Les autores del treball som Rosa M. Colomina i Marta Felip.

JUSTIFICACIÓ DEL TREBALL

Vam elegir aquest treball perquè es va semblar un tema molt interessant, i en el què potser molta gent no està gaire informada, en especial del important paper que van desenolupar les dones a la guerra i a la postguerra.
La primera vegada que ens ho vam plantejar va ser després de mirar una pel·lícula en el qual es veia el cas de tretze dones que van matar en el temps de Franco per voler-se expressar i per lluitar pels drets que creien que com a persones els pertocava, com per exemple el dret de la llibertat.

Després d’informar-nos una mica més, vam decidir de partir de la base del patiment, la gana, la soledat, les injustícies que van haber de patir la majoria soles, ja que els homes estaven al camp de batalla. Van haber de passar de ser les dones que només es cuidaven de la casa i dels fills, a cuidar-se de la casa, dels fills, i desenvolupar un treball fora de casa.
Per tant, les dones es pot dir que van començar a ser les peones de la recuperació del país després de tant patiment i de tanta pobresa.
Dos bàndols enfrontats, les dones republicanes, “rojas”, les que lluitaven per unes idees i per uns drets, i a les quals els van fer patir de tot i més a la pressó, i les dones nacionalistes.
També parlarem de la dona que es va quedar a casa, centrant-nos en la imatge de la “colometa”.

GUIÓ DEL TREBALL

1.    Introducció 

2.   Les esperances de la Segona República

3.    Les dones republicanes.

3.1- Els afusellaments.           

3.2- Las trece rosas            

4.    Les dones nacionalistes        

5.    Les dones de casa     

6.    Entrevista

6.1. Conclusió de l’entrevista

7. Conclusió

DEDICATÒRIES: Aquest treball el dediquem a la Montse, que ens ha ajudat especialment a organitzar el treball, i donant-nos sempre molt suport moral, ajudant-nos  a superar totes les dificultats.   I als nostres pares: Albert felip, Roser Arjona, Javier  Torres; per haver-nos donat suport sempre!! 

 1. LA PROCLAMACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA

 

 Aquí a Catalunya, l’any 1931, Francesc Mauri, decreta la República catalana.

La instauració de la Segona República va obrir una etapa democratitzadora dins la vida política espanyola, i va portar grans esperances sobretot als pagesos del país.

La majoria de grups feministes van donar suport al nou estat.

La nova constitució republicana s’inspirava en les més avançades de l’època: reconeixia la igualtat legal entre els dos sexes, el dret a la dona a exercir càrrecs públics, i els mateixos drets electorals.

Respecte al terreny laboral, es van donar alguns passos pel que fa a tots els treballadors, com per exemple el dret a tenir uns sindicals que els poguessin representar i la jornada laboral de 8 hores.

Però no tot van ser flors i violes, si que hi va haver gent que se’n va beneficiar, però com en tots els canvis, es necessita temps, i encara les condicions de treball continuaven sent dures. El terç que treballava al sector domèstic va quedar excluit d’aquest canvi, ja que no se’ls hi va aplicar la jornada laboral de 8 hores, ni la prestació dels segurs socials,  ni el subsidi de paro, ni de maternitat per a les dones,etc.

El perquè una República que prometia canvis tant bons per la societat, que donava els drets que ens corresponen pel sol fet de ser persones, va fracassar? Perquè no va funcionar?

La veritat, es que Espanya estava molt malament. Ens trobem amb un país pobre, amb molta misèria, males condicions d’higiene, de sanitat, etc.  especialment al sud d’Espanya, que era la zona més empobrida. Ja que  les altres comunitats “anaven tirant”, llevat  de Catalunya i el País Basc que  eren diferents, estaven industrialitzats, i per tant, anaven més avançats.

Doncs bé, ens trobem amb una majoria de la societat analfabeta, la meitat del país no tenia cultura, i òbviament no hi havia medis, i molt menys diners per fer que els canvis tiressin endavant i poguessin recobrar un país que estava molt malament.

Per tant la balança es va trencar. La gent, i en especial les dones, que hi havien dipositat grans esperances i confiança, es van sentir molt defraudats. 

2. LES ESPERANCES DE LA SEGONA REPÚBLICA (DONES)

Amb l’arribada de la Segona República, hi van haver grans esperances, i avenços per a les dones. L’any 1931, a la Constitució, se’ls hi va reconèixer el dret al vot, i a ser elegides per a qualsevol altre càrrec públic. L’1 de juliol de 1931, es decreta la jornada laboral de vuit hores.L’any 1932, se’ls va aprovar la llei del matrimoni civil i la llei del divorci, la més progressista d’Europa, ja que es reconeixia el divorci per mutu acord, i a les dones el dret a tenir la pàtria protestat dels seus fills.Aquests, van ser dos grans passos, que van fer que la dona entrés en el món social, del qual se li havia negat estar durant molt de temps.

A Catalunya, l’any 1936 el Govern de la Generalitat, va legalitzar el avortament, fet que no és d’estranyar ja que les dones catalanes, estaven més incorporades al treball industrial. Tot i així, encara es prohibia contractar dones en treballs que es poguessin considerar perillosos, o durs, o que poguessin afectar la seva maternitat. Un altre dels principals problemes que hi havia, era la diferència en els salaris. Un home fent la mateixa feina que una dona cobrava tres vegades més que ella. Als homes, se’ls pagava per hores treballades, mentre que les dones, havien de treballar molt ràpid ja que cobraven per productes produïts, cosa que les obligava a treballar a ritmes accelerats, si volien cobrar un salari mínim digne. Malgrat les distincions i diferències amb els salaris, van aconseguir grans avenços per les dones que treballaven i tenien fills. Per exemple: Es va aprovar la llei de maternitat que, per primera vegada, regulava el període de lactància durant el temps de la baixa per maternitat.

2.1. LES DONES A LA GUERRA CIVIL 

Quant  a l’any 1936 va començar la guerra, hi va haver un canvi. En incorporar-se milers de milicians al front,  la dona, va haver de participar massivament en la producció, ocupant llocs de treball vacants deixats pels homes que van haver de marxar al front.

Això, per a les dones, va suposar un augment important de la seva consciència de classe al poder-se integrar al treball fora de casa i poder arribar a tenir una independència econòmica que abans no tenien, i aquest fet, ja les feia una mica més lliures. 

A demés moltes d’elles no van dubtar ni un moment a apuntar-se al front a  anar a lluitar com a soldats. 

Durant tota la guerra civil, es van mantenir les formes tradicionals de la divisió del treball segons el gènere, que donava  a les dones una posició social subordinada a l’home. I aquesta s’acabava concretant quan un home fent la mateixa feina que una dona, cobra tres vegades més, i a més tenia una menor implicació a les feines de direcció i gestió de les empreses comptabilitzades.

Les feines temporals van resultar ser les més ben pagades, ja que quant els soldats tornaven recuperaven el seu lloc i la dona es quedava al carrer. 

Donat el fet de que la dona treballadora només aportava un quarta part de l’ingrés familiar, es  trobaven amb discriminació al treball.

Les facultats de medicina i dret van posar quotes per a dones estudiants i el govern federal permetia que els seus empleats (funcionaris) decidissin  si volien homes o dones.

La nació se’n va donar compte que havia de resoldre les funcions de la dona com a mare i com a treballadora. Així, es com van començar les diferències als salaris entre l’home i la dona a la indústria privada.

 Els nous cartells de la guerra, van sorprendre quan les protagonistes es van presentar com a  dones guapes i joves, heroiques i valentes, fortes, etc. I no les submises, que s’havien de quedar casa tancades i aïllades del món social i cultural. 

        

A partir d’aquesta introducció, si aparentment la majoria esperaven una emancipació, el semblar més fortes, i el no està submises, el poder influir una mica més en el poder,  en la igualtat de gèneres, al treball,  etc. Per tant, conservar tots els drets favorables què anteriorment  havien guanyat durant la Segona República, com s’explica què això que aparentment voldria tothom, hi hagués dones que no ho desitgessin, i inclús s’hi oposessin firmament ?

Com pot ser què un avenç tant important com la oportunitat de tenir una vida paral·lela a la de casa, per tant una vida més social, hi hagi dones que no la desitgin?

Doncs sí, tenim una moneda i en una cara i tenim les que estan totalment oposades. No tenen res a veure. Les dues parts milicianes i lluitant per ideologies ben contràries…

Les republicanes, les què després van acabar sofrint les pitjors conseqüències quant la guerra es va perdre. Les que lluitaven per conservar el dret al vot, el poder treballar, la igualtat de salaris, el poder tenir una educació i una bona formació, i per tant no rebre’n una part inferior, el disposar d’una mica més d’emancipació, etc.

I justament les oposades, les nacionalistes. Les què en un moment donat a partir dels deu anys van separar les classes entre nens i nenes , van imposar classes de conducta especial per arribar a seu una noia ”com Déu manava”, els hi van treure les classes d’educació física, etc. 

Però no tot va ser el haver d’oposar-se amb l’igualtat de gèneres. També van organitzar llocs per als nens que no tenien a ningú, anaven als hospitals,  l’auxili social, preparaven els uniformes dels soldats, etc.

I l’altra cara de la moneda, les dones que no els interessava la política, o simplement tenien altres problemes molt més greus i dins del seu cor, que tot el demés els hi semblava insignificant.

Diuen que quant el cor pateix, no hi ha solució, que és molt difícil referte, i sobretot sortir endavant amb la força suficient per no recaure i enfonsar als del teu voltant, per no arribar a un grau de desesperació…

Sí, parlem de les dones que van perdre el marit a la guerra, i que van haver de tirar endavant els seus fills i la seva família totes soles i sense l’ajuda de ningú, les que van patir més la misèria, la por, la gana, etc.

Segurament les més heroiques de totes!

3. “LAS ROJAS”. DONES REPUBLICANES

Milers de dones van ser empresonades, i moltes van morir, per lluitar per uns ideals, per la igualtat, la llibertat d’expressió, per uns drets que consideraven i eren justos, per una vida millor, etc. Dia a dia, sempre hi havia algú que les delatava per por a cabar com elles, i hi havien casos en què eren els seus propis familiars, tiets, cosins, etc, els que les condenaven a un destí tràgic.

Molts camions en els que hi posava: “cárcel de rojas”, cada dia es dirigien cap a les presons on les seves portes amagaven brutals pallisses, violacions, tant psicològiques com físiques, i tot d’actes totalment inhumans.Tals eren aquests maltractaments, que al final ja no notaven ni el dolor de les vegades que les humiliaven. Era típica la frase: “¿ves esa puerta? Bueno, pues observala bien, porque cuando vuelvas a entrar por ella, estarás medio muerta.” Era tot tan dur, que dels maltractaments psicològics que rebien, fent-les-hi creure que eren inferiors i que no valien per res, hi havia vegades que les deixaven totalment desconcertades, ja que diàriament intentaven que perdessin l’autoestima, i les ganes de seguir lluitant, però elles firmes no es van arribar a rendir mai, i van seguir lluitant pel que creien just.

Quant se les emportaven a fusellar, i el capellà les confessava, era típica aquesta frase:·       

Dime, que tienes que confessar?·       

Nada padre, yo no he hecho nada malo. No he matado a nadie.

L‘organització de “las Juventudes Socialistas Unificadas”, es van crear amb l’objectiu de reclutar dones de 15 a 25 anys, per treballar amb tallers i fàbriques. També, van organitzar serveis gratuïts de guarderies, feien de professores, menjadors per a nens, tallers de confecció d’uniformes per als soldats, cuidaven a nens petits i malalts,eren cuidadores d’albergs, feien visites als hospitals, i fronts portant el carinyo i la solidaritat de les dones de la república. Tot això, eren obres totalment gratuïtes, altruistes i desinteressades. Moltes també, van fer de “milicianes”, però no només com a infermeres o cuineres, també com a soldats al camp de batalla. També n’hi havia que formaven part de les guerrilles, que es dedicaven a lluitar i a ajudar a les organitzacions. Fossin d’on fossin, sempre es reconeixien. De vegades es paraven pel carrer, i només per fer un signe, una altra també de republicana els deia:

-“Yo también soy republicana, compatriota”.

I això, passava moltes vegades, però sempre, anaven amb molt de compte. O també es coneixien perquè portaven com un llacet o un signe amb tela a la camisa, i llavors cada vegada que anaven a un lloc on estava ple de nacionalistes, se’l tapaven amb molta discreció.

Totes les republicanes estaven dividides en diferents grups, teníem les milicianes, les retaguardes, les  que estaven en organitzacions antifeixistes, etc.  i s’encarregaven de diferents coses, això sí, sempre per recuperar uns drets perduts.

Abans ja n’hem fet una mica de descripció però anem a aprofundir més amb les milicianes. El seu perfil típic acostumava a ser una dona jove, i amb vincles familiars , afectius, etc. amb els milicians. Com totes les republicanes lluitaven en contra del fascisme i defenien els drets polítics i socials que havien adquirit durant la Segona República. Els cartells que penjaven per tot arreu trencaven amb la imatge tradicional de la dona, la que estava a casa fent-se càrrec dels fills , o plorant perquè els havia perdut, o la que demanava clemència i suplicava, la víctima, etc. , i la substituïen per la imatge d’una dona heroica, valenta, forta, segura, amb uniforme i gairebé sempre amb una escopeta o un trabuc a la mà. Unes quantes es van unir als seus compatriotes milicians i van anar a lluitar al front amb valentia i coratge, demostrant que servien igual que un home.

Les retaguardes simbolitzen un altre enfocament de les que estaven al bàndol republicà. Eren un altre grup que s’encarregaven dels serveis auxiliars de la guerra, la formació cultural i professional, l’organització de tallers de costura, treballs als transports o a les fàbriques de municions, etc. És més la imatge de la dona treballadora que la imatge de la dona heroica.

En aquest apartat, els cartells de dones heroiques i valentes “desapareixen”, i als cartells hi van més les imatges de les dones treballant, fent costura,  i a les feines d’assistència social, per tant, una imatge més tradicional. Van arribar a ser una bona estratègia per a mobilitzar a les dones cap a les causes antifeixistes i revolucionaries. Tenien una consigna que deia: “Hombres al frente, Mujeres al trabajo”. Gràcies a elles el manteniment de la producció va continuar de peu”. Les antifeixistes, va ser una mobilització popular femenina, de totes les dones fins llavors marginades de la societat i la cultura, que es van proposar combatre els feixistes. Els seus interessos en comú eren el accés a la educació, el treball remunerat y el compromís i l’esforç bèlic.

Hi havia diferents organitzacions: 

1.- La AMA ( Agrupación de Mujeres Antifascistas), el seu objectiu era promocionar al partit comunista d’Espanya, i integrar-les a la lluita antifeixista. La seva secretari promovia la unió de les dones com a signe d’igualtat de drets. Aquesta organització estava integrada per comunistes, republicanes i socialistes, juntament amb la unió de dones de Catalunya, i els organismes juvenils, van ser una de l’organització més important del moment.  

2.- La UM ( Unión de Muchachas)  i la ANDJ ( Associació Nacional De La Dona Jove) , impulsaven les demandes d’accés al treball amb la igualtat de tractes dels homes, l’educació, la formació, etc.  

3.- “Mujeres Libres”,  tenia un programa totalment educatiu i cultural, ajudant  a proporcionar a les dones una educació bàsica i certa formació política que els hi permetés formar part de diferents activitats o altres coses que s’organitzaven. Tenien una estratègia a doble lluita:

– La social per poder aconseguir una transformació revolucionaria   de la  societat. – La feminista per poder arribar a tenir la pròpia  emancipació de les dones. 

4.- La SFPOUM ( El Secretariado Femenino del Poum) es basava com molts altres en els programes d’educació política, i la incorporació de les dones al treball que afavoria l’augment de la producció i la seva  pròpia emancipació. 

Però, tot i que gairebé totes lluitaven pel mateix, tantes organitzacions van acabar generant una rivalitat política. Respecte als temes socials i de gènere, unes donaven suport a unes i les altres a les altres i no es posaven mai d’acord.

3.1. ELS AFUSELLAMENTS

Els afusellaments, un dels temes més tristos turmentosos i aterradors de la guerra, eren el pitjor de tot a banda de totes les pallisses a les que eren sotmeses les dones a dins la presó. Les dones condemnades a mort, les anaven a buscar a la nit i les portaven a l’església on es confessaven i on podien escriure, si volien i es veien amb força, una carta als seus familiars despedint-se. A l’alba, se les emportaven cap al camp on les havien de matar. Hi havia dos rengleres d’homes armats, uns aixecats i els altres agenollats, donaven la senyal de disparar, i després, els hi donaven el que se’n deia “un tiro de gracia”, que volia dir que es posaven a sobre del cos estès al terra i disparaven per si alguna encara estava viva.

Ni ens podem imaginar el que pot sentir una persona quant veu que se li acaba la vida, quant es troba un munte d’homes apuntant-la i intenta respirar l’aire per última vegada. La majoria de noies, eren menors d’edat (ja que abans fins als 21 no eres major), això sí, la seva valentia era admirable, afrontant les conseqüències, i animant a les seves companyes perquè seguissin lluitant. Per això sempre que sortien de la presó perquè les anaven a matar, deien unes paraules, com per exemple:

·        Seguiu lluitant!

·        Viva la República!, El partit comunista!

·        Ànim companyes, seguiu lluitant!

·        Tenim raó!, son ells qui no la volen veure ni escoltar!

·        Algun dia les nostres morts es sentiran arreu, i tots els esforços hauràn valgut la pena!

·        No us rendiu mai! Perquè aquests drets ens pertanyen!

Els afusellaments es feien dos cops per setmana, i tots els testimonis ho recorden com un turment, com si fossin elles les que es dirigien cap a la mort, allà no hi havia diferències, totes eren iguals, germanes, i el que passava a una, els hi passava a totes. A les presons hi havia el que s’anomenava una “galería de penadas”, i estaven situades al soterrani. Cada vegada que hi havia una “saca”, (que era com n’anomenaven totes les dones que estaven allà dins, quan s’emportaven una dona a fusellar), es notava ràpidament perquè tancaven totes les altres galeries evitant que hi hagués molt aldarull i que cap de les dones es pogués despedir de ningú.

Al matí, quant es despertaven, si hi havia hagut una “saca”, la galeria de penades feia:- UH!, UH!…. i tot el dia la presó estava en un complet silenci, recordant a les pobres noies que ja no hi eren. En senyal de condol i respecte per les seves compatriotes. Però si no havien tret a ningú, les penades començaven a cantar cançons alegres i moltes vegades reivindicatives. Hi van haver afusellaments a Madrid, Guadalajara, Cuenca, Bilbao, A Coruña, Jaén, Granada, Córdoba, i fins i tot a Barcelona, on van afusellar 11 dones, la història més terrible que es coneix després de les tretze roses. Les dones que tenien fills, i no els podien deixar amb ningú, la pena de les seves mares, també queia sobre ells. A part de dones, hi van haver molts nens que hi van morir.

La senyora Concha Carretero (testimoni del documental “las trece rosas”), republicana, explica una fatídica història de les múltiples que van succeir dins d’aquells barrots.

Història

Van empresonar una dona amb el seu fill. A la mare la van condemnar a mort, i per tant, també al nen. Una matinada, van arrancar al nen dels braços de la seva mare, perquè com que feia poc que estaven a la presó, dormien a la mateixa cel·la, (ja que normalment a les mares no les deixaven veure més que una vegada al dia als seus fills), es van emportar al nen plorant i la mare cridava i plorava desesperadament, tan fort ( que sense exagerar) que es sentien des de l’altra punta de la presó. Van matar al fill, li van donar fortes pallisses a la seva mare, la van humiliar i torturar, i finalment la van afusellar al cap de dos setmanes de fortes tortures físiques i psicològiques. Aquesta és una de les històries que et deixen la “boca desfeta” quan les sents. N’hi va haver moltes de desgràcies per a les dones republicanes, i aquesta és sense cap dubte una de les més amargues i doloroses.

3.2. LAS TRECE ROSAS

El dia 5 d’agost de 1939, 42 homes i 13 dones (entre 17 i 23 anys) van se afusellades. Set d’elles eren menors, i per això, es coneixen com las trece rosas”. Van lluitar pel que creien just i pels seus ideals fins que els soldats van apretar el gallet de les escopetes. Van ser detingudes quant unes hores abans d’arribar uns soldats nacionalistes a Madrid, van començar a repartir fullets de propaganda. Les van agafar a totes, per molt que es van intentar amagar, i les van empresonar.El seu delicte era intentar reconstruir la “Joventud Socialista Unificada” fins aleshores a la clandestinitat. El advocat que les havia de defensar les acusava de tot. D’intentar fer mal al caudillo, de derrotar al règim, i múltiples coses que no eren veritat. Ja que l’únic que feien era fer sentir la seva veu, manifestant-se i repartint propaganda republicana. Les seves companyes de militància i de presó, mai no han pogut oblidar aquella nit. El que pretenien matant-les, era “donar exemple”, i imposar més la por a les presons de tota España. Un dels testimonis extrets del documental de las trece rosa, la senyora Nieves Torres (amb pena de mort diu:

– Las vi salir i no regresaron jamás!Un altre testimoni, la senyora Maria Carmen Cuesta “peque”, era amiga de Virtudes una de les dones afusellades i companya de Victoria, Anita, Martina, tres menors igual que ella en aquell moment, que també es van emportar aquella nit. I ella diu això:

·        Van arribar del judici i jo estava al pati, la Virtudes, la meva amiga i per mi com una germana, se’m va atansar i em va dir:

·        “Nos han condenado a muerte”I jo li vaig dir:

– “Pero virtudes, te commutaran”

.No les van commutar. Va ser una de les que va morir aquella matinada. Una dona en que aquell mateix dia, minuts abans de què les afusellessin a elles, van afusellar el seu novio. També republicà i responsable de les butlles. També explica d’aquella mateixa nit:Estàvem dormint ben juntes i agafades i de sobte van obrir la porta.Ella em va dir:

·        “Vienen a buscarme, me mataran peque! Me matan!”Li vaig agafar les mans i la vaig abraçar.Llavors es van atansar la Martina i l’Anita. I l’Anita li va dir:

·        “Se valiente Victoria.”Martina se jiró y me dijo:

·        “Mari Carmen que te arreglen lo tuyo, porque te matan como nosotras.”

Va entrar l’encarregada amb les claus, i nosltres estàvem abraçades agenollades al terra i plorant, les van haber d’arrancar a la força, pqerquè jo no les deixava anar. Vaig sentir els tirs dels afusellaments perquè la plaça estava a pocs metres de la meva cel·la. Em vaig tirar al terra i només podía plorar, no era capaç de dir res, només plorava. Aquests són uns fragments de quatre noies que van escriure cartes al seus pares, familiars o fills, són unes frases o fragments d’elles:

-“Muero con la cabeza alta, sabiendo que no soy culpable de nada. Que soy una buena persona.”

-“Padre, cuidese y sea sensato como siempre, espero que la muerte de su hija no le haga desgastar muchas lágrimas. Le quiero, padre.”

-“ Muero como debe morir una inocente. Besos de vuestra hija que os quiere.”

– “Hijo mio, no seas malo y sobretodo no guardes rencor a todas esas personas que han matado a tus padres, eso no hijo. El rencor lo guardan las personas malas y tu eres un buen chico. Haz caso a tus abuelos y di que te hagan hacer bien la comunión, tal y como a mi me enseñaron el catecismo. Mil besos de tu madre que te quiere y que te adora y sobretodo no nos olvides nunca. Que te den muchos besos y cariño, pero que te quede entre todos esos, el beso eterno de tu madre.”  

4. LES DONES FRANQUISTES O NACIONALISTES 

Les dones franquistes són l’altra cara de la moneda, defensen la tornada de la societat patriarcal, i un rol totalment submís a l’home. La nova España que Franco va “imposar”, es basa amb l’objectiu de la difusió de les pautes i el comportament perquè les dones tinguin un significat ideològic i social. Defensen que les dones han d’estar a casa cuidant el marit i el fill, i que no s’han de preocupar de res més que no sigui tenir la casa neta.

Van formar una associació femenina  nacionalsindicalista, i el seu lema era:

“El fin esencial de la mujer, en su función humana, es servir de perfecto complemento al hombre, formando con él, individual o colectivamente, una perfecta unidad social”. L’ideal de la secció femenina, es basava amb els paràmetres del nacionalsindicalisme i en els valors tradicionals, que eren la dona del marit i la mare dels fills. Van desenvolupar feines importants a les oficines de l’Estat Major, a les presons, a les infermeries, als safareigs del front, i com les republicanes, també van organitzar tallers de costura.

També van organitzar seccions de protecció a la mare i al nen,  l’auxili al malalt, el foment del treball familiar, la defensa de la vellesa. Van recaptar diners per a la guerra, i també confeccionaven uniformes per als soldats franquistes. El dia 6 de gener de 1937, van fer una reunió els del Congrés Nacional de la secció Femenina, on s’hi van donar diverses regles per la organització de diferents treballs. Infermeres, tallers i auxili, etc. llavors es van dividir en quatre departaments o seccions: 

1.- La propaganda i diaris, revistes, etc.

2.-  Administració.

3.- Infermeres.

4.- Auxilis d’hivern. 

A l’any 1937 Franco va unificar la secció femenina per recuperar algunes seccions de poder i imposar el nacionalsindicalisme. Se les va cridar per fer tot de feines absolutament femenines, i van començar a fer cursos  d’urgència per instruir les noies que entraven a  l’organització. Igual que a les republicanes, hi havia diferents organitzacions:  

1.-  “La Delegación Nacional de Frentes y Hospitales”, havia arribat a tenir el control de tots els serveis del front, incloent els organitzats per les de la “Sección Femenina”. Eren una organització de militants carlistes o les anomenades “margaritas”. Van xocar bastant amb les de la secció femenina.  

2.- “Auxilio Social”, la seva delegada nacional volia una organització capaç d’encarregar-se de l’assistència social del nou Estat. Va ser una organització que va créixer molt durant i després de la guerra. Es van ocupar d’obrir centres per a nens i cases per a mares, menjadors per les dones embarassades i centres de maternitat. Més tard, van crear el que se n’anomenava “ los hogares –cuna ”, infantils i escolars per atendre a nens i nenes abandonats o orfes. Van fer hogars professionals i residències rigorosament separades per sexes per poder rebre l’educació adequada a la ideologia nacional-catòlica. També van fer funcions benèfiques i socials un cop acabada la guerra.  

3.- “El Servicio Social de la Mujer”, donava serveis fonamentalment a institucions militars, a l’auxili social, centres, als hospitals i a les organitzacions juvenils de la falange que depenien exclusivament de la secció femenina. Es va establir el dia 7 d’octubre de 1937, i dient o justificant aquestes paraules: “como exigencia de la Patria, a recabar, a cuantos formen parte de ella, actos de servicio para el mantenimiento firme de la existencia nacional y la realización de su vocación de Imperio” .

I totes les dones entre 17 i 35 anys, hi haurien de donar un servei durant com a mínim sis mesos. Una altra lluita important que van portar les dones franquistes, va ser consolidar i ampliar el poder de la organització juvenil. En aquest grup, es tenia en compte si els afiliats, eren masculins o femenins, tenint en compte les diferents necessitats a l’hora del tracte. Per exemple a partir dels deu anys, els nens i les nenes es separarien i tindrien normes diferents. Per exemple, a educació física,  estaria limitada  a l’educació física en general, al bàsquet i als eports de baixa intensitat. I la educació social, política i religiosa, complementaria la que rebien a l’escola.

La organització juvenil estava agrupada per nois i noies de 18 anys, i la senyora Pilar Primo, va aconseguir que l’any 1945 el control de la separada “Organización Femenina” , ja que no estava d’acord que hi haguessin grups mixtes. Per a aquest dona, el fet biològic de néixer dona, determinava absolutament el compliment del que n’anomenaven “la misión de la mujer”. Doncs, no van cedir a reclamar per si el control directe i la formació de les nenes i joves a qui havia inculcat unes pautes estrictament femenines.  A diferència de les republicanes, els cartells de les dones franquistes, reflectien la dona tradicional cuidant dels fills i de la casa, amb roba de minyona i amb la majoria de cartells hi havia la frase franquista:“Ni un hogar sin lumbre,  Ni un Español sin pan Franco.” A la tapa de la “Revista Para  la Mujer”, hi trobem dos dones amb el braç dret estirat mirant cap al davant, i amb dos dones vestides amb vestits blanc i capes blaves. Unes imatges totalment diferents de les l’altre bàndol.  

5. DONES DE CASA 

Portem gran part del treball parlant de les heroiques, les que van lluitar al front, sabent el que els hi esperava a moltes d’elles, les que van suportar grans pallisses a les presons i tot i així seguin lluitant per uns ideals que com a humans que som ens pertanyen , etc.

Sense cap dubte, dones molt valentes, ja que tot el que van patir els hi van deixar a moltes secuel·les per tota la vida, moments que no poden oblidar i que tenen gravat al seu pensament, etc.

Però no tot van ser heroiques “polítiques”, hi va haver un altre grup de dones que no van elegir tot el que van haver de patir. en aquest treball les anomenarem Les Dones que es van quedar a casa.

Dones que van perdre el marit al front, i amb tota la gana, misèria patiment que van passar, seguien allà al peu del canó. Fent-se càrrec dels seus fills, i de la família.

Moltes d’elles al seu marit els van enviar al front. Però el què està clar es que no tots els homes van tornar. Elles, intentant no enfonsant-se, tot i tenint el patiment al cor de no saber si el teu marit està mort, o viu, i el pitjor de tot es quant t’arriba la carta que t’avisa que ja l’has perdut per sempre. Jo, crec que se t’ha de caure el món a sobre d’una manera de la que costa aixecar-se moltissim. Crec que també van ser molt dones molt heroiques. Pujant als seus fills totes soles, i sense tenir a ningú que et faci costat i t’agafi quant estiguis  apunt de caure. Completament sola.

Hi ha hagut gent què ha escrit sobre elles. Un molt bon exemple el trobem a La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, on retrata perfectament la vida d’una dona que es queda completament sola, i en aquest cas sense saber si el marit estava viu o mort, o més bé sense voler-s’ho acabar de creure. Una dona, que passa molta gana i misèria, i que es troba amb gran dificultat de trobar feina. Al final, desesperada, no vol que els seus fills morin de gana, i està a punt de suïcidar-los, fins que el botiguer li ofereix feina, al veure, les seves intencions. 

Sortint de la “ficció”, això passava a moltes dones, però, perquè no són recordades?

Perquè la memòria històrica, reconeix tant el mèrit a dones, que sense cap tipus de dubte el tenen, perquè també són realment heroiques, però en canvi, no a les que van patir en silenci?

Està clar que si hi ha escriptors que ho transmeten, serà que hi van haver moltes dones que van ser les heroïnes de la seva pròpia història, i que sense cap dubte, es mereixen el mateix reconeixement.

 6. ENTREVISTA 

Com a últim apartat i molt interessant i alhora important tant per nosaltres, com per a la gent que en vulgui saber més, volíem aconseguir algun testimoni real d’alguna dona que hagués viscut la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) des de ben a prop.

Per això hem anat a la Fundació Fiella de Tremp, hi hem buscat algun testimoni que ens pogués explicar una mica totes les coses que va viure i patir durant aquells temps.

Varem trobar a una dona que es diu Palmira Aguilar, té 89 anys i va patir la plena Guerra Civil Espanyola quan tan sols tenia 16 anys.

Es una dona molt eixerida ,molt simpàtica, té molta cultura, i recorda tots els fets passats amb una claretat admirable.

 1.- Quants anys tenia quan va passar la Guerra?

La vaig viure molt joveneta. Tenia 16 anys, hi ja tenia una opinió pròpia sobre tot el que estava passant. Actualment encara me’n recordo de les notícies i fotografies que cada matí veia i llegia al diari.

 2.- Com es sentia?

Durant la Guerra amb molta por per les bombes que poguessin caure. La gent estava terroritzada, i angoixada per por a qualsevol cosa que els pogués passar. I, mentre va viure Franco igualment amb molta por perquè no tenies les llibertats que li corresponen a un humà, i perquè en qualsevol moment algú al qui no li caiguessis gaire bé, s’inventaven qualsevol cosa, i et feien patir molt.

Jo, recordo que quan a qui Tremp hi havia els soldats de Franco, les dones no podíem sortir soles al carrer. En qualsevol moment hi havia un soldat barruer que pel sol fet de ser dona no et respectava. Amb això, no vull dir que tots fossin iguals, però la gran majoria eren així.

 3.- Van matar a algú proper a vostè?

No. No vam tenir mai cap problema respecte al que a molta gent li passava, les “delatacions”. La meva família, tenia una Sastreria i érem bastant estimats. Això, no treu que el meu pare tingues les seves pròpies idees, però era bastant antipolític. No es posava en res de tot això.

 4.- Va perdre alguna cosa important per a vostè?

No. Més que res la llibertat.

El que si que es veritat, es que la Guerra em va fer pensar molt, perquè es el mes terrible que hi pot haver. I jo crec, que la gent parlant s’entén millor, i considero que es important dialogar.

 5.- Quin paper creu que va jugar durant la Guerra?

Polític cap. Però amb una amiga anàvem a l’hospital a cuidar els soldats que estaven ferits. No es que ens agrades molt, però a les dones ens obligaven a fer com un voluntariat. I més que     obligar-nos, si ho feies eres una dona més ben vista.

 6.- En quin bàndol, republicà o nacional creu que s’adequa més a la seva ideologia?

La veritat, estàvem bastant escarmentats per la República, que va ser tot un fracàs. Però, tampoc el que no volia era tenir durant 40 anys un home que ens ho va prohibir absolutament tot.

Per tant, en el sentit d’aquest dos bàndols, em considerava neutral. Ara, des de que tenim la democràcia, cada any sense cap falta he anat a vota, perquè considero que és un dret que tinc.

Actualment sóc de CIU i de la Democràcia Cristiana.

 7.- Per aquí a la zona, la gent era més be Republicana o Franquista?

Eren Republicans el que passava era que per la por tothom callava, perquè a la mínima et mataven.

 8.- Va conèixer a algun Franquista?

Sí, el que passa es que mai vaig tenir cap mena de problema amb ells, ens respectàvem bastant.

Però no en tinc gaire bon record, perquè me n’enrecordo que un dia van venir a buscar a dos sacerdots que eren germans, els van portar al cementiri i els van matar.

Amb això vull dir que es van cometre moltes bestieses. Jo els coneixia i els sacerdots eren bona gent i persones ben normals que mai no s’havien posat amb ningú.

 9.- En general, com ho va viure tot com a dona?

Jo, tenia 16 anys, i sé que les primeres en iniciar el moviment feminista van ser les americanes. Crec que van tenir molt coratge per fer arribar aquest moviment a tot el món. La Segona República, per les dones, va suposar un gran canvi en tots els sentits, el que passa es que aquí a Espanya la majoria de gent era 

analfabeta, i en un poble on no hi ha cultura, els canvis no hi són ben rebuts. Per això va fracassar.

Si el que em pregunteu es que com ho vaig viure, la veritat es que bastant malament. Les dones, durant la Guerra i posteriorment la Postguerra, vam perdre tots els drets. Ja he explicat abans, que no podíem sortir soles al carrer. Per tant, no ho recordo bé, perquè se’ns van prohibir tots els drets.

 6.1. CONCLUSIÓ (Entrevista) 

Realment, ens va sorprendre la claredat amb que ens explicava les coses. La seva manera d’expressar-se i de parlar sobre tot, amb un to de respecte sempre cap a tots els bàndols i cap a tot, va fer que ens en adonéssim que és una dona que té molta cultura .

Se n’enrecorda de tots els anys en què va passar totes les Guerres, Repúbliques i més, incluïda la segona Guerra Mundial, de la que s’ha de dir que també està molt ben informada, i tot i que només tenia 16 anys, té una gran visió del que va passa i el seu propi pensament.

Ens diu clarament que a Espanya, la majoria de la gent no tenia cultura, i que per tant, la República va acabar fracassant, perquè clar que tenien bones  intencions, (ens afirma), però  ningú no sabia en què consistien aquells canvis, i tot se’n va fer un munté que va acabar explotant.

També ens afirma que va viure la Guerra i més tard la Postguerra amb molta por, cosa que no és d’estranyar. I diu que per aquí al Pallars, treballaven les dones que tenien un negoci familiar, i que de les altres n’hi havia ben poques. 

En definitiva, vam passar una molt bona estona, i realment ens vam poder palpar des de primera mà un molt bon testimoni

Ens va explicar coses molt interessants i vam passar una molt bona estona.

 7. CONCLUSIÓ 

Creiem que el que preteníem demostrar amb la hipòtesi s’ha complert. La dona, en va passar moltes de misèries i va haver de lluitar moltíssim.

Amb aquest treball em fet referència a tot el que van guanyar durant la Segona República, que posteriorment durant la Guerra van acabar perdent.

Tots els drets que se’ls hi van negar, i que els hi perteneixien, i sobretot aquells drets pels quals va haver de morir molta gent.

Per això, creiem que la entrevista a la Palmira va ser molt interessant. Ella, a un moment de la entrevista ens comentava, que hi va haver molta gent que va morir per guanyar uns drets, i que des de que tenim democràcia i llibertat, va a votar perquè creu que és un dret que té com a ciutadana i com a persona. I parlant i parlant, ens deis que li fa molta ràbia la gent que diu que perquè han d’anar  a botar si total és igual. I ella ens deia que era important. Que durant 40 anys ho tenien tot prohibit i es vivia molt malament, que valoréssim el que actualment tenim.

(Només n’hem fet una petita referència, perquè creiem que és important, i un molt bon consell, d’una persona realment molt sabia i que té molt món).

El treball, l’hem desenvolupat bé, hem tingut algunes dificultats  a l’hora de trobar informació sobre els dones franquistes, però al final, es va resoldre sense cap tipus de problema.

L’entrevista, va ser sense cap dubte un dels millors moments del treball. El poder escoltar com parlava la Palmira, amb un respecte indubtable i admirable cap  atot el que deia, va ser fantàstic. Ens parlava amb tota la confiança del món, i això va fer la sessió molt millor i molt més còmoda.

Per les dones republicanes, no vam tenir cap problema, i havia llibres, documentals, i moltes fonts d’informació, que parlaven d’elles.

El moment en què vam parlar sobre Las trece rosas, i vam plasmar el que deien, va ser un moment molt emotiu i dur de redactar, sobretot la part dels afusellaments.

En definitiva, a part de tota la feina que hem tingut, estem més que orgullosos d’haver agafat aquest tema. Hem viscut aquest treball, amb mota profunditat i emoció. I sense cap dubte, una cultura i informació que tindrem per tota la vida!!!

 AGRAÏMENTS

Agraïm a tota la gent que ens a ajudat a l’hora de fer el treball i que ens ha donat i mostrat el seu interès a l’hora d’organitzar-lo.

 I a la senyora Palmira Aguilar que ens va donar el seu testimoni com a dona.