Mostra tots els articles de MLdC

Marta López del Castillo i Ruiz és professora de Llengua i literatura catalana a l'institut Ramon Coll i Rodés de Lloret de Mar des de l'any 2011.

Carta a un amor perdut, per Marta Quellos

Amb el vent glaçat de novembre arribaves tu. El primer cop només  vam parlar un parell de minuts, però no va caldre res més. A partir d’aquell dia sempre te les enginyaves per trobar-nos casualment -o no tant- i m’era impossible dissimular el somriure que em naixia als llavis quan et veia.

Amb el teu somriure provocatiu i la teva peculiar forma de veure el món, fins i tot tu eres conscient que ho tenies tot per enamorar-me, i no m’hi vaig poder -ni voler- resistir. Em vas prometre excursions amb moto i experiències de somni, però tothom m’havia advertit que no em cregués el que juressis mirant-me als ulls, perquè mai ho complies. Però tu més que ningú saps que mai he fet massa cas de les advertències, així que et vaig entregar la meva confiança cegament; i sort que ho vaig fer.

Contra totes les expectatives, incloses les meves, anaven passant els mesos i els mesos es convertien en anys i tu seguies estant al meu llit quan el sol em despertava als matins. Vas capgirar el meu món de cap a peus i es podria dir que ara ja no sóc la mateixa que era abans de conèixer-te. Vaig adoptar el teu sentit de l’humor i part de la teva actitud, et vas convertir en una part de mi.

Sempre semblaves estar lluny, en el teu propi món, i potser és per això que penso que mai et vaig arribar a conèixer del tot.

Avui fa exactament tres anys que no hi ets. Tres anys d’adormir-me amb llàgrimes als ulls abraçada al teu coixí intentant inhalar el que hi queda de la teva essència. Si no fos per les fotografies pensaria que vas ésser un somni, encara que una làpida al cementiri em recorda constantment que no.

Sóc conscient que mai llegiràs aquesta carta, però a vegades la teva absència és massa present i no puc evitar rememorar-ho tot. Aquestes paraules s’esvaniran enmig de les flames, tal i com ho vas fer tu.

Ara i sempre teva,

Paula

MARTA QUELLOS, 1r de batxillerat. FINALISTA

Entre la vida i la mort, per Felipe Núñez

Fa tres dies que regna un silenci sepulcral i no deixo de pensar en  què faria si no tingués l’arma a la mà.

Només tinc 15 anys però em van allistar a New Castle per anar a lluitar contra els alemanys. Vam desembarcar a França a través del canal de la Mànega. Només d’obrir les portes i la primera filera d’homes va ser massacrada per les metralladores. James, el meu company de la infància, va ser travessat per una bala i es va desplomar al meu costat amb un forat enorme al cap.

Ens vam arrossegar per la sorra vermella de sang i plena de trossos de cossos humans. En un moment un obús va caure davant meu i va obrir el forat on vaig caure. No va ser fins hores després que vaig despertar i vaig veure el meu turmell esquinçat i a prop meu un soldat nazi tan jove com jo. Vaig agafar la pistola i vaig apuntar, però no vaig ser capaç de disparar. Ara no hi queda ningú, l’exèrcit ha continuat cap al sud i estic sol en un mar de morts. El nazi ja s’ha despertat però tampoc es pot moure. Estem a pocs passos, i jo no sé què fer. Mai he matat a ningú, però la fam i la pudor dels cadàvers m’està tornant boig. Ja és de nit i en obrir els ulls veig el nazi amb la pistola apuntant-me. Suplico per la meva vida, però ell dispara. Espero la sang i els crits brollar del meu cos, però són uns altres crits els que sento. Uns crits esgarrifosos. Ha matat una rata. Ens mirem i ell em torna la pistola.

Mai he matat a ningú però sé que ell no serà el primer.

FELIPE NÚÑEZ,  1r de batxillerat

Capvespre d’estiu, per Masha Sieiz

El capvespre és un dels fenòmens més màgics de la natura. És millor  observar-lo a l’estiu al mar on la línia horitzontal és clarament visible.

La meva història va passar als finals de l’estiu passat. La veritat és que no tinc gaires records d’aquest temps, però estic segura que va ser un dels estius més inoblidables que he tingut. Com que era el final de l’estiu ja començava a pensar sobre els estudis i tornada a la rutina. La meva mare no estava gaire contenta amb el fet que durant tot l’estiu no havia fet res. Llavors em va dir que me n’anés a comprar llibres a una llibreria que ja tocava. Això és el que vaig fer. Em vaig vestir i vaig anar-hi. Quan vaig entrar dins em va sorprendre la quantitat i diversitat dels llibres que hi havia, però més em va sorprendre un noi que no deixava de mirar-me. La veritat és que em vaig fixar en aquest desconegut, però pensava que segurament seria un turista. Em va sorprendre molt que comencés a parlar-me i dir que ja m’havia vist abans i que li agradaria tenir el meu número del telèfon per poder seguir parlant. Estava mirant amb atenció el noi i vaig decidir donar-li el meu telèfon.

L’endemà no me’n recordava de l’amable desconegut que havia vist el dia anterior. Em vaig ficar al llit amb el mòbil i vaig veure un missatge on em convidaven a passejar a la tarda. Era aquell noi que havia vist a la llibreria. Com que no tenia cap ocupació i res a perdre vaig dir que sí.

M’esperava a les set de la tarda just davant del Museu del Mar. Quan el vaig veure ja em va fer la sensació que el coneixia d’abans i que no era l’única vegada que havíem quedat.. En fi vam estar parlant tota la tarda, li feia preguntes sobre la seva vida i em contestava amb un somriure simpàtic i em quedava escoltant-lo. A vegades em feia gràcia i això és el que m’agradava d’ell. Li tenia molta confiança. La nostra estada junts estava acabant quan la ciutat s’estava tornant més silenciosa. El sol lentament es ponia cap l’horitzó. Els núvols començaven a fer ombres a aquests colors taronges del sol que es movien molt lentament.

Al voltant nostre no hi havia ningú. Quan li vaig mirar els ulls, em va fer un petó. Amb això va acabar el nostre dia, però potser no la nostra història.

MASHA SIEIZ, 1r de batxillerat

Sense tu, per Natalia García

Han passat vint-i-tres setmanes, quaranta-dos hores i set segons des que vas marxar. El meu rellotge segueix parat a les set i vint d’aquell dimarts i sense tu ja no trobo la manera de seguir el compàs a la vida. La meva mare em diu que hauria de canviar d’aires però les quatre parets de la casa que un dia va ser nostra s’han entestat a retenir-me i he d’admetre que em sento presonera del teu record. La tristesa s’ha adherit a mi com una camisa mullada i el dolor dibuixa en el meu rostre el costat més amarg del dolor. Ja ni tan sols trobo consol en les cançons que abans ens feien ballar. Segueixo preparant dos cafès cada matí i comprant doble ració d’aquells pastissets de crema que eren el teu millor vici dels diumenges. La pastissera se’m mira amb nostàlgia però ho intenta dissimular darrere un somriure, que mai és recíproc. És difícil mirar la vida amb alegria quan el cor vesteix de dol.

Vas ser un llest marxant saps? Estic segura que tu el que volies era saltar-te les proves d’accés a la universitat, alliberar-te dels professors avorrits i de treballar als estius, però vas ser molt injust deixant-me sola davant el futur que vam planejar junts i davant allò que anomenem “vida” que ara es redueix a un buit que batega incansablement robant-me les forces per seguir. Torna, tot i que sigui per barallar-nos pel comandament de la televisió els divendres o per posar-me dels nervis amb la teva mania de ser un desordenat i deixar-ho tot pel mig. Torna, torna a pintar somriures i destrueix aquest silenci ensordidor que m’habita i em fereix. Ara entenc la certesa d’aquella frase: “res deixa més petjada que les passes de qui t’abandona”.

Parlant amb tu el temps segueix passant en un sospir, crec que això

NICOSIA (CHIPRE) . EFE/Katia Christodoulou

és l’únic que no ha canviat, però va sent hora de marxar, el cementiri no és un bon lloc per estar-s’hi de nit.

NATALIA GARCIA, 1r de batxillerat FINALISTA

L’últim record inoblidable, per Cristina Cristiano

L’única persona que em donava la vida en aquesta realitat grisa m’ha fallat… la meva millor amiga.

Estava buida, com un pou sense aigua després d’una sequera, ja no sentia cap emoció positiva cap a ella malgrat els quatre anys plens de sentiments que havíem compartit juntes. La desil·lusió que vaig tenir després de la seva traïció em va portar cap a un sentiment d’ira, fúria cap a tota la gent que m’ envoltava ja que jo, el meu cervell, encara no havia entès com havia pogut causar-me tant de mal emocionalment després d’estar més per ella que per mi mateixa, donar-ho tot per una persona i després adonar-te que no valia ni un borrall. La barreja d’aquells sentiments em van portar a estar tres mesos vivint la nit i dormint el dia mentre que ella vivia la seva vida normalment. No era just, sabia que tard o d’hora el karma ho retornaria tot com un boomerang i així va ser… Temps al temps, l’ira va desaparèixer, la desil·lusió ja no hi era, només hi havia calma i la felicitat estava sorgint com en els vells temps. El meu cervell i el meu cor havien après en aquells mesos una gran lliçó: no esperar res de ningú i no crear expectatives gaire altes de les persones perquè pots emportar-te grans decepcions. De qui hem d’esperar-ho tot, és de nosaltres mateixos, perquè al cap i a la fi el nostre propi ésser és l’única persona que mai ens decebrà. Sempre he pensat que si resulta difícil passar pàgina a vegades és millor canviar de llibre i va ser la millor cosa que vaig fer en la meva vida perquè després de la tempesta sempre sorgeixen els colors però vaig descobrir que ja portava aquests colors dins.

Ara estic millor gràcies a ella, m’he adonat que a mesura que vas creixent, els amics ja no són tan amics, valores fets i no paraules, que les coses aniran bé quan les facis per tu mateix. Gràcies a ella, gràcies a la seva traïció he madurat com a persona valorant més qui de veritat ha estat amb mi quan jo mateixa no volia estar amb la meva persona. Ja no li’n dono la culpa, li agraeixo que hagi desaparegut de la meva vida deixant aquest últim record inoblidable.

CRISTINA CRISTIANO, 1r batxillerat

El mar, per Maksim Bravo

El mar, tan gran i al·lucinant, 

amb una resplendor brillant

El mar, que per alguns és un gran abocador, 

i per altres, és més valuós que l’or.

 

Sota el blau mantell pots trobar taurons, peixos i tortugues

i per sobre pescadors i altres gents, res porugues

El mar, sempre tan bonic,

que amb les onades et saluda, com un bon amic

 

Si el que busques són aventures

el mar et farà sentir a les altures

Si has d’ aconseguir menjar,

el mar, com sempre, t’escoltarà

 

A alguns, l’aigua no els fa cap gràcia,

a d’altres els pot semblar una desgràcia

El mar, un desert blau impressionant,

per sota, és encara més interessant.

 

MAKSYM BRAVO  2A1

El temps, per Naval Lalwani

El temps és com l’or, 

si no l’ aprofites arribarà la mort

El rellotge gira sense parar,

no perdis el temps si la vida vols aprofitar

 

Si vols aconseguir un assoliment en el futur,

hauràs de treballar dur

La glòria no s’ aconseguir fàcilment,

per això hauràs de raonar la ment

 

A la vida viatjar és molt important

per conèixer aquest món tan apassionant

Surt de casa immendiatament,

per amb els teus amics anar rient

 

A la vida si ho vols tenir tot,

ho has d’ aconseguir amb esforç

Recorda, el temps s’ esgota

i no perdis el temps ficant la pota  
NAVAL LALWANI  2A1

Et recordo, per Rosa Trull

Quan la negra nit acampa

just abans d’endormiscar-me

Ai! L’enyorança m’atrapa

del dolor vull escapar-me.

 

Just abans d’agafar el son

mil records m’apareixen

del teu somriure sota el sol

de com els teus ulls llueixen.

 

Et recordo a la cuina

preparant-me el dinar.

Et recordo a la sala

parlant sense parar.

 

I no hi ha segon que serveixi.

Quant de temps ha de passar?

Perquè el record no fereixi

i deixar-te marxar.

Quan estigui amb tu, per Nerea Rodríguez

Quan estigui amb tu, 

em faràs ser lliure.

Quan estigui amb tu,

tornaré a reviure.

 

Quan estigui davant teu,

els minuts s’aturaran.

Quan estigui davant teu,

només tu m’abraçaràs.

 

-No te’n vagis! et diré,

-No t’allunyis! cridaré.

Tu series la raó,

Per tu aniria a la presó.

 

Només amb tu vull passar el temps,

només amb tu viuré eternament.

No puc esperar ni un sol moment,

per besar els teus llavis tendrament.

NEREA RODRÍGUEZ, 2A3

Un desamor, per Lesly Garcia

Ets allò prohibit 

allò que no puc tocar.

Ets un dolor en el pit,

allò que em va torturar.

 

Voldria la teva felicitat,

dir-te”t’estimo” com en el passat.

Voldria tenir un petó teu,

sentir-te a prop meu.

 

Unir els nostres cossos

amb una única abraçada.

Unir els nostres cossos,

amb un sol contacte.

Dir-te “adéu” amb una mirada,

i poc a poc allunyar-me.

No volia oblidar-te,

ni tampoc enyorar-te.

Era correcte separar-me,

per poder superar-te.

Ets i seràs una ferida,

que formarà part de la meva vida.

LESLY GARCIA