Bloc de l’Àngel Guirado i Serrat

El nou eixample de Girona

L’EIXAMPLE DE GIRONA

Tal com avui entenem l’eixample ens referim a la zona de barri considerada com a tal que abraça un perímetre ampli i més esponjar urbanísticament que podem situar entre els termes de la Plaça de Catalunya al sud, el carrer de la Creu al Nord i limitat a l’est pel riu Onyar i l’Oest pel carrer Barcelona. A grans trets, llevat de petits detalls, aquesta és la configuració que està a la ment dels gironins de la zona. Això, un cop definim el creixement de la ciutat tenim altres eixamples que esdevenen perllongació del primer i que ara tenen noms com Avellaneda, Pla de Palau, Palau. D’altres mantenen el sentit original del terme com el Mercadal, per posar un exemple, signe inequívoc de la nova Girona de primers del segle XX.  D’altres són el resultat del creixement seguint les vies de comunicació com és el cas de Santa Eugènia i Salt. Han desaparegut d’aquests indrets les indústries i les zones d’una economia pròpiament familiar: masos, bòbiles i petites indústries. Els nous eixamples han resultat ser part del retrobament de la tranquil·litat que no es gaudeix en la ciutat avui barri Vell. Un dels principals impulsors del model d’eixampla fou l’arquitecte Eugeni Campllong que impulsà un model que feia compatible el creixement de la ciutat més enllà de les muralles i les necessitats d’un procés d’industrialització creixent.

Avui encara som hereus d’aquest creixement. Si la “descentralització” urbanística s’obria cap a l’exterior, el creixement ràpid fruit de la industrialització genera necessitats d’habitatges no sempre amb els serveis corresponents. Les quatre estacions de tren de les que gaudia la ciutat, les indústries al sector del Mercadal i l’increment de la població, són de forma interdependent factors que expliquen i donen lloc a l’actual eixampla, sense noms, de la ciutat. També encara avui es pateixen algunes de les característiques d’un model de  ritmes i configuracions diferents. L’eixampla original d’habitatges que comencen a envellir a habitatges moderns amb serveis insuficients.  El vell eixampla ha hagut de trobar respostes a la manca d’aparcament en els habitatges, ha de veure encara edificis en ruïna com al Joan Maragall, una saturació de contenidors en zones de pas i amb poca visibilitat, un enllumenat deficient com el que pateix el Joan Maragall-Creu, transformadors en espais públics i un cert desordre viari més culpa dels conductors que de l’ajuntament: aparcaments en doble fila, en revolts, en càrrega i descàrrega, de ciclistes que no respecten en cap cas, dic en cap cas, semàfors, voreres, sentits de circulació.

El nou eixample, lluny de les meravelles que podria suposar el nou urbanisme, està mancat de principis bàsics de sostenibilitat: contenidors soterrats, ocasió única per definir el nou model de recollida, aparcament desordenat per incivisme, neteja de carrers insuficients per la llunyania del centre comercial, insuficient presència policial, cosa que posa de relleu allò que ja es definia com a característiques de l’eixample: pèrdua dels signes d’identitat com a barri, insuficència dels serveis bàsics i creixement nou amb els dèficits de sempre. Les noves escoles redreçaran el futur de ben segut, però la opinió de les persones costarà força més de canviar. I això és el que pensen. Elles també necessiten de l’atenció del seu ajuntament i del que esperen així mateix una resposta.

Àngel Guirado i Serrat

LA CIUTAT, CONTAMINACIÓ CONTROLADA ?

Quan els problemes se’ns acumulen, les persones tenen dificultats per gestionar-los satisfactòriament. A un problema de la manca d’aigua s’hi pot afegir el dels incendis i, no a més tardar, els de la contaminació atmosfèrica que plana sobre la ciutat. En un dels recorreguts que en aquests dies hem pogut realitzar des de la variant de Girona s’observa amb certa coincidència la presència d’una boirina que entela i desdibuixa la netedat dels edificis i l’estructura de la trama urbana. Una afirmació sobre el fet contaminant que pateix la ciutat de Girona podria semblar precipitada si no ens ajudem d’arguments. La realitat visual, l’anàlisi organolèptic i la valoració tècnica ens poden portar cap a una afirmació més contundent de la que aquí voldria fer.

La nostra ciutat, igual que d’altres de les mateixes condicions, situació, dimensió i sistemes de producció, precisen de materials per a la seva construcció urbanística. Rajoles, ciment, moviments de terra, extraccions de pedra, asfaltat, tots ells en quantitat importants representen moviments, transport i extraccions que s’han de fer, per economia, en espais propers a la ciutat. Valgui l’exemple del Pont Major amb la proximitat de la pedrera. Qualsevulla d’aquestes activitats genera partícules en suspensió, imperceptibles la majoria de les vegades, altament contaminants. En períodes de sequera, com les d’ara, això és més pronunciat per la dificultat de que hi hagi sedimentació de les mateixes i en conseqüència l’indicador per patir patologies respiratòries és més alt.

Els vehicles a motor, el rodatge dels mateixos pels carrers de la ciutat és una altra font de contaminació que s’afegeix a l’anterior. Girona té un trànsit rodat complex i dens, tant per la seva dimensió com a ciutat com pel parc automobilístic que és alt. Les xemeneies, estufes, el fums de fàbriques i d’altres gasos procedents de la combustió segueixen afegint-se a la resta de materials en suspensió. Els arbres de carrers i places desprenen en aquests dies el pol·len que tantes al·lèrgies provoca. Preveient períodes secs serà convenient replantejar determinades espècies.

La proximitat a l’aeroport augmenta els sediments per combustió del querosé sobretot en els enlairaments dels avions molt propers a la ciutat en alçada. La crema d’escombraries i d’altres material de rebuig a la incineradora de Campdorà genera dosis mínimes de dioxines , furans, plom i d’altres partícules que també contribueixen a una salut medioambiental de l’aire preocupant. Per acabar, les obres del TAV que aviat començaran provocaran un increment significatiu d’una pol·lució ambiental, a cops inobservable, d’un aire brut que respirem tots els gironins i gironines si no canvien les condicions climatològiques. Però l’activitat humana és imparable. Per contrarestar-la calen respostes immediates per tal de que la salut dels gironins , la dels nostres pulmons sobretot, no vagi a pitjor. Són nous problemes als quals cal plantejar noves solucions, intel·ligents, urgents i pràctiques.

Àngel Guirado i Serrat