L’any 1954 es va publicar uns dels llibres de poemes més impressionants de la poesia catalana: El príncep de Joan Teixidor. El títol fa referència a l’hereu, al fill gran. Joan Teixidor va tenir vuit fills. L’Ignasi, el primogènit, va morir prematurament, als set anys, de leucèmia. El dolor del pare per aquesta absència va esdevenir poesia d’extraordinària volada. En la línia de Dant, Petrarca, Ausiàs March, C.D.Lewis o la que posteriorment seguiria Feliu Formosa en el seu portentós Cançoner, fruit de la reflexió dolorosa produïda per la mort de la seva esposa. “Jardins de Sant Gervasi” és un dels poemes cim d’El príncep.

JARDINS DE SANT GERVASI                                            

He vist el groc de la mimosa

en els jardins de Sant Gervasi.

He cobejat un altre món,

quan vanament les flors s’obrien.

Em feia mal el goig de tot,

la primavera enganyadora;

tot era bell, sense misteri,

mentre venia el gran esglai.

Quan va florir l’arbre més alt,

la mort s’enduia l’esperança;

algú m’ha dit que tot és bo,

que l’àngel passa per la vida,

que ara vivim en el tancat

d’orba bellesa que ens convida

i no sabem què és un espill,

que ens cal morir per viure.

Serà sagrat aquell indret

on han florit les flors i els arbres;

duien la mort en el seu joc,

com més florien més ploraven.

Tot es mesclava en el meu cor,

perquè sabés el que em calia:

néixer, morir, tot és igual.

Déu ens espera sempre.

   El poema  és iniciàtic perquè presenta l’adquisició d’un coneixement més alt. L’Ignasi va estar ingressat a l’Hospital de Sant Gervasi de Barcelona. Mentre se li acostava la mort, la primavera anava desplegant la seva fastuositat de colors i de vida. Amb aquesta escenografia, el poeta presenta, per una banda, el dolor suprem d’un home – que més antinatura que l’observació de la mort d’un fill! – i , per l’altra, l’alegria del groc de les mimoses. I arriba a un coneixement esgarrifós: que l’alegria i el dolor són la mateixa cosa. El naixement i la mort és el mateix punt i fora d’ell hi ha l’eternitat, l’immens, Déu. Són, també, versos de T.S.Eliot a Quatre quartets:  El que en diem principi és tot sovint el final/ I arribar al final és començar./ La fi és d’on partim. A més, aquest punt, la vida, és un “tancat d’orba bellesa”, un lloc bell, però clos, on no és possible veure més enllà perquè “no sabem què és un espill”, allò que ens permetria observar el que hi ha un cop passada la vida.