MÉS POEMES

SOL I DE DOL de J.V.Foix

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.

 
DÓNA’M LA MÀ de Joan Salvat-Papasseit

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.
Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

 

La meva amiga com un vaixell blanc de Joan Salvat-Papasseit

Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit.
-Oh, amat, no temis! – em deia
ajocant-se:
-No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d’altra
que et faci ofrena d’un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m’amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-

I ara s’alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s’enorgullia de la comunió.

-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?-

A cada mot més la veu endolcia,
i jo era alhora l’heroi i l’esclau:
-No et deixaré
et diré el nom d’amiga.
La meva amiga: com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços
-ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell:
dues brases
com la punxada del llavi i del cor.

 

Estimada Marta de Miquel Martí i Pol

L’edat d’or de Francesc Parcerisas

 

Cal·ligrama de Salvat-Papasseit

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *