L’ olivera

Aquesta setmana treballarem el poema de Joan Manuel Serrat , l’ olivera .

Pel pujol
on surt el sol
cada matí de primavera
desafiant
grop i llevant,
hi trobareu una olivera.
Ja fa molts anys
els seus afanys
amb ella un home va fer créixer.
Diu que eren cent
arbres al vent
l’orgull d’aquell que els va fer néixer.

“Senyor, no en té
i cap jornaler
s’acosta a esporgar el seu ramatge”.
Sola, va fent
de vent a vent
feliç de ser lliure i salvatge.
No li fa por
si a la tardor
una gelada la despulla,
i sempre en té prou
amb el que plou
per netejar les seves fulles.

Sempre és allí…
a la vora del camí
oferint-vos la seva ombra.
Ho dóna tot
a tothom, què més es pot
demanar a una vella soca.

Quan neix un fruit
és tan petit
que ni els ocells gosen picar-lo.
Pensant, potser
que és el darrer,
el darrer fruit i cal mimar-lo.

Ells cada estiu
fan el seu niu
al damunt de qualsevol branca.
I l’arbre vell
sent així amb ell
néixer la vida d’una branca.
I així va fent
de vent a vent
esperant que qualsevol tarda
algú vindrà,
la tallarà
i a bocins anirà cremant-la.

Pel pujol
on surt el sol
cada matí de primavera
desafiant
grop i llevant,
es va morint una olivera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *