Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l’estufa.Estimo les nits inacabables i la gent que s’apressa sortint del cinema.L’hivern no és trist: és una mica malenconiós, d’una malenconia blanca i molt íntima.L’hivern no és fred i la neu és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat.L’hivern no és els dies de boira; és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses.L’hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira rere els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible.Miquel Martí i Pol 

De quin estel t’has despenjat, amor petit…?Com has sabut guarir l’escletxa gran,que m’han obert al pit?On has collit aquest perfum,que m’ha envaït els cinc sentitssi no és abril,si no és abril,amor petit.On has desat els teus juguetsi els mitjons blancs de fil…?De quina lluna has pres l’argent,que dus entre els teus dits…?I dius que amb mi vols fer-te gran,i quan t’escolto em faig petit.No corris tant,no corris tant,però corre amb mi.Joan Isaac