El bloc de l’Albert

Amb el que cobrem i les vacances que tenim, bé que hem de fer alguna cosa per omplir el temps, no ? Doncs aquí està la meva activitat estiuenca: tornar a començar a donar pel sac amb els meus dos blocs.

Per començar aquesta nova temporada, se m’acut que podria carregar contra la tercera hora de castellà. Què us sembla ? A mi, perfecte.

El títol de l’article, que hauria de ser una cosa de síntesis és, en aquest cas, tant clar que l’article serà breu.

I és que el ministeri ja torna a ficar els nassos on no el demanen. Ara, a què ve la maleïda tercera hora ?? que tenen por que espanya es desmembri per la llengua ? doncs sí. A mi m’agradaria que un “inspector ministerial” es donés una volteta per la meva preciosa ciutat, Barberà del Vallès. Jo porto exercint la docència aquí dos anys “oficialment” (i tant de bo, en siguin més) i no entenc aquest decret.

Us ho explico, Barberà és una ciutat amb una població important. En els CEIPs i instituts, ens les veiem magres cada dia perquè adquireixin un mínim de vocabulari en llengua catalana ja que la influència del castellà és tant forta que difícilment podem esperar una expressió correcta. Ens partim la “crisma” cada dia perquè parlin quatre paraules de català.

Això és la immersió lingüística aquí: els nens viuen les hores escolars en català i només en català. Per què ? Perquè és una ciutat castellana. Us ho explico… Sóc un nen que viu a Barberà: a casa meva parlo castellà (no precisament un castellà de Unamuno…); fora de casa amb els meus amics, també parlo en castellà; fora de casa a qualsevol establiment també parlo castellà… l’únic català que sento en tot el dia és el que parlen els mestres de la meva escola i el que puc arribar a estudiar al cole (que ja sabem tots que la llengua, si no és funcional, no serveix per res); puc arribar a escoltar, de casualitat el català de la tele, però no cada dia.

Davant d’aquesta situació, hem de carregar-nos el model d’immersió, tant necessari, i afegir ENCARA MÉS hores de castellà ?? Va, home !!

S’acosta el final del segon trimestre i és temps per a l’avaluació. Tots els docents hem de començar a fer hores extres per totes bandes i a deixar les activitats professionals i personals. Molta gent no valora aquesta tasca però és molt important. Un docent segueix a hores d’ara el següent procediment:

-         Primer de tot, cal que ens tornem a llegir els ítems que avaluem. Com podeu entendre, aquests ítems són força generals i no són o blanc o negre. Primer problema: hem d’avaluar amb unes frases que poden ser o no amb matisos.

-         Després, anem a l’avaluació del trimestre passat per veure què vem decidir posar-hi, ja que en dues avaluacions no et pots contradir gaire. En aquest punt, és quan comences a dubtar si les notes del trimestre passat són les que hauries d’haver posat o no…

-         Arribats a aquest punt, ja està llest per fer les avaluacions d’aquest trimestre. Cal separar les assignatures per àrees (ex: llengua: parlar – llegir – escriure…) i tornar a llegir els ítems per decidir per quin es comença. No es pot avaluar tot a la vegada.

-         Llavors, comences a recollir informació, observes, corregeixes, fas exàmens, anotes… t’estàs unes dues setmanes que et mires als teus alumnes inclòs a l’hora del pati o mentre esmorzen… Quasi bé d’una manera obsessiva !.

-         Quan arribes a casa i obres el quadern de notes (perquè abans de posar-les a l’informe, te les guardes per tu) te n’adones que no tens ni la meitat d’elements per avaluar.

-         Un cop decideixes què valoraràs i quins criteris seguiràs, comences a rellegir els ítems i te n’adones que els ítems no parlen de res del que avaluaràs. Però tot i així tires endavant fins que te n’adones que els ítems són generals i que hi posaries que sí però o que no però.

-         Quan creus que estàs en un pou sense fons, te’n vas a mirar les últimes avaluacions a veure si et poden donar una idea i consideres que l’anterior avaluació tampoc era tant clara… Acabes decidint que ha millorat respecte el trimestre passat i li poses una nota més.

-         Quan creus que ja tens un informe més, te n’adones que un dels ítems no el pots contestar per falta de material, amb lo qual creus que hauràs de destinar un parell d’hores més deixant la feina de la teva assignatura per poder recollir més material.

-         Ara, per fi n’has omplert un però… te n’adones que té el mateix resultat que un altre alumne que és totalment diferent. Què fas ?? Horror !! tots dos no són iguals i, sense pensar-ho, tots dos tenen el mateix resultat… Ho arregles de la mateixa manera que abans, o li puges a un la nota, o li baixes.

-         Molt bé ! Ja tens tot el quadern ratllat, fet, posat i tot. Han estat dues setmanes intenses i ja estàs ! Ara toca barallar-te per veure quan et donen els informes per omplir perquè, òbviament, hi ha una data d’entrega. I això, senyors, és la llei de Murphie: l’últim dia abans de l’entrega, és quan et toca a tu omplir el butlletí de notes.

-         Quan comences a passar del bloc a l’informe, comences a dubtar de tot i canvies les últimes notes que creus que t’has equivocat.

-         Quan revises l’informe, encara creus que hi ha alguna que està mal posada i la canvies…

-         Quan firmes i segelles penses amb alleujament que per fi s’ha acabat el calvari de posar notes i que podràs dormir tranquil aquella nit.

-         Dies després, comencen les entrevistes amb els pares i, llavors, has de començar a rellegir-te les notes per veure què vas posar al final i perquè per poder-ho explicar. I, el pitjor de tot és que… tres mesos després, tornarà a començar el calvari !! 

Qui ha dit que l’educació és fàcil.

No és la meva intenció dedicar aquest bloc a criticar el personal, però les circumstàncies m’hi obliguen.

Tal i com vaig apuntar a l’última entrada, les bases de la nova Llei Catalana d’Educació són perjudicials per tota la comunitat educativa (no només per benefici personal dels mestres tal i com apunten els mitjans de comunicació). Però això ja està analitzat.

Dijous passat vem assistir a una jornada de reivindicació massiva com feia temps que la comunitat educativa no feia. Es va veure una solidaritat i un esprit de mobilització i de lluita per un ideal en el què tots hi creiem: l’educació pública.

Molts comentaris i moltes notes de premsa se n’han derivat d’aquesta però, per mi, cap d’elles és objectiva.

Jo dijous era a la Plaça Universitat i vaig acabar a Sant Jaume. Tots els carrers estàven plens de gom a goma, hi havia pancartes de CEIPs, IESs, CFAs, escoles bressols… i tot i així sembla que encara ningú té clar què va passar. Anem doncs a analitzar el què:

-         El dia abans de la vaga general el Senyor Conseller (per dir-ho d’alguna manera) va treure una ordre (és a dir, un “perquè t’obligo jo”) mitjançant la qual s’obligava a serveis a garantir els serveis mínims i, a més, que aquests havien d’incloure una persona de l’equip directiu i quatre mestres (un per cicle). I tothom pensa… és lògic, no ? Doncs no. Treballem amb nens en un centre educatiu. Això vol dir que eduquem a les criatures durant moltes hores al dia. Si es posa serveis mínims per “garantir el servei” cal pensar que si jo tinc cinc mestres i dos-cents alumnes no oferiré cap “servei” que no sigui el de pàrquing. A més, si un nen es cau al pati i s’obre el cap, de qui és la culpa ? de les families per haver-lo portat en una jornada de vaga ? del mestre per no haver vigilat els dos-cents alumnes ? de l’administració per no haver garantit el servei pel qual està obligada ?

A més, si obligues (negant el dret constitucional de fer vaga) a cinc mestres dels CEIPs a quedar-se són cinc mestres que no aniran a la manifestació. Comptant que Catalunya té (més o menys) mil dos-cents CEIPs a cinc persones cadascun, surten 6.000 mestres que no aniran a la manifestació.

I el que és més divertit: a l’aplicació del Departament només hi havia dues opcions: fan vaga/ no fan vaga. Els dels serveis mínims s’havien de col·locar a l’apartat “no fan vaga” perquè no hi havia més opcions i ells aquell dia el van treballar (obligats, però ho van fer). Ara s’entén perquè es sindicats diuen que la vaga va ser majoritària amb un seguiment de més del 80% i el Departament diu que només va ser del 50% ? Increíble.

-         A més a més, tots els mitjans de comunicació es van posar les votes amb aquella jornada com sempre atacant als treballadors de l’educació pública (per aquell rotllo de sempre de “total, por lo que haces, las vacaciones que tienes y con lo que cobras, no s´porqué te quejas”. Però bueno, en aquest aspecte em sembla que tots estem curats d’espant.

-         El mateix dia, va sortir al diari el titular “seguiment massiu de la vaga al sector públic i minoritari al privat”. Això és evident no ? Què passa si et manifestes al sector privat ? doncs que et fan fora !! No interesses i te’n vas. Si hom ha de pagar la hipoteca i altres coses, els hi interessa que els facin fora ?. No oblidem que les patronals també estan en contra perquè el document de bases no recull (ni anomena) per res la concertada ni la privada (que representa el 40% més o menys de l’educació en aquest país).

-         Van sortir, també el mateix dia, escoles que donaven palmes amb el document perquè els hi encantava. Dins d’aquestes escoles hi ha el “costa i llobera” de Sabadell, “
La Roda” de Terrassa, “El Martinet” de Ripollet… i moltíssimes més. Perquè a aquestes els hi agrada i al reste no ? Doncs perquè aquestes ja funcionen com el Document. Són tot escoles que tenen més diners i personal perquè han presentat projectes o perquè són antigues escoles del CEPEC i funcionen així, trencant amb la igualtat de l’escola pública.

-         De totes maneres, em quedo amb el titular de “El Punt” que ens hauria de fer reflexionar a tots: “Les famílies també fan vaga”. I és que la major part d’escoles de Catalunya van tenir el dijous passat les aules buides gràcies a la implicació de tota la comunitat educativa per aturar aquest document.

Per últim, m’agradaria posar dues anècdotes del dia de la vaga i del dia després.

-         El dia de la vaga, el meu pare havia tornat de viatge i vam estar parlant. Ell em va dir que un document del Departament no podia dir mai que es privatitzaria l’educació, que això havia estat una bruta manipulació dels sindicats (com diu la tele…). Jo vaig anar a buscar el document (que me l’he llegit sencer) i li vaig legir tal qual “en casos excepcionals s’obrirà la gestió dels centres a [...] i entitats sense ànim de lucre. Quan vaig acabar, me’l vaig mirar i li vaig dir: – Et recordo que l’OPUS i l’obra social de “
La Caixa” són entitats sense ànim de lucre. – Llavors ho entenc i estic d’acord amb la vostra vaga -, em va dir.

-         El dia després, se’m va acostar un nen de sisè i em va dir “que sepáis que no habéis conseguido nada con la vaga”. El primer pensament va ser un “Qué mono i innocent”. I li vaig contestar que s’equivoca. Fa un mes, el senyor conseller deia una frase que va incitar la “guerra” i el “bullying” que està patint. Aquesta frase va ser “En aquest país les lleis es fan en el Parlament i, fóra d’ell, ningú té res a dir-hi”. Una frase que resumeix molt bé la seva tasca en les bases de la llei, tretes en benefici d’uns pocs (que segur que paguen al partit socialista) i sense estar consensuades pels perjudicats… molt democràtic, no ?. El dia de la vaga, va dir en una entrevista “Això és només un document de bases que s’ha de consensuar pel redactat de la llei que es debatrà al Parlament”. Realment no ha canviat res ??

“se avecinan tiempos difíciles Harry. Pronto, deberemos decidir de qué lado estamos: si del de la luz o del de la oscuridad”. 

Començo així la meva represa blocaire després d’un temps força mogut on tinc molts projectes en mà. Aquesta frase extreta d’un dels llibres de la saga Harry Potter de l’escriptora escocesa J. K. Rowling reflexa força bé el que s’està coent a la foguera.

Resulta senyors, que segons el conseller Maragall els mestres estem iniciant una guerra contra la conselleria. Segons ells, a nosaltres, funcionaris acomodats, ganduls, desmotivats i, en definitiva, piltrafes humanes, ens toca la pera que ens facin treballar i que ens molestin amb lleis que “pretenen millorar la qualitat de l’ensenyament”.

Molt bé, doncs. Senyor conseller, analitzem la llei ?

-         Autonomia de centres: segons la nova llei, cada centre haurà de tenir un projecte de treball específic. Gràcies a aquest projecte es podrà optar a més o menys diners i més o menys personal. Perfecte no ?

-                    Sóc del CEIP pijolandia de vilamajor de dalt. Tota la població que tinc escolaritzada en el meu centre és catalanoparlant. Tots tenen un nivell econòmic alt. Decideixo que el meu centre tindrà un tros de projecte d’anglès (totes aquelles famílies que sentin interès per un altre projecte s’hauran d’aguantar i enviar als nens a l’altra banda del poble o en un altre municipi, però m’és igual). Com que el projecte serà una passada perquè tots estudiaran molt, em donaran una dotació econòmica i humana inmensa => que guay, no ?!

-                    Sóc del CEIP desgracialandia. Tinc un 90% de població immigrant. Les famílies no tenen un puto duro i serveis socials els hi trepitja els talons. Intento fer un projecte d’inclusió social, però sé que xocarà amb la cultura del nucli familiar i la ribalitat entre ètnies. No té futur tot i que ho intento perquè aquesta és la meva feina. Com que no té futur, ningú hi fotrà ni un duro ni em portaran a més gent => Segueix sent genial ?

El primer dels aspectes analitzats vulnera el principi d’igualtat i d’inclusió que ha de tenir tot servei públic.

-         Més poder dels equips directius: segons la nova llei, un equip directiu tindrà capacitat de decisió sobre un tant per cent de la seva plantilla fixe i variable.

-                    Sóc el dire de pijolandia. Com jo em puc muntar la meva plantilla, et foto fora a tu perquè no em caus bé; a tu perquè no m’agraden les teves sabates; i a tu que la teva dona em té mania. Vale ? On acabaras ?? No ho sé ni m’importa.

Però deixa’m pensar… tu i jo tenim la mateixa titulació i hem aconseguit aquesta plaça a través del mateix concurs – fase d’oposició ? Sí !! però jo sóc dire i tu un desgraciat de merda

-                    Sóc el dire de desgracialandia. No conec a ningú perquè ningú es vol quedar més de dos anys a les escoles. No puc portar a ningú, per tant, se m’adjudicaran “de sèrie”. Qui ? tots els rebotats !! Òndia, quina millora de la qualitat de l’educació, no ¿?

Segon aspecte analitzat: Estableix un classisme a l’escola pública trencant amb el principi d’igualtat i es mostra segregadora trencant el model d’inclusió.

-         Avaluació dels docents: La millor de totes !! D’aquesta manera alliberarem el país de paràsits funcionaris que només van a llimar-se les ungles.

-                    Sóc docent a vésasabertuon. M’he tret una carrera de mestre que m’acredita per ser docent en un àmbit determinat. Sóc expert en els fenòmens que passen en aquell àmbit. Però senyors: jo no treballo amb ordinadors ni amb papers, treballo amb persones. He de dominar jo tots els caràcters, reaccions, personalitats, vincles… ? Doncs sí. Aquesta és la meva feina. Educar cada dia. I és una feina molt dura. Una feina que has d’estar sempre pendent de tot el que passa al teu voltant i en la que has de prendre moltes decisions per minut. Això és molt dur.

Qui ha de valorar les decisions que prenc jo ? la persona avaluadora ha de ser un igual o un superior ?. Si és un igual, perfecte, sabrá perfectament perquè he pres jo aquells decisió. Però… si és superior ? Què sap un inspector que ve de secundària o un dels que no ha trepitjat una aula en sa vida sobre la docència a primària ?? Alerta que ens intenten vendre una cosa que no és !!

Jo no penso entrar en la trista guerra en la que els mestres tirem la culpa a les famílies, aquestes als mestres, els mestres als sindicats i aquests als departaments. Només demano que no es frivolitzi una cosa tant important com és l’educació. Tota la comunitat educativa estem d’acord en què li cal una reforma molt important, però aquesta no és la solució.

Us convido a tots a llegir-vos la llei per veure que sí és una privatització de l’escola pública. Una privtització que ens perjudica a tots: mestres, alumnes i famílies. Per això, hem de deixar de creure que és una guerra dels mestres o que ens queixem de vici. És important que tota la societat rebutgi aquesta llei perquè si ens colen un sol decret ja no podrem tirar enrere. Per això, us convido a tots a unir-vos a la vaga que farem el personal docent el dia 14 de febrer, sota el lema NO ALA PRIVATITZACIÓ DE L’ESCOLA PÚBLICA. Perquè nosaltres, els mestres, creiem en què tothom té dret a una educació inclusiva, coeducativa, estable, laica, catalana pública i de qualitat.Visca l’ensenyament públic de qualitat !

Últimament, he estat pensant durant molt de temps sobre el què havia de posar en aquest bloc. Finalment, crec que em quedo amb una conversa que vam tenir a l’hora del pati del dimecres jo, una companya de feina i un alumne de sisè.

Aquest nen, en ple pati havia donat una cleca al front de la noia que, a la vegada, plorava. Els nens de segon ens van avisar i li vem dir que vingués. El diàleg va anar més o menys així:

Albert: X, què ha passat ?

X: que ella m’ha intentat donar una patada i jo li he dit “no seas tonta” fent-li així al cap però molt fluixet i de broma.

Albert: O sigui, que si jo ara tingués ganes de fer-te una broma, et podria donar la mateixa cleca no ?

X: No

Albert: Per què no ?

X: Perquè tu no em pots tocar, si no et denuncio.

Albert: Però és que tu tampoc pots tocar als teus companys, si no ells també et poden denunciar.

X: Però és diferent i no em passaria res.

Companya: Per què és diferent ?

X: Perquè tu ets major d’edat i et poden posar a la presó.

Companya: Tu saps el què és un reformatori ?

X: Sí, un lloc on es porta als nens si es porten malament.

Albert: Saps que la llei és més dura amb els menors ? Així que no parlem de lleis…

Realment després de la conversa, la meva companya i jo vem estar xerrant i reflexionant sobre on anava l’educació avui en dia. Sembla increïble tot el que es pot llegir en aquesta conversa:

-         Estan totalment protegits per la legislació en detriment de l’escola i dels mestres.

-         Coneixen tots els seus drets però sovint s’obliden de les “obligacions”.

-         És aberrant que una criatura que no arriba als dotze anys parli d’aquesta manera.

Jo em plantejo després d’aquestes coses… On va l’educació d’avui en dia ? Què hem de fer davant d’aquests casos ? Pensem-hi !

Espero que aquesta vegada, l’eina editora no em capgiri totalment els escrits ni em dupliqui els paràgrafs.

Com molts de vosaltres sabreu, divendres era l’últim dia en què l’aplicatiu del Departament deixava introduir els càrrecs del personal docent d’un centre.

Jo ja feia temps que tenia aparaulat amb l’equip directiu que seria el nou coordinador de riscos laborals. De fet, jo hi havia insistit moltíssim:

Vaig entrar al centre demanant la coordinació d’informàtica, que se’m dóna bastant bé, per poder obtenir algun punt més a les oposicions. L’equip directiu em va contestar dient que aquest any el càrrec l’havia d’ostentar una persona que hi estigués ficada des de feia temps perquè s’havia de fer tot el cablejat nou de l’escola. Ho vaig acceptar ja que no passa res… tampoc les aprovaré !. Al cap d’un parell de setmanes, em van cridar per oferir-me el càrrec de coordinació de riscos, que també dóna punts de cara a les oposicions. Jo el vaig acceptar (com no ?) però vaig avisar que, al ser substitut no el podria agafar. Llavors, la meva directora,
la Glòria, em va dir que la llei exigia com a requisit que estigués destinat al centre durant aquell any i res més.

Divendres però, vem demostrar que hi havia alguna cosa més. No puc ser coordinador perquè el meu nomenament i, per tant, el meu contracte, estan supeditats al que diguin les meves titulars que, sempre, poden renunciar.

En un primer terme,
la Glòria es va disculpar amb mi. Però jo ja estic acostumat. I és que sempre és el mateix. Quan un es funcionari o interí, el Departament el tracta malament; però quan un és substitut, ets la última merda. Quan truques, sempre te n’adones que no tens cap privilegi ni cap dret. Simplement, ets un “parche” que et dediques a tapar forats a conveniència, fent que et sentis un autèntic desgraciat.

I jo pregunto… que no sóc jo igual de mestre que un definitiu o interí ? Que no m’hi deixo jo la pell cada dia igual que un altre ?.

Des d’aquí, cal destacar les paraules que vem creuar amb direcció: en un centre, tinguis el contracte que tinguis, treballes del mateix que el que tens al costat i, si cal, t’hi deixes la pell per representar una administració que et considera un drap brut. Quin humor oi ?

Començo aquest bloc donant la benvinguda a tot aquell que tingui el bé de llegir-me.  

No sóc gens nou en el món dels blo

Fetes les primeres presentacions, podem entrar en matèria. Crec que podem començar amb un article una mica light. Per exemple, amb el claustre d’ahir. Tots sabem què és un claustre. Però si hi ha algú que ha vingut a parar a aquí sense gaire idea d’organització de centres, direm que un claustre és quan es troben tots els mestres d’una escola per debatre, votar o parlar temes que afecten a tota l’escola. El claustre d’enguany ha estat informatiu. És a dir, la direcció del centre ens ha estat informant sobre les últimes batalles amb el Departament. Ara resulta que han dictat una sèrie de mesures per intentar rebaixar el nombre de vetlladors per centre. A més a més, estan intentant retallar per totes bandes tot allò que té a veure amb l’Educació especial. Curiós que les dues persones que ho estiguin fent, siguin dos exinspectors que provenen de l’Educació Especial. També és força curiós que s’estiguin prenent aquestes mesures quan, precisament, intentem innovar i tancar els Centres d’Educació Especial per fer la gran escola inclusiva on tothom hi té cabuda. Senyors i senyores, el meu centre té una USEE de dèficit motriu. Creieu que ens ensortirem sense recursos ? I si només fós aquesta la deficiència que tenim… tots sabem que en els centres públics, les aules estan sobrecarregades i, a més a més, hi ha una ràtio molt forta de nens amb Necessitats Educatives Especials. Realment volen fer aquesta gran escola inclusiva sense baixar les ràtios per aula, retallant vetlladors, retallant ajudes i augmentant les NEE a les aules ? 

És veritat, m’oblidava que amb el què cobrem, les vacances que tenim i la feina que tenim (que només treiem els mocs als nens) no ens podem queixar…