dirigí cap a Tintagel junt amb Isolda, passaren una altre vegada 8 dies i 8 nits amb més complicacions de les previstes. Al final, arriben i es troben amb la mort del Tristany, Isolda s’agenollà i plorà la seva mort. El besà i morí damunt del seu amat.

El rey Marc en saber aquesta notícia va anar a buscar a Tristany i Isolda i els porta fins el seu Castell. Allí, els enterrà junts. Desde llavors es diu que sempre per les nits surten fulles entre mig de les tombes con símptoma de unió per sempre. La frase ens explica l’amor que sentien l’un per l’altre els va dur a la mort.

Martín R. i Washington Alejandro V.

El joglar al “Romanç de Tristany i Isolda”

Basant-nos en el llibre de El romanç de Tristany i Isolda hem desenvolupat una explicació sobre les característiques i les funcions del joglar que ens explica aquesta tràgica història dels dos enamorats.

Per facilitar la comprensió d’aquest treball hem diferenciat els temes en diversos apartats. Primerament trobarem la definició del que és un joglar seguit de les funcions d’aquest i de les seves habilitats. A continuació, observarem l’actitud que adopta dins aquest llibre. Seguidament, veurem els diferents recursos extralingüístics i, finalment, acabarem aquest treball amb un petit resum recollint la idea del treball ,seguit d’algun aspecte important que hem vist oportú d’explicar, i acabarem amb unes preguntes que encara ens aclariran més el que és i el que fa el joglar dins de la matèria de Bretanya.  

Per iniciar aquest treball, volem començar amb una petita explicació del que és un joglar. Aquest característic personatge de l’Edat Medieval era un artista d’entreteniment de l’Europa d’aquella època, que estava dotat per tocar instruments, cantar i explicar històries o llegendes. Eren els encarregats de recitar o cantar les composicions elaborades pels trobadors. És a dir: l’autor era el trobador i el joglar l’interpret. 

Gràcies a ells, pobres cantaires ambulants, aquestes poesies dels trobadors arribaven al públic, el qual era en gran part privat de la lectura, no solament per motiu de l’analfabetisme, sinó per la raresa i el gran preu del llibre manuscrit.  

“Senyors, els bons trobaires d’antany, Béroul i Thomas, i missenyor Eilhart i mestre Gottfried, han contat aquest conte per a tots els que estimen, no per els altres, us enviem per mi llur salut. Saluden aquells que són consirosos i aquells que són feliços, els malcontents i els desitjosos, els que estan alegres i els que estan torbats, tots els enamorats. Tant de bo trobin aquí consol contra la inconstància, contra la injustícia, contra el despit, contra la sofrença, contra totes les penes d’amor!” (Pàg.111)

Com podem veure aquest és el final de la història narrada per un joglar. A traves del pronom personal “mi” podem deduir que aquest joglar és Joseph Bédier, el mateix autor. Per l’acomiadament de Bédier veiem clarament que els dos trobadors, autors d’aquesta història són Béroul i Thomas. Al començament de cada capítol trobem petites cites de les diferents versions posteriors a aquesta edició amb llenguatges diferents.   

En aquest exemple podem veure diversos elements característics: el vocatiu “Senyors”, que fa referència a l’auditori; quan nombra els autors, és a dir, els trobadors de la història, podem veure perfectament l’autor trobador i l’intèrpret joglar. Al final el joglar desitja que tots aquells que estimen persones que els són prohibides trobin el consol en aquesta història plena d’injustícia, sofriment i despit(1). 

(1) Despi: menyspreu. 

Els trobadors eren poetes i músics, amb un gran domini de la retòrica i de la música. Escrivien en provençal (dialecte de l’occità), una barreja de català i francès. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. Depenien de la seva poesia, per tant, rebien un sou de les corts reials de la noblesa o dels burgesos rics. Es movien per un ambient cortesà i aristocràtic, culte i ric, propi de la cort feudal. 

Els podíem trobar tan als castells com a les places dels pobles. Eren molt ben rebuts no només per la interpretació, sinó per les notícies que portaven d’altres indrets. A canvi dels seus serveis els donaven menjar, vestits i diners. 

Actituds del joglar 

1.     Lamentació cap a un personatge, que demostra la subjectitat del joglar. 

 

“Senyors, era allí que temps era temps, amb gran alegria, el seu pare Rivalèn havia esposat Blancaflor. Però, ai las! Tristany ho ignorava. “ (Pàg.4)

Quan diu ai las! és perquè es lamenta per Tristany, ja que aquest és ignorant del lloc on està que és d’on prové. És un cas molt clar on podem observar és totalment subjectiu, ja que mostra opinions de la història.  

2.     Fer més breu una part de la història que el jolgar considera que és massa extensa i innecesaria d’explicar amb tants detalls. Aquí es torna a demostrar la subjectivitat de l’emisor de la història, ja que la fa a la seva manera i explica el que considera necessari.

“Senyors, es convé el narrador que vol plaure, d’evitar les contarelles massa llargues. La matèria d’aquest conte és tan bella i tant diversa: què se’n treuria, d’allargassar-la?… (Pàg.5) 

Veiem un cas ben clar on el joglar decideix escorçar la història per no fer-la tant llarga i que resulti tant pesada

Hi havia joglars que realitzaven activitats molt diverses, des de cantar els temes dels trobadors a fer jocs de mans, acrobàcies, etc. Sembla que aquestes darreres activitats van ser l’origen d’aquest ofici. Més tard, alguns s’especialitzaren en una sola activitat. Aquells per als quals el més important era la transmissió d’un text els anomenem els joglars de gestes i els joglars de lírica. 

  • Joglars èpics: Eren poetes cultes que recitaven fragments de poesia narrativa i biogràfica. Dins la primera etapa de l’edat mitjana entre els segle X y principis del segle XIII predominaven aquests joglars. 

Èpica: narració extensa que narra les aventures guerreres d’un heroi. En un principi, a Grècia, s’identificaven els conceptes de narrativa i èpica, perquè les primeres narracions tenien caràcter èpic. 

  •   Joglars lírics: Recitaven poesia cortesana. Predominaven partir de la segona meitat del segle XIII i en el segle XIV. Eren els qui difonien les composicions dels trobadors, realitzaven la seva activitat entre els cortesans, eren absolutament fidels al text -difícilment podien improvisar a causa de les estrictes condicions mètriques a què estaven sotmesos- i feien servir músiques més elaborades que els joglars de gestes. 

Lírica: és aquella literatura en que l’escritor expressa subjectivitat, els seus sentiments o reflexions.  

 

  • Joglars de gestes: narraven les aventures dels herois locals. Els joglars de gesta actuaven fonamentalment en castells i corts, per a un públic restringit que els tenia en la més alta consideració, i que pagava els seus serveis amb importants sumes de diners i rics vestits. Sempre anaven acompanyats d’una viola d’arc o d’una viola de roda (instruments de corda fregada), els joglars cantaven els cantars de gesta. 

Cantars de gesta: Són extenses narracions en vers que expliquen esdeveniments històrics i llegendaris entorn a un heroi que representa els valors d’un poble. El Cantar de Mio Cid és el primer cantar de gesta que es coneix a Espanya. 

Gràcies als llibrets que els joglars portaven a sobre per repassar o memoritzar aquests relats, Els llibres de joglars, conservem algunes d’aquestes narracions orals medievals.

A vegades un joglar podia convertir-se en trobador i cantar ell mateix les seves composicions o donar-les a un altre joglar. De la mateixa manera, un trobador podia esdevenir joglar. De totes formes ni un ni altre cas eren habituals, malgrat que la distinció entre un i altre personatge no tothom la devia tenia prou clara en la seva pròpia època (sobretot en el segle XIII). Així mateix hi havia joglars que estaven molt lligats a determinats trobadors i sembla ser que en transmetien únicament les seves composicions, mentre d’altres cantaven les obres de diversos trobadors. Finalment, cal recordar la importància dels joglars no només en els aspectes lúdics i socials de la societat cortesana de l’època, sinó també quant a la seva funció com a missatgers de confiança dels trobadors, que transmetien les argumentacions i peticions polítiques dels senyors feudals -i al mateix temps trobadors- a qui servien. 

 

Recursos dels joglars

1.     Captatio benevolentia (captar el favor, l’atenció): és una forma de cortesia que utilitzaven els joglars o oradors al principi dels recitals per agafar confiança amb el públic, disculpant-se pels possibles errors a l’hora de narrar i per captar l’atenció del públic.  

Tot i que en aquest exemple, no es produeix l’acte de disculpa del joglar. En aquest, bàsicament, el que fa és captar l’atenció del públic. 

 

“Senyors, ¿us plau de sentir un bell conte d’amor i de mort? És de Tristany i d’Isolda la reina. Escolteu com amb gran joia, amb gran dol s’amaren, desprès ne moriren un mateix dia, ell per ella, ella per ell.” (Pàg.1) 

2.     El vocatiu “Senyors”: Utilitza la paraula senyors per captar l’atenció de l’auditori i per introduïr una explicació que només va dirigida als receptors i que el joglar ja sap. 

“Senyors, era allí que temps era temps, amb gran alegria, el seu pare Rivalèn havia esposat Blancaflor. Però, ai las! Tristany ho ignorava. “ (Pàg.4)

 

“Senyors, es convé el narrador que vol plaure, d’evitar les contarelles massa llargues.” (Pàg.5)

3.     Preguntes retòriques: el joglar es dirigeix al públic fent una pregunta retòrica. És a dir, que no espera una resposta si no que preten tenir en tot moment el públic atent i per crear interés. 

“¿D’on li venia aquella primera tendresa? “  (Pàg.4)

“Avait  els enamorats moriran, si ningú no els socorra. ¿I qui doncs els socorrarà, si nó Brangiana?   (Pàg.31)

 

  1. Anticipació de la història: el joglar dóna una breu informació que succeirà, per crear interés, intriga a l’auditori. 

“Els barons li diuen voluntat, i sobre tots els altres, com la història us ho assebentarà, el senescal Dinàs de Lidàn.” 

“Com la història us assebentarà…” és un recurs d’anticipació dels joglars que fa més amena(2) la història, ja que dona una explicació.  (Pàg.5) 

“Avait  els enamorats moriran, si ningú no els socorra.” (Pàg.31) 

Amena(2): entretinguda. 

Exemples:  

“Senyors, es convé el narrador que vol plaure, d’evitar les contarelles massa llargues. La matèria d’aquest conte és tan bella i tant diversa: què se’n treuria, d’allargassar-la?… (Pàg.5)

Veiem un cas ben clar on el joglar decideix escorçar la història per no fer-la tant llarga i que resulti tant pesada. 

…Jo diré, doncs, breument, com després d’haver anat força temps errívol per mars i terres, Rohalt el Fe-Tinent atracà a Cornualla, retrobà Tristany, i, fet veure al rei el carboncle que temps era temps ell havia donat a Blancaflor com un car present nuvial[...]” 

El joglar parla en primera persona però acaba narrant la història altre cop en tercera persona. El narrador té un punt de vista intern i subjectiu a la vegada.  

“I diré breument com Tristany, havent rebut del seu oncle les armes de cavaller, passà el mar amb l‘estol de Cornualla, es féu reconèixer dels antics vassalls del seu pare, desafià l’occidor de Rivalèn, l’occí i recuperà la seva terra. “ (Pàg. 6)

En aquest fragment, parla en primera persona i ho escorça a la seva manera. És una forma que tenien els joglars perquè la història no resultés tant monòtona i llarga. 

“Ai lais!, aquest port era Weisefort, on jeia el Morholt, i llur dama era Isolda la Blonda. Ella sola, hàbil en filtres, podia salvar Tristany; però sola entre les dones volia la mort d’ell.” (Pàg.11)

“Ai las!” és una expressió del joglar que utilitza per lamentar-se i per fer encara interessant la història acompanyada d’una anticipació.  

“I jo sé ben redir-vos-en els noms: Andret, Ganeló, Gondoine i Denoalèn; ara, el duc Andreet era, com Tristany, un nebot del rei Marc.” (Pàg.13) 

En aquest fragment veiem un clar exemple de la subjectivitat que el joglar té cap als personatges. Ja que es posa a favor del bàndol dels enamorats.  

“Doncs, sapigueu que el fugitiu del roig cabell trenat era Aguynguerran el Roig, el sinescal del rei d’Irlanda, i que cobejava Isolda la Blonda. Era covard…. “ (Pàg.16)

El joglar es dirigeix novament a l’auditori i fa una petita descripció d’un personatge que apareix nou a la història. És una manera diferent d’introduir un nou personatge futur contrincant. 

“Els contaires retenen aquí que Brangiana no havia llençat al mar el flascó de vi d’herbes, no del tot escurat pels amants; sinó que al matí, després que la seva dama hagué entrat al seu torn en el llit del rei Marc, Brangiana abocà dins una copa el que restava del filtre, i la presentà als nuvis: que Marc en begué llargament i que Isolda llençà la seva part d’amagat. Però sapigueu, senyors, que aquests contaires han corromput la història i l’han falsejada. Si han imaginat aquesta mentida, és per falta de comprendre el meravellós amor que Marc portà sempre a la reina. Certes, com sentireu aviat, mai, malgrat l’angoixa, el turment i les terribles represàlies, Marc no pogué foragitar del seu cor Isolda ni Tristany: però sapigueu , senyors, que no havia begut el vi d’herbes. Ni metzina, ni sortilegi; només la tendra noblesa del seu cor li inspirà d’amar.” (p.25)

El joglar narra la seva pròpia versió i demostra un caràcter subjectiu. Contraposa la opinió dels contaires que anteriorment han explicat la història a la seva manera. Explica que no va ser el filtre el fruit de l’amor de Marc per Isolda, si no per simple enamorament per part del Rei. I veiem altre vegada un clar exemple on el joglar es dirigeix a l’auditori. 

 

Avait  els enamorats moriran, si ningú no els socorra. ¿I qui doncs els socorrarà, si nó Brangiana?  (Pàg.31)

 

El joglar, fa una pregunta retòrica al públic per crear interés. 

Marta B. i Andrea P. 1r de batxillerat

Els jocs, la gastronomia, els cavallers, la vestimenta, les joies i els castells al “Romanç de Tristany i Isolda”

En aquest treball tractarem diferents temes que es veuen clarament reflectits en el llibre de Tristany i Isolda i directament relacionats amb l’Edat Mitjana, ja que els fets succeeixen en aquella època. 

Els punts en els quals ens centrarem són: els jocs, la gastronomia, els cavallers, la vestimenta, les joies i els castells.  

Gràcies a la informació d’aquests petits temes, podem arribar a entreveure gran part de la cultura, tradicions i la vida que portaven en aquella època. 

Per començar, parlarem del castells d’aleshores. Ens centrarem en la gran importància que tenien perquè servien tant per viure, com per refugiar-se de qualsevol atac enemic.  

A continuació, parlarem dels cavallers, personatge emblemàtic de l’època, que cobra gran importància dins el relat ja que el protagonista n’és un d’ells. Principalment destacarem les diferents habilitats que tenien i el camí que havien de seguir per arribar a ser un gran cavaller.   

Respecte a la vestimenta, ens dedicarem a descriure com es veu reflectida l’evolució de les diferents maneres de vestir segons el pensament de cada part de l’època.  

Seguidament, ens centrem a les joies, cosa que tampoc ha evolucionat de manera exagerada, però el que més cal remarcar és que en aquells temps era símbol de riquesa absoluta i avui dia casi tothom pot posseir-ne. 

Més tard, ens referirem al menjar, per explicar la gran diferència que es patia simplement per ser un artesà o camperol, respecte a un altre que fos de classe social més alta, nobles, reis, etc.   

I finalment, cal destacar en els jocs, l’habilitat que tenien amb els pocs recursos que se’ls presentaven a l’hora de inventar i imaginar nous jocs d’entreteniment els quals avui dia fins i tot alguns encara utilitzem.   

Anem a centrar-nos ara, en una part elemental de l’època, els castells. Tractarem la vida al castell, els seus personatges, i les seves parts principals. En el regim econòmic, polític i social, el senyor feudal posseïa el poder absolut en els seus feus, territori que un rei li confiava per a que regnes allà. Un feu estava format per les terres i aldees, i un castell. 

El castell, normalment era una fortalesa situada sobre una muntanya per a vigilar a l’enemic i avisar així, de qualsevol perill o senyal de risc. El castell necessitava sòlids ciments per suportar el pes dels seus forts murs, potser el més important junt amb les muralles era tenir una font d’aigua neta per ?a proveir-se durant un setge. Eren recintes tancats per una muralla i rodejats per una fossa. A l’interior de la muralla hi havia un gran pati i la torre de l’homenatge, que era una de les parts més importants on el senyor tenia les seves dependències. 

De manera que, el senyor feudal, administrava la renda i impartia justícia en el seu domini, amb l’exèrcit de cavallers que vivien en el castell i que tenien que defendre al rei si es donava el cas. Així, s’entrenaven en el domini de les armes i el cavall i participaven en tornejos.  

El senyor del castell i la seva família, eren personatges bàsics, vivien a ho gran. Gastaven en bons banquets, bells vestits, diversions per als seus hostes, amics…Tots els servien i protegien. El patge era un jove servent de família noble, el bufó els entretenia i una legió d’altres servidors mantenien el castell. 

Els doctors eres rics i respectats però els seus tractaments eren durs, i sovint de poc servien per recuperar-se. Els escrivans es dedicaven a copiar llibres a mà, en una habitació especial anomenada scriptorium, pel qual eren molt valuosos. També existia la figura del almoiner del senyor, era el que repartia entre els pobres la almoina i el menjar que sobrava en els banquets.                                                                                                         

El bufó era un actor privilegiat que divertia el senyor i la seva família amb les seves vistoses vestimentes i divertides postes en escena. Les persones poderoses li permetien cantar cançons i històries divertides sobre ells. Els músics del castell acompanyaven tots els menjars, però generalment tocaven només entre plat i plat.                                  

El castell estava fet d’uns murs gruixuts que podien tenir uns 2,5 metres d’ample rodejats per l’anomenada fossa, que era una gran rasa plena d’aigua que rodejava el castell pels costats que no estaven protegits del precipici i on criaven alguns dels peixos i les aus que servien d’aliment, al voltant d’aquesta estaven les muralles, que rodejaven el castell, eren altes i des de les seves torres els defensors podien veure si algú si aproximava per disparar amb arcs o amb les màquines de setge, si era així, la guàrdia també aixecava el pont llevadís, que s’estenia sobre la fossa plena d’aigua. En general, les portes eren el primer lloc per on atacar, eren fortes, tenien trampes cruels que esperaven als intrusos i  estaven protegides pel rascle, que tenia forma de reixa i estava fet amb fusta de roure, recobert amb làmines de ferro per prevenir que fos incendiat.  Les espitlleres eren les obertures per les que disparaven els arquers, s’eixamplaven cap a l’interior perquè aquest pogués disparar sense exposar-se a què li disparessin, i també servien per deixar passar la llum i l’aire. A l’obra, apareixen castells tan importants com el de Tintagel o el de Cornualla.                         

Amb tot, tancarem aquest punt afirmant que, als castells succeïen gran part dels fets històrics que fan que ara tinguem gran curiositat per aquest tema tan ampli i intens en el qual destaca tot el relacionat amb la cavalleria, el feudalisme, i les formes de vida més rudimentàries de l’època.  

    A continuació, parlarem sobre els cavallers de la Edat Medieval, las característiques i aptituds que posseïen. Tractarem també com arribaven a ser cavallers, és a dir, les arts que els ensenyaven i com els entrenaven ja des de la infància. Per últim, veurem les armes bàsiques d’un cavaller i les parts de la seva armadura.  

El cavaller, era un guerrer a cavall de l’Europa medieval que servia al rei o a un altre senyor feudal per l’habitual pertinença d’una parcel·la de terra, tot i que també per diners. Oferien els seus serveis de protecció a canvi de privilegis, era una categoria social diferenciada i privilegiada.  

En general, el cavaller era un home de noble cuna que, havent servit com patge i escuder, era després cerimonialment ascendit pels seus superiors al rang de cavallers. Durant la cerimònia l’aspirant solia prestar jurament de ser valent, lleial i cortès, així com protegir els indefensos. Hi ha quatre peculiaritats bàsiques que els distingeixen, les seves armes, el seu cavall, la seva dama i l’amor per la seva terra de naixement. Eren valerosos, galants, cordials, honestos i tenien qualitats i virtuts universals. 

Aquests personatges tenien un gran valor, capaços de lluitar amb gran coratge contra criatures superiors que mantenien a les persones dels pobles terroritzades, d’enfrontar-se a persones amb major habilitat per lluitar, sense mesurar les conseqüències. La majoria de vegades, vencien sense moltes dificultats a la bèstia, al contrincant o contrincant amb els que lluitaven. Com veiem a Tristany i Isolda que la natura sempre està de part del protagonista, l’afavoreix, el protegeix i fa així que guanyi totes les batalles.                      

Cal dir, que per tot cavaller la justícia era molt important, buscar la veritat sobre qualsevol cosa, la generositat i la lleialtat també els identificava, per a contradir la habilitat de l’avarícia, per defensar els seus ideals, a l’Església –ja que normalment tenien una gran fe-, i els seus senyors – que no solien trair a no ser pe l’amor d’una dama que normalment era la reina del seu rei, a la que servien i amaven.  L’evolució per arribar a ser un gran cavaller era el següent:  

Als set o vuit anys, els nens de classe noble eren enviats per a servir a patges a les cases de grans senyors. Allà les dones els ensenyaven els coneixements socials i començaven l’entrenament de les armes i de l’equitació.  Als 14 anys passaven a convertir-se en escuders, aprenents de cavallers. Cada escuder s’assignava a un cavaller que devia prosseguir l’educació del futur, li ensenyava l’art de la llança, l’espasa i l’arc, a creure en tot el que l’Església li ensenya, a no retrocedir davant l’enemic, a no mentir i a ser fidel a la seva paraula, a avorrir qualsevol deslleialtat i a ser generós. La resta de formació de l¡escuder, consistia a realitzar jocs, a aprendre a llegir, a escriure i a estudiar música, ball i cant.  Als 21 anys, l’escuder podia ser designat com a cavaller.  

Quant a les armes, destacaven: l’arc, que servia la majoria de cops per a caçar, era un arqueig mecànic d’acer curt que podia llençar dotzenes de fletxes mortals, l’espasa, l’arma preferida d’un cavaller, la més comú per a lluitar un mà a mà, era una làmina d’acer que aproximadament mesurava 1,20 de longitud i que el cavaller podia manejar àgilment en una batalla, i la llança, la segona arma preferida d’un cavaller, feta de ferro, simbolitzava la força i va ser utilitzada generalment per a empènyer o tirar a l’enemic del seu cavall.

Tot seguit distingim les diferents parts d’una armadura: L’elm, era la peça que protegia el cap en si, la bavera, era la part del coll, el pitet, petita part del pit, el faldó, que protegia l’abdomen, la gambera i el cuixot, que protegien la cama en si, i uns altres molts detalls com, el guantelet (del dit), la manyopla (la mà), la colzera (colze) i la visera.   Ninguna part quedava descoberta, tot el cos de cavaller quedava cobert per la pesada armadura de ferro.                                            

En conclusió, els cavallers van ser persones que van dedicar gran part de la seva vida a la cercària de la veritat i la justícia per el poble medieval. Es guiaven per ideals i valors dignes d’imitar, lluitaven pels seus reis sense temor a l’enemic, al que amb gran bravura s’enforataven. Anaven en busca de grans aventures. A la vegada eren persones humils, que no presumien dels seus poders i riqueses, sinó que les utilitzaven per al be dels més desfavorits. Els cavallers posseïen una fe enorme en Déu, que els ajudava i els guiava pels camins i aventures que feien.  Nobles amb gran valor i generositat. 

           De cara al que fa a la vestimenta de Tristany i Isolda, es la que utilitzaven a l’edat mitjana, i per tant, es ben diferent a la d’avui dia. Tot i així sempre l’evolució i la forma de pensar s’ha vist reflectida en la roba i vestits que portaven. Durant el llibre ens van donant pistes, i hi trobem petites descripcions de com vestien en aquells temps. Després d’investigar sobre els vestits de l’edat mitjana i amb la informació que trobem al llibre, sabem que al principi de l’edat mitjana, la roba femenina estava formada per dos vestits: una capa i una còfia, i algunes vegades portaven el cap descobert. Apareix una nova peça, la camisa, normalment de seda. El vestit era de llana. Les sabates eren amb puntes retorçades. En general era tot bastant senzill i tapat.  

A meitat de l’edat mitjana, va anar canviant l’evolució del pensament de l’època i ja no anaven amb dos vestits de diferents tonalitats, ara els colors divideixen el cos de forma longitudinal, cada cantó del cos tenia un color, meitat i meitat, i fins i tot les sabates també eren de dos colors.  Ja cap al final de l’edat mitjana, els vestits portaven cua, eren escotats per davant i per darrera i les mànigues eren llargues i cenyides fins que tapaven els dits. En el cap portaven l’hennin, que era un barret en forma de cucurutxo. Tota la vestimenta era més complexa, propi del pensament de l’època. És en aquesta etapa en la qual situem els fets del relat i per tant és així com vestien els nostres personatges.  

 Un dels moments en el que ens expliquen la vestimenta d’aleshores, és quan anomenen la capa d’escarlata, la túnica fina i el gran brial de seda que portava la reina. Poc més tard torna a anomenar alguns dels element que portava Isolda, com el mantell púrpura i la guimpla fina, el camisell i el seu calçat enriquit de pedreries. 

El darrer i últim exemple és quan la reina que vol castigar-se i es veu penedida, vesteix un cilici, camisa aspre i per tant molt incomoda, que porta contra la seva carn. 

Obrim aquest apartat fent referència a les joies de la edat mitjana evidentment també han evolucionat d’allò més, però poder des de el nostre punt de vista és el que menys ha evolucionat.  

Durant la edat mitjana, venien caravanes comercials d’orient a Europa i portaven pedres precioses i semiprecioses. A partir del segle XI , s’imposa un nou tipus de joia: el fermall, en general en forma circular, que va ser una de les joies més utilitzades de l’època.  Aleshores, les joies eren utilitzades només pels rics comerciants, cavallers nobles, els religiosos, membres de la família reial i nobles, pel que fa que la joia era una privilegi fonamentalment de l’aristocràcia.  És per això, que la joia en aquests temps, representava la autoritat i el luxe, i durant molt de temps es va alternar aquest símbol amb el poder de curar malaties o de realitzar diferents encanteris. Més tard és quan la joia es va utilitzar també com a regal per simbolitzar l’amor cortès.  

 

Apareixen en l’obra diferents exemples de joies, com el carboncle, que era una pedra preciosa que desprenia tanta llum que per la nit brillava com una brasa, i també surt un anell de jaspi verd que tenia Isolda la Blonda, que utilitzaven els enamorats com a símbol clau que només ells dos entenien i per això va formar part de les astúcies dels dos amants. 

           Iniciarem aquest bloc centrant-nos en el menjar de l’època, que ens deixa entreveure gran part de la cultura i les tradicions a les que no estem acostumats. Hem de destacar la diferencia de la gastronomia del camperols i artesans, que vivien bàsicament de l’agricultura, sense gran varietat de productes, i la dels nobles i reis, on hi abundaven grans menjars i banquets. Els camperols vivien fora del castell, al costat de les terres de cultiu. Tenien una alimentació poc variada, només els més rics menjaven la carn dels aliments que criaven o caçaven. Sembraven cereals, com blat, també cultivaven vinyes, oliveres, arbres fruiters i recollien fruits del bosc ( aglans, bolets, castanyes, etc.) 

 Els banquets es feien al castell amb ocasió de festivals o perquè hi havia convidats nobles. Les cuines del castell treballaven de dia i de nit. En alguns banquets, s’ajuntava el dolç amb el salat. A la gent rica els agradava el menjar  condimentat, però era tot molt fresc. Tenien moltes especies com canella, anís o pebre. Les especies eren molt costoses per el que un menjar amb aquestes era signe de riquesa i luxe.  La ramaderia i l’agricultura, era la forma de proporcionar menjar al castell. Quan el senyor estava a casa hi havia al menys dues-centes persones a les que alimentar. La major part del menjar venia de les terres del senyor.                                   

La dieta depenia també del pas de las estacions. L’estiu i la tardor estaven plens de menjar fresc, mentre que a l’hivern i a la primavera eren porcs, ovelles, pollastres…       Durant una part del relat, observem com Tristany i Isolda, quan s’amaguen al bosc, viuen dels animals que caça el protagonista, des de cérvols fins a porcs.

Com es d’esperar, es feia de vegades difícil la subsistència dels menys privilegiats, ja que una simple turmenta podia acabar amb tots els aliments que tenien en aquella època, i havien d’apanyar-se de la manera més eficaç possible, aconseguint el màxim benestar per les seves famílies. 

     Pel que fa a l’entreteniment, ja ens podem imaginar que els jocs d’aquella època eren molt més senzills que avui dia, i que amb poca cosa ja s’ho passaven d’allò més bé.  Aquest llibre ens mostra en algun moment que aleshores jugaven a jocs de taula i a escacs.  Un dels exemples que trobem és, quan els homes de Weisfort, els mercaders d’Anglaterra consumien el dia jugant a jocs de taula i escacs.  Nosaltres em buscat jocs d’aquella època, i efectivament la majoria dels jocs eren de taula.  Un del que ens ha cridat més l’atenció és aquest, anomenat Rithmomachy: Aquest joc s’anomena Rithmomachy (prové del grec rithmomachia) i significa “batalla de la harmonia”. Tot i així, també és anomenat “ el joc del filòsofs”, i el van inventar en el segle XI, diuen que a Alemanya. Es va jugar durant tota la edat mitjana, sobretot la gent amb un mínim de coneixements matemàtics.  

Efectivament, no només existien jocs de taula, passaven les estones també, posant en practica la seva agilitat amb l’arc.  

            Finalment podem tancar aquest treball, afirmant que tot ha evolucionat força, que no hem d’oblidar els esforços que arribaren a fer Tristany i Isolda per poder sobreviure, la manera que tenien de fer el possible per subsistir, i pel que al contrari la manera que tenien de viure quan estaven amb aquells que tenien una vida plena de privilegis.  

 També hem pogut veure les diferents maneres que tenien d’entretenir-se i passar les hores uns amb els altres.  

Ens sembla de rellevant importància destacar els monestirs, que cobren gran importància en aquella època. Eren com castells, conjunts d’edificis dedicats a la vida religiosa. Hi habitaven persones dedicades a la pràctica del cristianisme. Eren fundats per monjos i els seus serfs, que vivien seguint unes regles pròpies. 

Deixant de banda els monestir, un punt que també ens ha  encuriosit és la màgia del relat, sobretot el moment de la  mort, en que l’amor es el principal protagonista.  

Ens sembla un fet bastant fantàstic que Isolda pugui morir de sobte pel dolor que sent al veure mort a Tristany, però no ens sembla tant irreal al conèixer l’amor que sentien i la força amb la que s’estimaven. El mateix passa seguidament am el fet dels esbarzers, que també és un fet força imaginari però que no ens sobta perquè és una manera d’estar junts i en pau desprès de morts.  

I tanquem aquest treball deixant en l’aire la pregunta que més ens encurioseix: Quin canvis en la trama s’haurien produit si el romanç de Tristany i Isolda hagués succeït en l’època actual? 

Sara i Paula M. 1r Batxillerat

Els llocs al “Romanç de Tristany i Isolda”

IRLANDA

És una illa europea de l’Atlàntic Nord que forma amb Gran Bretanya, Man i d’altres illes, l’Arxipèlag de les Illes Britàniques. Políticament es troba dividida entre la República d’Irlanda, estat membre de la Unió Europea, i el territori d’Irlanda del Nord, integrat en el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.

CORNUALLA

És un país celta situat al sud-oest de Gran Bretanya, a la península del mateix nom. Compta amb uns 513,527 habitants. Actualment està integrat en la regió del sud-oest d’Anglaterra.

Fins el 765 formaria part del regne de Gal·les.

EL CASTELL DE KANOE

Aquest castell es important al llibre, ja que és el lloc on Blancaflor dona llum a Tristany.

EL CASTELL DE TINTAGEL

Situada al nord de la costa atlàntica de Cornualles al Regne Unit, el llogaret de Tintagel i el seu veí castell de Tintagel, són associats estretament amb la llegenda del Rei Artús i els cavallers de la taula rodona. Pel mateix, és una gran atracció turística a la regió.

Al romanç, es casen els pares de Tristany. Podem dir que és el seu lloc d’origen.

CAPELLA DE TINTAGEL

És on van enterrar Tristany i Isolda, al dia següent va sorgir un branquilló que va unir les dos tombes.

BROCELIANDA

És un bosc francès situat al departament d’Ille i Vilaine, a la regió de Bretanya i a uns 30 km al sud-oest de Rennes.

Aquest es el bosc, on Tristany i Isolda, es troben en secret. Es un bosc bast i clos de forts arbres. Amb fauna i flora. Està al costat del Castell de Tintagel.

EL GRAN PI

En el lloc més allunyat del Castell, tocant als Pals de l’estacat, s’aixecava un pi alt i dret, al tronc del qual sostenia un ample brancam. El pi en qüestió era el lloc en concret on es trobaven els enamorats.

GAL·LES

El país de Gal·les és una de les nacions que conformen el Regne Unit. Està situat a l’oest de l’illa de Gran Bretanya

EL BOSC DE MOROIS

En aquest bosc es on Tristany i Isolda es veuen ja que en el bosc de Brocelianda, ja els havien vist.

CABANA D’ORRÍ

És la cabana on Tristany s’amaga de l’exèrcit del rei Marc, m’entres l’estan perseguint.

 Pau M. i Rubén L. 1r de batxillerat