Arxiu de la categoria: General

Per curiositat, per Kate Zugic

Avui vinc a explicar-vos la història de la Coral. La Coral era una nena alegre i simpàtica que tenia molta curiositat. Tenia dotze anys quan els seus pares van decidir traslladar-se a una altra ciutat. El pare era advocat i la mare professora d’anglès. La zona on es van mudar era tranquil·la. La casa era gran i el paisatge era bonic. Al costat, hi havia un bosc i la Coral va escoltar una llegenda d’una cascada d’aquell bosc. La llegenda parlava de com un home va anar a veure aquella cascada de nit i, va veure la llum del sol. L’home la va travessar i mai més va tornar a sortir.

Cinc mesos després, quan ja tot era més normal per la Coral, va decidir anar a investigar aquella llegenda. Es va preparar i va sortir abans de mig matí. El silenci era absolut fins que va escoltar bordar a un gos. Aquest mateix es va posar davant seu. No en sabia ben bé la raça però el gos era gran. De cop i volta, el gos es va girar i va continuar caminant. Ella va decidir anar rere ell.

No sabia com, es va fer fosc. L’intriga manava sobre les seves pors i va decidir continuar caminant. Tenia son, però una misteriosa llum blava va aixecar la seva curiositat. El gos anava al seu costat, alguna que altra vegada la mirava de reüll.

Amb aquella llum blava, es va fer un camí el qual la Coral va seguir amb emoció. Una altra vegada el silenci regnava en el paisatge quan aquell soroll d’aigua es va apoderar de l’entorn. Els ulls de la Coral, oberts com plats, observaven la cascada que tenia davant seu i com la llum blava feia el paisatge més bonic. El gos va anar directe a la cascada travessant aquesta mateixa. La Coral va dubtar si anar-hi o no, però la curiositat regnava en el seu cor en aquell moment, no podia esperar a l’endemà. Va travessar sense haver-se mullat gens, ni un sol pèl. Estava dintre d’una cova amb minerals preciosos. Va caminar una mica més i es va trobar amb un diari, i en obrir-lo, ressaltava la frase “Espero que no et trobis mai aquest diari, si estàs llegint això, corre!” Sense poder fer cap gest, unes mans la van atrapar i tota la llum que hi havia a la seva vida es va apagar en aquell moment en qüestió de segons.

“Nena de 12 anys trobada morta al costat de la cascada del Sol” era la noticia que voltava pel món. La van trobar fa uns pocs dies i ja era l’estrella a la televisió. Finalment, van trobar una petita nota que va aconseguir escriure abans de morir, posava que és bo tenir curiositat, encara que de vegades, aquesta et pot matar.

El príncep Jordi

Hi havia una vegada , en un regne anomenat Kingslanding , un rei bastant vell havia de nomenar al seu fill, el príncep Jordi, rei del seu regne.

El príncep mai havia volgut ser rei, ell volia ser cavaller per protegir el seu poble, lluitar amb monstres enormes. Ell s’entrenava cada dia amb l’espasa, però el seu pare no sabia quins eren els seus desitjos de ser cavaller. Ni havia de saber-ho ja que s’enfadaria i podria arribar a expulsar-lo del regne per no voler seguir amb la tradició de la família.

Va ser valent i li va explicar tot al seu pare i després d’uns minuts en silenci va decidir fer tres proves molt difícils per a cavallers , en Jordi va acceptar.

La primera prova consistia en una cursa de cavalls, la cursa va començar, en Jordi anava més ràpid i va guanyar sense cap dificultat. El dia següent la segona prova consistia en lluitar amb tres gladiadors a la vegada. Un cop més en Jordi va superar la prova amb èxit. Va arribar el dia de l’última prova, havia de matar un drac. Li va costar molt però al final li va poder clavar l’espasa al cor.

El rei es va posar a plorar i en Jordi va decidir que seria rei amb la condició de poder lluitar a les guerres. D’aquesta manera seguiria amb la tradició i faria el que més li agradava fer.

El bosc misteriós, per Alex Chacon

Anava per la carretera amb els meus pares. Anàvem cap a la casa que teníem a prop d’un llac. De sobte, un cotxe a tota velocitat se’ns aproximava i vam xocar.

Em vaig despertar sota un arbre. No sabia on era. Aquell bosc em donava una sensació molt estranya. Vaig mirar al meu voltant, estava sol. Però, sentia que hi havia gent mirant-me, observant-me. Estava molt espantat. Cridava als meus pares constantment però no rebia cap resposta. Quan vaig començar a plorar de la ràbia que em provocava no saber on era, els crits i les mirades van parar. Es va obrir un camí d’arbres. El vaig seguir. Al fons del camí, hi havia una llum que m’atreia.

Quan vaig arribar, vaig entrar en un paisatge ple de colors. Hi havia prats verds, animals extingits, rius d’aigua brillant i neta, era un paisatge que mai havia vist. Va aparèixer una noia alta i guapa, es va presentar i darrere d’ella va començar a sortir gent. Em va dir que aquell camí era el final de la vida i el principi de l’eternitat.

Aventura pel bosc, per Lucía Fernández

La Paula anava d’excursió pel bosc amb els seus amics, el professor els va demanar que per grups de dos anessin a fer fotografies d’uns arbres però la Paula es va separar per un moment del seu amic i es va perdre, va anar caminant pel gran bosc tota sola i espantada fins que es va trobar a una dona llegint a casa seva, la Paula es va apropar a la casa amb molt de compte.

La dona es va adonar que hi havia una nena petita darrere uns arbres i es va apropar poc a poc, van començar a parlar i la dona li va preguntar què feia pel bosc sola i la Paula li va dir que s’havia perdut feia unes quatre hores i que estava molt cansada, per tant la dona li va donar menjar i beure.

Quan van passar unes dues hores la dona va acompanyar a la Paula a la sortida del bosc i van trucar als seus professors però no va contestar ningú, la Paula va plorar molt trista però a la dona se li va ocórrer una altra idea, anar a la policia i allà els policies van buscar la casa de la Paula i la van portar amb els seus pares que estaven molt espantats per la desaparició de la seva filla, quan la van veure van anar corrent a fer-li una abraçada molt forta, van donar les gràcies a la dona del bosc per tot i es van acomiadar. Tot havia estat només un espant!

Un dia amb ella, per Gurpreet Kaur

Vaig sortir de l’institut,

en pensar no tenia res perdut.

En sortir ja tardava,

i les ganes que passava.

 

Pel camí l’amiga m’esperava,

sense mi no marxava.

Quan vam arribar a casa,

vam dinar a la terrassa.

 

Vam decidir sortir de casa per passejar,

cap al final del carrer a vora del mar.

Quan estàvem voltant pel camí,

ens vam trobar el nostre veí.

 

De tant caminar ja estàvem cansades,

i vam anar a seure per mirar les onades.

Vam pensar d’anar-nos a mullar els peus,

quan ens va cridar la nostra amiga de Reus.

La meva princesa, per Honey Sewani

Jo soc una bèstia, tothom em té por, però no sé perquè. No ho entenc, cada vegada que anava a buscar amics tothom començava a cridar, el drac!el drac!

Visc en una cova, ningú ve a visitar-me, visc sol i trist. Menjo plantes i flors, les meves flors preferides són les roses.

Cada dia, vaig al poble a veure a la princesa. Intento que no em vegi perquè si no marxaria corrents. Ella és preciosa, té els ulls blaus com el cel, el cabell llarg i ros com l’or, sempre porta vestits llargs i bonic. Sempre ajuda a tothom i és la millor princesa que ha tingut aquest poble.

Un dia, vaig anar a veure-la com sempre feia, aquell dia ningú es trobava al carrer, tothom estava a casa seva, tothom excepte la meva princesa. Va començar a ploure, aquell pluja era estranya, era dolenta. El que feia era desmaiar a les persones. Però a mi no em va afectar, però desgraciadament a ella sí.

La vaig portar a la cova, quan va obrir els ulls em va veure la cara, i i va començar a cridar i a plorar com una nena petita. Jo, estava intentant calmar-la però no callava. Em vaig enfadar i li vaig cridar:

-Calla!!

Ella es va espantar i va callar, em vaig sentir molt malament. Vaig explicar-li tot el que va passar i em va entendre. Aquella nit es va quedar a dormir, per sort portava galetes i un suc de taronja.

Ens ho vam passar molt bé, ella m’explicava totes les coses del poble, després vam començar a cantar moles cançons i, al final, ens vam cansar i ens vam adormir.

El següent dia, ella em va ensenyar un aparell molt curiós, era com una caixa petita, ho tenia tot: música, trucades, Internet…

Ell em va dir que trucaria al príncep i li explicaria tot. Ella el va trucar i aquest estava molt preocupat, estava plorant i cridant. Ella estava intentant explicar-li to però la trucada es va tallar.

Després d’una hora, el príncep i els seus vassalls van arribar a la cova, Ell tenia una pistola i em va disparar,els meus ulls s’estaven tancant, l’última visió que tinc és la de la princesa plorant cridant, el príncep i els seus vassalls no paraven de riure, i en aquell moment els meus ulls es van tancar.

Ara mateix em trobo al cel, amb la meva mare, cada dia vaig a veure a la princesa des d’aquí a dalt. Esperaré que ella vingui aquí, la meva espera acabarà quan jo sabré el seu nom.

La fugida, per Marc Limeres

Estaven mirant la televisió quan l’alarma policial va arribar al mòbil del pare, en Chris. El missatge deia que havien de marxar de casa, ja que un virus localitzat a les aigües dels rius propers afectava seriosament al comportament de les persones i, a més, les deixava mudes. Aquest es propagava fàcilment. Al principi, en Chris i la Nora no es creien aquell missatge, però quan van escoltar els crits que provenien del carrer, no van dubtar en agafar uns quants objectes d’utilitat i marxar de casa seva.

Van pujar al cotxe i van travessar uns quants carrers mentre pensaven on podrien anar. Temps més tard es van trobar que la carretera principal era tallada per diversos cotxes aparcats. Van baixar del cotxe i van parlar amb dos soldats que eren darrere el cotxes que els van indicar cap a on havien d’anar per poder sortir de la ciutat.

Ja eren a les afores, un lloc ple de camps de blat, i encara quedaven uns metres per acabar el viatge. En un moment, la filla va relliscar i va caure per una petita pendent que hi havia al costat d’un dels camps. De sobte, un home amb els ulls blancs, la cara deformada i de moviments lents va sortir d’entre les plantes i es va llançar sobre la nena que cridava de por. Un soldat va aparèixer i el va matar d’un tret al cap. El pare es va sentir molt malament de no haver pogut fer res davant aquella situació. La nena es va posar de peu i el soldat els va acompanyar fins al final del camí on hi havia dos helicòpters esperant. Van agrair l’ajuda al soldat i van pujar en un d’ells. Quan ja eren a l’aire, en Chris li va fer una pregunta a la Nora, però aquesta no va poder contestar.

Les cinc boles de l’Arc de Sant Martí, per Toni Expósito

Hi havia una vegada un nen que el seu pare li va crear cinc boles màgiques , les boles de l’arc de Sant Martí i un mapa d’on va amagar cada una. Quan el pare al passar uns anys es va posar malalt , cada vegada empitjorava ,fins que un dia va morir , però abans de morir el pare li va donar la localització de la primera bola . La bola estava dins d’un abre dins del bosc, el nen va decidir trobar-les totes i reviure al seu pare , el nen va anar al bosc i va talar l’arbre i es va clavar la destral a la cama però va trobar la primera bola i la localització de la segona bola , estava sobre un núvol ,el nen va llogar una avioneta i va anar a agafar la bola, ho va aconseguir però es va tallar quatre dits amb les hèlices de l’avioneta , va anar al metge a cosir-se’ls i el metge li va donar un mapa que era dins del dit que deia que la tercera bola que estava sobre la muntanya més alta. El nen la va escalar i va aconseguir el paper i la bola però el paper va volar i el nen el va perseguir corrents i el va agafar , però va caure i es va trencar dues costelles i un braç . Quan es va recuperar va anar a per la quarta bola que era dins d’un volcà que hi havia a prop de la muntanya per sort no hi havia magma , va entrar dins del volcà i va agafar la bola i el paper però la bola estava bullint i es va cremar la pell, la cinquena bola era dins del seu pare , el nen no ho creia , ell no volia haver d’obrir-lo per la meitat, però havia de fer-ho, plorant va agafar el ganivet fent-li un tall a l’estómac deixant-ho tot ple de sang , ell va continuar i no la trobava , el pare estava desconfigurat fins que la va trobar, era dins del cor i va trobar el paper de la invocació dins l’intestí. El nen va anar a dalt de l’edifici de casa seva i va començar el ritual, però una bola li va caure i es va trencar i no va poder fer el ritual i no va poder reviure al seu pare i el nen de la decepció es va tallar les extremitats i es va llençar per l’edifici junt amb el seu pare, al cap d’un dia troben els cadàvers i posen la culpa a la mare però abans del judici també es va suïcidar tallant-se les extremitats i tirant-se per l’edifici.

I l’únic que va quedar va ser les boles màgiques que fins ara només se n’ha trobat una.

AMOR A LES TRINXERES, PER IULIA BORA

Eren les nou del matí. Uns forts cops a la porta em van despertar minuts abans. Era el carter que em portava la correspondència setmanal. Normalment, m’irritava molt aquest carter perquè sempre em despertava a la mateixa hora del matí per a portar-me factures i un munt de propaganda. Però aquesta vegada, era diferent. Durant tota la setmana havia estat molt inquiet i a la vegada feliç perquè arribava una carta del meu amic Elliot, un soldat de guerra retirat que va combatre a la Primera Guerra Mundial (entre d’altres). Ara viu a Londres, amb la seva senyora Marie, amb una pensió milionària de veterà de guerra i sense una cama, la va perdre mentre lluitava a la guerra de Vietnam.

Ràpidament, em vaig posar a remenar entre totes les cartes fins que la vaig trobar. El contingut d’aquella carta, em va deixar estupefacte. La carta deia el següent:

Hola, Sergey  

T’escric aquesta carta, perquè he sentit la necessitat d’explicar-te una cosa (sobre mi) que va passar fa molt de temps i que encara es troba en un racó del meu cor i el meu cap. Ens situem a l’any 1916. Jo combatia a la Batalla de Verdun. Recordo aquells dies, com uns dels més traumàtics i dolorosos per a mi. Lluitàvem contra les tropes alemanyes, amagats en trinxeres. Aquella etapa de la Primera Guerra Mundial va ser una de les més dures. La vida a les trinxeres no era gens fàcil. Sovint, les condicions meteorològiques es complicaven, era com si l’aigua i el fang intentessin aturar el que fèiem amb el món i les persones innocents que morien allà cada dia. Era molt difícil disparar un fusell amb l’aigua per sobre la cintura i el fang devorant part del meu cos. Un cop, el front enemic ens va parar una emboscada. Jo vaig aconseguir escapar amb vida però me’n recordo de com corria durament entre fang i aigua, trepitjant els cossos sense vida dels meus companys, aquells amb els que havia compartit tantes desgràcies.

Quan ja portava dos anys a les trinxeres, estava molt decaigut. Ja no suportava més la idea de veure morir a companys davant els meus ulls. El meu cos tampoc ho aguantava més. Estava fart d’engolir aquell fastigós menjar en aquelles deplorables condicions. Només volia que arribés el dia en què aquella maleïda guerra arribés a la seva fi. Però de sobte, un dia vaig veure un raig de llum entre tanta foscor. Aquell esperançador raig de llum es deia Hans. En Hans era un soldat que pertanyia a les tropes enemigues, i l’únic amor de la meva vida. Ens vam enamorar apassionadament i els dies que vam passar junts van ser molt intensos. Ens trobàvem en una situació molt complicada. Els dos lluitàvem en fronts oposats en una guerra molt tràgica que semblava no tenir fi. Però malgrat tot allò, amb ell vaig viure els moments més feliços. Sempre ens reuníem en secret en l’anomenat vaixell-infermeria. Era allà on assistien als ferits que queien en la lluita. En aquell lloc vaig viure les més excitants i plaents experiències sexuals de la meva vida. Sabia que aquella relació seria impossible. A més, els homosexuals en aquella època eren molt perseguits i torturats. Per això, vam preferir guardar la nostra homosexualitat en secret.

La guerra va acabar, i nosaltres ja no ens vam tornar a veure mai més.

Sé que ara mateix estaràs molt sorprès i que tindràs moltes preguntes a fer-me. L’únic que et puc assegurar amb certesa és que no em penedeixo de res del que vaig fer.

Aviat ens veurem.

En acabar de llegir la carta, un sentiment de sorpresa em va envair per dins. El meu amic Elliot era homosexual? I la seva dona Marie? Ho sabrà la seva família? Tenia tantes preguntes sense resposta…

Entre la vida i la mort, per Felipe Núñez

Fa tres dies que regna un silenci sepulcral i no deixo de pensar en  què faria si no tingués l’arma a la mà.

Només tinc 15 anys però em van allistar a New Castle per anar a lluitar contra els alemanys. Vam desembarcar a França a través del canal de la Mànega. Només d’obrir les portes i la primera filera d’homes va ser massacrada per les metralladores. James, el meu company de la infància, va ser travessat per una bala i es va desplomar al meu costat amb un forat enorme al cap.

Ens vam arrossegar per la sorra vermella de sang i plena de trossos de cossos humans. En un moment un obús va caure davant meu i va obrir el forat on vaig caure. No va ser fins hores després que vaig despertar i vaig veure el meu turmell esquinçat i a prop meu un soldat nazi tan jove com jo. Vaig agafar la pistola i vaig apuntar, però no vaig ser capaç de disparar. Ara no hi queda ningú, l’exèrcit ha continuat cap al sud i estic sol en un mar de morts. El nazi ja s’ha despertat però tampoc es pot moure. Estem a pocs passos, i jo no sé què fer. Mai he matat a ningú, però la fam i la pudor dels cadàvers m’està tornant boig. Ja és de nit i en obrir els ulls veig el nazi amb la pistola apuntant-me. Suplico per la meva vida, però ell dispara. Espero la sang i els crits brollar del meu cos, però són uns altres crits els que sento. Uns crits esgarrifosos. Ha matat una rata. Ens mirem i ell em torna la pistola.

Mai he matat a ningú però sé que ell no serà el primer.

FELIPE NÚÑEZ,  1r de batxillerat