Author Archives: Rocabruna

Rocabruna

About Rocabruna

Escola Rocabruna de Picamoixons (Valls) ZER EL FRANCOLÍ

PROJECTE ORENETES

Avui hem començat un nou projecte, el projecte orenetes. El projecte Orenetes és una iniciativa d’estudi dels ocells i el medi urbà basada en la participació ciutadana i en el seguiment dels nius d’oreneta cuablanca (Delichon urbicum) dels pobles i ciutats de Catalunya.

melxou’s

menu1.jpg

fons_negre.jpg  Companyia d’espectacles MEL XOU’S

L’Isaac, membre del grup i nascut a Picamoixons, en acabar el batxillerat a Valls va decidir emprendre la seva aventura dins al món teatral, formant-se durant tres anys en l’acadèmia La Casona, dirigida per Fernando Griffel. Amb ell va realitzar diferents projectes actuant en alguns dels teatres més importants de Barcelona. Durant aquest temps també cursà un gran nombre de cursos amb varis professionals del món de l’espectacle. Entre ells destaca el seu curs durant un més a Itàlia al costat d’Antonio Fava. Actualment l’Isaac està cursant el segon any de llicenciatura a l’Institut del teatre.

EDAT CONTEMPORÀNIA

1789                                                                          2009

LA REVOLUCIÓ  FRANCESA                                                           ACTUALITAT

L’edat contemporània comença amb la Revolució Francesa i el seu crit d’ IGUALTAT, FRATERNITATI LLIBERTAT.


S’acaben els privilegis per a la noblesa: TOTHOM ÉS IGUAL DAVANT LA LLEI.

El segle XVIII és un segle de revolucions, com la revolució Industrial amb la invenció de la màquina de vapor.

Amb la seva aplicació a la indústria i al ferrocarril, Catalunya reprèn l’activitat econòmica, l’activitat política i l’activitat artística: LA RENAIXENÇA.

 L’any 1848 es fundà el primer ferrocarril  de la península: Barcelona – Mataró.

El segle XIX fou dolent perquè va arribar una malaltia per a les vinyes: LA FIL·LOXERA. Portà un declivi econòmic molt important.

Picamoixons va participar activament de la vida política durant els segles XIX i XX, però l’aixecament o insurrecció militar del 18 de juliol de 1936 per part del general Franco i les tropes franquistes, portà a l’estat espanyol i a Catalunya a una guerra civil que acabà amb la democràcia durant molts anys.

El  1976 començà de nou una nova època democràtica, la qual cosa ha permès a Picamoixons organitzar-se en una Entitat Municipal Descentralitzada de Valls des del 1996.

Picamoixons en l’actualitat :

A Picamoixons, actualment, hi ha una Escola Pública, un Bar “Societat Recreativa”, un restaurant “L’Esportell del Bou”, l’església , una pista poliesportiva descoberta, amb una magnífica piscina, una tenda de queviures, un forn de pa, una farmaciola, una caixa d’estalvis i dues perruqueries.  La cooperativa agrícola i la paperera catalana, són dos eixos vertebradors del poble. Al llarg de cada any és celebren dues Festes Majors, diversos actes culturals com ara teatre, sessions de cinema a la fresca, la pedalada (gener), etc.. i grans menjades populars com ara La Paella (1 maig), Conill amb Samfaina a l’agost, la Sardinada Popular per la festa major d’estiu. L’ EMD (Entitat Municipal Descentralitzada), més o menys i en paraules planeres ve a ser una mena d’independència administrativa de Valls, que és d’on realment depèn. Però bé, els picamoixonencs no s’hi capfiquen gaire.
L’ EMD o ajuntament actual, està format per cinc persones, després de les eleccions celebrades.

LA PAU I L’ECOLOGIA

Durant tot el segle XIX, que comença l’edat contemporània, es van viure moltes vicissituds internes en tot el país (revolucions, conflictes armats, aixecaments militars…) i es va viure molta inestabilitat política i social, la qual cosa tingué com a conseqüència, que no poguéssim seguir el ritme del progrés dels altres països d’Europa occidental.

Catalunya, però, obria les bases del catalanisme amb LA RENAIXENÇA.

Ja en el segle XX, totes les tensions acumulades, van esclatar en una guerra civil molt cruenta. Quan va acabar, els vencedors van governar sobre els vençuts que havien lluitat per la democràcia i la república, i el país va viure en la pobresa i l’escassetat.

Finalment, la recuperació econòmica dels anys setanta i la retrobada democràcia en acabar-se la dictadura, ha permès un millor benestar social dels ciutadans.

És per això que durant el segle XX s’ha vist una nova manera d’entendre el món: donar resposta als conflictes sense necessitat d’arribar a utilitzar la violència: el pacifisme.

 L’ecologisme va néixer com a resposta als problemes que ha anat creant i encara continua creant arreu del món, el desenvolupament industrial. L’esgotament dels principals recursos naturals, la contaminació de l’atmosfera i de les aigües, la desforestació i la destrucció de la capa d’ozó, entre d’altres són les principals preocupacions dels ecologistes, i proposen mesures alternatives que no impliquin la destrucció del medi ambient.

BIBLIOGRAFIA

. Rius i Jové: Aproximació a la història i a la toponímia de Picamoixons. Ed. Cossetània. Col·lecció: Rocabruna, Picamoixons 1997.

EDAT MODERNA

1492                                                        fins                                                                                             1789

DEL DESCOBRIMENT D’AMÈRICA                                                               A LA REVOLUCIÓ FRANCESA

LA GUERRA  DE   SUCCESSIÓ

A Catalunya esclatà una guerra molt important perquè el rei Carles II (1700) va morir sense tenir fills i va heretar la corona Felip de Borbó que procedia de França.

Les institucions catalanes havien recolzat a l’arxiduc Carles d’Àustria per a que fos el rei, mentre que les castellanes a Felip de Borbó.

Com que l’arxiduc Carles va haver de marxar per ser emperador d’Àustria en morir el seu oncle Josep I d’Àustria, va guanyar la guerra Felip de Borbó.

Comença per a Catalunya, a partir de l’ 11 de setembre de 1716 (S. XVIII) un nou sistema de govern amb el decret de Nova Planta. És per aquest motiu que se celebra la diada nacional de Catalunya.

I DE QUAN SÓN LES PRIMERES NOTÍCIES DE PICAMOIXONS?

Les primeres notícies de la població de Picamoixons són del 1496 (s. XV), on hi ha documents que diuen “ Pichamoxons, terme de Valls ” tres fogatges.

A l’edat mitjana un foc volia dir una casa, un habitatge.

PICAMOIXONS: 3 FOCS

 MASMOLETS: 5 FOCS

 FONTSCALDES: 3 FOCS

 VALLS: 234 FOCS

 ALCOVER: 107 FOCS

 ALIÓ: 16 FOCS

 LA MASÓ: 6 FOCS

 EL ROURELL: 7 FOCS

 EL MILÀ: 4 FOCS

 FARENA: 5 FOCS

 LA RIBA: 7 FOCS

 

L’any 1553 (s. XVI) i només 57 anys més tard, hi ha un canvi important en la demografia de la comarca:

 

PICAMOIXONS: 45 FOCS (225 persones)

 MASMOLETS: 6 FOCS

 FONTSCALDES: 5 FOCS

 VALLS: 609 FOCS

 ALCOVER: 221 FOCS

 ALIÓ: 33 FOCS

 LA MASÓ: 7 FOCS

 EL ROURELL: 8 FOCS

 EL MILÀ: 5 FOCS

 FARENA: 7 FOCS

 LA RIBA: 9 FOCS

 

L’any 1787, a les acaballes de l’edat moderna, Picamoixons tenia una població de 277 persones.

EL BANDOLERISME

         Què és ?

Bandolerisme : Activitat feta per bandes de bandolers contra persones, propietats, etc. El bandolerisme expressava el malestar econòmic i social, que tenien a veure amb la política, la religió sobretot amb la misèria.

Aparegué en l’antiguitat a l’imperi romà i reaparegué durant la Baixa Edat Mitjana com a conseqüència de la crisi social. Fou a l’Edat Moderna, però, on prengué una gran força.

    ELS BANDOLERS

  Quins foren els més populars ?

A Catalunya el bandolerisme comença amb l’Antoni Roca i Mateu Cisteller en el s. XVI i s’acaba amb el Joan Serrallonga en el s. XVII, tot passant per el Bartomeu Camps, el Perot Rocaguinarda i els germans Margarit.

Però a casa nostra també en tenim alguns de ben nomenats:

CLAUDI “EL MOLINER”

Un dels més cèlebres bandolers amb els quals, en principi, van haver de lluitar els Mossos d’Esquadra, a més de Carrasclet i que es veuria obligat a abandonar el país fugint dels seus persecutors, va ser Claudi “el Moliner”, la vida del qual reuneix tots els requisits d’autèntic fulletó. Aquest famós bandoler, la vida del qual comença al ser abandonat, nounat, a la porta d’un molí de Pont de Goi, amb una nota en la qual es promet una forta recompensa per a qui li reculli i atengui.

Creix Claudi a cura de l’amo del molí, Antoni Pujol, i la seva esposa, qui contínuament el maltractaven, mancats de tot afecte cap al nen, al que van recollir creient certa la recompensa oferta. De qualsevol forma, sempre podria treure-se-li rendibilitat utilitzant-ho com criat gratuït. Sembla ser que  l’any 1706  el noi va anar a Valls amb uns sacs de farina carregats en una cavalleria i es va extraviar a la tornada a causa d’una forta tempesta. La cavalleria es va espantar i mai més es va saber d’ella, Claudi va poder arribar fins al molí i en adonar-se de la pèrdua de la seva cavalcadura a els moliners, el van copejar fins a deixar-ho sagnant. Va ser l’última pallissa. A la primera oportunitat i amb l’ajuda d’un criat del molí, cridat Pepus, qui sempre li va demostrat deferència i que ara li lliurà diners perquè pugues alimentar-se els primers dies, Claudi desapareix del que fins  aquí ha estat la seva llar.

A Reus es col·locà com “lazarillo” d’un cec  que resulta lladre de molta vista. La seva ceguesa és un ardid útil per a pidolar durant el dia i preparar els seus robatoris nocturns. Claudi aprèn a la velocitat que li permet la seva natural intel·ligència, i no triga a donar amb els seus ossos a la presó, capturat amb motiu de l’incendi d’un mas, prèviament robat del que es acusat. El fals cec, expert i astut, aconsegueix escapar. Els pares adoptius del petit lladre acudeixen a la presó reclamats per les autoritats per a ser interrogats. En lloc d’ajudar a Claudi li acusen de ser noi de dolents instints del que tot es pot esperar. No necessiten més els jutges per a condemnar-lo i enviar-lo a la presó de Tarragona, on rebrà sustanciosas lliçons sobre ardits, trucs i ardides comuns en el món de la delinqüència. Té 17 anys quan es posa en llibertat. La seva primera cura és dirigir-se al molí de Pont de Goi, carregat de records sobre maltractaments i acusacions . El moliner i la seva esposa aquesta nit estan escalfant-se al foc de la llar. Amb ells es troba Pepus, el criat, que vol intervenir per a evitar el que s’endevina en els ulls encesos de Claudi. Aquest al tira a un costat, treu un ganivet de la seva cintura i escomet, primer, al moliner; després, a la seva esposa, i ambdós queden al terra sagnants i sense vida.
La guerra de successió es troba en el seu període final. Un grup de nobles catalans, quan ja tot sembla perdut, decideixen continuar la lluita contra Felip V. Tota Catalunya aparagué  plagada d’escamots.
El de menys en aquests dies és la persecució de criminals, doncs tot el Principat viu obstinat en la guerra. Claudi s’allista en un dels escamots utilitzant el nom d’Ernest Grau i es lliura completament a una vida d’aventures, emboscades i sorpreses contínues. La lluita es perllonga gairebé dos anys, fins que pren Barcelona el duc de Berwick, amb la qual cosa cessa la resistència i tot el territori català queda sotmès a Felip d’ Anjou. Si a molts altres, al llarg de la història, el final d’una guerra els ha dut a un bandidatge forçat, com millor alternativa que la de lliurar-se a l’enemic, a Claudi “el Moliner” -a partir d’ara se li coneixerà per aquest sobrenom- li durà a la vida de bandoler per la seva predisposició innata. No se sent forçat per ningú ni per no-res, sinó que segueix una resolució meditada i que assumirà amb decisió. No es limita a formar una quadrilla amb els homes que té al voltant, units per unes mateixes circumstàncies, sinó que busca als millors, és a dir els de més sanguinaris instints, a “el Pigot”, “el Gravat”, “el Bardassa”, “el Pages”, “el Llarc”… a qui convenç perquè el segueixin a les muntanyes. Amb els anomenats,  està Pepus, l’antic criat dels moliners, qui des del dia de l’assassinat d’aquests segueix a Claudi com criat fidel.

BIBLIOGRAFIA

. Rius i Jové: Aproximació a la història i a la toponímia de Picamoixons. Ed. Cossetània. Col·lecció: Rocabruna, Picamoixons 1997.

. BTT LA PERA

EDAT MODERNA

1492                                                      fins                                            1789

EL DESCOBRIMENT D’AMÈRICA                                                    LA REVOLUCIÓ FRANCESA

Les primeres notícies de la població de Picamoixons són del 1496 (s. XV), on hi ha documents que diuen “ Pichamoxons, terme de Valls ” tres fogatges.

A l’edat mitjana un foc volia dir una casa, un habitatge.

PICAMOIXONS: 3 FOCS

 MASMOLETS: 5 FOCS

 FONTSCALDES: 3 FOCS

 VALLS: 234 FOCS

 ALCOVER: 107 FOCS

 ALIÓ: 16 FOCS

 LA MASÓ: 6 FOCS

 EL ROURELL: 7 FOCS

 EL MILÀ: 4 FOCS

 FARENA: 5 FOCS

 LA RIBA: 7 FOCS

 

L’any 1553 (s. XVI) i només 57 anys més tard, hi ha un canvi important en la demografia de la comarca:

 

PICAMOIXONS: 45 FOCS (225 persones)

 MASMOLETS: 6 FOCS

 FONTSCALDES: 5 FOCS

 VALLS: 609 FOCS

 ALCOVER: 221 FOCS

 ALIÓ: 33 FOCS

 LA MASÓ: 7 FOCS

 EL ROURELL: 8 FOCS

 EL MILÀ: 5 FOCS

 FARENA: 7 FOCS

 LA RIBA: 9 FOCS

 

L’any 1787, a les acaballes de l’edat moderna, Picamoixons tenia una població de 277 persones.

EL BANDOLERISME

         Què és ?

Bandolerisme : Activitat feta per bandes de bandolers contra persones, propietats, etc. El bandolerisme expressava el malestar econòmic i social, que tenien a veure amb la política, la religió sobretot amb la misèria.

Aparegué en l’antiguitat a l’imperi romà i reaparegué durant la Baixa Edat Mitjana com a conseqüència de la crisi social. Fou a l’Edat Moderna, però, on prengué una gran força.

    ELS BANDOLERS

  Quins foren els més populars ?

A Catalunya el bandolerisme comença amb l’Antoni Roca i Mateu Cisteller en el s. XVI i s’acaba amb el Joan Serrallonga en el s. XVII, tot passant per el Bartomeu Camps, el Perot Rocaguinarda i els germans Margarit.

Però a casa nostra també en tenim alguns de ben nomenats:

CLAUDI “EL MOLINER”

Un dels més cèlebres bandolers amb els quals, en principi, van haver de lluitar els Mossos d’Esquadra, a més de Carrasclet i que es veuria obligat a abandonar el país fugint dels seus persecutors, va ser Claudi “el Moliner”, la vida del qual reuneix tots els requisits d’autèntic fulletó. Aquest famós bandoler, la vida del qual comença al ser abandonat, nounat, a la porta d’un molí de Pont de Goi, amb una nota en la qual es promet una forta recompensa per a qui li reculli i atengui.

Creix Claudi a cura de l’amo del molí, Antoni Pujol, i la seva esposa, qui contínuament el maltractaven, mancats de tot afecte cap al nen, al que van recollir creient certa la recompensa oferta. De qualsevol forma, sempre podria treure-se-li rendibilitat utilitzant-ho com criat gratuït. Sembla ser que  l’any 1706  el noi va anar a Valls amb uns sacs de farina carregats en una cavalleria i es va extraviar a la tornada a causa d’una forta tempesta. La cavalleria es va espantar i mai més es va saber d’ella, Claudi va poder arribar fins al molí i en adonar-se de la pèrdua de la seva cavalcadura a els moliners, el van copejar fins a deixar-ho sagnant. Va ser l’última pallissa. A la primera oportunitat i amb l’ajuda d’un criat del molí, cridat Pepus, qui sempre li va demostrat deferència i que ara li lliurà diners perquè pugues alimentar-se els primers dies, Claudi desapareix del que fins  aquí ha estat la seva llar.

A Reus es col·locà com “lazarillo” d’un cec  que resulta lladre de molta vista. La seva ceguesa és un ardid útil per a pidolar durant el dia i preparar els seus robatoris nocturns. Claudi aprèn a la velocitat que li permet la seva natural intel·ligència, i no triga a donar amb els seus ossos a la presó, capturat amb motiu de l’incendi d’un mas, prèviament robat del que es acusat. El fals cec, expert i astut, aconsegueix escapar. Els pares adoptius del petit lladre acudeixen a la presó reclamats per les autoritats per a ser interrogats. En lloc d’ajudar a Claudi li acusen de ser noi de dolents instints del que tot es pot esperar. No necessiten més els jutges per a condemnar-lo i enviar-lo a la presó de Tarragona, on rebrà sustanciosas lliçons sobre ardits, trucs i ardides comuns en el món de la delinqüència. Té 17 anys quan es posa en llibertat. La seva primera cura és dirigir-se al molí de Pont de Goi, carregat de records sobre maltractaments i acusacions . El moliner i la seva esposa aquesta nit estan escalfant-se al foc de la llar. Amb ells es troba Pepus, el criat, que vol intervenir per a evitar el que s’endevina en els ulls encesos de Claudi. Aquest al tira a un costat, treu un ganivet de la seva cintura i escomet, primer, al moliner; després, a la seva esposa, i ambdós queden al terra sagnants i sense vida.
La guerra de successió es troba en el seu període final. Un grup de nobles catalans, quan ja tot sembla perdut, decideixen continuar la lluita contra Felip V. Tota Catalunya aparagué  plagada d’escamots.
El de menys en aquests dies és la persecució de criminals, doncs tot el Principat viu obstinat en la guerra. Claudi s’allista en un dels escamots utilitzant el nom d’Ernest Grau i es lliura completament a una vida d’aventures, emboscades i sorpreses contínues. La lluita es perllonga gairebé dos anys, fins que pren Barcelona el duc de Berwick, amb la qual cosa cessa la resistència i tot el territori català queda sotmès a Felip d’ Anjou. Si a molts altres, al llarg de la història, el final d’una guerra els ha dut a un bandidatge forçat, com millor alternativa que la de lliurar-se a l’enemic, a Claudi “el Moliner” -a partir d’ara se li coneixerà per aquest sobrenom- li durà a la vida de bandoler per la seva predisposició innata. No se sent forçat per ningú ni per no-res, sinó que segueix una resolució meditada i que assumirà amb decisió. No es limita a formar una quadrilla amb els homes que té al voltant, units per unes mateixes circumstàncies, sinó que busca als millors, és a dir els de més sanguinaris instints, a “el Pigot”, “el Gravat”, “el Bardassa”, “el Pages”, “el Llarc”… a qui convenç perquè el segueixin a les muntanyes. Amb els anomenats,  està Pepus, l’antic criat dels moliners, qui des del dia de l’assassinat d’aquests segueix a Claudi com criat fidel.

Per a més informació sobre el bandolerisme i els bandolers: BTT LA PERA

EDAT MITJANA

Enviat per Rocabruna el 19th gener 2009

s. V fins  s. XII                                        fins                                                              s. XII fins  s. XV

L’alta edat mitjana                                                                                  La baixa edat mitjana 1492

Si tenim en consideració els topònims de Picamoixons, malgrat no tenir prou documentació del període altmedieval, es pot observar que els topònims d’ Espinavessa, Pont de Goi i Rocabruna apareixen en diferents escrits d’aquesta època. Els dos primers es troben a la carta atorgada el 23 d’agost de 1155 per Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i per l’arquebisbe Bernat de Tort als habitants del lloc Espinaversa, amb la qual es concedia la lliure propietat del lloc, a canvi de delmes o tributs que es pagaven a l’església consistent en la desena part de la collita. També havien de pagar les primícies o l’impost que cobraven els senyors sobre els primers fruits que es recollien del camp, i  el reconeixement del senyoriu d’ambdós donants, és a dir, el règim de poder que exercien els propietaris d’una terra sobre el territori i que podia incloure la població (havia estat iniciat durant l’imperi romà).

Setze anys després es concedeix la carta de població de Rocabruna, el 16 de novembre de 1171, en que el rei Alfons el Cast i l’arquebisbe Guillem de Torroja fan donació del lloc a favor de Pere de Vilagrassa i la seva muller Viva per fortificar-lo i repoblar-lo.

El 20 de juliol de 1183 l’arquebisbe Vilademuls va concedir el dret de ferreria a Ramon Ferrer pels llocs de Valls, Espinaversa i Picamoixons.

L’HABITATGE MEDIEVAL: EL MAS

El pagès no propietari o el petit propietari vivien en una casa molt pobre. L’habitacle més típic dels primers temps medievals era uns construcció rectangular d’una sola planta i teulada a una vessant.

Al costat de la casa i havia el graner, el celler i la cort del bestiar. Cada pagès tenia un petit ramat d’ovelles, algun porc i algun bou. Les gallines, i els ous que donaven, ajudaven a completar l’alimentació familiar. Tampoc faltava un rusc per les abelles que produïen cera i mel, que era el sucre de l’època.

El treball del pagès estava regit pel sol.

Tots els membres útils de la família col·laboraven en les tasques de conreu i de ramaderia. La tasca del camp es realitzava en zones de secà (cereals, vinya, olivera…) o de regadiu (plantes d’hort, alguns arbres fruiters, lli i cànem).

La dieta bàsica del pagès i de la seva família estava formada per: pa, llegums, hortalisses, ous, derivats del porc, mel, llet, formatges i algunes vegades peix salat o fresc.

De tota manera la vida del pagès estava en constant perill. Una sola mala collita el convertia en un pobre ple de necessitats i deures.

Conte Medieval

ELS ESQUIROLS

Temps era temps hi havia, en un poblet medieval

Un baró de mala jeia, que a tothom volia mal.

Amb carrossa d’or i plata passejava tot superb

Pel seu terme que moria d’esquifit i famolenc.

Xics i grans mig morts de gana, li sortien al seu pas,

demanant-li amb ulls plorosos, que tingués d’ells pietat,

però ell somreia i burleta els cridava amb veu de tro:

“ A pencar mals abelles, necessito molt més or”.

Els diumenges a la tarda organitzava un gran joc:

“ Vilatans vinga a la festa, a la festa de la mort!

Vull setze joves per banda amb espases i garrots

A fer d’escacs a la plaça i que guanyin els més forts”

Xics i grans, mig morts de pena li sortien al seu pas,

demanant-li amb ulls plorosos, que tingués d’ells pietat,

però ell somreia i burleta els cridava amb veu de tro:

“ A jugar, vatua l’olla, que a mi m’agrada aquest joc!”

Un joglar passà pel poble, avançada la tardor,

que amb senzilla veu cantava i així deia la cançó:
” Ai del poble, ai de la vila, que té un lladre per senyor,

si vol pau que sigui justa, l’haurà de guanyar amb suor”.

Xics i grans tots l’escoltaven, li donaven la raó,

els naixia l’esperança, van anar a trobar el baró,

però ell somreia i burleta, els cridava amb veu de tro:

“ Us faré tallar una orella, si escolteu al trobador ”.

Els vilatans es negaren a pagar més els tributs,

a palau armats anaren i parlaren sense embuts:

“ No et volem per baró nostre, no et volem ves-te’n d’aquí,

Que si et quedes, ai de tu, a la forca has de morir ”.

Xics i grans, tots a la una li cantaven la cançó:

“ Ai del poble, ai de la vila, que té un lladre per senyor “

Però ell callava i de ràbia se li corsecava el cor,

Mentre el poble repetia la cançó del trobador:

” Ai del poble, ai de la vila, que té un lladre per senyor,

si vol pau que sigui justa, l’haurà de guanyar amb suor”.

El rei Jaume IAuques-Qui era?

BIBLIOGRAFIA

. Bolós, Jordi: La vida quotidiana a Catalunya en l’època medieval. Edicions 62. Barcelona, 2000.

. Platt, Richard: Castle Diary. Ed. Cercle de lectors. Barcelona, 1999.

. Rius i Jové: Aproximació a la història i a la toponímia de Picamoixons. Ed. Cossetània. Col·lecció: Rocabruna, Picamoixons 1997.

EDAT ANTIGA

SEGLE I       fins                SEGLE V

 EL MÓN IBER

Vivien en llocs elevats. La unitat d’organització dels ibers era el poble o tribu. Cadascun d’aquests pobles habitava un territori força ampli.

 Les cases eren de planta quadrada amb una porta d’ entrada i no tenien finestres.

 El sostre el feien amb bigues farcides de fullatge, hi havia un foguer, bancs de pedra i dormien al terra.

 El poble iber d’ aquesta zona eren els cossetans.

 Com que Picamoixons està molt ben situat geogràficament, la seva ocupació s’intensificà en aquesta època.

 La localització al Pont de Goi  de quatre zones arqueològiques, una de les quals és dins el terme de Picamoixons, ens porta a la segona meitat del segle II a.C. Entre les restes ha aparegut ceràmica comuna  ibèrica.

Enterrament ibèric

enterrament.jpg

La societat ibera va anar canviant amb la influència dels primers colons, els fenicis i els grecs que mercadejaren amb tota seguretat al llarg de les nostres costes des de finals del s. VII a. C.

 Amb l’arribada dels romans que comença amb el desembarcament d’Escipió l’any 218 a.C. A Empúries, comença una assimilació gradual dels models romans per part d’aquesta societat ibera, que havia estat independent i havia desenvolupat una cultura pròpia i que havia assolit el màxim esplendor el segle III a.C.

 Com a resum, es pot dir que els ibers van manifestar-se plenament al llarg de 500 anys, i si no ho van poder continuar fent va ser perquè els romans els ho impediren anul·lant lentament la seva forma característica d’entendre la vida i el món, fent que abandonessin els seus poblats per incorporar-se a les vil·les i a la civilització romanes.

image003.jpg

L’ESCRIPTURA

Sembla que l’escriptura es creà al sud-est peninsular cap el segle VI a.C. i perdurà fins entrat el segle I d.C. en què fou substituïda pel llatí.

 Constava de 28 signes alfabètics i sil·làbics, la major part copiats del grec o del fenici, però dotats de valor fonètic diferent i amb gran varietat cal·ligràfiques.

 S’escrivia d’esquerra a dreta i actualment es comença a entendre, encara que d’una forma rudimentària.

 EL MÓN  ROMÀ

A partir del segle II a.C. els poblats ibèrics enturonats es van anar despoblant i, per contra, naixien noves ciutats plenament romanes.

 A poc a poc, les inscripcions en llengua i alfabet ibèric, i la ceràmica ibèrica, van anar esdevenint cada vegada més escasses.

 L’home iber i la dona ibera, sense quasi adonar-se’n, s’havien transformat en homes i dones romans.

 A l’Alt Camp s’hi ha trobat restes de vil·les romanes (explotacions agràries) propietat de les grans famílies de terratinents de Tarraco a: Vila-rodona, Aiguamúrcia,

Vilabella, Bràfim, Vilardida, Alcover, Vilallonga, Valls, Montferri.

 La ocupació continuada de Picamoixons per l’home prehistòric es sistematitza en l’època romana, ja que s’ha trobat restes de ceràmica itàlica i púnica. Aquestes troballes a la partida del mas de Roma es poden situar cronològicament entre els segles III a.C. i el V d.C.

  COMUNICACIONS

  L’actual Alt Camp era atravessat per una via romana principal que venia de Tarraco (Tarragona)  i vorejava el riu Francolí i passava per Valls.

  CANALITZACIONS I AIGÜES

 Tarraco patia manca d’aigua perquè no en tenia prou, per això la dugueren de lluny, del riu Gaià, a 4 Km del Pont d’Armentera i van fer una canalització fins a Tarragona. També en feren del riu Francolí (Francolinus) des del poble de Puigdelfí cap a l’aqüeducte de les Ferreres (Pont del Diable).

 FINAL DEL DOMINI ROMÀ

  A mitjans del segle V d.C. l’imperi romà es va afeblint i es produeix una crisi econòmica i política. No se sap quin va ser l’esdevenir de les vil·les romanes, algunes van sobreviure (com la de Centcelles a Constantí o la de Cavalleries a Vallmoll), d’altres sofriren la ruïna, per l’entrada dels pobles g

ermànics pels Pirineus.

  No hi ha troballes arqueològiques fins al segle XI-XII, moments que apareixen els castells de defensa cristians al llarg del riu Gaià, enfront dels sarraïns que estenent-se per la península, havien arribat fins a Catalunya establint-se a Lleida, Tortosa i a les places fortes de La Mussara, Prades i Siurana.

CANÇÓ

ELS AVANTPASSATS

Per allà la Prehistòria vam

tenir uns avantpassats,

que es van cobrir de glòria

tot pintant retrats.

Ficats dins una cova

Vinga guixar les parets !

No tenen foc ni roba

i es pelen de fred.

Tot això `passava abans

que fóssim catalans,

i pels boscos i pels prats

trobaves quatre gats.

La mar era més blava,

la ginesta feia olor

i encara no es parlava de televisió.

Amb quatre barques velles

vénen de la mar enllà

uns grecs vius i trapelles

cap a l’Empordà.

Si són com unes fures

tot regatejant els preus,

també fan escultures

pels nostres museus.

Al cap de poca estona

els romans s’han presentat

i al camp de Tarragona

fan una ciutat.

Per tot inventen regles

i xerren tots en llatí

que es tornarà amb els segles

el parlar d’aquí.

D’aquella gent antiga

us diré què n’ha quedat:

l’instint de la botiga

i el pagar al comptat

i un xic de fantasia

i el deler i la voluntat

de fer la nostra via

amb el cap alçat.

BIBLIOGRAFIA

. Fabra Salvat, Ester; Cunillera i Miquel, Josep i Robusté i Claravalls, Montserrat: Els Orígens . Ed. IEV, Col·lecció Per conèixer L’Alt Camp, Valls.

. Rius i Jové: Aproximació a la història i a la toponímia de Picamoixons. Ed. Cossetània. Col·lecció: Rocabruna, Picamoixons 1997.

. Fabra Salvat, Ester i d’altres: Les arrels de Valls. Dels Ibers als Romans. Ed. IEV. Valls, 2003.

. Gracia, Francisco i d’altres: El llibre dels ibers. Viatge il·lustrat a la cultura ibèrica. Signament edicions i Edicions El Mèdol. Tarragona, 2000.