Un matí, a l’aula de psicomtricitat , els alumnes de P-4 B, ens varem disfressar utilitzant diferents trossos de roba de colors diversos. Cada nen es va vestir com va voler, utilitzant el material adient i molta imaginació !!! Per un moment van ser: pallassos, princeses, pirates, superherois……
Per tercer any consecutiu els mestres de cicle superior aprofitem, que el dia de dijous llarder anem a St Jeroni amb els alumnes, per convidar a fer la clotxa els companys i companyes del altres cicles a l’hora de dinar. Enguany també ha vingut gent que havia estat al centre en cursos anteriors. I val a dir que cada cop som més.
Cada any el dia del dijous llarder l’alumnat de Cicle Superior anem a fer la berenada a St Jeroni i ja aprofitem per estar-hi tot el dia i fer altres activitats. Entre altres fem una cursa d’orientació i pujem a la Picossa. Però enguany va fer molt vent i fred i ho vam deixar córrer.
Era un matí qualsevol quan la Júlia i en Carles sortien de l’escola. Anaven xerrant i va sortir el tema dels monstres i fantasmes, llavors van veure el castell i van decidir entrar-hi. Quan hi van entrar van veure una cova i per curiositat van entrar-hi. Allí estava tot molt fosc, però per sort portaven el mòbil. Van encendre el flash i van continuar. Llavors van veure que no s’acabava i van intentar tornar cap enrere però… s’havia taponat l’entrada! Llavors van continuar el camí per veure si hi havia una segona porta, van caminar durant una bona estona, llavors van trobar una banda de rat penat i es van espantar després van continuar i van veure una pedra. La Júlia la va apartar, llavors es va obrir una porta, darrera de la porta i havia un llac molt fosc però amb el flash ho van il·luminar, i llavors de davall de l’aigua… hi va sortir un monstre horripilant! Era quasi indescriptible tenia els ulls triangulars, dents amb punxa, mans amb tentacles que si et tocaven t’electrocutaven. Llavors la Júlia va dir.
Corre Carles, correm! – llavors en Carles va dir – si correm ens atraparà – i la Júlia li va dir – provem-ho almenys. Llavors van començar a córrer però la Júlia va ensopegar i va caure a l’aigua i el monstre es va amagar a l’aigua (per menjar-se-la) però ell es va armar de valor i la va anar a salvar. Quan van sortir de l’aigua el monstre venia i la Júlia no respirava en Carles no sabia que fer, si fer-li el boca a boca o posar-se-la a l’espatlla i marxar corrent, llavors va venir una bandada de ratpenats i com en Carles tenia les cames destapades el van picar, llavors van veure una llum…¡i allò era la sortida!
Eren dos germans, un es deia Marc, es ros i poruc però en Pau era ploraner.
Un dia van anar a Sant Jeroni, en Marc i en Pau. Quan van arribar van anar a fer una volta de nit per dalt a la Picossa. Anaven caminant i es van trobar al terra un forat.
Sense voler el van trepitjar i en Pau va agafar el que va trepitjar a les fosques.
En Marc tot mort de por va obrir la llum del seu mòbil, quan va obrir el llum va trobar- se una ma plena de sang a la ma del Pau. Pau se la va endur per jugar a hoquei.
En Marc va continuar caminant per arriba a dalt de la Picossa. Desprès Marc va caure al terra, quan es va aixecar-se va veure una persona penjada dels peus. Desprès en Pau i en Marc van tenir por de que hi hagués algun fantasma i se’n van tornar a casa corrents i en Pau va anar a rentar la ma a les aixetes. Al acabar de rentar la ma va veure que en Pau va desaparèixer…
Estem a la lluna, fa mig segle que el sol va desaparèixer i la raça humana ha hagut de sobreviure a la lluna gràcies a una atmosfera creada per nosaltres, els humans, encara que en aquest moments la lluna esta sent envaïda per uns éssers diabòlics però els humans es resisteixen, encara que, inútilment ja que la seva tecnologia es més avançada que la nostra i no tenim res a fer contra la tirania dels aliens, ja farts els humans van crear una base secreta on van planejar com guanyar-los però donats els fets de què eren més forts i més robustos que casi tots els humans. Van crear un plànol d’un coet per, amb reserves de 120 anys o mes, per fugir d’aquell tuguri i, aquell divendres van fer sonar la sirena d’invasió per distreure els aliens, i van pujar tots els humans però just quan estaven volant un humà, ara encara no se sap qui, els va delatar i els aliens els van disparar i, malgrat les maniobres que van fer, els aliens el van tocar a un motor i van tenir que fer un aterratge d’emergència a la terra, el nostre antic planeta blau. Allà no els anava mal però, van veure sentinelles alienígenes i ja que ens anaven a tornar a esclavitzar, van decidir acabar amb ells per sempre més ,arriscant la vida si calia entre tots van capturar a un sentinella i com tots eren iguals el van deixar K.O i li van examinar les celules per crear una bomba que els eliminés per sempre més però vam trobar un problema el seu A D N coincidia una mica amb el nostre això vol dir que només quedava una solució llençar la bomba i fugir però per anar necessitaven un altre coet: l’Apol·lo MCC i dintre de 5 mesos ja estava construït llavors vam tornar a la lluna amb la capa d’invisibilitat que tenia incorporada el coet al arribar, en dos hores gràcies a la super velocitat del coet, van llençar la bomba i tot ràpid se’n van anar només va haver un problema van xocar contra la atmosfera i la meitat dels humans que anaven en aquella nau van morir al igual que els alienígenes però malgrat les conseqüencies ens vam aconseguir repoblar-nos gràcies a una màquina clonadora que van inventar faria uns… 5.000 anys i així la raça humana va tornar a guanyar.
Un dia la Mariona, en Pep, i la Elisabet van pujar les golfes de la casa de la Mariona. Els nens van sentir un soroll estrany com que plovia, ells van pensar que era un tro, van estar xafardejant, per les caixes, bosses…
I van trobar un llibre d’històries de por.
Els nens van estar mirant i ne van llegir una que començava així:
Fa tres anys…
Una noia que es deia Mireia va anar sola al bosc buscar ametlles. Quan ja tornava ja es feia de nit la Mireia no trobava el camí de tornada cap a casa, va sentir el soroll de “Una bruixa rient” la Mireia es va espantar perquè li feien por les bruixes. Mentre buscava el camí veia la silueta d’alguna cosa pel cel, va començar a ploure i tronar, i la Mireia encara estava més espantada, veia aombrés per tot arreu: a terra, al cel,…
La Mireia es va seure sota un arbre i va començar a plorar, un conill la va veure i li va preguntar.
- Noia perquè plores?
I la Mireia li va respondre:
- M’he perdut i no trobo el camí al poble.
- Com et dius?
- Em dic Mireia , i tu?
- Em dic Confalí.
- Com es que parles Confalí?
- Els animal sempre em parlat però alguns humans no ens entenen.
- Mireia no hauries d’amar sola per el bosc diuen que hi ronda una bruixa i el seu company, un llop.
- I tu els has vist Confalí?
- No
- Jo he vist una silueta que volava.
- Mireia vine que t’acompanyaré a un lloc segur.
La Mireia no sabia que el conill Confalí era un servent de la bruixa, van passar dues hores i la bruixa no havia aparegut.
El conill sent va anar a una cabina de telèfons que hi havia al bosc i sense que la Mireia el sentís , el conill va trucar a la bruixa.
La bruixa va anar al lloc on estava el conill i la Mireia.
- Confalí corre vine que si no la bruixa et prendrà.
-Estàs equivocada jo i la bruixa som amics, has caigut a la trampa.
La bruixa la va prendre al seu laboratori i la va lligar a una cadira.
- Bruixa que és això?
- Animals mutants, i aviat et tocarà a tu.
-JAJAJAJAJA
La Mireia va començar a plorar com si i hagués un diluvi .
Els animals del bosc van acudir ràpidament al laboratori però la bruixa va muntar als altres animals, ocells, amb cap de gos, gossos amb cap de peix…
La Mireia els va cridar els animals del bosc! Els animals van acudir al laboratori van acudir al laboratori i la van ajudar ,ja era de dia la Mireia els va lligar. La Mireia va tornar al poble i tot va acabar bé. A part que la Mireia els va dir a la policia on estava el laboratori i tots ela animals mutants van ser portats a un zoològic que es va construir per els animals mutants . Els que van acabar malament van ser la bruixa, el llop i el conill, que sel’s va endur la policia i els van tancar a la presó.
En un poble abandonat, fa molts i molts anys…
Una tarda, la Joana i en Martí, dos bessons com dues gotes d’aigua de 10 anys, sortien de l’escola.
Per tornar a casa van voler tornar per un altre camí, però com ja es feia fosc al passar pel camí del bosc, es van perdre.
La Joana es va posar a plorar com una magdalena i en Martí li deia què tornarien a casa, però no sabien com.
Quan ja es va fer fosc definitivament, es van tapar amb les motxilles i amb un llibre al cap es van adormir.
A les dues de la matinada, la Joana es va despertar i també va despertar a en Martí, tenien molta gana. Van anar a veure si trobaven alguna cosa, i si, van trobar una caseta, petiteta amb una teuladeta, però amb un aspecte molt i molt esborronador.
Van trucar a la porta i de sobte una jove i molt baixeta els va obrir la porta:
- qui demana?
- Som uns nens que necessiten refugi, estem perduts.
- I esclar que us obriré la porta!
- Oh! moltes gràcies estàvem a punt de morir de fam, de set i de fred! Gràcies a Déu que l’hem trobat bona dona.
- No n’hi ha per tant
La dona els havia enganyat, el què ella volia era matar-los.
L’endemà la dona va ajudar-los però el que ella en realitat volia era perdre’ls de nou i després trobar-los i matar-los, i al final es van perdre.
Quan els nens es van donar compte què els va abandonar, van dubtar de perquè era tan baixeta: era una elfa malvada que els volia matar.
Van començar a córrer i de seguida i van trobar la sortida d’aquell bosc i van tornar cap a casa.
Ho van explicar als pares i van anar a dir-ho als agents rurals i a la policia i van realitzar una recerca.
Per cap lloc la van trobar i en uns dies els nens la van oblidar i van anar a jugar al carrer.
Quan no hi passava ningú, la elfa es va endur als nens de nou i per la nit els nens pensaven un pla per acabar amb ella.
Després de tant rumiar i rumiar van decidir fer-la caure en un parany i després trucar a la policia.
A mitja nit van sortir de la caseta i van excavar un clot i van posar-hi sang i amb tot preparat fer alguna cosa per enterrar-la viva.
Es va posar en marxa el pla “elfa al sac” i la Joana va despertar-la i després va fer què la perseguís i quan la Joana va anar a saltar el clot, la elfa va caure al clot ple de sang i en Martí la va enterrar i van anar a casa a explicar-ho tot.
Després d’uns dies van anar al bosc a veure si s’havia mort, i si, van anunciar que tothom podia estar segur i tranquil a casa seva.
Però aquesta no era la realitat, la elfa havia mort però el seu esperit no, seguia viu.
L’esperit va anar a buscar tots els nens i nenes del pobles i matar-los per venjança, i així va fer, els va portar al bosc i els va matar a tots i va deixar una nota escrita amb sang:
“Adéu nens i nenes, la venjança és aquí. Prepareu-vos.
Signat, l’esperit de la mort ”
Quan els pares van veure què els nens van desaparèixer i la nota es van posar molt furiosos i van anar a cremar l’esperit i quan van ser al bosc també els va matar a tots.
Llavors, des d’aquell moment ja ningú immigra a aquell pobre abandonat perquè saben què està maleït, però mai se sap, els esperits mai moren ni moriran.
Aquesta història és de fa molt de temps, potser algú de vosaltres ja la coneix però farem memòria per als que no ho recorden.
El nom d’aquest poble es diu Fatges , va passar fa uns 22 anys aproximadament.
Un home que tenia moltes terres , la seva dóna va morir , i li quedaven dos fills, un dels fills (el més intel·ligent) ajudava al seu pare amb les terres , mentre que l’altre fill era un avariciós, i vivia en un altre poble , l’únic que volia era que es morís el seu pare i poder-se quedar les terres i els diners.
Un dia el pare es va posar molt malalt i, el seu fill va cridar al seu germà per a que vingués a cuidar del seu pare , però aquest li va dir que no l’importava que es morís, i que si es moria vendria totes les terres i es quedaria tots els diners per a ell i el seu germà es va enfadar molt i va dir que no li donaria res.
El seu pare va morir i els dos germans es van barallar a mort, fins que es van matar.
La gent del poble deia que per les nits es veien ombres misterioses i sorolls molt estranys i van decidir abandonar el poble.
