Mor el Nobel italià Dario Fo, joglar incansable contra el poder-notícia al diari Ara

Dramaturg i actor, tenia 90 anys i era autor d’un centenar d’obres de teatre en què conjugava l’humor i la sàtira contra el poder polític i religiós, una trajectòria per la qual va guanyar el Nobel el 1997

LAURA SERRA Barcelona Actualitzada el 13/10/2016 09:31

dario-fo_1667843324_34595071_987x555

“La sàtira és l’arma més eficaç contra el poder: el poder no suporta l’humor, ni tan sols els governants que s’anomenen democràtics, perquè el riure allibera l’home de les seves pors”. Aquesta era la màxima de Dario Fo i aquesta va ser l’aposta vital d’una de les grans personalitats de la cultura italiana: un implacable compromís polític a través de la cultura, a través d’un teatre irònic i mordaç que exposava els problemes i les contradiccions de la societat de cada època i sempre s’alineava amb els desvalguts. L’escriptor, que va rebre el premi Nobel el 1997, ha mort aquest dijous en un hospital de Milà, on estava ingressat a causa de problemes pulmonars. La capella ardent s’instal·larà al Piccolo Teatro Strehler de Milà i la cerimònia de comiat (laica, és clar) serà a la plaça del Duomo. “Itàlia perd un dels grans protagonistes del teatre, de la cultura i de la vida civil”, ha afirmat el president del govern italià, Matteo Renzi.

Fo mai va perdre la capacitat d’indignar-se ni la força per seguir assotant els poders fàctics, polítics i religiosos. Tot i que el va desconsolar la mort de la seva dona i col·laboradora, l’actriu Franca Rame, el 2013 –eren un veritable binomi intel·lectual–, va seguir actiu, escrivint i pintant fins al final. “He entès que he de donar exemple, que és necessari, estar present”, justificava, refusant la vanitat. Poc després de fer els 90 anys, el març passat, va publicar la conversa sobre espiritualitat ‘Dario i Dios’ (Guanda), on no només seguia defensant el seu ateisme sinó que descrivia Déu com un ens “egocèntric, sorrut, obsessiu i brutal”. A l’últim llibre, publicat tot just aquest setembre, titulat en italià ‘Darwin, però som simis per part de pare o de mare?’, es plantejava preguntes sobre l’origen de l’univers i incloïa il·lustracions seves.

“Fustiga el poder i rehabilita la dignitat”

El 1997 va rebre el premi Nobel “perquè des de la tradició del joglar medieval fustiga el poder i rehabilita la dignitat dels humiliats”. S’elevava així la consideració d’un artista poc reivindicat fins llavors pels cercles literaris, però amb una basta carrera, polifacètica i molt popular. Dramaturg, actor i escenògraf, activista, alcaldable de Milà, autor de comèdies, relats, novel·les autobiogràfiques, assajos, Fo ha esdevingut un referent intel·lectual de gran influència. “Fo és un autor satíric molt seriós”, el definia el jurat del Nobel.

L’escriptor va recórrer a la tradició teatral popular italiana per posar al descobert les contradiccions dels poderosos a través de la recreació joglaresca de passatges bíblics, textos sacres o fets històrics. La seva obra més emblemàtica en aquest terreny és ‘Misteri buffo’, que va estrenar el 1969 (Bromera en porta 27 edicions i més de 50.000 exemplars venuts). El 2007 l’autor va obrir el Temporada Alta amb un fragment d’aquesta obra, que s’havia vist al Grec el 1980, l’episodi ‘Rosa Fresca Aulentissima –e altre Giullarate–’, amb el qual volia denunciar la situació de Birmània.

El 1970 va presentar amb la seva companyia, La Comune, una altra de les seves obres mestres, ‘ Mort accidental d’un anarquista’ (Pere Planella la va estrenar en català el 1981), en la qual rememorava l’estranya mort del partisà Giuseppe Pinelli, que el 1969 es va precipitar des d’una finestra de la Prefectura de Policia de Milà, on estava detingut. Eren anys de gran virulència de l’Estat contra els sindicats i els estudiants. El seu activisme polític va ser especialment rellevant en aquests convulsos Anys de Plom, entre els 70 i els 80, quan va crear l’organització Soccorso Rosso Militant, per proporcionar assistència legal als militants de l’esquerra empresonats.

L’impacte de la Guerra Mundial

Fo va néixer el 24 de març del 1926 al petit municipi de Sangiano, a la Llombardia, fill d’un ferroviari socialista i d’una mestressa de casa. Va descriure la seva infantesa i adolescència, l’impacte de la Guerra i com es va conformar la seva concepció del món i de l’art i el seu posicionament cívic al biogràfic ‘País de faula’ (Bromera). La seva primera vocació va ser la pintura, i va cursar estudis d’arquitectura a l’acadèmia de belles arts de Milà, però durant la Segona Guerra Mundial va aturar els seus estudis per donar suport a la resistència antifeixista. Tot i que ha mantingut la faceta d’artista plàstic tota la vida, aviat es va interessar pel teatre, i el 1950 es va iniciar com a actor. Al llarg d’una extensa carrera, ha arribat a escriure un centenar d’obres, algunes de les quals també ha interpretat.

Fo ha llançat dards en totes direccions, des de la defensa de la desobediència civil a ‘Aquí no paga ni déu’ (1973, Bromera), escenificat aquí el 2013, fins a la denúncia del colonialisme a ‘Isabel, tres carabelas y un charlatán’ (1963), on explicava una història alternativa de la descoberta espanyola d’Amèrica . En les seves últimes obres rescatava personatges maltractats per la història, ‘Lucrècia Borja, la filla del Papa’ i ‘Un rei boig a Dinamarca’ (Bromera), que va presentar a principis d’aquest any. Segons Guanda, deixa un llibre pòstum dedicat a la “reina impossible” Cristina de Suècia, que va viure en una Europa en guerra i es va trobar en una cruïlla per qüestions religioses, polítiques, de poder i sexe”.

Durant els anys dels governs de Silvio Berlusconi, els seus espectacles i monòlegs estaven dirigits a ridiculitzar el mandatari amb el seu habitual sarcasme. Després de Berlusconi “tot segueix igual”, lamentava en una entrevista. “Tot és un joc, el joc de la falsa democràcia. La gent de Berlusconi segueix allà i ell s’ha salvat”. Per això l’autor va donar suport al Moviment Cinc Estrelles (M5S) de Beppe Grillo; per finançar-lo va pintar un polèmic retrat de la ministra per a les Reformes, Maria Elena Boschi. El 2014 va signar el manifest ‘Deixin votar els catalans’, juntament amb altres personalitats internacionals.

Publicat al diari Ara el 13 d’octubre del 2016.

http://www.ara.cat/cultura/Mor-Dario-Fo-Nobel-Literatura_0_1667833296.html

Dictat preparat de 2n sobre l’ACCENTUACIÓ.

    

Heu de seguir els següents passos per a la realització del dictat preparat:

  • Copieu el dictat, tenint cura de no cometre errades.

  • Subratlleu aquelles paraules que us resultin especialment difícils, i copieu-les tantes vegades com sigui possible per tal de memoritzar-les.

  • El dia previ a l’examen estudieu-lo o torneu-lo a copiar.

L’alimentació correcta

En l’actualitat hi ha un autèntic interès per la dietètica. Aquest fet, en si molt positiu, ha desencadenat una sèrie d’informacions controvertides, amb la conseqüència que hi ha persones que creuen que és molt difícil seguir una alimentació correcta des del punt de vista nutricional. Res més lluny de la realitat, ja que una dieta equilibrada és fàcil de seguir si es disposa de la suficient oferta d’aliments i si s’eviten els excessos. Un desequilibri dietètic esporàdic no té cap importància des del punt de vista nutricional. D’una altra forma, la dietètica pot convertir-se en una ciència desagradable. Cal recordar que la millor norma dietètica no és la més ajustada, sinó la que, essent científicament correcta, es compleix.

CORONAS ALONSO, R. “L’alimentació correcta”. Revista d’Agrupació Mútua (1995), núm. 12. [Fragment adaptat]

Dictat preparat sobre la DIÈRESI (3r ESO)

Heu de seguir els següents passos per a la realització del dictat preparat:

-Copieu el dictat, tenint cura de no cometre errades.

-Subratlleu aquelles paraules que us resultin especialment difícils, i copieu-les tantes vegades com sigui possible per tal de memoritzar-les.

-El dia previ a l’examen estudieu-lo o torneu-lo a copiar.

La Lluïsa i els delinqüents de Suïssa

Feia uns quants dies que la Lluïsa Cloïssa tenia una qüestió pendent que no la deixava viure tranquil·la. La qüestió era la següent:

Mentre en Raül Reïna, el seu marit, treballava al torn diürn d’una fàbrica de xocolata suïssa i ella s’estava a casa i feia les feines de la llar, sola o bé amb la seva veïna, l’Eloïsa Saüquer, que venia sovint a fer petar la xerrada perquè gairebé mai no tenia res a fer, va rebre una trucada misteriosa.

La trucada es va repetir uns quants dies i sempre era la mateixa, començava amb un brogit immens que li eixordava l’oïda, continuava amb un xiulet penetrant i empipador, després se sentia una veu llunyana amb un fort accent estranger que deia el següent: “Senyora, no s’amoïni, no s’espanti, si fa allò que nosaltres li diem no li passarà absolutament res; ara bé, si no ho fa, provocarà la seva ruïna i la del seu marit. No li demanem cap heroïcitat, però no podem permetre cap mena de traïció. El dia tres a la tarda, exactament a les cinc de la tarda, vagi sola al parc de l’Oreneta amb un sarró ple de verdures de tota mena i joies per valor de tres milions de pessetes, amagades sota les verdures. Un home gran, amb una boina, l’hi prendrà d’una estrebada”.

Tutorial Pixton per a la creació i impressió de tires còmiques.

Benvolguts alumnes,

us deixo un tutorial que de ben segur us ajudarà a resoldre els dubtes de funcionament de l’aplicació Pixton per a la creació de còmics.

Hem de salvar els accents diacrítics?

L’Institut d’Estudis Catalans proposa una reforma ortogràfica que farà perdre 136 accents.
Què us semblaria escriure així aquestes oracions?
“Soc una dona que dona un cop de bota a la bota de vi”. 
“Senyora, el seu net no és gaire net”. 
“L’os rosegava un os de conill”.
Altres canvis que proposa la nostra acadèmia de la llengua, l’IEC (Institut d’Estudis Catalans?
 
 

 

La guerra dels mons i el poder dels mitjans de comunicació.

Els grups de 3r de l’ESO han començat el curs de català llegint un còmic que ens trasllada al 1938, any en què Orson Welles va decidir posar a prova els oients radiofònics amb una versió dramatitzada de la novel·la de H. G. Wells, La guerra dels mons. “La dramatització de l’obra fou tan realista que va generar en els oients la creença que realment s’estava produint una invasió marciana, estenent-se el pànic a part de la població. Davant tals successos l’autor va haver de fer unes manifestacions en públic explicant que la realització del programa tan sols tenia com a objectiu l’entreteniment de l’audiència” (fragment extret de la Viquipèdia). 

Creus, però, que els mitjans de comunicació tenen algun tipus de poder, actualment? I en l’època de Welles? Per què?

Per als que us heu quedat amb ganes de saber-ne més sobre el tema, aquí us deixem un vídeo que recrea els fets del 30 d’octubre de 1938.

 
 

A la recerca de l’errada lingüística!!!

Un observador experimentat de 2n ens envia aquesta fotografia amb errades lingüístiques.

Sabríeu dir-nos quines són?

Gràcies, Víctor!

Bon inici de curs!