Són tan petites les muntanyes

d’aquestes valls d’Olot que,

pel desembre quan ve Nadal,

hi ha gent que puja estrelles cuejades

plenes de bombetes als cims

més estimats.

Així l’estrella que,

en la nit del miracle,

als peus del Puigsacalm  i el puig dels Llops,

il·lumina la cara

de Santa Magdalena.

Hi ha d’altra gent, però, capaç

de mocar-se en un mocador

de seda amb figures representades

sobre un fons vermell i delicadíssim,

capaç de festejar

l’intent de foradar

el coll que uneix aquests cims lluminosos

amb l’esvelta cal·ligrafia

de la carena de Llancers.

Si som nosaltres l’ànima

del paisatge, convé

saber-nos

contradictoris,

alhora portadors del bé i del mal.

Caldrà, doncs, finalment, donar la veu

al nen que mira

l’estrella portentosa,

per no sentir

els arbres i les pedres:

“Que insensats que heu sigut, era tot per vosaltres!”

Amor,amor,

he adornat la nostra cova amb roses,

amb catifes suaus

(fragment de Nick i el canelobre, traducció de Montserrat Abelló)

 He llegit la notícia que el dia 16 de març es va suïcidar Nicholas Hughes Plath. La notícia m’ha impressionat. Aconsello escoltar el poema contemplant la interpretació de la natura i la llum del fotògraf britànic Nicholas Hughes (no és el fill de Plath, només comparteixen nom i cognom) que de ben segur us transportaran per uns paisatges de l’ànima difícils de descriure.

Us recomano aquesta pàgina.

La novel·la és l’elaboració literària i de pensament més madura de Maria-Mercè Marçal.

La novel·la ens acosta a la vida del personatge de Renée Vivien a través de la veu de múltiples personatges que ens parlen de la seva relació amb Renée. És sobre la figura i l’obra d’aquest personatge únic i misteriós que tothom farà el seu propi pelegrinatge segons siguin els seus interessos. La novel·la és un joc de miralls. El procés d’elaboració de la novel·la és molt lent. Dura 10 anys: 1984-1994. Les 7 caixes de documents, fotocòpies d’obres, fotografies, papers de treball, primeres redaccions i anotacions que hi ha a l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya denoten l’esforç, l’energia i la dedicació que l’autora va invertir-hi. La novel·la és un veritable homenatge a la llengua catalana, representada en els seus múltiples registres.

Tot seguit teniu unes imatges dalgunes expatriades al París d’inicis del segle XX, algunes són protagonistes de la novel·la. Totes, personatges reals.

L’itinerari que es mostra es va fer el passat 8 de febrer dintre els actes que commemoren el 20è aniversari de la publicació del llibre Fluvià de Joan Teixidor. L’organització va anar a càrrec de l’Associació Horitzó Blavíssim.

 L’any 1954 es va publicar uns dels llibres de poemes més impressionants de la poesia catalana: El príncep de Joan Teixidor. El títol fa referència a l’hereu, al fill gran. Joan Teixidor va tenir vuit fills. L’Ignasi, el primogènit, va morir prematurament, als set anys, de leucèmia. El dolor del pare per aquesta absència va esdevenir poesia d’extraordinària volada. En la línia de Dant, Petrarca, Ausiàs March, C.D.Lewis o la que posteriorment seguiria Feliu Formosa en el seu portentós Cançoner, fruit de la reflexió dolorosa produïda per la mort de la seva esposa. “Jardins de Sant Gervasi” és un dels poemes cim d’El príncep.

JARDINS DE SANT GERVASI                                            

   El poema  és iniciàtic perquè presenta l’adquisició d’un coneixement més alt. L’Ignasi va estar ingressat a l’Hospital de Sant Gervasi de Barcelona. Mentre se li acostava la mort, la primavera anava desplegant la seva fastuositat de colors i de vida. Amb aquesta escenografia, el poeta presenta, per una banda, el dolor suprem d’un home – que més antinatura que l’observació de la mort d’un fill! – i , per l’altra, l’alegria del groc de les mimoses. I arriba a un coneixement esgarrifós: que l’alegria i el dolor són la mateixa cosa. El naixement i la mort és el mateix punt i fora d’ell hi ha l’eternitat, l’immens, Déu. Són, també, versos de T.S.Eliot a Quatre quartets:  El que en diem principi és tot sovint el final/ I arribar al final és començar./ La fi és d’on partim. A més, aquest punt, la vida, és un “tancat d’orba bellesa”, un lloc bell, però clos, on no és possible veure més enllà perquè “no sabem què és un espill”, allò que ens permetria observar el que hi ha un cop passada la vida.                                                                                      

    Joan Teixidor (1913-1992) pot ser definit, paraula per paraula, de la mateixa manera. Conscient que “la poesia s’assembla massa al silenci, perquè pugui prosperar fàcilment en un món d’agitació i soroll”[1], escriu Poemes 1931, Joc partit (1935), L’aventura fràgil (1937) i Camí dels dies (1948) –llibres en què ja demostra rigorositat, intel·ligència i coneixement de la tradició, tant de la pròpia com de l’aliena. Puja el llistó amb El príncep, l’any 1954: la transformació elegíaca del dolor que li produeix la mort del seu primer fill, l’hereu, el príncep doncs. Tot seguit entra en un temps de silenci poètic, només trencat el 1962 pel recull Per aquest misteri (uns poemes sobre el sagrat per a cadascun dels seus fills) i per Quan tot es trenca, que ja va ser inclòs en l’obra poètica completa Una veu et crida del 1969. La culminació no seria fins al 1989, Fluvià, on amb un llenguatge amarat de sinceritat humana, de modernitat artística i dels sediments d’una vida d’observació interior i exterior, Joan Teixidor ha deixat per a la literatura catalana i universal un llibre bellíssim i d’una gran profunditat espiritual sobre com un home, que se sap a la part final de la seva vida, intenta explicar-se i explicar-nos. A Fluvià, hi ha l’ús de dues grans metàfores. Per una banda, el riu, símbol del temps inserit en la vida i en l’home. El riu dels homes és: a) vell: la humanitat té molta història, molt de camí fet; b) cabalós: hi han passat, hi passen i hi passaran moltes persones; i c) sense retorn. I per l’altra, la casa, símbol de l’espai que és travessat pel temps. Aquest espai, la casa, agafa un mínim de tres sentits: a) el d’allò immutable, allò que queda: així el poeta observa com a la piscina de Ventós es succeeixen en el temps nens diferents, primer els fills i després els néts; b) el de la projecció de l’home, allò que l’home ha fet: els mobles, les rajoles de la cuina, la pròpia casa de Ventós com a fruit de l’arquitectura o la biblioteca de la casa que conté els llibres on s’ha anat fixant el pensament humà; i c) el retorn: d’on venim i on anem. Aquests dos grans símbols del temps i de l’espai, el riu i la casa, s’ajunten i es complementen prodigiosament en un vers de Fluvià: al pou hi ha una gran pau i al cor una alegria.    Yeats, a L’home i l’eco, diu: Què sabem sinó que estem encarats/ l’un a l’altre en aquest espai?  Juan Ramón acaba el seu portentós Espai dirigint-se a la seva ànima : ¿Quina substància li poden donar els déus a la teva essència, que no pogués donar-te jo? Ja t’ho vaig dir en començar: “Els déus no tingueren més substància que la que tinc jo.” ¿I te n’has d’anar de mi tu, tu a integrar-te en un déu, en un altre déu que aquest que som mentre tu estàs en mi, com de déu?    Els últims versos de Joan Teixidor s’acosten tant a l’ànima de l’home que no semblen un artifici artístic:

[1] Joan Teixidor. Una veu et crida. Cara i creu 14. Pàgina 11.