Vet aquí una vegada. Rondalles catalanes

 

Els tres pèls del dimoni

Quan en Jaumet va venir al món va causar als seus pares una gran alegria: – Oh! Quin nen més maco!

– Sí que és bufó!

Feia molt de temps que esperaven un fill amb il·lusió i en Jaumet era tan bonic, tan bonic, que deien que no s’havia vist mai cap de semblant en tota la rodalia. Tothom l’anava a veure. Fins i tot una fada el va anar a visitar i li va voler fer una profecia:

– Dia vindrà que aquest noi es casarà amb la filla del rei.

Els pares d’en Jaumet més aviat eren pobres i per això no van fer cas de les paraules de la fada. Però aquelles paraules es van començar a escampar:

– Diuen que en Jaumet es casarà amb la princesa!

– Com! Què! Què dius ara, en Jaumet? Si és pobre!

L’un li deia a l’altre, de casa en casa, de poble en poble i de vila en vila, fins que va arribar al mateix palau del rei d’aquell país.

El rei, que era tibat i orgullós:

– Com, què vol dir això?

Li va fer tan poca gràcia la notícia que, l’endemà mateix, va agafar el cavall més ràpid que tenia i, d’una sola tirada, va arribar a la caseta d’en Jaumet fent veure que passava per allà per casualitat. El rei va entrar a la casa i va poder comprovar per ell mateix que el nen era tan gentil i formós com deia tothom.

– Teniu un fill molt rebonic i seria una pena que no pogués ser educat com cal. Si voleu me’l puc endur a palau on serà ben tractat i instruït perquè arribi a ser un cavaller!

Els pares van pensar que seria bo per a en Jaumet i van acceptar.

– No patiu, serà tractat com es mereix. Au, adéu!

Però així que va ser lluny va tancar el nen dins d’una caixa de fusta i la va llançar al riu.

Però en Jaumet no es va pas ofegar. Les aigües del riu van dur la caixeta fins a la bassa del molí dela Llosa, on va ser recollida pel moliner. Quan la va agafar i la va obrir va quedar meravellat del que hi va veure i va anar-ho a ensenyar a la molinera.

– Maria, Maria, he trobat un nen!

Com que no tenien fills i eren bona gent van adoptar en Jaumet.

Van passar els anys i el noi va créixer i es va fer un xicot alt i ben plantat, que tothom tenia pel fill del moliner.

Un dia que el rei va anar a la guerra, va passar per davant del molí i hi va entrar. En veure aquell noi tan ben plantat va preguntar:

– És el teu fill aquest bon mosso?

– El vaig trobar quan era petit dins d’una caixa a la bassa, però és com si fos fill meu.

El rei va tenir treballs a dissimular, i li va dir al moliner:

– Hauria de menester que el vostre noi anés a palau a dur una carta a la reina.

Li va donar una carta tancada on li deia a la reina que fes matar a qui li dugués.

En Jaumet va caminar tot el dia i quan es va fer fosc es va aturar a un hostal a passar-hi la nit i es va adormir a sobre d’una taula.

Van entrar una colla de lladres i el capità va revisar les butxaques d’en Jaumet:

– A veure si hi ha alguna cosa per aquí… oh! Una carta del rei!

Allò que va llegir no li va fer ni una mica de gràcia i va escriure una altra carta imitant la lletra del rei dient: “Ja ho sé… posaré… Qui porti aquesta carta, que es casi amb la princesa”. Va tornar a posar la carta a la butxaca d’en Jaumet.

En Jaumet va arribar a palau i el va rebre la reina.

– Hola noi, què vols?

– Porto aquesta carta per ordre del rei.

– A veure? Uhhhh, Tu?

– Prepareu-ho tot per al casament de la princesa!

La princesa, que era gentil i graciosa, va veure amb bon ulls aquell noi i va dir:

– Ai, que guapo que ets, em vull casar amb tu, Jaumet!

I aquella mateixa setmana es van casar.

VISCA ELS NUVIS!

Al cap de mig any el rei va tornar de la guerra. Ja us podeu imaginar la ràbia i la ira quan va saber que, en Jaumet, en lloc de ser mort i enterrat, era casat amb la seva filla.

– Quina ràbia, s’ha casat al final!

Al final el rei va haver d’acceptar que era el marit de la princesa i el futur rei del país.

Rumia que rumiaràs el rei va dir a en Jaumet:

– T’encarrego una missió que només pot fer el noi més valent del regne. No tornis a palau fins que no portis tres pèls de la barba del dimoni.

El príncep Jaumet era valent i decidit i res no li feia por:

– I tant que sí, els portaré!

Quan feia dos dies que cavalcava, compadit del pobre vell, el va fer pujar al seu cavall:

– I cap a on vas gentil noi?

– Me’n vaig a buscar tres pèls de la barba del dimoni per ordre del rei.

– Mira: el dimoni viu a l’altra banda del riu, en una casa negra amb una xemeneia molt alta. Piques a la porta i la dimònia t’ajudarà.

Cavalca que cavalcaràs, va arribar a un poble molt bonic, però tothom estava trist, com si hagués passat una desgràcia.

– Què us passa?

-Heu de pensar que a la plaça d’aquest poble hi ha una font amb tres brocs: d’un en rajava vi blanc, de l’altre vi ranci i de l’altre vi negre. I ara no raja i això és la nostra misèria!

– Prou que miraré de saber-ne la causa.

Cavalca que cavalcaràs, va arribar a una casa de pagès amb tot d’estables i de pallers. Allà també hi regnava la desolació i la tristesa. En Jaumet va preguntar a un pagès què passava.

– Aquí al camp hi tenim una perera molt grossa que fins ara feia peres d’or i això era la riquesa d’aquesta casa. Però de sobte n’ha deixat de fer; per això, senyor, estem tan tristos.

– No us hi amoïneu més, que miraré de saber-ne la causa i quan seré de tornada ja us la diré.

Finalment, després de tant cavalcar, va arribar al riu. Era tan ample que gairebé no es veia l’altre costat. Un barquer molt vell el va travessar amb la seva barca. En Jaumet el va notar molt trist.

– Per què estàs tan trist?

– Fa cinquanta anys que faig de barquer i jo ja sóc molt gran i no sé com deixar la feina, però estic molt cansat de tant remar!

– Jo tampoc no ho sé, però miraré de saber-ho.

En Jaumet va continuar a cavall i després a peu fins a la casa del dimoni. La va veure aviat, de color negre, amb una xemeneia molt alta. Hi va entrar sense por.

Va trobar una dimònia molt amable:

– On vas gentil minyó?

– Me’n vaig a buscar tres pèls de la barba del dimoni per ordre del rei i per solucionar tres problemes que m’he trobat pel camí.

– Jo t’ajudaré.

En Jaumet es va amagar a l’armari i al cap de poc va venir el dimoni.

S’havia passat tot el sant dia fent mal per aquests mons i venia cansat i afamat. Va menjar i es va quedar adormit.

Quan ja havia agafat el son, la dimònia se li va acostar i d’una estrebada li va arrencar un pèl de la barba, el dimoni va fer un crit espantós:

– Aaaaaaiiiiiiiiiiiiiiiiii!! Ira de l’infern, per què em desperteu?

– És que hi ha un poble amb una font que rajava vi i ara no raja.

– Que matin el gripau que tapa les canonades i rajarà un altre cop.
La dimònia va esperar una estona més i li va arrencar un altre pèl de la barba:

– Maledicció de l’infern! Què dimonis voleu ara?

– És que hi ha una casa de pagès amb una perera que ha deixat de fer peres d’or.

– Que matin la rata que li rosega les arrels i en tornarà a fer.

La dimònia va esperar una estona més i d’una estrebada li va arrencar un altre pèl:

-Condemnació eterna! Què més voleu ara?

– És que el barquer del riu fa cinquanta anys que està remant i passant gent, i vol deixar la feina i no sap com fer-ho.

– Que posi els rems a les mans del primer que passi amb la barca.

I no em desperteu més, si no, sóc capaç de cremar-ho tot.

I es va tornar a adormir.

En Jaumet va sortir de l’armari on ho havia sentit tot. Li va donar les gràcies a la dimònia:

– Moltes gràcies i fins aviat!. Va agafar els tres pèls i va marxar.

Camina que caminaràs va arribar al riu i li va dir al barquer:

– Al primer que pugi a la barca, li poseu els rems a les mans, i estarà obligat a fer la vostra feina per sempre més!

Va muntar a cavall i va arribar a la casa de pagès:

– Desenterreu les arrels i mateu la rata que les rosega.

Així ho van fer i la perera va tornar a florir i a fruitar.

– Gràcies, i com a premi li donem una bossa plena de monedes d’or.

El príncep va reprendre el seu camí i, cavalca que cavalcaràs, va arribar al poble on hi havia la font.

– Mateu el gripau que tapa les canonades i la font tornarà a rajar.

– Moltes gràcies gentil senyor! I Per la seva bona feina li regalem una bossa plena d’escuts d’or.

En Jaumet va arribar al palau, amb els tres pèls del dimoni que el rei li havia demanat i carregat d’or. Quina alegria van tenir la reina, la princesa, les dames i els cavallers del palau:

– Que valent que és el príncep!

– Ha guanyat el dimoni!

– Estimat meu, que orgullosa estic de tu!

– És el príncep més valent que hem vist mai, i tan guapo!

Però qui no va tenir gens d’alegria, sinó una enrabiada de les grosses, va ser el rei.

– Quina ràbia, ha tornat a guanyar!

Ell es pensava que en Jaumet no tornaria mai més, que el dimoni l’hauria guanyat, i vet-ho aquí que va ser al revés!

– Com t’ho has fet per guanyar el diable? Digue-m’ho!

– Doncs he anat a veure el dimoni i m’ha ajudat!

El rei ja en va tenir prou. Posseït per la fúria de l’or, va cavalcar a la vora del riu. Va trobar el barquer i li va dir cridant:

– Tu! Porta’m a l’altre costat del riu, t’ho ordeno!

– Sí majestat!

El barquer el va fer pujar a la barca, però tot seguit va ser dalt, li va posar els rems a les mans i ell va saltar a terra.

D’aquesta manera es va complir la condemna i va haver de fer de barquer la resta d’anys que li quedaven de vida.

Al palau, no el van pas trobar a faltar, perquè era cruel, tirànic, rondinaire i envejós. I veient que no tornava, en Jaumet va ser proclamat rei, amb gran satisfacció de tothom, perquè a més de ser bon mosso i ben plantat era generós, amable i net de cor.

VISCA EL NOSTRE REI!

LLARGA VIDA AL REI!

I CONTE CONTAT, SI NO ÉS MENTIDA SERÀ VERITAT!

FI

Conte "Els tres pèls del dimoni"

Nota: Extret de les imatges de la galeria d’imatges de google

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Hola, món!

Benvingut/da al bloc!

Com en diu el títol, pedra a pedra anirem construint, sense pressa però sense pausa, un marge fort i resistent, un marge que simbolitzi els  nostres coneixements de llengua i literatura catalana. Espero que aquest marge es mantingui dempeus i en bones condicions molt de temps.

Iniciem la construcció!

Publicat dins de General | 1 comentari