AIRES CONDICIONATS
Hem passat per una de les dures proves de l’estiu, a Barcelona en tenen una bona mostra. Les puntes de consum d’electricitat semblen amenaçar-nos de les falles en el subministrament a la Costa Brava, com cada any. Ens havien dit que la línia de les Gavarres solucionava el problema, almenys temporalment. La forta inversió amb costos econòmics i polítics no ha servit per eliminar l’amenaça d’una manca de potència que ens deixaria ensenyant les vergonyes una vegada més. Són molts els ciutadans que no coneixen la realitat de la situació ni tenen arguments en contra tot i les explicacions rebudes des dels governs locals, autonòmics i estatals. Jo no sé encara que hi ha de veritat ni si els perills segueixen existint. La gran apagada de la ciutat comtal torna a posar els dubtes en primera línia. Els contraris a la línia de Molt Alta Tensió poden quedar sense arguments si es produeix una nova fallada en el subministrament i justificaria, una vegada més, la necessitat de la mateixa. Però fins a quin punt ?.
Del que no hi ha dubte és en el dèficit d’inversions pblema, almenys temporalment. La forta inversin dit que, la li pugui haver insuficia Catalunya per part dels responsables de dotar de les infraestructures en matèria energètica. Tampoc hi ha dubte sobre la gran demanda d’energia ara a l’estiu en que l’augment d’aparells d’aire condicionat genera puntes rècords de consum. Un país que viu bé, que té segones residències i viu del turisme està obligat a regular millor aquest bé públic. Els costums són difícils de canviar i l’educació per un consum sostenible està encara per iniciar. No disposem de campanyes suficientment eficaces que redueixin el consum energètic ni tampoc de normatives que impedeixin el malbaratament d’energia. El canvi climàtic ens impulsa cap a un nou concepte del confort que afecta a dos dels bens més preuats: l’aigua i l’electricitat.
A Girona això té la seva incidència en dos punts claus. El primer en l’aplicació d’una normativa ja existent sobre la col·locació dels aparells d’aire condicionat als edificis públics i privats. Simplement cal fer-la complir. La segona en el control de la despesa energètica en empreses i administracions públiques. Els costos que es generen van a càrrec del consumidor en general o sobre els pressupostos que paguem entre tots. Abrigar-se en el treball comença a ser esperpèntic. Sortir al carrer i rebre una fuetada d’aire calent que surt d’un aparell situat a l’alçada de la cara dels vianants és quasi una agressió. Que les principals cadenes comercials tinguin els aires condicionats al màxim de potència amb les portes obertes de bat a bat és poc més que un insult i una presa de pèl. És una incitació a entrar, és alhora una mostra de poder irrenunciable de costos exagerats. Ningú vol passar calor, evidentment, i l’equilibri sembla no existir. S’ha comprovat com els col·lectius de més risc passen les hores de més calor en l’empara de les condicions climatològiques de l’estació de RENFE, de les grans superfícies comercials i d’altres espais públics de gran afluència que a més distreuen el personal. En el fons, ens importa un rave si el consum que es fa és insostenible si s’obté la finalitat perseguida. És la competència o l’individualisme o la transitorietat de la forta demanda elèctrica, que només té justos els quinzes dies de durada. Davant de tan desgavell sols s’imposen mesures dràstiques i urgents. Cal una ordenança equivalent a la del soroll i a la de l’aïllament dels edificis que imposi el seny en la manera de refrigerar les zones comercials, les empreses i els habitatges. Però una ordenança per complir-la i no per fer bonic i tranquil·litzar les consciències dels seus promotors.
Àngel Guirado i Serrat
The Girona. Aires condicionats. by Guirado Serrat Angel, unless otherwise expressly stated, is licensed under a Creative Commons Attribution-Noncommercial-No Derivative Works 2.5 Spain License.