QUÈ ÉS LA PEDAGOGIA WALDORF?

La pedagogia Waldorf té les seves arrels en la investigació del pensador austríac Rudolf Steiner (1861-1925). D’acord a la filosofia de Steiner, l’ésser humà és una individualitat d’esperit, cos i ànima i les seves capacitats es desenvolupen en tres etapes de set anys cada una cap a la maduresa de l’adult:

• Dels 0 als 7 anys –> Està basat en la imitació natural com mitjà d’aprenentatge
• Dels 7 als 14 anys –> A través de la imaginació i l’art
• Dels 14 als 21 anys –> En la cerca de la veritat i lo real.

QUI LA VA IMPULSAR?

Rudolf Steiner:

Rudols Steiner (27 de febrer de 1861, Kraljevic – 30 de març de 1925) va ser un filòsof austríac, erudit literari, educador, artista, autor teatral, pensador social i esoterista. Va ser el fundador de l’antroposofia, que es troba a l’origen de l’educació Waldorf, l’agricultura biodinàmica, la medicina antroposòfica, la forma artística anomenada eurítmia i d’altres moviments.

COM VA SORGIR?

En 1919 Steiner va visitar la fàbrica de cigarrets Waldorf Astoria, a Stuttgart, Alemanya i va parlar als treballadors sobre la necessitat d’una renovació social una nova forma d’organitzar la societat, la seva vida política, cultural i econòmica. Era la seva proposta de l’anomenada Tripartició o Triformació social. El propietari de la fàbrica, Emil Molt, li va sol·licitar a Steiner si podia encarregar-se d’establir i dirigir una escola per educar a els fills dels treballadors de l’empresa en aquest nou sentit social, preservant lo cultural-educatiu dins de a Llibertat, sense interferir en lo polític ni econòmic. Així va néixer l’Escola lliure Waldorf. L’educació que van rebre aquests nens va ser tan innovadora y evolucionada que aviat començaren a sorgir escoles Waldorf en Alemanya i després el moviment d’aquestes escoles es va estendre per la resta d’Europa i tot el món. Durant el Nazisme les escoles Waldorf van ser prohibides. Es van tornar a obrir després de la Segona Guerra Mundial. Avui dia hi ha prop de 3000 escoles Waldorf en més de 90 països.

APORTACIONS:

Steiner va proposar una forma d’individualisme ètic, al que després va afegir un component més explícitament espiritual. Va derivar en la seva visió epistemològica del món de Johann Wolfgang von Goethe, segons la qual El pensament és un òrgan de percepció de la mateixa manera que l’ull o l’oïda. De la mateixa manera que l’ull percep colors i l’oïda sons, així el pensament percep idees.

Jean-Jacques Rousseau 

Jean-Jacques Rousseau (Suïssa, 1712 – França, 1778)  va ser  un dels principals filòsofs del segle de les llums en llengua francesa,  les seves idees i el seu caràcter l’oposaren sovint a d’altres il·lustrats i als ideals del moviment.

Infància i joventut :

• Rousseau va néixer a Ginebra (Suïssa) l’any 1712, la seva família pertanyia a la classe mitjana de la ciutat formada per artesans.
• La seva família no tenia fortuna.
• La seva mare morí en el part.
• El seu pare, era rellotger i no li va donar una educació sistemàtica, però sí que el va ensenyar a llegir al seu fill Les vides de Plutarc i les noveŀles sentimentals de la seva època.
• L’any 1722 Isaac Rousseau, el seu pare, hagué d’abandonar Ginebra per una disputa i deixà el seu fill a cura d’un clergue rural i a la seva germana.
• Entre 1728 i 1742, la vida de Rousseau estigué marcada per la influència de la seva relació amb Madame de Warens, qui el tutelà i li proporcionà una educació ; alhora va ajudar-lo en la seva afició per la música i el inicià a la religió catòlica, sent batejat .
• En aquests anys, Jean-Jacques s’educa de forma autodidacta; estudia i llegeix intensament: filosofia, geometria, àlgebra, llatí, història, geografia i moral.

Per altre banda :

• La filosofia política de Rousseau se situa dins del corrent contractualista dels filòsofs britànics dels segles XVII i XVIII.
• El seu famós Discurs sobre l’origen i fonaments de la desigualtat entre els homes és concebut com un diàleg obert amb l’obra de Thomas Hobbes.
• De pensament democràtic i crític del pensament il·lustrat.
• Defensa que la cultura és una capa de convencions i arbitrarietats que se superposa a l’home originari.
• La seva consideració de l’ésser humà com a individu cultural posa els fonaments de l’etnologia moderna.
• És conegut, particularment, pels seus treballs sobre l’home, la societat i l’educació.

Anòsmia:

Anòsmia és la pèrdua del sentit de l’olfacte, pot ser temporal o no. Un terme relacionat és hipoòsmia, el qual es refereix a la disminució en l’habilitat olfactiva. En la majoria dels casos la anòsmia és curable amb tractaments naturals. Algunes persones poden ser anósmicas de certa olor en particular, això és anomenat “Anòsmia específica”, i pot tenir l’origen de manera genètic. La anòsmia és detectada per doctors usant com a mètode el “rascar i inhalar” olors, o usant olors disponibles com són el cafè, la llimona i la canyella.

Les causes més comunes d’aquesta enfermetat són:

· Envelliment

· Infecció viral

· Descongestionants nasals

· Problemes per saturació de plom

· Per ús de certs medicaments

· També per radioteràpia

· Traqueostomia

· Naixement (congènit)

· Traumatisme cranioencefàlic

· Cirurgia tipus Craniotomia

· Conseqüència també del trastorn mental de conversió

Tractament: Encara que la anòsmia causada per mal al cervell no pot ser curada, la anòsmia causada per canvis inflamatoris a la mucosa pot ser tractada amb glucocorticoides. L’ús de glucocorticoides orals com prednisone, seguit per l’ús prolongat d’esprais nasals redueix la inflamació de la mucosa o tracta la anòsmia. Aquest tractament no és permanent i pot ser que hagi de ser repetit després de poc temps. L’acupuntura ha curat la anòsmia en certs casos.

Els símptomes de la anòsmia més comuns es relacionen amb la pèrdua de la capacitat per percebre les olors, de manera que qui el pateix no pot determinar la diferència entre el deliciós olor d’un perfum o la pudor d’un munt d’escombraries. Perdrà més la sensació de degustar el que menja, doncs en perdre la funció olfactiva la sensació de menjar varia notablement i fins i tot en certs casos el menjar arriba a ser completament insípid.

Algunes de les conseqüències pràctiques per la vida de qui les pateix són per exemple, la preocupació que experimenten els malalts per la seva higiene, olor i alè davant la seva incapacitat per identificar olors. També s’han documentat molts casos de anósmics que pateixen una compulsiva necessitat de rentar-se i canviar-se de roba nombroses vegades al dia. La por que tenen aquests pacients a fer pudor fa que es dutxin diverses vegades cada jornada, que es mudin de roba interior contínuament, canviïn llençols i mantes amb profusió, ventilin la casa durant tot el dia o consumeixin més paper higiènic del que és habitual.

Per detectar aquesta malaltia, han dissenyat una prova que permet determinar si la funció olfactiva d’una persona és normal. Es tracta que el pacient identifiqui 20 olors comuns de la vida quotidiana. Així, s’aconsegueix saber si la persona pot olorar i identificar el que fa olor. És el primer pas per comprovar l’evolució dels malalts i per dissenyar els tractaments adequats.
Es reconeix que els mètodes utilitzats “estan poc desenvolupats encara”. Entre les actuacions que es duen a terme per detectar anòsmia es troba l’estimulació amb olors fortes.

Trieu UNA patologia, anomalia o disfunció de la percepció o sensació i elaboreu un article personal privat. Cerqueu informació de diverses d’elles que us cridin l’atenicó i finalment en trieu una. D’aquesta escollida heu de descriure bé els símptomes, les seves característiques, l’explicació fisiològica, les seves causes, conseqüències pràctiques per la vida de qui les pateix, tractament, curació, freqüència, descobridors i experts en la seva recerca, tractament o curació, etc. Cerqueu videus on es pugui observar aquesta disfunció. Feu un bon treball.

Déjà vu

Déjà vu és una expressió en francès que significa «ja vist» i descriu l’experiència de sentir que s’ha estat testimoni o s’ha experimentat prèviament una situació nova. L’experiència sol anar acompanyada d’una convincent sensació de familiaritat i també per una sensació d’«esglaiament» o «estranyesa». S’atribueix amb freqüència a un somni, encara que en alguns casos hom té la ferma sensació que l’experiència «va ocórrer autènticament». Aquest concepte va ser encunyat per l’investigador psíquic francès Emile Boirac (1851-1917).

Generalment s’explica la sensació de déjà vu, com a una disfunció cerebral molt estesa (més del 70% de la gent diu haver-la experimentant), perquè el cervell processa la informació entre els sistemes neurològics responsables de la memòria a llarg termini en lloc dels responsables de la memòria a curt termini.

Els experts porten molts anys estudiant quina pot ser la raó que expliqui el déjà vu, de fet, Sant Agustí ja va investigar el tema. Es deu a un error del nostre cervell difícil d’explicar. El déjà vu és una sensació que gairebé tothom ha sentit alguna vegada. En totes les seves manifestacions es caracteritza per uns trets en comú.
Per un instant

El 80% de les persones ha tingut mai la sensació d’estar vivint una experiència viscuda anteriorment. En la major part de les ocasions es tracta d’una experiència que dura tan sols uns segons, però que l’individu que la viu pot sentir com més llarga a causa de la sensació d’intranquil · litat que l’envaeix. Aquest nerviosisme sol desaparèixer en el moment en què finalitza el fenomen, com a molt uns minuts después. Els fets són reconeguts immediatament. No obstant això, li resulta impossible situar en el passat una situació igual, i com més s’esforça en reconèixer-ho, més s’esvaeix. A més, no es tracta de recordar una cara, un lloc o una olor, sinó una experiència sencera.

En moltes ocasions el fet de reconèixer els esdeveniments presents com ja viscuts, fa que es consideri capaç de saber què passarà després. Però no és així, perquè es tracta d’un fet aïllat que només dura uns segons.

L’explicació científica és molt clara: es tracta d’un defecte de la memòria. En aquest defecte intervenen dos tipus de memòria, la memòria a curt termini que és la que percep els successos que pertanyen al present, i la memòria a llarg termini que és la que percep els successos pertanyents al passat.

Déjà vu ha estat fermament associat amb l’epilèpsia del lòbul temporal. Segons s’informa, el déjà vu pot ocórrer just abans d’una convulsió del lòbul temporal. Les persones que pateixen un atac d’aquest tipus pot experimentar déjà vu durant l’activitat convulsiva real. Molts parapsicòlegs creuen que està relacionat amb una experiència de vides passades. Òbviament, hi ha més investigació per fer.

Jamais vu: (‘mai vist’): és no recordar explícitament haver vist alguna cosa abans. La persona sap que ha passat abans, però l’experiència li resulta extraña.puede passar mirant fixament alguna cosa durant un temps prolongat, com un paisatge, fins al punt que comença a semblar estrany.
És un fenomen fins ara molt poc estudiat en laboratori. El “jamais vu”, segons afirma, pot induir mitjançant el que ell mateix anomena la “sacietat semàntica”, que es dóna quan el cervell es “cansa”. És una cosa que passa quan repetim moltes vegades una mateixa paraula. “Si ens fixem en alguna cosa el temps suficient, la ment es cansa i fa perdre el sentit al que estem mirant”, assegurava Moulin.

LES AL·LUCINACIONS

Definició:

Una al·lucinació és una percepció que no correspon a cap estímul físic extern. No obstant això, la persona sent aquesta percepció com a real. Per això, l’al·lucinació és considerada com una pseudo-percepció donada l’absència d’un estímul extern. En aquest sentit és diferent de la il·lusió, que és una percepció distorsionada d’un estímul extern efectivament existent.

Característiques:
- Materialitat: tota al·lucinació té cos i volum, ocupa per al malalt un lloc en l’espai exterior i això és el que li donarà al subjecte la sensació de realitat sense poder distingir-lo dels reals.
- Certesa: el subjecte està totalment convençut de la seva percepció, té completa seguretat de l’existència real de l’objecte percebut.
- Caràcter sensorial: té sensorialitat, és a dir, són informacions sensorials, poden ser tàctils, auditives, olfactives, visuals i gustatives.
- Inexistència d’estímul real.
- Manca de control de l’individu sobre el seu procés al·lucinatori.
Classificació de les al · lucinacions per sistemes sensorials:

- Auditives:
Són les més freqüents, poden ser elementals o complexes, fonemes o verbals. Els fonemes són percepcions de sorolls vagues o xiulets. Les complexes consisteixen en la percepció de les paraules o veus.
Tipus:
a) Elementals, simples o acoasmas (Percepció de sorolls aïllats, sons simples (ex. xiulets))
b) Verbals o fonemes
Tipus de fonemes:
- Imperatius: percep veus que li manen i generalment els malalts obeeixen.
- Ecos del pensament: el subjecte pensa que escolta el pensament dels que l’envolten i el seu propi.
- Fonemes dialogats: el subjecte percep veus que dialoguen entre elles i ell pot intervenir en la conversa.
- Visuals:
Percepció d’objectes o éssers inexistents. Poden ser simples o complexes.
Simples:
- Fotopsia: és la percepció de colors, llums o figures geomètriques en moviment. No és típic de malalties mentals.
Complexes:
- Zoopsias: percepció d’animals minúsculs (com formigues) característics del deliri en alcohòlics. Provoquen una intensa por al malalt.
- Gulliberianas: l’entorn té una mida normal, l’objecte al·lucinatori és el que augmenta de mida.
- Lil·liputencs: l’entorn té una mida normal, l’objecte al·lucinatori és el que disminueix de mida.

- Gustatives i olfactives:
El malalt percep olors i sabors sense que hagi estímul que ho provoqui, quan no van unides amb alteracions de conducta cal sospitar que l’individu pot patir una alteració orgànica. Quan aquestes al·lucinacions van acompanyades d’alteracions de conducta o un altre tipus d’al·lucinació, ens trobem amb un trastorn esquizofrènic paranoide.
Els malalts epilèptics abans d’una crisi perceben olor de roses i els esquizofrènics perceben sabors rars en el menjar ja que pensen que els intenten enverinar.
– Tàctils:
Percepció en la pell d’estímuls inexistents com sensació d’animals petits recorrent per sota de la pell, sensació de calor intern o d’electricitat. (Ex. es perceben animals sota la pell).
- Somàtiques:
Percepció irreal a prop del nostre cos. (Ex creure que té el cos de vidre o tenir sis dits).
Quan les al·lucinacions són simples (només un tipus olfactives o gustatives … etc.) Són de tipus orgànic i quan són complexes solen ser malalts mentals.

BIOGRAFIA

Ernst Heinrich Weber (Wittenberg, Alemanya; 24 de juny de 1795 - Leipzig; 26 de gener de 1878) va ser un psicòleg i anatomista alemany que va fundar la doctrina anomenada psicofísica. Va tenir dos germans coneguts en el món de la ciència: Wilhelm Eduard Weber (1804-1891) (va fer estudis sobre acústica i moviment ondulatori) i Eduard Friedrich Weber (1806 -1871) (va formular el comportament inhibidor del nervi vague el 1845 i els seus treballs en el terreny de l’electromagnetisme van fer que la unitat SI del flux magnètic es denominés amb el seu cognom weber ), ambdós van ser col·laboradors seus en els seus treballs científics. El seu nom apareix unit a la Llei de Weber sobre els estímuls, llei que ell mateix va formular.

Weber va ser fill del famós teòleg Michael Weber. Es va criar en un entorn científic, la família tenia relacions amb el físic famós expert en acústica E. F. F. Chladni. Va estudiar a la ciutat de Wittemberg i Leipzig arribant el 1818 a ser professor de anatomia comparativa en Halle, i el 1840 de Psicologia. Va investigar sobre les sensacions, els sentits tàctils de la pell el van portar a l’anomenada Llei de Weber (que ve a dir que quan es comparen dos objectes i s’ha d’observar la distinció entre ells, no percebem la diferència entre els objectes, sinó la raó d’aquesta diferència a la magnitud dels objectes comparats).

Va col·laborar amb Gauss en l’estudi del geomagnetisme. Va arribar a ser rector de la Ànima mater de Leipzig morint en aquesta ciutat el 26 de gener de 1878.

Les investigacions de Weber van ser en tot moment dirigides a comparar les seves observacions anatòmiques amb les observacions realitzades al microscopi, es va dedicar sobretot a l’observació del moviment i percepció dels animals comparant i explicant en tot moment amb lleis físiques (en el camp de la mecànica i Termondinámica) les observacions realitzades.

És molt conegut l’estudi sobre del cor humà, en què va descobrir que era estimulat per dos tipus de nervis: els que activen els batecs del cor i els que els inhibeixen. Weber va ser un dels primers científics a percebre que el sistema nerviós autònom està constituït per dos sistemes nerviosos diferents. Weber va investigar també la mecànica de la percepció.

Va estar tan dedicat a aquest estudi que poc a poc va anar creant una nova disciplina que unia les dues ciències: La física i la psicologia. (Psicofísica). Va fer aportacions dins d’aquest nou camp indagant, ara la relació entre el parell sensació-estímul veient l’existència de relacions entre elles: comprovant que perquè la sensació augmenti en progressió aritmètica ha de produir un augment del estímul en progressió geomètrica.

La psicofísica

La psicofísica és una branca de la psicologia que estudia la relació entre la magnitud d’un estímul físic i la intensitat amb què aquest és percebut per part d’un observador. El seu objectiu és poder trobar un escalament on pugui col·locar aquesta relació.

La recerca en psicofísica es va centrar inicialment en el sentit de la visió durant el segle XIX, però el seu interès ràpidament es va expandir als altres sentits.

Llei de Weber-Fechner

La psicometria intenta mesurar objectivament el subjectiu mitjançant llindars. Així, un exemple d’experiment psicofísic és tractar de trobar el mínim canvi necessari en la intensitat d’una llum perquè aquest canvi pugui ser percebut per part de l’observador (llindar diferencial). El model matemàtic més senzill que relaciona el canvi entre un esdeveniment físic i el percebut és conegut com la Llei de Weber-Fechner.

Altres mètodes psicofísics inclouen la teoria de detecció de senyals.

RESUM

Ernst Heinrich Weber (1795 -  1878) va ser un psicòleg i anatomista alemany que va fundar la doctrina anomenada psicofísica. Tota la seva família estava implicada en el món de la ciència (tant el seu pare com els seus dos germans).

Va investigar sobre les sensacions, els sentits tàctils de la pell el van portar a l’anomenada Llei de Weber (que ve a dir que quan es comparen dos objectes i s’ha d’observar la distinció entre ells, no percebem la diferència entre els objectes, sinó la raó d’aquesta diferència a la magnitud dels objectes comparats).

Va ser un dels primers científics a percebre que el sistema nerviós autònom del cor està constituït per dos sistemes nerviosos diferents, i va estar tan dedicat a aquest estudi que poc a poc va anar creant una nova disciplina que unia les dues ciències: La física i la psicologia. (Psicofísica). També va investigar la mecànica de la percepció.

Ivan Pavlov va néixer a Riazan que és l’actual Rússia el 14 de setembre de 1849 i va morir el 27 de febrer de 1936 a Sant Petersburg.

Va iniciar estudis universitaris de teologia però ho va deixar per estudiar medicina i química a la Universitat de Sant Petersburg, en la que un dels seus principals tutors ser Behtérëv. En finalitzar el doctorat el 1883, va voler continuar la seva formació a Alemanya especialitzant-se en fisiologia intestinal i en com funcionava el sistema circulatori.

El 1890 li van donar un lloc com a professor de fisiologia a l’Acadèmia Mèdica Imperial i alhora director del Departament de Fisiologia de l’Institut de Medicina Experimental de Sant Petersburg.

A partir d’aquí es va dedicar a la investigació de l’aparell digestiu i els sucs gàstrics, gràcies a aquests treballs li van premiar amb el premi Nobel de Fisiologia el 1904.

Va formular la llei del reflex condicionat el 1890 i 1900 en veure com els seus gossos de laboratori salivaban davant el menjar només veient o oliéndola però també davant els propis experimentadors (reflex de salivació) sense estar l’aliment present i va pensar que podia donar-se per activitat mental. Ho va comprovar en experimentar amb aquests gossos si també salivaban davant el so d’una campaneta presentada abans del menjar i efectivament va comprovar que sí es donava aquest fenomen.

Davant un estímul el gos donava una resposta i això evidentment no era innat en aquests animals perquè no és una resposta necessària per a la supervivència de l’espècie sinó que va ser après, ja que com podem suposar la salivació davant el menjar és una resposta incondicionada en canvi , la salivació en sentir la campana és una resposta condicionada perquè normalment no donaria aquesta resposta (necessita aprenentatge). Al principi la campana és un estímul neutre i després del condicionament passa a ser un estímul condicionat (és com un senyal que després vindrà el menjar que és un estímul incondicionat). Si estem un temps sense presentar l’estímul incondicionat (menjar) després del estímul condicionat (so campana) es deixarà de donar la resposta de salivació. Aquesta és l’explicació del que després es va denominar condicionament clàssic o responent.

Watson juntament amb altres investigadors van demostrar que aquest fenomen podia donar-se també en humans i que en realitat era una font important de la nostra experiència. El experimentar amb nens, el més conegut és el cas del petit Albert, a qui se li va provocar una fòbia als conills.

Encara després d’aquestes investigacions, ell mai es va considerar un psicòleg. Ell afirmava que era un fisiòleg.
Les importants guerres d’aquesta època no van influir en les seves investigacions perquè els comunistes el van deixar seguir els seus estudis amb normalitat i més tard el nou règim es va aprofitar dels seus descobriments per condicionar a persones que eren a la presó.

Pavlov no va ser el creador del Conductisme però sí que va ser el seu pioner ja que, Watson es va basar en els seus experiments per fundar aquest nou corrent.

A continuació podeu veure, un video amb la biografia, i alguns exemples sobre la teoria de Pavlov:

Vida:

Va Néixer el 6 d’abril de 1928 una la ciutat de Chicago, població situada a l’Estat nord-americà Illinois. El 1947 Ingressa a l’Escola de graduats de la Universitat d’Indiana, on treballava Hermann Joseph Muller, guardonat AMB el Premi Nobel de Medicina de l’any 1946 paper Seu Treball Sobre els Mutacions induïdes Pels raigs X. Al maig de 1950 Watson va completar el seu doctorat en zoologia, incorporant-se a la Universitat de Harvard l’any 1955.

Recerca científica:

Al costat del britànic Francis Crick va desenvolupar la major part de la seva recerca científica al Laboratori Cavendish de la Universitat de Cambridge entre 1951 i 1953. Prenent com base els treballs realitzats en aquell mateix centre per Maurice Wilkins i Rosalind Franklin, Watson i Crick van describint l’estructura en doble hèlix de la molècula de l’àcid desoxiribonucleic o ADN. Les investigacions van proporcionar els mitjans per a comprendre com es copia la informació hereditària, descobrint que la molècula d’ADN està formada per compostos químics enllaçats anomenats nucleòtids. Cada un d’aquest consta de tres parts: un sucre anomenat desoxiribosa, un compost de fòsfor i una de quatre possibles bases nitrogenades: adenina , timina , guanina  o citosina. Posteriorment Arthur Kornberg va aportar proves experimentals de l’exactitud del seu model.

Com a reconeixement als seus treballs sobre la molècula d’ADN, Watson, Crick i Wilkins van compartir l’any 1962 el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia.

A partir de 1988 va participar en el Projecte Genoma Humà de l’Institut Nacional de Salut dels Estats Units, projecte que abandonà l’any 1992. Watson s’oposà fermament a la idea de Healy de comercialitzar els drets obtinguts d’aquestes investigacions, cosa que Francis Collins, substitut de Healy al capdavant del projecte nord-americà del genoma humà, no realitzà.

Biografia

Burrhus Frederic Skinner (20 de març de 1904 – 18 agost 1990) va ser un psicòleg, filòsof social i autor nord-americà. Va conduir un treball pioner en psicologia experimental i va defensar el conductisme, que considera el comportament com una funció de les històries ambientals de reforç. Va escriure treballs controvertits en els quals va proposar l’ús estès de tècniques psicològiques de modificació del comportament, principalment el condicionament operant, per millorar la societat i incrementar la felicitat humana, com una forma d’enginyeria social.

Skinner va néixer en la rural Susquehanna, Pennsilvània. Va formar part del Col · legi Hamilton a Nova York amb la intenció de convertir-se en escriptor. Després de la graduació, va passar un any en Greenwich Village intentant formar-se com a escriptor de ficció, però aviat es va desil · lusionar de les seves habilitats literàries. Va concloure que tenia poques experiències i que li faltava una forta perspectiva personal amb la qual escriure. Durant aquest període, al qual Skinner més tard va cridar “l’any fosc”, va llegir An Outline of Philosophy, de Bertrand Russell, en el qual Russell discutia la filosofia conductista dels psicòlegs, especialment de John B. Watson.

Skinner es va començar a interessar pels comportaments i accions de les persones quan va veure que no tenia talent com a escriptor. Va decidir abandonar la literatura i passar a ser estudiant de psicologia a la Universitat de Harvard (que en aquest moment no era una institució a l’avantguarda de la psicologia).

Skinner es va graduar i doctorar en psicologia a Harvard el 1931 i va arribar a formar part d’aquesta institució com a investigador el 1936, per després passar a desenvolupar la seva activitat docent a la Universitat de Minnesota i després a la Universitat d’Indiana, abans de tornar a Harvard com a professor el 1948, on exerciria la resta de la seva vida.

El 1948, escriu el llibre Walden Dos.

Skinner va ser objecte de molts guardons al llarg de la seva vida. El 1968, va rebre la Medalla Nacional de Ciència pel president Lyndon B. Johnson. Tres anys després, va ser premiat amb la Medalla d’Or de la Fundació Psicològica Americana, i el 1972, va ser concedit el premi de Humanista de l’any d’American Humanist Association. Just vuit anys abans de morir, va rebre el primer esment per una vida contribuint a la psicologia per l’American Psychological Association.

Aportacions

-El condicionament operant

A Harvard va desenvolupar el que eventualment ha arribat a conèixer-se com les caixes de skinner. És un escenari controlat, en el qual es permet que un animal respongui a l’ambient amb el propòsit d’obtenir una recompensa, d’aquí el concepte de condicionament operant. En les seves caixes,  Skinner estudia els processos pels quals s’adquireixen respostes operants i, a més, la generalització, discriminació i extinció d’algunes conductes.  Substitueix el concepte de la mitjana estadístic de quantitat de subjectes pel de freqüències de conductes de un sol subjecte.  Les taxes de freqüència marquen els canvis en conducta. Amb els seus experiments i apropament teòric troba que la conducta espot predir i controlar. Crida a aquest procediment: anàlisi experimental de la conducta. Tot aquest seguit de recerca i propostes teòriques les va ferpúbliques  a La conducta de els organismes (1938), un dels seus textos clàssics més importants. Encara que va utilitzar rates i coloms per d’acabar els efectes de diferents programes de reforçament, també van ser importants les seves investigacions directament aplicables a persones humanes. Una de les seves invencions va ser el “bressol d’aire”, una àmplia caixa de temperatura controlada, on va mantenir la seva pròpia filla durant els dos primers anys de vida. Encara que es va parlar molt d’aquesta caixa, mai va ser un èxit comercial. Una importància molt més gran van tenir les màquines d’ensenyament, i els programes de modificació del comportament que va desenvolupar emprant els principis del reforç que havia descobert en les seves investigacions amb animals.

-Control conductual

Si bé per aconseguir les conductes desitjades el reforç és la clau, també és important el moldejament. Amb aquest concepte, Skinner designa el procés pel qual es van reforçant conductes que s’acosten a la conducta objectiu. Aquesta última no sempre es pot aconseguir de primera instància, pel que és necessari condicionar la manifestació de conductes que s’acosten o dirigeixen cap a la mateixa.
Skinner també va fer aportacions en relació als incentius en els escenaris de treball com a forma d’influir la productivitat. A més, Skinner va posar al descobert algunes propostes respecte a l’aplicació del condicionament operant com a sistema de teràpia. En termes generals a aquesta aplicació se li coneix com modificació de conducta. Aquesta comporta una anàlisi minuciós amb la finalitat d’identificar els reforços i els estímuls discriminants que
porten a la manifestació d’una determinada conducta, ia la modificació d’aquests estímuls i reforços per aconseguir el canvi en la conducta. Dins d’aquesta aproximació general són bastant reconeguts els procediments d’economia de fitxes i teràpia d’aversió.