Et regalo un somriure, de Kate Zugic

I aquí estava jo, assegut en una roca, observant un immens mar davant meu. Pensant si havia fet bé de dir-li el que sento al noi que m’agrada. Ja fa dos anys que m’agrada el meu millor amic: l’Aaron.

Ahir, mentre estava al P de PA (una cafeteria molt coneguda a Lloret) vaig enviar-li un missatge per dir-li d’una vegada el que sento. Estava nerviós, i a més, tenia por, perquè els dos som nois i amics des de fa molt, però ja era hora de dir-li-ho. No vaig estar gaire estona esperant fins que va arribar, es va asseure i vam prendre suc de taronja. Passat un minut, em va preguntar què passava, que per què volia veure’l. Jo, més vermell que un tomàquet no podia estar. Pla B, havia d’escapar-me. No vaig ser prou valent per dir-li-ho encara no n’era capaç, però en tenia ganes. Abans d’anar-me’n corrents vaig xiuxiuejar molt fluixet “m’agrades Aaron”. Vaig aixecar-me i l’Aaron em va mirar sorpès. Resulta que va sentir el que li havia dit, i jo, com un ximple, corrents. L’Aaron corria darrere meu cridant que m’aturés. Quan ja no el veia darrere, vaig anar a casa plorant com un nen petit.

L’endemà, és a dir, avui, he anat a passejar per la vora del mar, un dels meus llocs preferits de Lloret. Aquesta platja és com el meu refugi, un lloc on estic en silenci pensant, això sí, només a l’hivern; l’estiu és una altra cosa. Mentre estic a la roca, mirant com van i venen les onades, una veu coneguda em fa aixecar sorprès.

-Miquel! -L’Aaron s’apropa a mi.

-Què hi fas tu aquí? No et vull veure! Ves-te’n! -Crido allunyant la meva vista d’ell.

-No deixes parlar a la gent, oi? No pots crear les teves teories sense escoltar abans el que l’altra persona et dirà, saps això no? -Diu mentre jo miro al terra amb les mans als ulls, estic plorant.

-Eh?… ah? -Aixeco la vista i m’abraça.

-Miquel, tu també m’agrades. I per cert, abans de sortir corrents has de pagar… -Reia pel que havia dit, i jo plorava d’alegria mentre corresponia a l’abraçada. Ens separem, i em mira fixament. Va apropant el seu rostre al meu. A mil·límetres de la meva boca s’atura. Inconscientment em poso de puntetes i ell ajunta els nostres llavis. En aquest moment crec que podria morir en pau.
I així estic, en unes roques de la platja d’un poble molt curiós, besant  l’Aaron, o més ben dit, ell besant-me a mi. Sense acabar l’abraçada, paro el petó i agafo aire. El miro amb felicitat i em torna la mirada. Sense dubtar-ho ni una sola vegada, li regalo un somriure.

KATE ZUGIC, 2A2

El lienzo de la desgracia, Per Aleksandra Bravo

En la playa, dibujo sobre el lienzo de la desgracia el rostro de la felicidad, oculto mi cabeza, quiero ahogarme en mi pena. No hay peor dolor que tenerte tan cerca y no poder alcanzarte. Todo lo que quiero en el mundo es tan solo seguir hablando contigo. Quiero saber cómo es tu día, dónde te apetece comer… Quiero discutir contigo y quiero oír todas tus teorías, incluso aquellas que estén completamente equivocadas. Quiero que sepas que, si eres de las que creen en el destino, el nuestro está escrito; si eres más de las que creen en las coincidencias, te diré que eres la casualidad más hermosa que he podido tener. Parece ilógico que las personas que más amamos sean las más capaces de herirnos profundamente, que la única forma que puede hacernos sentir verdaderamente vivos sea darle a otra persona el poder de destruirnos. He estado enamorado de ti como lo sigo estando, y es un dolor que no le deseo a nadie. Lo que me rompió el corazón no fueron todas las discusiones que tuvimos, sino el adiós. No hay nada más triste , un hasta nunca tiene su límite en la negación , pero a un adiós lo define su indefinición. ¿Ha de existir un hasta cuando… o un hasta que…? Sin ti, nada es igual; pero, contigo, nada sería lo mismo tampoco. Acaso estar juntos fue un error, pero separarnos es la mayor de las equivocaciones. Puede que suene masoquista, pero no me importaría sufrir para tenerte de vuelta.

Pongo punto final a la carta esperando que no sea el punto final de todo. Levanto la mirada hacia el mar, tan tranquilo que hace pensar que todo alrededor está bien, aunque el mundo se esté derrumbando. Supongo que es lo que tiene Lloret de Mar, hace que te distraigas, aunque solo sea un instante.

El mar, per Pere Pena

ona xocaL’escuma galopava per les ones

com mil cavalls sobre el camp de batalla,

com mil cavalls envestia les roques,

les roques més boniques de la cala.

 

Les ones m’acariciaven els peus

mentre esborraven les meves petjades.

La brisa m’acariciava el rostre

portant-me aquella olor tan agradable.

 

El sol eixia roig a l’horitzó.

Com ple de sang, el mar s’envermellia.

Un mar alegre i clar ple de bellesa,

però el mar no és clar i alegre cada dia.

 

Poden venir dies grisos i foscos

et poden entristir o atenuar,

però per molt que hi hagi un trist temporal

la seva bellesa sempre hi serà.

 

A estiu com a hivern, el mar serà bell.

Serà bell tant de dia com de nit,

sense importar condicions i estat

el mar serà preciós fins a ser destruït.

Un dia més sense sort, per Oleksandra Bravo

Mar blau lloretEm giro lentament i miro com l’aire fa moure els seus cabells i tinc la sensació de tenir-la a pocs centímetres, però no és així. Cada cop que sento que estic a punt d’estar al seu costat, s’allunya, més i més.
M’aixeco bruscament i m’adono que m’he quedat adormit a la platja. Però com evitar-ho? La platja de Lloret de Mar sempre ha fet que em vinguin ganes de dormir, això sí, quan no hi ha turistes, però en aquesta platja també hi ha records. Records d’una vida feliç, una vida al costat de Lara, una vida de fa cinc anys, quan ella encara estava amb mi.
Recordo perfectament que just a vuit metres d’aquí li vaig preguntar si creia en el destí o era d’aquelles persones que creien en les casualitats. La seva resposta no afectava gens els meus sentiments per ella perquè, destí o casualitat, Lara era el millor que m’ha pogut passar. A deu metres d’aquí, li vaig dir que encara que els seus ulls no fossin els més bonics del món, superaven mil vegades el blau del mar.
Era feliç al seu costat i encara que la platja no  fos una d’aquelles de Hawaii, per a mi era un paradís quan era al seu costat perquè, després de tot, el paradís depèn més de amb qui que d’on. Desgraciadament el meu paradís va acabar quan ella va decidir marxar sense donar-me l’oportunitat de dir el que sentia per ella, sense dir que li desitjava el millor, sense poder dir-li que es quedi, encara que fossin cinc minuts més a la meva vida. Em penedeixo de no haver-li dir que al seus ulls veia la perfecta constel·lació d’àngels i que el seu amor fonia el gel del meu cor.
Em penedeixo de les coses que no he pogut expressar-li però tot i així, no canviaria per res un moment amb ella.
M’aixeco de la sorra i començo a caminar cap a casa. En arribar ratllo del calendari el número 23, un dia més sense sort.

OLEKSANDRA BRAVO

FINALISTA EN PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 1

El mar de Lloret, per Paula Frutos

pescador platjaVet aquí una vegada, un home vivia en un poble anomenat Lloret. Aquell home no portava més de dos dies en aquell poble. El primer dia va anar a visitar una mica el poble, el que més li va agradar va ser aquella immensa platja, la sorra tan marró i el mar tan brillant i tranquil. Es va trobar un home d’uns cinquanta anys que li va dir si volia pescar amb ell.  L’home va pescar tres grans lluços i ell quatre. Un de més petit. L’home li va preguntar que com en sabia tant de pescar. Ell li va dir que  “a part de que el mar de Lloret és molt bon lloc per pescar, el meu pare era pescador, anàvem tots els caps de setmana al riu de Tordera. Uns dies pescàvem més i d’altres menys.” L’home va quedar tan impressionat de com en sabia de pescar que  li va dir si volia treballar amb ell. Ell va acceptar encantat, i al final es va quedar a Lloret tota una vida.

PAULA FRUTOS, 2A1

Una catàstrofe sentimental, per Nil Garrido

MonstreAl 2007 va passar una catàs-trofe que va destruir la platja de Lloret de Mar. AtomicBoom és com van anome-nar la catàstrofe.

Un dia del 1920, una persona que es deia J.F.Harson va pensar a fer un parc aquàtic a la platja de Lloret de Mar. Van passar els anys. Fins que, concretament el 24/4/1924 van inaugurar el parc amb el nom de Lloret Beach Park Water. Els primers deu anys va estar bé però no van comptar amb un animal destructor, en Daby, que és dins d’unes de les espècies més perilloses del món. Va destruir el parc en uns quants minuts.En Harson es va posar molt trist, i va pensar a fer un altre parc, va passar més de vint anys fen-lo per presentar el seu gran projecte el 1987 , DabyLand. Aquest parc va ser destruït el 2007 per una catàstrofe anomenada AtomicBoom.

En Harson va anar a veure  “Lloret Beach Park Water”. Va veure en Daby , va parlar amb ell  i va dir que havia destruït el  parc  perquè si no  ells  moririen. “En Harson mor d’un infart el 2008, dient “Daby”.

NIL GARRIDO, 2A1

El mar de Lloret, per Justyna Pyzia

mar verd edificis fonsHola mar meu! T’he trobat a faltar durant tots aquests dies! Gràcies a tu em puc sentir lliure com un ocell. El teu preciós color blau cel em dona pau quan estic en guerra. Les teves onades em fan saber com et trobes. Molta gent ve a disfrutar-te però molts et maltracten.

No entenc com et poden confondre amb una paperera on pots deixar de tot: llaunes, papers, menjar… Crec que ets més especial que el de les altres ciutats. Els altres mars no tenen un color tan bonic com tu, no contenen unes roques tan boniques, no tenen sorra tan especial com el de la teva platja. Ningú es sentirà més tranquil en cap altre lloc que amb tu. M’encanta nedar per sobre teu i poder viure les vistes precioses que m’envolten: els castells, la flora tan bonica que ens envolta, la dona marinera: una estàtua amb una llegenda molt interessant i moltes coses més… Veure quan, durant el matí, surt el sol i t’il·lumina és una cosa preciosa. Els peixos que tens són els més bonics de tots. De molts colors, de diferents mides… Tens diferents racons, on ets més tranquil, d’altres que estàs més nerviós. Cadascú pot escollir el que més li agradi, ja que la platja és molt extensa. Des de petita vinc a disfrutar-te. Tots t’estimem. Encara no m’he trobat a ningú que no hagi disfrutat amb tu. És impossible no passar-s’ho bé amb tu. A tots ens agrada nedar per sobre teu i divertir-nos jugant a diferents jocs. Cada vegada hi ve més gent i descobreix la   preciositat que tens. La gent del nostre poble, Lloret de Mar haurà d’estar molt il·lusionada de tenir-te. Per mi sempre vas ser i seràs la millor platja del món!

JUSTYNA PYZIA, 2A1

Un Nadal molt especial, per Ariadna Piñero

gos platjaEra el 25 de desembre de l’ any 1992, a Lloret.
Una noia anomenada Elsa, anava de camí a casa dels seus pares a dinar. Però el que ella no sabia és que aquell dia passaria una cosa que canviaria la seva vida per sempre.
Aquell dia plovia. L’Elsa va decidir que el millor era agafar el cotxe. Quan el va arrencar, no funcionava. Eren les dues, i l’Elsa havia de ser a casa del seus pares a les dues i mitja. La millor opció era anar-hi caminant. Mentre anava de camí, va agafar una drecera, que passava per la platja. De sobte, davant del passeig de la platja va veure un gos dins el mar. No hi havia ningú pel passeig, només ella i el gos. L’Elsa va córrer cap a l’aigua. Aquell dia feia mala mar, onades de fins a sis metres i bandera vermella, però va saltar igualment.
Va treure el gos de l’aigua. El va a portar a casa. Li va donar menjar, aigua, una manta. Va sonar el telèfon. Eren els seus pares. L’Elsa va explicar tot el que havia passat. Els seus pares van dir que el millor era quedar-se el gos i no deixar-lo abandonat. I així va ser. Però qui va ser? Qui va deixar el gos abandonat? L’Elsa encara s’ho pregunta a dia d’ avui.

ARIADNA PIÑERO, 2A1

 

El monstre de Lloret, per Àlex Chacón

serp monstreFa uns mesos, la gent va començar a desaparèixer. No se sap com, però el que sí se sap, és que no tornen.

En Marc, un noi de Sant Feliu de Guíxols, va anar amb els seus quatre amics a passar el dia i banyar-se al mar. En primer lloc, quan van arribar, van anar directament a la platja. Una vegada allà, van posar les tovalloles damunt la sorra i van anar a banyar-se. Quan ja hi portaven una estona, un dels amics d’en Marc, en Joan, va desaparèixer. No el trobaven. Van anar a buscarlo on tenien les tovalloles, i sí, era allà. S’havia fet mal a la cama. Després, qui va desaparèixer va ser en Marc. Tots van pensar que seria a la tovallola com en Joan, però van anar a les tovalloles i no hi era. Van agafar les ulleres per bussejar, per veure si s’havia enfonsat. En Joan va començar a cridar, i de cop, va enfonsar-se. Era una serp gegant la que el va agafar. Els altres, la veien per sota d’ells. Tenia unes dents gegants i era de color groc. Els va agafar a tots tres d’una mossegada. Al principi s’ofegaven però quan van començar a baixar, van poder respirar. La serp gegant els va portar a una espècie de cúpula on hi havia tota la gent que havia agafat.

Ja portaven uns mesos allà. Però, en Marc va trobar una mena de sortida en la qual només podia passar ell perquè era molt petit, com ell.  Va sortir i va trobar, sota una caixa, una mena de clau que tenia un botó i el va prémer. La cúpula es va obrir, i finalment, tots van poder tornar a casa.

ÀLEX CHACÓN, 2A1

No siempre es un túnel, por Brenda Nievas

camina aiguaLa gente dice que cuando estamos apunto de morir vemos un túnel con una fuerte luz blanca al final, pero no todos los casos son así, como el de un buen conocido mío.  Él es buceador y ha viajado por todo el mundo para realizar su sueño de infancia, bucear por todos los mares.
Una mañana buceando en las aguas de Hawaii se encontró de frente con un grupo de tiburones. Esa mañana había salido solo, algo que era muy raro en él.
Lamentablemente paso lo inevitable: fue atacado por uno de los tiburones. Le mordió un brazo y al momento se lo arrancó, por suerte le pudo dar con él pie en las branquias consiguiendo que el tiburón huyera.
Él estaba muy aturdido y asustado, no paraba de ver sangre. Consiguió llegar a la orilla poco tiempo después de lo sucedido, quedando a la vez inconsciente. Mas tarde se despertó en la habitación del hospital. Un grupo de personas lo encontraron y llevaron rápidamente al hospital. Unos meses después pudo ir a casa. Allí le estaba esperando mi abuelo, que al enterarse de lo sucedido, cogió un avión a Hawai sin pensarlo. Al día siguiente pude hablar con él por teléfono y me explicó lo que vio el día del accidente, antes de despertar en el hospital.  Él estaba sentado en la orilla del mar de nuestro pueblo Lloret de mar, en el sitio donde de pequeño se prometió viajar por todo e mundo para bucear por todos los mares. También me dijo que el mar estaba muy manso, que casi parecía que podías caminar en él, y de fondo el atardecer. Me contó que al poco rato se levantó y se fue hacia el sol y sin darse cuenta estaba caminando encima del mar.  Se mojaba  los pies pero no le importaba, él seguía caminando hacia él sol.  Cuando estaba apunto de llegar al sol, se giro y vio a toda su familia, mirando con los ojos llorosos, saludando con la mano bien alta.  Sin pensarlo, se dio la vuelta y se dirigió corriendo hacia ellos llorando.  Cuando estaba apunto de alcanzarles se despertó en el hospital. Ahí se dio cuenta de que no todas las personas, cuando están apunto de morir ven un túnel, sino los lugares donde se siente seguras o tienen un bonito recuerdo.
Esa persona es mi tío Abel todo sucedió hace unos años atrás, pero ahora vive de lo mas normal aunque le falta una mano y sigue buceando aunque ya a finalizado su sueño, explicándome esta historia que les contaré a mis hijos, y ellos a los suyos.
    ¿I vosotros como imagináis vuestro “túnel”?
BRENDA NIEVAS, 4B1

Institut Ramon Coll i Rodés