Visionat de “El pa i el carrer”.

L’altre dia vam fer una sessió de petit cinema on vam visionar un curtmetratge d’Abbas Kiarostami, un director de cinema iranià.

El títol del curtmetratge era “El pa i el carrer” i explica la història d’un infant que, amb un pa a sota el braç, es dirigeix cap a casa seva. En un moment donat, es troba un gos que el borda i no el deixa passar.

El protagonista es passa una llarga estona esperant i prova alguna cosa fins que, tot decidit, passa per davant del gos i, en el moment que el gos el vol mossegar, ell li llença un tros de pa.

Així és com el gos el comença a seguir fins que arriben a casa seva. Allà no el deixen passar i es queda a fora fins que arriba un altre nen i el comença a bordar. I aquí s’acaba el curtmetratge.

Anàvem mirant el curtmetratge i anaven sortint diversos temes:

  • Vam veure que el títol del film estava escrit en dos idiomes un era el català i l’altre encara no ho sabem.
  • Després ens preocupava descobrir quin objecte era el que el protagonista li donava cops de peu. Alguns deien que era un pedra, altres deien que era un paper arrugat i altres una pilota. No vam saber veure si era una pedra o un paper, però vam descartar totalment una pilota perquè les pilotes roden d’una altra manera.
  • Novament i com va passar als “Minuts Lumiére”, va tornar a aparèixer la idea que hi havia neu perquè tot el terra era blanc. Però no vam acabar d’explicar com era que si hi havia neu l’infant portava roba d’estiu.
  • Quan al protagonista no li deixa passar el gos vam fer diverses hipòtesis de com superaria aquest obstacle. Molts van dir que, segurament, el que faria seria saltar a sobre d’ell i sortir correns. Alguna persona va comentar que el que ell faria és buscar un camí alternatiu.
  • Vam veure que el gos s’acaba fent amic del protagonista i que es posa molt content perquè mou la cua. Algú deia que quan un gos mou la cua és perquè està enfadat, però la majoria va pensar que era perquè estava content. Després, quan no el deixen passar a casa del seu nou amic, es posa trist i algunes persones estaven d’acord en pensar que el gos acabaria trencant la porta per trobar-se amb el seu amic.
  • També vam parlar de les músiques i com ens feien sentir alegres o tristos: vam ballar una mica. I també vam comentar com un personatge que està molt lluny es veu molt petit i, a mida que es va apropant, es va fent més gran.
  • Finalment, alguns van voler quedar-se a veure el curtmetratge una segona vegada i d’altres van marxar.

el_pan_y_la_calle_2-800x600

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *