comunicació visual

A l’obra “El lavatori”, el pintor Tintoretto demostra un total domini de la perspectiva. “Pinzellades d’art” analitza els detalls d’aquesta obra mestra, exposada al Museu del Prado de Madrid.
Al quadre “El lavatori”, Tintoretto va il·lustrar un passatge de l’Evangeli de Sant Joan en què Jesús renta els peus als seus deixebles. A l’obra, però, també hi apareix representat l’Últim Sopar.
L’escena no té lloc a Jerusalem, sinó a la Venècia idealitzada del Renaixement. Sobre una taula, un tros de pa i una copa són el senyal que el Sant Sopar encara no ha acabat. De fet, a l’interior d’una sala, Jesús i els apòstols són en una altra taula.
Pel que fa al lavatori, Tintoretto va pintar l’escena en què Jesús, agenollat, renta els peus a Pere. Al seu voltant, la resta d’apòstols es preparen per ser rentats o fan altres activitats.
Per aconseguir la profunditat tan acusada de l’obra, Tintoretto va recórrer a la perspectiva lineal i a la perspectiva aèria. L’obra la va concebre per ser penjada a l’església de Sant Marcuola de Venècia i per ser contemplada començant pel costat dret, un punt de vista que fa desaparèixer els espais morts entre les figures.

“Pinzellades d’art” dedica el capítol al quadre de Pieter Bruegel “Proverbis flamencs”, exposat a la Gemäldegalerie, a Berlín.
Pieter Bruegel és un cas curiós dins el Renaixement holandès, ja que preferia les imatges populars i el realisme sense idealitzacions a la tradició grega i romana.
A “Proverbis flamencs”, Bruegel hi va crear un escenari immens on va representar simultàniament més de cent proverbis.
Els protagonistes del quadre són persones del camp, que Bruegel fa servir per il·lustrar l’estupidesa de la condició humana. Hi apareixen la dona falsa, la tossuda, la dona que enganya el marit, l’home negligent, l’avariciós, l’envejós, l’oportunista…
“Proverbis flamencs” fa evidents les coses que importaven a la gent: el menjar, les bèsties, les possessions materials, com i on fer les necessitats… Al quadre també hi surten alguns temes religiosos.

“Pinzellades d’art” dedica el capítol a l’últim fresc que Miquel Àngel va pintar a la Capella Sixtina del Vaticà: “El Judici Final”.
El dia del Judici Final és el darrer de la història de la humanitat. A l’obra de Miquel Àngel, Crist hi apareix com a jutge suprem, atorgant a cadascú el perdó o el càstig eterns. Miquel Àngel va pintar Crist envoltat d’una aurèola, representat com un jove i amb un semblant seriós. Al seu costat hi ha la seva mare, la Verge Maria.
A sobre de Crist, un grup d’àngels carrega els instruments de la Passió: la creu, la corona d’espines i la columna de la flagel·lació. Mentrestant, un altre grup d’àngels toca les trompetes i les tombes s’obren: s’acompleix així la resurrecció de la carn. També hi apareix un grup de pecadors que se salva.
Al voltant de Jesús hi ha la cort celestial, formada per sants, apòstols, patriarques, màrtirs, verges… Hi destaquen sant Joan Baptista, sant Pere amb les claus, sant Llorenç amb la graella en què va ser cremat i sant Bartomeu amb el ganivet amb què van arrencar-li la pell i també amb la pell arrencada, on es reconeixen els trets del rostre del mateix Miquel Àngel.
Altres personatges que hi apareixen són el lladre bo, els condemnats a punt de caure a l’infern, Caront, que expulsa els condemnats de la seva barca a cops de rem, i Minos, que els espera.
Les figures, més que pintades, semblen modelades, com si fossin escultures. Els nus dels personatges van desfermar dures crítiques i molta polèmica. Finalment, Daniele da Volterra, conegut des d’aleshores com “Il Braghettone”, va tapar els genitals més descarats de l’obra.

Fra Angelico va pintar, a començaments del segle XV, el retaule “L’Anunciació”, exposat actualment al Museu del Prado de Madrid. “Pinzellades d’art” analitza els detalls d’aquesta obra mestra.
Una de les escenes del retaule té lloc a l’interior d’un pòrtic d’estil renaixentista, on té lloc l’Anunciació. L’arcàngel Gabriel acaba d’arribar, vestit amb molta elegància. El missatger de Déu comunica a Maria que Déu l’ha escollida com a mare del seu fill. A l’escena també hi apareixen unes mans divines que envien un raig de llum cap a Maria, i un colom, símbol de l’Esperit Sant, és impulsat a través del raig fins a ella.
L’altra escena de “L’Anunciació”, la de l’esquerra, mostra un jardí de flors i fruits. Es tracta del paradís, d’on Adam i Eva són expulsats per un àngel.
Fra Angelico relaciona tots dos episodis bíblics per dir que Maria, mitjançant l’Anunciació, redimeix el pecat comès per Eva.

Sandro Botticelli es va inspirar en la mitologia grega per pintar “El naixement de Venus”, una obra exposada a la Galleria degli Uffizi, a Florència. “Pinzellades d’art” analitza els detalls d’aquesta obra del Renaixement.
Segons la mitologia grega, Cronos va enfrontar-se al seu pare, Urà, déu dels cels, i el va vèncer. El fill va mutilar el pare, li va tallar els testicles i els va llançar al mar. Quan van tocar l’aigua, hi va aparèixer una escuma blanca d’on va néixer la deessa Venus.
Tot i que el quadre de Botticelli s’anomena d’”El naixement de Venus”, el pintor no hi va plasmar el naixement de Venus, sinó la continuació del mite, quan la deessa, damunt d’una petxina, va ser empesa a l’illa de Citera per Zèfir, el vent de l’oest, dolçament abraçat a l’Aurora. A terra, la Primavera esperava Venus per oferir-li un mantell.
Durant el Renaixement italià, que va començar al segle XV, els artistes consideraven l’edat mitjana com una etapa negra que s’havia d’oblidar. Els renaixentistes van voler tornar a l’esplendor de l’antiguitat grega i romana.
Botticelli va ser el primer a pintar un quadre mitològic i també el primer, després de 1.000 anys, a pintar una dona nua que no fos Eva. La Venus de Botticelli està inspirada en una escultura grega: la Venus Capitolina.
“El naixement de Venus” és una obra carregada de simbolisme, una característica habitual en la pintura de Botticelli.

“Pinzellades d’art” revela els enigmes del quadre “La flagel·lació”, de Piero della Francesca. L’obra es pot admirar a la Galleria Nazionale delle Marche, a la ciutat italiana d’Urbino.
“La flagel·lació” és l’obra més enigmàtica i reconeguda de l’artista del Renaixement italià Piero della Francesca.
A l’obra hi apareix Ponç Pilat, procurador romà a la província de Judea, que acaba de rentar-se les mans. Davant d’ell hi ha Jesucrist, gairebé nu i lligat a una columna, a punt de ser fuetejat. Piero della Francesca, però, va traslladar aquest esdeveniment a un escenari renaixentista.
A la dreta de l’escena hi apareixen tres personatges enigmàtics que simbolitzen els governants d’Itàlia.
A “La flagel·lació”, Piero della Francesca aconsegueix un domini total de la llei de la perspectiva.

El tríptic “El jardí de les delícies” és la pintura més famosa, la més analitzada i la més enigmàtica del pintor neerlandès Hieronymus Bosch. Està exposada al Museu del Prado de Madrid. El programa “Pinzellades d’art” repassa els detalls de totes les parts d’aquest conegut tríptic.
La Bíblia explica que Déu va crear l’univers i el tercer dia va dir que les aigües s’apleguessin en mars i que hi apareguessin la terra eixuta i les plantes. Així va néixer el paradís.
Precisament, les portes exteriors del tríptic “El jardí de les delícies” mostren la creació del món. I les tres taules interiors del quadre estan dedicades a la luxúria.
La porta de l’esquerra mostra el paradís. El sisè dia de la creació, Déu va fer totes les espècies d’animals i va crear l’home. En aquesta part de l’obra hi apareixen Déu, amb Adam i Eva, i també la serp enroscada a l’arbre que guarda la fruita prohibida.
A l’escena del mig, Adam, l’únic que apareix vestit, assenyala Eva com la culpable de tot. Un grup de dones es banya en un estany, envoltades d’un grup d’homes que munten a cavall. En aquesta part del quadre tothom té relacions sexuals sense cap intenció de reproduir-se. De fet, no hi apareix cap nen. El Bosch hi va pintar totes les postures, les perversions i les fantasies del sexe.
La tercera taula està dedicada a l’infern, però, de fet, es tracta d’un infern musical, ja que, a l’edat mitjana, la luxúria es considerava com la música de la carn. En aquesta part els instruments musicals s’han convertit en instruments gegants de tortura.