El naixement de la indústria del cinema

L’any 1914, Barcelona era el centre de la indústria cinematogràfica de la península. El mateix 1914, Adrià Gual crea la casa Barcinógrafo amb la qual produeix adaptacions de clàssics com El alcalde de Zalamea o La gitanilla (ambdues de 1914).

Imatge de previsualització de YouTube

El alcalde de Zalamea (1914)

La Primera Guerra Mundial va col·lapsar la indústria cinematogràfica europea perquè va interrompre la importació i exportació de pel·lícules. El cinema català volia copiar les tendències que funcionaven arreu del món. El propòsit era guanyar diners oferint el mateix que feia guanyar diners a les pel·lícules estrangeres. Amb Mirador, Guillermo Díaz-Plaja i Josep Palau van crear el primer cine club de l’Estat Espanyol. El mateix 1928 va aparèixer també el Manifest avantguardista sobre el cine, del grup L’amic de les arts, en el qual hi havia Salvador Dalí i Sebastià Gasch. L’arribada de la República només suposa l’establiment d’un 7,5% d’impost de cinematografia, no mostrant realment cap més interès pel cinema.

A l’esplendor dels primers anys, quan Barcelona era la capital del cinema espanyol, va seguir un trasbals amb l’arribada del so, i els seus costos d’implantació, seguit de la Segona República i el franquisme, uns fets que implicaran una davallada cada cop més pronunciada de les possibilitats de la indústria del cinema a Catalunya i, sobretot, en català.

El cinema sonor va començar a Barcelona: El gener de 1929 es va estrenar el film d’Amich ” Les caramelles”, sonoritzada amb el sistema Parlophon, com The Jazz Singer, mitjançant discs sincronitzats. Però no content el director amb aquest procediment i els seus resultats, enregistrà la cançó El noi de la mare, cantada per Raquel Meller, ara amb el sistema americà Western Electric, amb el que van ser equipats alguns cinemes de Barcelona, on es va estranar la cinta de Meller. A finals del mateix any, es van estrenar els migmetratges “La España de hoy” i “Cataluña”, sonoritzades amb el sistema Filmófono, adaptació del Tobis-Klangfilm alemany. El 1933 es van estrenar les dues primeres produccions sonores en català: El cafè de la Marina i El fava de Ramonet.

Imatge de previsualització de YouTube

El fava de Ramonet (1933)

A poc a poc, les sales de projecció es van anar proliferant per tot el territori català i es va començar a diferenciar entre la figura de productor de pel·lícules i exhibidors. Es començà a formar tota una indústria del cinema a Catalunya, fins al punt que es va crear el Sindicat de Cinematografistes de Catalunya, per defensar els drets dels treballadors d’aquest sector.

Temps després va arribar l’anomenada Escola de Barcelona, experimentalista on destaquen Vicente Aranda, Jaime Camino o Gonzalo Suárez.

El cinema en català va recuperar el seu vigor el 1975 quan, amb la fi de la dictadura franquista, es van permetr les manifestacions culturals en llengua catalana, i es fundà l’Institut del Cinema Català.

En els darrers anys Barcelona s’ha distingit en la indústria cinematogràfica per la seva capacitat i qualitat de producció en els camps de l’animació, els dibuixos animats, el rodatge i producció d’espots publicitaris, i el doblatge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *