PLEGUEM VEL(ES)
Estem al final d’un episodi que expressa la dificultat de relació d’unes cultures, la islàmica i la diem-ne cristiana, dic cultura per interpretar-ho en l’espai històric en que ens ha tocat viure. Afegida a l’espiral mediàtica, en que les reaccions tenen molt a veure amb ressentiments col·lectius, només cal donar alguns petits arguments per desfermar reaccions xenòfobes i mites que s’han instal·lat en l’imaginari col·lectiu. Les intervencions dels responsables polítics i educatius respecte l’ús del vel islàmic per part de la nena d’un CEIP de Girona tenen la seva part de raó. Fins i tot, també el parer de l’escola quan el seu reglament pretén regular, al seu just entendre, aquelles situacions que millor garantiran la bona convivència. De fet aquesta és una de les finalitats del reglament de règim intern, la de regular el funcionament intern, el dia a dia, l’organització i les pautes generals de la convivència. Al llarg d’aquests dies se n’ha parlat massa. També hem llegit i escoltat sobre l’afer propostes i resolucions molt assenyades que s’adiuen amb una societat oberta, acollidora, madura, i compromesa amb la diversitat cultural i social com és la gironina. En definitiva, hem donat mostres una vegada més del seny que ens caracteritza i de la capacitat per autoregular-nos sense imposicions. Les escoles i instituts de Girona i Salt han sabut resoldre fins ara les situacions semblants sovint desmesurades pels mitjans de comunicació interessats en polèmiques rendibles. Fa una dècada també unes nenes d’una escola del barri de Sant Narcís que no volien fer ni música ni Educació Física van donar la volta a tot l’estat objectes de consum de les emissores de ràdio i televisió. Des d’aquell moment, amb un índex d’immigració força més baix que l’actual, i fins avui poca cosa hem sentit a parlar i no per manca de situacions. Es per això que en primer lloc hem d’agrair l’esforç que han fet moltes persones anònimes, sovint mestres, equips directius i mediadors que han resolt per la via del diàleg les interferències suposadament religioses que es donaven llavors i que es donen ara, per resoldre-les no sempre satisfactòriament. Però al menys s’introdueixen elements de normalitat i de respecte per totes les creences i conviccions personals i religioses. És un balanç altament positiu i digne de posar-lo de relleu.
Però més enllà d’aquest fet puntual la resolució del qual valoro satisfactòriament, bé ens hauríem de plantejar com vivim i defensem els nostres propis signes d’identitat. El vel, més que una discriminació entre iguals a l’escola és un signe de discriminació de la dóna en una cultura en la que es reprimeixen molts dels valors lligats a la llibertat. No hauria d’existir cap lluita contra el vel en si, producte de la llibertat d’indumentària, sinó a favor del dret de la nena. M’explico. En la mesura que és una imposició, de signe religiós, en un context en la que es veu obligada a seguir uns comportaments que no tria per edat, és quan origina discriminació contra la qual els poder públics han de posar-hi límits. Una nena de cinc, set o nou anys no tria posar-se vel, casar-se al cap de pocs anys, mutilar-se sexualment, servir als més grans i cuinar per a ells encara en edat escolar. És contra aquests comportaments s’han de sumar esforços i lluitar perquè la igualtat de gènere, amb independència de la cultura de referència, sigui cada dia més una realitat. No és la pobresa, el vestir, l’accés al treball, les condicions laborals, els salaris, uns altres signes de discriminació tant o més potents que els religiosos?. Sembla que per aquí hi passem de puntetes.
Així doncs, pleguem veles. Deixem que torni la tranquil·litat i s’imposi el sentit comú, la coherència i els principis democràtics que inspiren la formació dels nostres ciutadans.
Àngel Guirado i Serrat
The Pleguem Vel(es) by Guirado Serrat Angel, unless otherwise expressly stated, is licensed under a Creative Commons Attribution-Noncommercial-No Derivative Works 2.5 Spain License.