MARIA MONTESSORI:
Publicat per andreasoria el 13 de/d' febrer de 2013
QUI ERA?
Va néixer a Itàlia el 31 d’agost del 1870. Quan tenia 12 anys, la seva família es trasllada a Roma per tal que ella pugui tenir una bona educació. Els seus pares volien que fos mestres però ella va decidir estudiar medicina i va haver de passar per grans dificultats. Als 26 anys, és la primera dona italiana que obté el certificat de metge. Ingressa a la Universitat de Roma com a assistent en la clínica psiquiàtrica.
Montessori comença a fixar-se en l’educació dels nens retards mentals.
Guido Bacelli, la convida a realitzar una sèrie de conferències a Roma per presentar les seves idees sobre l’educació d’aquests nens. Posteriorment, es fundarà una escola estatal d’ortofonia, on Montessori exercirà com a directora entre el 1899 i el 1901.
Un temps més tard, es traslladà a Londres i a París per tal d’estudiar els mètodes estrangers. De retorn a Roma prosseguí amb les seves observacions, elaborà un mètode fonamentat en els principis d’Itard (Jean Marc Gaspard Itard va ser un metge occità que es va criar amb un oncle seu, canonge de la catedral de Riez. Va començar els seus estudis en aquesta ciutat, prosiguiéndolos a Marsella. D’acord amb els desitjos del seu pare, va treballar inicialment en la banca, però va tenir dificultats i va retornar a Riez. Durant la guerra va treballar en un hospital militar, on es va apassionar per la medicina. Va estudiar la carrera i es va doctorar el 1801.
Quan el nen feral o salvatge d’Avairon va arribar a París a finals del segle XVIII (el nen d’Avairon és el nen que va marxar de la societat durant un període de la seva infància) envoltat de gran publicitat i expectació, Itard es va interessar molt en el seu cas, en el qual va veure la possibilitat de contrastar empíricament les idees filosòfiques i antropològiques del seu temps respecte a la naturalesa humana i a les relacions entre natura i cultura en els éssers humans. Va proposar un pla per procurar la sevarehabilitació i incorporació a la societat, pla que va ser acceptat, malgrat l’escepticisme dels altres metges. Subvencionat així pelgovern francès, durant els cinc anys següents es va dedicar intensament a aquesta tasca. Com a conseqüència d’això va elaborardues importants memòries sobre el particular, publicades una el 1801 i l’altra el 1806, model ambdues de rigor metodològic iclaredat expositiva.) i de Seguin (édouard séguin va ser un metge francès que va treballar amb nens mentalment discapacitats a França i als Estats Units. Havia estudiat amb el psiquiatre francès Jean Marc Gaspard Itard, que havia educat a Victor of Avairon, conegut també com “El nen salvatge”. Es dedicà a l’estudi i el tractament dels retardats i creà la primera escola per a deficients mentals. El seu mètode, consistia en ”conduir el nen”, a “portar el nen” de la mà en l’educació del sistema muscular i nerviós. Séguin treballa fonamentalment el problema educatiu de la idiotesa, a la qual considerava com una malaltia del sistema nerviós que s’escindia òrgans i facultats del control i la voluntat, pel que sé cap cal una acció fisiològica bàsica i, des de l’adquisició del control muscular, intentar corregir la incapacitat en l’atenció i la incapacitat intel · lectual. Al costat d’això Séguin va proposarfomentar les bones condicions pel que fa a la higiene, l’alimentació, el vestit i un règim de vida personalitzat. Séguin va insistirmolt en la percepció: ensenyava a captar la temperatura, la consistència, el volum i la dimensió. També entrenava la visió. Va observar que aquest tipus de nens eren més sensibles als sons dels instruments que a la veu. Va tractar d’ensenyar-los a distingirdiferents tipus de notes i d’entonacions de la veu humana. També va crear mètodes per entrenar el gust i l’olfacte. És per l’experiència que un nen desenvolupa la seva intel · ligència a través d’una sèrie d’activitats. Séguin concedia molt important a la imitació, a les activitats de joc i les oportunitats d’assajar i experimentar el que s’havia après, tot amb la intenció de despertar la capacitat de conèixer les coses i sobre les coses, el que, segons ell, permetia a més el desenvolupament de la voluntat. Eduoard Séguin va ser el primer president de la “Associació d’oficials Metges d’Institucions nord-americanes per Idiotes i Altres Persones Disminuïdes”, que després es coneixeria com la American Association on Mental Retardation.) i emprengué una sèrie de noves experiències en l’àmbit de la lecto-escriptura. Aquest mètode resultà positivament aplicat amb nens retardats, els qui arribaren a aprovar els mateixos exàmens que els nens normals.
Durant uns cursos que fa a la universitat de Roma, Montessori entra en contacte amb dos intel·lectuals italians que influeixen en la seva perspectiva. La novetat del seu mètode no hagués estat possible sense les aportacions del professor Sanctis, psicòleg de la Universitat de Roma, i de G Sergi, fundador de la Societat Romana de Sociologia.
Gràcies a Sergi, Montessori orientà les seves investigacions cap a les escoles de primària, moment essencial en l’evolució del pensament de Montessori.
A la Universitat de Roma, es dedicà a l’ensenyança durant diversos anys.
D’aquesta manera, gradualment va desplaçant el seu interès inicial pels nens amb retard mental cap als infants en edat escolar. A partir d’aquest desplaçament, el mes de gener de 1907 Montessori funda la primera Casa dei Bambini, un lloc on els nens tinguessin l’oportunitat d’aprendre seguint els seus innovadors mètodes.
En realitat el centre era una institució pedagògica orientada als nens de tres a sis anys que residien als immobles de l’Instituto Romano (un organisme social que pretenia impulsar la rehabilitació del barri de San Lorenzo de la capital italiana mitjançant la construcció de edificis moderns, ja que els habitants d’aquest barri vivien en una gran precarietat higiènica).
Maria Montessori es proposava dues metes: per una banda procurar una vida millor als residents basada en la higiene i l’harmonia familiar i social; per altra, perseguia una finalitat pedagògica.
La principal innovació de la Casa dei Bambini era la d‘oferir als petits un espai adaptat on podien viure tot el dia acompanyats d’una institutriu, els pares estaven convidats a entrar al centre i seguir el treball dels seus fills sempre que respectessin els modals i la propietat dels nens. En aquest primer centre, Montessori començà a aplicar els resultats dels seus estudis, creant el que coneixem com a Mètode Montessori.
“… de a poco los niños empezaron a trabajar concentrados y se empezó a notar una transformación. Los niños pasaron de ser tímidos y salvajes a ser comunicativos y sociables. Se empezaron a relacionar de una manera distinta entre ellos… Crecieron sus personalidades y, aunque parezca extraño, manifestaron extraordinaria comprensión, actividad, vivacidad y confianza. Estaban felices y gozosos”
METOLOGIA:
La metodologia Montessori te una sòlida trajectòria des de fa més de 90 anys.
La Dra. Montessori no estava d’acord amb els mètodes amb tècniques rígides o cruels, que s’utilitzaven a Europa. Va basar les seves idees en el respecte cap el mem i la seva capacitat d’aprendre.
Va donar oportunitats d’aprendre i utilitzar la llibertat a partir dels anys en que s’estaven desenvolupant, així el nen arribaria a ser adult amb la capacitat d’afrontar els problemes de la vida.
El mètode de Montessori va sorgir al 1907, quant va crear la primera casa dels “nens” a Roma (Itàlia). El seu treball no només va ser desenvolupar una manera d’ensenyament sinó que també volia descobrir la vida i ajudar a arribar al seu màxim potencial com a ésser humà. Procura desenvolupar el seu potencial a través dels sentits en un ambient preparat i utilitzant les observacions científiques d’un professor entrenador. Va crear una nova manera de mirar als nens.
El mètode està basat en observacions científiques relacions amb la capacitat dels nens, per assolir els coneixements del seu voltant, així com l’interès que tenien per materials que podien manipular. Cada part de l’equip , cada exercici, cada part del mètode desenvolupat, es va basar en el que ella observava del que feien els nens naturalment per si mateixos sense la ajuda dels adults.
Per tant, consisteix en la capacitat de l’educador de estimar i respectar al nen com a persona i ser sensible davant les seves necessitats.
Als nens s’els ensenya. Aquesta simple veritat va inspirar a Montessori a buscar una reforma educativa basant tot el seu esforç per fomentar “un mateix es el que construeix el seu aprenentatge”. L’educador exerseix una figura de guia que potencia o proposa cambis i novetats.
No incita a la competència entre companys, es respecta i valora el que aconseguix cada alumne en el seu moment i ritme oportú.
El silenci i la mobilitat són elements indispensables en aquest mètode. Els nens poden moure les seves taules, agrupar-les o separar-les segons l’activitat, tot el mobiliari es adequat a la mida del nen, siguen les mans la seva millor eina d’exploració, descobriment i construcció dels aprenentatges.
L’error, equivovcació o falta, es considera com una part de l’aprenentatge, per això, no es castigat, ressaltat o assenyala’t, sinó que es valora a integrar-lo en una etapa del procés. Es sol estimular als nens que es facin sempre una autovaloració.
Els principis fonamentals de la Pedagogogía Montessori està basats en: l’autonomia, independència, d’iniciativa, la capacitat d’escollir, el desenvolupament de la voluntat i l’autoestima. Altres espectes d’aquest mètode són: l’orde, la concentració, el respecte per ell i per els altres.
Avui en dia hi ha aprop de cinc mil escoles al voltant del món en Mèxic, Rússia, Taiwán, Japó, Corea, Austràlia, Nova Zelanda, Alamània, Sud-Àfrica, Etiòpia, Tanzània, Estats Units, China, Colòmbia, la Índia i molts més.
Publicat a Aprenentatge | 2 comentaris »
