El 13 de desembre de 2009, l’associació Horitzó blavíssim va cloure el Vintè aniversari de la publicació de Fluvià de Joan Teixidor amb un recital al Teatre Principal d’Olot.                                                                                                               Intervingueren: Jaume Bosquet, Jaime Blanch, Oriol Izquierdo, Lluís Lucero, Carles Monguilod,Josep Pujol i els seus néts. L’acompanyament musical fou a càrrec de Marina Albero al psalteri. Escenografia de Xavier Vilagran i Santi Vilagran. Direcció de Rosa Vilanova.  L’acte fou presentat per Maria Rosa Roca.

   

L’itinerari que es mostra es va fer el passat 8 de febrer dintre els actes que commemoren el 20è aniversari de la publicació del llibre Fluvià de Joan Teixidor. L’organització va anar a càrrec de l’Associació Horitzó Blavíssim.

 L’any 1954 es va publicar uns dels llibres de poemes més impressionants de la poesia catalana: El príncep de Joan Teixidor. El títol fa referència a l’hereu, al fill gran. Joan Teixidor va tenir vuit fills. L’Ignasi, el primogènit, va morir prematurament, als set anys, de leucèmia. El dolor del pare per aquesta absència va esdevenir poesia d’extraordinària volada. En la línia de Dant, Petrarca, Ausiàs March, C.D.Lewis o la que posteriorment seguiria Feliu Formosa en el seu portentós Cançoner, fruit de la reflexió dolorosa produïda per la mort de la seva esposa. “Jardins de Sant Gervasi” és un dels poemes cim d’El príncep.

JARDINS DE SANT GERVASI                                            

He vist el groc de la mimosa

en els jardins de Sant Gervasi.

He cobejat un altre món,

quan vanament les flors s’obrien.

Em feia mal el goig de tot,

la primavera enganyadora;

tot era bell, sense misteri,

mentre venia el gran esglai.

Quan va florir l’arbre més alt,

la mort s’enduia l’esperança;

algú m’ha dit que tot és bo,

que l’àngel passa per la vida,

que ara vivim en el tancat

d’orba bellesa que ens convida

i no sabem què és un espill,

que ens cal morir per viure.

Serà sagrat aquell indret

on han florit les flors i els arbres;

duien la mort en el seu joc,

com més florien més ploraven.

Tot es mesclava en el meu cor,

perquè sabés el que em calia:

néixer, morir, tot és igual.

Déu ens espera sempre.

   El poema  és iniciàtic perquè presenta l’adquisició d’un coneixement més alt. L’Ignasi va estar ingressat a l’Hospital de Sant Gervasi de Barcelona. Mentre se li acostava la mort, la primavera anava desplegant la seva fastuositat de colors i de vida. Amb aquesta escenografia, el poeta presenta, per una banda, el dolor suprem d’un home – que més antinatura que l’observació de la mort d’un fill! – i , per l’altra, l’alegria del groc de les mimoses. I arriba a un coneixement esgarrifós: que l’alegria i el dolor són la mateixa cosa. El naixement i la mort és el mateix punt i fora d’ell hi ha l’eternitat, l’immens, Déu. Són, també, versos de T.S.Eliot a Quatre quartets:  El que en diem principi és tot sovint el final/ I arribar al final és començar./ La fi és d’on partim. A més, aquest punt, la vida, és un “tancat d’orba bellesa”, un lloc bell, però clos, on no és possible veure més enllà perquè “no sabem què és un espill”, allò que ens permetria observar el que hi ha un cop passada la vida.                                                                                      

  

 

Hi ha poetes, la majoria, que assoleixen el cim creatiu en els seus anys de plenitud física. Així, quan arriben a la vellesa, o bé se’ls ha emmudit la veu poètica o bé han rebaixat considerablement la qualitat i la intensitat dels seus versos. Cada lector pot posar en aquest apartat el poeta en qui estigui pensant, que n’hi ha una bona colla per triar. N’hi ha d’altres, però, que van millorant amb els anys. Són una minoria selecta i excelsa. Seria el cas, per exemple, de W. B. Yeats o de Juan Ramón Jiménez. D’aquests dos poetes immensos, Octavio Paz en va dir: “Tots dos parteixen d’una poesia molt carregada que lentament s’alleugereix i es torna transparent; tots dos arriben a la vellesa per tal d’escriure els seus millors poemes. El seu camí cap a la mort és alhora el seu camí cap a la joventut poètica.”

    Joan Teixidor (1913-1992) pot ser definit, paraula per paraula, de la mateixa manera. Conscient que “la poesia s’assembla massa al silenci, perquè pugui prosperar fàcilment en un món d’agitació i soroll”[1], escriu Poemes 1931, Joc partit (1935), L’aventura fràgil (1937) i Camí dels dies (1948) –llibres en què ja demostra rigorositat, intel·ligència i coneixement de la tradició, tant de la pròpia com de l’aliena. Puja el llistó amb El príncep, l’any 1954: la transformació elegíaca del dolor que li produeix la mort del seu primer fill, l’hereu, el príncep doncs. Tot seguit entra en un temps de silenci poètic, només trencat el 1962 pel recull Per aquest misteri (uns poemes sobre el sagrat per a cadascun dels seus fills) i per Quan tot es trenca, que ja va ser inclòs en l’obra poètica completa Una veu et crida del 1969. La culminació no seria fins al 1989, Fluvià, on amb un llenguatge amarat de sinceritat humana, de modernitat artística i dels sediments d’una vida d’observació interior i exterior, Joan Teixidor ha deixat per a la literatura catalana i universal un llibre bellíssim i d’una gran profunditat espiritual sobre com un home, que se sap a la part final de la seva vida, intenta explicar-se i explicar-nos. A Fluvià, hi ha l’ús de dues grans metàfores. Per una banda, el riu, símbol del temps inserit en la vida i en l’home. El riu dels homes és: a) vell: la humanitat té molta història, molt de camí fet; b) cabalós: hi han passat, hi passen i hi passaran moltes persones; i c) sense retorn. I per l’altra, la casa, símbol de l’espai que és travessat pel temps. Aquest espai, la casa, agafa un mínim de tres sentits: a) el d’allò immutable, allò que queda: així el poeta observa com a la piscina de Ventós es succeeixen en el temps nens diferents, primer els fills i després els néts; b) el de la projecció de l’home, allò que l’home ha fet: els mobles, les rajoles de la cuina, la pròpia casa de Ventós com a fruit de l’arquitectura o la biblioteca de la casa que conté els llibres on s’ha anat fixant el pensament humà; i c) el retorn: d’on venim i on anem. Aquests dos grans símbols del temps i de l’espai, el riu i la casa, s’ajunten i es complementen prodigiosament en un vers de Fluvià: al pou hi ha una gran pau i al cor una alegria.    Yeats, a L’home i l’eco, diu: Què sabem sinó que estem encarats/ l’un a l’altre en aquest espai?  Juan Ramón acaba el seu portentós Espai dirigint-se a la seva ànima : ¿Quina substància li poden donar els déus a la teva essència, que no pogués donar-te jo? Ja t’ho vaig dir en començar: “Els déus no tingueren més substància que la que tinc jo.” ¿I te n’has d’anar de mi tu, tu a integrar-te en un déu, en un altre déu que aquest que som mentre tu estàs en mi, com de déu?    Els últims versos de Joan Teixidor s’acosten tant a l’ànima de l’home que no semblen un artifici artístic:

Tot s’ha acabat en aquesta tarda quieta/ i només et toca l’última escomesa./ Prepara’t a morir i tanca’t a la crida/ de tot allò que ja no pot tornar./ Són bons els núvols que lentament s’avancen./ Fes un respir petit i apropa’t al llindar,/ “avui seràs amb Mi al Paradís”. 

---

[1] Joan Teixidor. Una veu et crida. Cara i creu 14. Pàgina 11.