Bloc del Pitu

Imatge extreta de: http://www.flickr.com/photos/fake_eyes/3…

Qui era que anava a cavall i per allà on passava, el terra es tornava erm, Atila?

La mateixa pregunta em faig ara, que som a les portes de començar la digitalització de l’educació. Que passarà quan els continguts educatius siguin digitals? seran avorrits… Que passarà quan tot o gairebé tot a l’educació ho fem amb ordinadors? els avorrirem… Què passarà quan els jocs de videoconsola seguin eines educatives? ….

En el moment clau, començo a tenir por de l’efecte que tot plegat pot tenir en els futurs ciutadans: probables traumes infantils que puguem provocar en les generacions futures. Podem correr aquest risc?

Quan penso que es podrien fer jocs de videoconsoles, tipus Age of empires, o Assasins Creed, que servirien per que els nois i noies puguin aprendre història, geografia, socials i/o naturals o d’altres materies d’una forma diferent, m’envaeix de sobte la sensació que malgrat tot, en el moment que aquests jocs, que ara són tant temptadors, toquessin les escoles o els instituts, es convertirien en camps erms, avorrits.

Tot plegat em porta al pensament, que fa mesos, per no dir anys em ronda pel cap. No és la tecnologia la que ens canviarà les maneres de fer de mestre i professor, és el ferm convenciment que nosaltres els mestres i professors ja no podem fer classe com feiem fa deu o vint o trenta anys.

Els nostres mestres a principis del segle XX ja ho van començar a assajar, però nosaltres no vam seguir les seves doctrines. Freinet (wikipedia), Piaget, etc, ja ens parlaven de la creativitat, la cooperació, de la difusió, de l’art, de la biblioteca, de la revista, de la investigació, de descobrir, de connectar, de mitjans de comunicació, fins i tot i en la seva mesura de les noves tecnologies (les seves) etc.

Nosaltres vam estudiar en una escola avorrida, en la que només havíem de memoritzar, només memoritzar, i com nosaltres tota una generació, o dues o tres.

Ha arribat el moment de tornar al que és essencial en l’educació, el que és prioritari. Tots sabem com s’aprèn millor, com és més agradable arribar al coneixement… i recordar-lo. Fem-ho possible. Canviem les nostres maneres, els nostres mètodes, les nostres organitzacions. Capgirem el que no funciona i valorem el que realment és important.

Finalment, un prec: no siguem més Atiles en un camp preparat per a ser cultivat i que doni fruits.

Imatge extreta de: http://blog.bellostes.com/?cat=22&paged=3  el dia 29 de maig de 2009 

Fa molt de temps que no escric en aquest bloc. Ha anat afegint pàgines però no articles.

M’animo a fer-ho ara pensant en el moment en que ens trobem els educadors i educadores.

El món ens mira i ens diu: senyores i senyors, ha arribat el moment que segueixin els vents socials i les escoles siguin d’una vegada digitals.

A l’escola hem viscut un camí lent, d’anar fent, uns, els més inquiets des de fa temps, d’altres que ja ho veuen però sempre ho posposen, i d’altres que no saben de que els parlen. Programes com el PIE o com el PMAV són dels anys 80. La Formació TIC, ECA, MAV,  va començar en la mateixa decada. Hem avançat gaire?

Avui ens ho han imposat a l’agenda. Nosaltres els mestres, no. Ho han fet els governs. Empesos per qui o perquè ?  Probablement per les agendes polítiques, s’han d’afanyar a donar resultats, ja que el calendari de legislatura ens apreta: Llibres de text gratuits, resultats d’accions polítiques, i a més som molt aprop d’unes eleccions, etc.

No podem perdre de vista tampoc, que de tots els entorns professionals som el menys tecnificat, els que utilitzem menys els continguts digitals, fins i tot els llenguatges associats a aquestes tecnologies.

Sempre he sentit dir que les presses no són gens bones, però clar, és que nosaltres portem molts anys parlant de tecnologies i llenguatges a les escoles, però no s’acaba de implantar.

Falten recursos, falta formació, falta tenir interès, l’administració ens ha de donar o ha de fer, són arguments que sempre es donen, quan alguna cosa no funciona. Jo no hi crec. Els que volen fer coses sempre troben camins per poder-ho fer. Amb l’administració pública o sense.  

Però ara s’exigeix començar un camí de continguts digitals, o més ben dit, fem que els llibres de text siguin digitals. Aquesta afirmació ens situa, però, en una cruïlla de camins, i hem de decidir quin agafem.

Llibres de text digital pot ser, fins i tot, un arxiu en format pdf, això ja és un llibre de text digital. Però nosaltres no estem parlant d’això. Hem estat parlant molt de temps de canvis metodològics, de canvis organitzatius que ens permetin pensar en una escola diferent, de futur, això si, ajudats per una tecnología que ens pot afavorir en moltes coses.

Fer-ho amb presses, no ens donarà temps a reflexionar, sobre aquests aspectes, ens trobarem amb un sistema pensat per les empreses de continguts digitals, i de tecnología, i nosaltres els mestres haurem pogut dir ben poca cosa.

Però malgrat aquesta premura que el sistema ens demana, som a la cruïlla, a la cruïlla de decidir. A “rio revuelto, ganacia de pescadores”, diu el refrany, siguem possibilistes i treiem profit del debat que ens genera aquesta cruïlla. Debatem entre nosaltres, esgrimim arguments, utilitzem tot el nostre saber i apliquem-ho al que hem de fer, quin model d’escola volem? Com hem d’encarar el futur de la nostra professió?

Aprofitem aquesta cruïlla per reflexionar i prendre decissions que condicionin la manera de fer classe dels propers anys. Siguem bons professionals, creatius, inventem-nos una altra manera de treballar, de compartir aprenentatges amb els i les alumnes. Situem-nos en el lloc del que sap, però que també que aprén. Traslladem responsabilitats i participem amb ells a entendre el devenir que ens espera. Descobrim junts el mon que tenim al davant. Disfrutem rient amb ells i elles, no siguem simples espectadors, inestiguem, equivoquem-nos, encertem, meravellem-nos del que podem fer.

Crec sincerament que ha arribat el moment, el nostre moment, mirem les coses bones que tenim i el capital humà del que disposem, som molts  I molt bons, som un, fem-ho!!! 

Els llibres digitals són des de fa un temps un dels productes que més esperats. Amazon ha tret un producte uinteressant, lluny encara del paper digital que ens tene promesos els gurus de la tecnologia, però molt versàtil i amb el do de la ubiqüitat. Pots descarregar llibres des de qualsevol lloc, amb tecnologia de mòbil. Això si t’ho has de descarregar tot des de Amazon. Pots llegir llibres, diaris, i blogs. Tot un nou mon que se’ns desplega davant dels ulls. És una continuació del principi?

Mireu, si no, aquest vídeo promocional de la mateixa Amazon




Les noves tecnologies, Internet, els mòbils, etc. no hi ha dubte que ens estan canviant el món i la manera d’entendre’ns, relacionar-nos.
Amb aquests canvis sorgeixen noves maneres de parlar o de comunicar-nos. I no em refereixo tant en el mitjà, sino en els llenguatges que s’utilitzen.
Tot i que un pot pensar que això no és nou, sovint ens cal veure per comprovar-ho.
En un anunci de Movistar, quan començaven els missatges multimedia, ja avançaven aquests canvis en la comunicació. Passar d’un exclusiu sistema comunicatiu escrit i/o verbal (sense menystenir el gestual, no verbal, alternatius, etc.), a incloure en els sistemes comunicatius: els audiovisuals.
Amb la incorporació del Youtube i de moltissims llocs webs que et permeten pujar videos i fer-ne difusió de forma fàcil, això ha canviat encara més l’escenari:  d’un format P2P, és a dir persona a persona, (com s’avançava que passaria amb els missatges multimèdia per telefonia mòbil) s’ha evolucionat a un sistema en que una sola persona o grup reduit de persones poden accedir amb molta facilitat a un sistema de distribució massiva del missatge. Passem de comentar o respondre els missatges amb sistema escrit de comunicació a fer-ho amb llenguatge audiovisual.
Fa poc vaig estar mirant per internet diferents recursos i vaig descobrir aquest video al Youtube que em va alertar:

 
En aquest vídeo plantegen una situació ben preocupant per la salut de les persones que freqüentment utilitzem el mòbil. Com les ones del mòbil produeixen una combustió en un aliment tan senzill com unes crispetes (si mireu al youtube trobareu altres videos en la mateixa situació).
Però el que més em va sobtar (per dir-ho d’alguna manera), era que les respostes a aquest vídeo també eren en format vídeo. Una d’elles, feta amb molta gràcia, respon de forma creativa, i de fet a allò que intento referir-me des del principi, com els llenguatges ens poden condicionar i fins i tot en la credibilitat dels propis missatges crítics, per tant ens han de fer pensar, estructurar el pensament de forma més crítica (en el sentit positiu de la paraula). Aquest darrer vídeo, fins i tot bonic:
 
De la mateixa manera que no ens agrada veure els textos escrits amb faltes d’ortografia, ni sentir que es parla malament (sense estructura del discurs, amb les paraules mal dites, etc) no ens hauria de ser agradable i voler veure produccions o missatges audiovisuals amb faltes greus de construcció narrativa, expressiva, semàntica o d’utilització dels elements lingüístics propis del llenguatge.    

Aquest dies estic “corregint”- “admirant” els blocs de les meves alumnes de Ciències de l’Educació.
Dic admirant, i podria dir aprenent, dels seus blocs.
Hi ha moltes coses i maneres encara que han d’aprendre, però a l’hora jo n’he aprés d’elles.Estic content.
Han fet recerca, han valorat i opinat. Han mostrat recursos que han trobat i en molts casos han tingut iniciativa.
Han posat vídeos del Youtube, propis i d’altres relacionats. Recursos educatius que han trobat a la xarxa.
Per acabar, no em puc estar de fer aquest post amb un dels vídeos que han trobat al Youtube i que una d’elles, la Montse, ha posat al seu blog. Senzill però bonic.

 

Feia dies que anava darrera d’aquest vídeo. L’havia vist al Youtube i no vaig guardar-me’l a preferits. L’altre dia a la Jornada dels Projectes d’innovació de TIC i ECA de la convocatòria del 2005 en Joan Joaquim Carreres, ens va donar una conferència que tractava sobre com construim la nostra pròpia identitat i cultura, i ens va fer reflexionar sobre quina és aquesta identitat i cultura que es construeixen els nois i noies d’avui. Avui l’he trobat al bloc del seminari TAC del SE Sant Andreu

Els sistemes educatius els formem persones i estructures que condicionen el creixement i la construcció del coneixement dels alumnes. Amb el objectiu lícit de donar eines, instruments, i coneixements els adults marquem el so i la partitura del que hauran de ser i fer.

Sovint moguts per objectius personals, corporatius i/o reivindicatius ens movem per defensar allò que creiem que han d’aprendre els nostres deixebles, els nostres fills.

Fins i tot matèries o àrees que haurien de ser fonamentalment creatives ens dediquem a fer-los repetir allò que nosaltres ja hem fet o reproduït. Quan vam matar la creativitat?

Com ensenyar en un mon que crea contínuament noves maneres de fer, de ser, de construir la pròpia identitat ?

Com alliberar els lligams i deixar volar la imaginació?

En quin moment vam matar la creativitat a les escoles? la llibertat, la democràcia…

Viure és un instant, no cal morir per sentir-se viu, despertem!!!

A la nostra pràctica diària hem de fer allò que no ens han ensenyat, allò que no està escrit, que només existeix en el moment de pensar-ho.

La creativitat pot positivar el nostre pensament, creure que podem millorar, que podem avançar sense sentir que allò que perdem era… si més no, millor.

Mireu aquest altre vídeo que pot ser útil per entendre la publicitat

si poseu publicitat al youtube hi trobareu una mina

Podeu descobrir com es pensa la publicitat a:

podeu veure més coses a la pàgina del Marçal Moliné