La elegancia del erizo de Muriel Barbery

Aquesta és una novel·la deixada per la companya Yolanda Llambrich de l’IES Montsià. Em va dir té, llegeix-la, té molt de nom, igual com les de Nakamuri, un autor japonès.

La veritat és que quan vaig començar a llegir-la em vaig sorpendre, confesso que havia pensat de deixar-me-la, però Yolanda em va dir:”ja veuràs com al final s’anima”; i bé, vaig veure que era un llibre diferent, perquè resulta que l’autora és professora de filosofia.

Així que en començar-lo a llegir ja veus que ningú és qui aparenta. Una xiqueta superdotada que amaga sempre el que és fent-se passar per ser una noia mediocre, per no ressaltar davant els companys. Una portera, Renée, que ha dissimulat sempre perquè ningú esperaria d’una portera que li agradés Leon Tolstoi o que escoltés música clàssica. De fet disfressa les seues aficions posant la tele tota forta i amb sèries de telenovel·les, ja que és el que s’espera d’una dona de la seua condició.

L’estructura és bastant simple, cada vegada que parla un personatge canvia el tipus de lletra, a més la nena que es diu Paloma escriu una mena de diari on posa Idea profunda número 3, per exemple, on com a divisa diu:

“Los más fuertes

entre los hombres

no hacen nada

hablan y hablan sin parar”

L’espai on trancorre l’obra és en un bloc de pisos de la burgesia alta de París. Llavors es ven un pis per una sèrie de causes i el compra un personatge bastant interessant Kakuro Ozu, que veu més enllà i descobreix que hi ha en el rerefons d’aquests personatges.

7-7-2008

Blau de Prússia d’Albert Villaró

diumenge, febrer 11, 2007
Ressenya a Presència, 11 de febrer de 2007

Cas tancat

Blau de Prússia, Albert Villaró

Els aficionats al gènere policíac trobaran en Blau de Prússia una novel·la amb la qual podran satisfer totes les seves expectatives: una trama amb assassinats aparentment irresolubles, un detectiu mans i bonàs, un perdedor simpàtic, i un ambient que la novel·la s’encarrega de descriure amb certa acritud i minuciositat, per fer les delícies de tots els que llegeixen per interessos socials: per conèixer un entorn i la seva problemàtica. Aquí el que tenim és un crim transfronterer, un assassinat, el d’una dona vinguda des de l’altra banda de la frontera fins Andorra, juntament amb un munt de runa dins un contenidor. Però, ja des del primer capítol sabem que hi va haver una església incendiada en el passat, un incident encara no resolt i que continua dins el record de la col·lectivitat. I qui es veurà llençat a haver de resoldre tot l’embolic sembla que és la persona menys apropiada per a fer-ho: un policia anomenat Andreu Boix, o Andreu el Vidu, un personatge amb tanta vocació com vitalitat. El seu viduatge recent i traumàtic el té abocat a un estat gairebé depressiu, el menys propici per enfrontar-se a cap tipus de feina afanyosa. Però a pesar de tot, aquest home senzill i desafortunat esdevindrà l’heroi de la trama, i aconseguirà posar les coses en ordre, i també, per descomptat i com mana la poètica del gènere, la pròpia existència. Albert Villaró aconsegueix realment construir una estructura novel·lesca engrescadora, mou els fils del relat amb intel·ligència i sap administrar bé la informació i l’aparició de tots els seus personatges. L’autor coneix el material que maneja, sap en quin moment precís és

La matèria de Bretanya

Chrétien de Troyes

Amb l’aparició del roman courtois, Europa occidental i sobretot França, inicia una nova etapa de la literatura protagonitzada per les novel·les “llegides”. Al s.XII l’emancipació cultural de les corts senyorials i d’altres ambients selectes proposa una revolució del sistema de transmissió oral i accelera la producció del llibre narratiu.

Un dels escriptors més famosos de la societat cortesana francesa, Chrétien de Troyes, del qual no es té cap dada biogràfica, va conrear el gènere del roman utilitzant la temàtica artúrica. L’anomenada “matèria de Bretanya” o “novel·la artúrica” va néixer al nord de França per la difusió que va tenir la Historia Regum Britanniae de Geoffrey de Monmouth i per la traducció que en va efectuar Wace en el Roman de Brut. Les corts van sentir especial predilecció pels mites de la cultura clàssica i per la literatura sobre el rei Artur que consideraven l’escenari ideal per a representar un model de vida cortesà i cavalleresc.

Chrétien de Troyes va dedicar una de les seves obres, Lancelot o el cavaller de la carreta, a Maria de Xampanya, filla d’Elionor d’Aquitània, i és possible que freqüentés la cort de Poitiers quan aquesta es va convertir en un centre d’intercanvi cultural i literari de poetes i artistes francesos, anglonormands, bretons i occitans. A través de la cort de Poitiers els relats celtes van fer acte de presència a la literatura francesa.

Les altres novel·les artúriques de l’escriptor són: Erec i Enida, Cligès, Ivain o el cavaller del lleó i Perceval o el conte del graal. Segons paraules del mateix Chrétien també se sap que va adaptar els Remendia amoris i l’Ars amatoria d’Ovidi i que va traduir al francès alguns relats de la Metamorfosis. També s’ha perdut una obra de joventut sobre els amors de Tristany i Isolda.

cançons de pel·lícules

Em sembla recordar que per a la banda sonora de la pel·lícula de F. Betriu, Ramon Muntaner va escriure aquesta cançó dedicada a la Colometa. És un bon resum del que li passa:

Tens els ulls plens de paraules,
la vida estesa al davant.
Aparador de joguines,
cançons fàcils de cantar.
Cançó d’un temps de tramvies
i carrers mal empedrats;
dies de sol i de pluja
barri amunt i barri avall.
Nits de lluna plena…
Somnis d’envelat…
Bella com una princesa
d’algun vell conte d’infants,
et veig ballar un vals de punta
a la plaça del Diamant.

I tu, al terrat,
estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.
Sentir que passen els dies
com si fos un joc d’atzar:
Una rosa per Sant Jordi
i flors negres per Tots Sants.
Xerrameca de botigues,
coloraines de mercat;
olor de sofre i de lluna
cada nit de Sant Joan.
Nits de lluna plena…
Somnis d’envelat…
L’ocell de la jovenesa
pren el vol mirall enllà:
valsos que van i que vénen
a la plaça del Diamant.

I tu, al terrat,
estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.
Llargues tardes de diumenge,
polsim de lluna als terrats,
quietud d’hivern al vespre
quan es fa fosc aviat.
Sentor de rosa perduda,
claror de vidre entelat,
joguina feta malbé,
cendra d’ocell estimat.
Nits de lluna plena…
Somnis d’envelat…
I quan la cançó s’acabi
una altra en començarà,
car tot gira, com els valsos
de la plaça del Diamant.

   
   
plaça hongarès
  • procés d’alliberació d’una persona sotmesa?
  • lluita d’una dona per ser ella mateixa?
  • capacitat de resistència dels humans?
plaça alemany  
   

 

                                     

La dona justa

Heu llegit mai alguna obra de Sàndor Marai? Doncs, hi ha una obra que m’ha impressionat i és el de La dona justa. Parla sobre l’amor, el compromís, la classe social, el fet de comportar-te dins d’un certs paràmetres segons la classe a la qual pertanys…

L’obra és explicada per tres personatges: la primera dona, el marit i la segona dona.

Els dos primers tenen una educació burgesa i com a tal es comporten i han d’estar en el seu paper. La darrera dona, d’extracció pobra, diria “paupèrrima”, té una visió de la vida materialista. Fins i tot roba el seu marit, sense que ell se n’adoni i posa els diners en un compte bancari a part. És com una mena de “raconet” per si es queda sense res. El marit ho descobreix i així es trenca la relació. Més que res per la manca d’honradesa, cosa que el marit no pot suportat.

M’ha fet reflexionar el que aquesta diu sobre els que són rics i opina que sempre viuen amb por; por que no ho perdin, por que els robin, por d’estar tot en el seu lloc. Segons ella, això no els deixa viure i no els fa feliç.

Les meues primeres reflexions

Avui és el primer dia que intento fer un article en un bloc. De fet, no n’havia tingut mai cap necessitat, perquè encara que m’agrada escriure, no m’agrada que tothom vegi el que escric.

M’ha fet gràcia perquè he mirat un bloc d’una noia que s’anomena a ella mateixa lingüista, i explicava una sèrie d’anècdotes que li han passat arreu dels Països Catalans, com ara un noi que va demanar un bitllet d’avió en català i la venedora li havia dit: “No te entiendo”.

Llavors, el noi li va tornar a demanar i ella li va respondre un altre cop que no l’entenia, això unes quantes vegades; fins que el noi com que s’havia enfadat, agafa i li demana el llibre de reclamacions. Aleshores sí que va reaccionar i ell li diu: ” no deies que no m’entenies? Doncs, ara ho sabràs perquè sóc advocat”.