Visió global de la novel·la
La novel·la és l’elaboració literària i de pensament més madura de Maria-Mercè Marçal.
La novel·la ens acosta a la vida del personatge de Renée Vivien a través de la veu de múltiples personatges que ens parlen de la seva relació amb Renée. És sobre la figura i l’obra d’aquest personatge únic i misteriós que tothom farà el seu propi pelegrinatge segons siguin els seus interessos. La novel·la és un joc de miralls. El procés d’elaboració de la novel·la és molt lent. Dura 10 anys: 1984-1994. Les 7 caixes de documents, fotocòpies d’obres, fotografies, papers de treball, primeres redaccions i anotacions que hi ha a l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya denoten l’esforç, l’energia i la dedicació que l’autora va invertir-hi. La novel·la és un veritable homenatge a la llengua catalana, representada en els seus múltiples registres.
Tot seguit teniu unes imatges dalgunes expatriades al París d’inicis del segle XX, algunes són protagonistes de la novel·la. Totes, personatges reals.
El passat 1 de novembre es va estrenar a la sala La Planeta de Girona el recital “Tots els passos de la passió segons Maria-Mercè Marçal”.
L’espectacle era interpretat per: Gemma Gómez, Maite Pla, Anna carina Ribas, Maria Rosa Roca i Rosa Vilanova. En la part tècnica, Jaume Bosquet i Joan Asín com realitzador del suport sonor.
El recital es podrà veure a Sant Joan de les Abadesses el proper 159 d’abril a les 7h de la tarda.
El meu ventre és el món. De fora estant
vetllo el creixent d’amor que ara l’habita.
Cels sense orgull maduren la collita,
hort clos de fruita oberta al meu voltant.
Sé que hi ha arrels clavades al foscant.
Laberint d’hombra i set. I sé la fita.
Sal revolta, trasbals on tot em cita
cap on roda el futur vestit d’iman.
L’hora foscant, la que ara em serva el pou
n’ha d’esfondrar brocal i ombra cansada
perquè es confonguin arbres, cel i rou.
I, covat per tanta aigua trasbalsada,
del cor nou d’aquest ou naixerà nou
un altre món amb la fruita badada.
QUI SÓC i PER QUÈ ESCRIC? Sóc algú -una dona que escriu: aquesta frase ja insinua una única resposta per a la doble pregunta que encapçala aquest text. Evidentment, no sóc només això, però l’escriptura ha estat, és per a mi una activitat vertebradora. Tot i que molt sovint se m’ha fet, des de fora, la pregunta “Per què escric?”, espontàniament a mi se m’ocorre més aviat de demanar-me per què no escric quan passo gaire temps sense fer-ho. Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena… Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma. També, potser, com una segona memòria.