Tinc el desig, immens, de sentir Aloma…

Tinc el desig, immens, de sentir Aloma
als capcirons dels dits i en la mirada,
de tenir-la al davant, de fer-la meva
fins a abastar la llum que s’esmicola
massa luny del camí. He de trobar-la
i vestir-la amb el roig de les aurores
i amb el groc, i amb el blau de les onades
i ajeure-la amb petons damunt la sorra,
i llavors, amb els llavis, despullar-la.
Tinc el desig, immens, de sentir Aloma
en els pètals ingràvids de la tarda.

JOSEP FÀBREGA I SELVA, Parlo d’Aloma (Ed. Viena, 2010)

PARLO D’ALOMA

PARLO D’ALOMA

Josep Fàbrega i Selva

Editorial Viena

Barcelona, 2010

El poeta ha donat nom de dona a la seva creació. Devotament lliura la seva emoció poètica a l’estimada, que en l’obra que ens ocupa, es diu Aloma i ens remet a un parell de referències literàries més enllà d’altres connexions possibles. Josep Fàbrega i Selva retrata un paisatge que va creant per mitjà de la paraula i el sentiment. En l’esplèndid pròleg del llibre, Montserrat Altarriba dóna moltes claus de la gènesi del poemari i alhora mostra bells detalls de la plasmació final en els poemes de Parlo d’Aloma. Aquest llibre va merèixer el Premi de Poesia Marià Manent de Premià de Dalt 2009 i confirma la destresa del Fàbrega per escriure un seguit de poemes rigorosos quant a forma i rics en imatges. Aquest és un poemari d’amor, amb la cadència dels versos clàssics llatins i amb els colors sempre vius dels paisatges. El vers és com un perfum que s’exhala i s’inspira, que va sedimentant una imatge o un record i donant forma a un estat anímic. Hi trobem el vers decasíl·lab, que és sempre sentenciós i penetrant. Llisca pels elements del paisatge que es transfiguren en la matèria del poema, sense tancar la possibilitat d’esdevenir també imatge poètica de l’estimada.

Aloma ens remet a la novel·la homònima de Mercè Rodoreda. I com destaca Altarriba al pròleg, Aloma és també la mare de Blanquerna en el clàssic de Ramon Llull Llibre d’Evast i Blanquerna. Les dues Alomes es contraposen segons una concepció de la dona: l’Aloma de Rodoreda viu unes relacions amoroses desgraciades i la maternitat no és pas un factor positiu en la seva vida; en canvi, a l’Aloma de Ramon Llull hi veiem com ella es realitza plenament mitjançant el matrimoni i la maternitat. Partint d’aquestes connotacions literàries que duu el nom, Josep Fàbrega escriu aquest poemari que és dedicat completament al tu femení, és a dir, a l’estimada del jo poètic. Ella s’integra en el paisatge, és l’element vital que desencadena allò que el poeta expressa i que viu plenament dins seu: Aloma és en els blaus i els verds, i en l’aigua / i arreu on he mirat. Potser caldria / llegir els colors i els sons amb la mirada / i no amb l’enyor: la llum feta carícia. Quan el poeta s’adona que el seu afany de posseir Aloma no troba el camí adient per abastar-la, s’adona que la perd, que viu en l’enyor i en la penombra. El seu viure és en la foscor, malgrat que la presència constant del mar omple els seus dies i li permet tenir accés a un sentiment de bellesa. La lluna és la seva confident però ja no li duu cap paraula d’ella: és òrfena de sons i malastruga / i no sap dar-me llum ni fer miracles. / Tan lluny de mar els somnis s’acorruen / empaitats per uns dits que me’ls dessagnen. Aquest llibre és una aventura que configura un paisatge amb l’amor, amb l‘Aloma, amb la natura.

Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.51

HEM DESTIL·LAT EL WHISKY

Hem destil·lat el whisky
dels grans moments de cel·lofana nua
que ens feia ser endevins
de tot el que volíem.
I hem tornat del viatge com si fóssim
nauxers i, alhora, indígenes
que no volen saber i només aprenen
que el desig és un tòtem
que els mudarà els encerts en records càlids.

JACINT SALA, Llum encara (Témenos Edicions, 2010)

LLUM, ENCARA

LLUM, ENCARA

Jacint Sala

Editorial Témenos

Barcelona, 2010

Una lleu nostàlgia acompanya la saviesa del poeta. Sempre. Encara. Jacint Sala construeix el poemari Llum, encara amb la doble referència explícita a l’espai i al temps. Per un cantó, la llum com a espai extern que és captat pel sentit de la vista, amb múltiples connotacions estètiques i alhora existencials –ja sigui per l’ús que d’aquest concepte n’han fet totes les religions i també perquè és un motiu temàtic de llarga tradició poètica. Per un altre cantó, l’adverbi encara ens remet a la vivència del temps sota la forma absoluta del present. A més, aquest adverbi és un dels més complets que tenim a la nostra disposició –gairebé el podem considerar un substantiu en si mateix- ja que ens transmet, i alhora engloba, la pervivència, l’esperança, la resistència. Aquests tres estats de vida, de consciència i d’actitud són tres dels mots que ens vénen al cap després de llegir aquest volum de poesia i de conèixer la indispensable i del tot necessària obra poètica de Jacint Sala.

La seva obra mostra les qualitats més preuades de qualsevol poeta que esmerci els seus anys i la seva capacitat de comprensió de la vida en escriure poesia permanent. Compromís, seriositat i autoexigència. A Llum, encara Sala sap combinar la passió amb la reflexió, l’emoció amb la contenció. En paraules de Miquel Lluís Muntané, que en firma l’excel·lent pròleg del llibre, Sala viu la poesia “com una mena de poció guaridora feta d’aprenentatge vital, sensibilitat receptiva davant els estímuls del món i profunditat de pensament”. El poeta osonenc, plenament consolidat a les lletres catalanes com un dels seus poetes més importants, ha aconseguit que aquest llibre aplegui un conjunt immillorable de vint-i-cinc poemes més un monòleg inicial escrit en prosa. Cadascun dels poemes duu el títol del primer vers, o bé de la part semàntica més connotada del primer vers. Ens convida a situar-nos dins del poema, a entrar-hi, amb la complicitat i confiança amb la qual l’autor també ens dirigeix la paraula i el vers. El llibre és una aposta pel present, per l’espai i el temps en què vivim, pels moments viscuts amb la seva plena intensitat, i les seves tendreses sinceres. Al llarg del poemari, l’autor es dirigeix a l’altre ell, és a dir, a si mateix i alhora a tots aquells que mantinguin un diàleg –o bé un monòleg a dues veus, com a l’autor li agrada dir- amb si mateixos: Potser tot el que hi ha només és l’ara. / Aquest ara que està / fet de nosaltres dos, sota unes formes / a estones prou difícils. Podem dir-ne / punyal o vassallatge, plor o crinera. Assaja la màxima complicitat amb el lector, acondueix la mirada i el sentit del lector cap a la vivència extrema d’un capvespre, o l’amor ardent, o cap a la plenitud. Sala ens escriu sobre el desig, la tendresa, l’espant; i sobre… L’adverbi que ens fa ser protagonistes / de més silenci: encara.

Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.52