Passejo pel parc, hi ha moltes parelles que semblen felices. Hi ha una noia que em crida l’atenció, la conec, va al meu curs de l’institut i nomes veure-la em van quedar gravats aquells ulls i aquell rostre d’àngel. El problema és que té xicot. Un noi que no la tracta com es mereix, des del meu punt de vista és massa gelós, no té cap detall amb ella i la tracta malament. Em poso a pensar què faria si fos la meva xicota i continuo així durant uns minuts. Una estona després m’assec en un banc que he trobat buit i em poso a llegir. Llegir és el meu passatemps preferit. De cop i volta sento algú plorant. A distància veig la noia i m’apropo.
—Estàs bé?
La noia aixeca el cap i em mira sorpresa.
—Mm… sí, perdona —diu eixugant-se les llàgrimes.
—Ai per cert! Em dic Unai —dic donant-li la mà en forma de salutació.
—Encantada! Jo em dic Carla i perdó per les molèsties. Vols prendre un cafè? Per compensar-te, és clar!!
—D’acord, jo soc nou per aquí, no conec res, et segueixo.
De camí a la cafeteria parlem de per què m’he mudat i li explico que els meus pares han trobat una feina on els paguen millor obligat a deixar tot el que tenia per venir aquí. Un cop arribem, demanem i ens asseiem a la taula. Com més parlem, més em sembla una noia encantadora. Al final m’acaba explicant per què plorava.
—Abans, quan m’has trobat plorant, era pel meu xicot, he tallat amb ell.
—I això per què?
—Perquè ha canviat, ja no és com era abans, em tracta malament i l’altre dia em va fer por i tot, i jo sé que mereixo que em tractin bé…
Segueixo escoltant aquesta noia encantadora i em ve a cap el conte de Sant Jordi. La Carla és la princesa, el seu xicot és el drac i si em deixa, jo puc ser el seu Sant Jordi.