Vet aquí una vegada un nen que vivia amb la seva mare. Un dia va dir:

-         Mare, vaig a agafar una mica de fruita dels arbres.

Va sortir fora i, quan estava agafant unes peres, va veure un llop. Tots dos es van espantar molt i van sortir corrents. El llop, en direcció al seu cau, i el nen, cap a dins.

- Mare, vaig a fer popo, que no em puc aguantar!

El nen va anar al lavabo i va fer les seves necessitats.

- Què et passa, fill meu? De què tens tanta por?

- He vist un llop!

- No et preocupis, cridaré al caçador.

La mare va trucar al caçador, que va venir de seguida.

-         Digui’m senyora, què vol?

-         El meu fillet ha vist un llop que s’ha anat cap al bosc.

-         Tranquils, vaig a buscar-lo!

El caçador s’endinsà al bosc i va veure una cova. Quan va veure el llop, va disparar, però…

-         Oh! M’he equivocat! He agafat la pistola d’aigua del meu fill!

El llop es va ficar a plorar.

-         Què et passa? –va dir el caçador. Quina mena de llop ets que plores així?

No vull morir. Em fan por els nens. I ara vostè em dispara…

-         Bé, tranquil, només era un raig d’aigua d’aquesta pistola de joguina. Però tu no has de tenir por, que ests un llop, són els nens els que han de tenir por de tu. Vine, que et presentaré a aquella família. Ja veig que no els faràs cap mal.

El caçador va presentar al llop, que es va fer molt amic del nen i van començar a jugar a fet i amagar. La mare va invitar al caçador a prendre una infusió.

I van ser feliços i van menjar anissos.

Camil·la, Gerard C, Ferran, Paula i José Ángel

Els Pallaresos, desembre de 2011

Contes interculturals

Hi havia una vegada un nen que es va trobar un paquet a la porta i el va obrir. Va veure un robot! Li va dir al robot:

-Em pots fer els deures, si us plau?.

-Val –va dir el robot

-Em faràs tots els deures.

-Val –va dir el robot.

Avorrit de fer-li els deures, al final, el robot se’n va anar.

Van enviar un altre paquet, el nen el va obrir i va veure un gos. Va anar a passejar-lo al parc. Quan van anar a casa, es va fer caca a casa. Ho va tenir que rentar. Per la nit es va aixecar el gos i es va fer caca al llit del nen. Al dia següent es va trobar la caca al llit i li va dir al pare:

-Hi ha una caca al llit.

-Val, ara vaig a rentar-lo –va dir el pare.

I van viure feliços i van menjar anissos.

Aitor

El cotxe ràpid

Hi havia una vegada un cotxe vell que vivia al desert. Es deia Mate, i el seu millor amic, Raio Matguin. Un dia van decidir anar a Tokio perquè era la ciutat dels cotxes i la ciutat del kung fu. Van anar en vaixell, i el vaixell va bolcar. Van anar nedant.

Quan van arribar a Tokio, estava ple de llums i d’edificis. Un cotxe els va desafiar a una cursa, a Mate i Raio Matguin. La cursa era des d’una rotonda. Va començar la carrera i va guanyar Mate. El van coronar el cotxe més ràpid del món.

José Antonio G.

El nen que va anar molt lluny

Hi havia una vegada un nen que va anar molt, molt lluny. Tenia divuit anys. Abans d’anar molt lluny, va anar a l’escola de conducció per fer-se el carnet. Al dia següent, es va trobar una nena que es deia Maria i tenia setze anys. Després es van trobar un coet espacial de veritat. El nen va dir:

-Anem, anem! que anirem a la lluna! Per què no explorem de què està feta la lluna?

-Si, si! –va dir la Maria.

El nen es va trobar un extraterrestre. I després van trobar un altre i un altre. Van trobar milers i milers. Hi havia un extraterrestre que parlava el nostre idioma i era molt divertit.

Fran

Fa molt, molt de temps, en la pròspera ciutat de Hamelín, va succeir una cosa molt estranya: un matí, quan el seus satisfets habitants van sortir de les seves cases, varen trovar els carrers invadits per milers de ratolins que rondaven per totes bandes devorant insaciables, el gra dels seus graners i el menjar dels seus rebosts.
Ningú podia comprendre la causa d’aquesta invasió. I el que era encara pitjor, ningú sabia què fer per acabar amb aquesta plaga tan irritant.
Per més que volguessin exterminar-los o al menys fer-los fugir, semblava que vada vegada venien més i més ratolins a la ciutat. Tal era la quantitat de ratolins que dia rere dia anaven pels carrers i les cases, tant que fins els mateixos gats fugien espantats.
Davant la gravetat de la situació, els prohomes de la ciutat que veien perillar les seves riqueses per la voracitat dels ratolins, van convocar el Consell i digueren: “Donarem cent monedes d’or a qui ens lliuri dels ratolins”.
Al cap de poc es va presentar davant seu un flautista taciturn, alt i desgarbat, a qui ningú havia vist mai abans i els digué: “La recompensa serà meva. Aquesta nit no quedarà ni un sol ratolí a Hamelín”.
Dit aixó, va començar a passejar pels carrers i mentre passejava, tocava amb la seva flauta una meravellosa melodia que encantava els ratolins, que sortint dels seus amagatalls seguint encantats les passes del flautista que tocava incansable la seva flauta.
I així, caminant i tocant, els portà a un lloc molt llunyà, tant que des d’allà ni tan sols es veien els murs de la ciutat.
Per aquell lloc passava un riu cabdalós on, a l’intentar creuar-lo per seguir al flautista, tots els ratolins van morir ofegats.
Els hamelinesos al veure’s per fi lliures de les voraces tropes de ratolins, van respirar alleujats. Ja tranquils i satisfets, van tornar als seus pròspers negocis, i tan contents estaven que organitzaren una gran festa per a celebrar el feliç desenllaç, menjant excel•lents viandes i ballant fins molt entrada la nit.
Al matí següent, el flautista es va presentar davant el Consell i reclamà als prohomes de la ciutat les cent monedes d’or promeses com a recompensa. Pero aquests, deslliurats ja del seu problema i cegats per la seva avarícia, li van contestar : “Ves-te’n de la nostra ciutat! O potser et pensaves que pagaríem tant d’or per tant poca cosa com per tocar la flauta?”.
I dit aixó, els prohomes del Consell d’Hamelín li donaren l’esquena esclatant a riure.
Furiós per l’avarícia i l’ingratitud dels hamelinesos, el flautista al igual que va fer el dia anterior, va començar a tocar una dolcíssima melodia una i una altra vegada, insistentment.
Però aquesta vegada no eren els ratolins qui el seguien sinó els nens de la ciutat, els quals arrebatats per aquell so meravellós, anaven darrere de les passes de l’estrany músic.
Agafats de la mà i somrients, formaven una gran filera sorda als precs i crits dels seus pares que en va i entre plors de desesperació, intentaven impedir que seguissin al flautista.
Res aconseguiren i el flautista se’ls endugué lluny, ben lluny; tan lluny que ningú sabia on. I els nens, a l’igual que els ratolins, mai més tornaren.
A la ciutat, nomès hi quedaren els seus opulents habitants i els seus rebostos plens i ben proveïts de despenses, protegides per les seves sòlides muralles i un immens mantell de silenci i tristesa.
I això fou el que succeí fa molts, molts anys en aquesta deserta i buida ciutat d’Hamelín on, per mès que busqueu, mai hi trovareu ni un ratolí ni un nen.