Quan tot va bé, generalment, no ens plantegem fer canvis. És quan patim, o quan es desequilibra el nostre món, que ens plantegem què cal fer, què hem de canviar. En aquest sentit, les crisis són temps d’oportunitats.
La funció de l’escola, el rol docent, el paper de les famílies, els interessos i les actituds dels infants i joves han fet canvis enormes respecte fa vint anys i no acabem de trobar respostes ajustades a la nova realitat, hi ha resistències al canvi, busquem solucions no sempre encertades, hi ha patiment… Aquesta situació està aportant propostes interessants per a la reflexió, propostes que ens orienten a l’hora de marcar-nos els objectius, les accions a fer i els valors a treballar. Un exemple:
“Diez nuevas competencias para ensenyar” Philippe Perrenoud. Ed. GRAÓ

Ens el va recomanar la Dolors Vilanova (Cap d’Estudis de l’ESC de Bordils) a la seva conferència sobre el treball cooperatiu-col·laboratiu a l’escola (quan pugui adjunto el resum, és una experiència de centre interessant, amb sentit comú)

Tornant al llibre, la competència professional per ensenyar número nou, diu: “Afrontar los deberes y los dilemas éticos de la profesión” després d’apuntar que vivim en un món molt imperfecte i que no es pot demanar a l’escola que ho solucioni tot, ens convida a afrontar la contradicció entre els valors que afirma l’escola i els costums existents a la societat. “En una sociedad en crisis y que se averguenza de sí misma, la educación es un ejercicio de funambulismo” Ens diu que no n’hi ha prou amb les bones intencions, cal crear situacions que afavoreixin veritables aprenentatges, la construcció de valors, d’una identitat moral i cívica. I fa algunes preguntes: com prevenir la violència a la societat si es tolera a l’escola? Com es valora la justíciaa si no es practica a classe?

El tema de la violència a l’escola, de la violència institucional… quan hi ha relació de força, quan no es reconeixen a totes les persones els mateixos drets… Es tracta de restablir la Llei amb majúscules, la prohibició de la violència, com a base de la civilització humana. No n’hi ha prou amb recordar la Llei, cal construir-la: parlar, reinventar regles i principis de civilització.

La violència no són només els cops, els robatoris… també ho és l’atac a la llibertat d’expressió, al moviment, a la dignitat… i la resistència és múltiple.

L’escola se sap condemnada a negociar, a no usar més la violència institucional sense preocupar-se de les reaccions.

Al mateix capítol, més endavant ens parla de la necessitat de: lluitar contra els prejudicis i les discriminacions; analitzar la relació pedagògica, l’autoritat i la comunicació a la classe; desenvolupar el sentit de rresponsabilitat, la solidaritat i el sentiment de justícia…

LA REFLEXIÓ ES FA IMPRESCINDIBLE, LA LECTURA POT SER ÚTIL COM A PUNT DE PARTIDA.

Estic acabant de llegir-lo, molt recomanable, fa pensar, fa somriure i emociona, què més es pot demanar?

“La civilització és la violència controlada, la victòria sempre inasolida sobre la agressivitat del primat. Perquè primats fórem, primats restem, per moltes camèlies sobre molsa de què aprenguem a gaudir. Aquesta és tota la funció de l’educació. ¿Què és educar? És proposar incansablement camèlies sobre molsa com derivatius a la pulsió de l’espècie, perquè aquesta mai no cessa i amenaça contínuament el fràgil equilibri de la supervivència.”

Fa més de sis anys que al suro del lloc on treballo hi tinc una fotografia d’una nena estirada damunt una corda, la imatge transmet pau i felicitat, a sota hi ha el lema “dóna’m temps”. La fotografia la van fer a l’Eix, el Centre de Pedagogia Corporal de Palafrugell on tant vaig aprendre amb la Nuri Vives i les companyes.

 Ara aquest lema és una de les conclusions més destacades del meu treball de recerca, donar temps.

“…deixar temps perquè l’arbre doni fruit i perquè el fruit maduri. Sense apressar-los, cal deixar temps perquè l’àvia creui el carrer i perquè el nen es cordi les sabates” és un fragment del llibre: El respirar dels dies. Una reflexió filosòfica sobre el temps i la vida. Josep Maria Esquirol. Més endavant escriu: “L’ètica d’una persona fa referència a la seva manera de ser, a la seva manera de viure, i això és quelcom que es va definint amb temps… No es tracta de guanys immediats, sinó de formes que tenen una gènesi sovint lenta…”

Molt recomanable la reflexió sobre el propi ritme, la consciència, l’atenció en el present, molt interessant portar-ho a l’escola on massa sovint apressem a les criatures amb el nostre propi neguit.

Donem-los temps! Aprendre és un procés natural si deixem espai i temps.

Quines són les competències personals dels docents que permeten educar assertivament?

Les set competències bàsiques per educar en valors: (Xus Martín, Josep M. Puig, Ed. Graó 2007)

Aquest llibre ens presenta un conjunt de competències personals i professionals per educar en valors i, sobretot, ofereix un seguit d’exercicis per entrenar-les.

Les set competències que ens proposa:

ser un mateix

reconèixer l’altre

facilitar el diàleg

regular la participació

treballar en equip

fer escola

treballar en xarxa

La bona notícia és que és posible millorar el domini de cada una d’aquestes competències amb una mica de dedicació.