Category Archives: General

LA TRANSGRESSIÓ DE L’HOME

 

La transgressió de l’home

per  AMAT VALLMAJOR

esconder-la-cabeza-como-el-avestruz1

Tota la classe s’escandalitzava sempre del seu comportament. No podien compendre la seva forma de fer i el perquè d’aquesta. Quan es passejava pels passadissos totes les veus al seu voltant com un cor repetien: “mireu, sembla un nen petit, que rareta, i com vesteix,…” Tot i això les seves intencions no eren dolentes, simplement ell transgredia amb els “cànons”, normes establertes, amb els valors que impugnaven a l’institut.

Era molt sorprenent la forma en que acceptava algunes feines que ens imposave

n els professors i com d’altres les refusava sense cap mirament. Cap de nosaltres ens hauríem atrevit mai a fer quelcom així. Allò pel que no es queixava, segons ella era “perquè jo vull i no perquè jo tinc que…” No l’enteniem. Com és clar la resta de nosaltres al professor no gosàvem contradir-lo, ja que allà n’era l’autoritat, però per a ella semblava que aquelles paraules autoritàries no l’afectessin per a res perquè només feia allò que volia, això si, sense molestar als damés. Tot i que a gairebé ningú no li agradava gaire aquella xicota, tampoc ningú la importunava degut a que anys enrere ja ens havia demostrat la seva fortalesa física i el seu coratge. Estava sempre sola.

En èpoques d’examens la majoria de nosaltres anàvem de culs, tots pensant en què passaria si no treiem la nota que se’ns demanava per a la selectivitat i gairebé durant tot el curs aquesta actitutd era la que va acompanyar els alumnes de la classe. Tots excepte ella. La calma sempre hi era present, al mateix temps que la disbauxa que ella sola es muntava, és clar, perquè els damés estàvem pendents de les nostres coses. Quan no hi havia examens, els professors es passaven el dia repetint-nos que haviem de treballar tot el que poguéssim que més endavant rebriem la nostra recompensa quan treguéssim bona nota a la selectivitat i al batxillerat en global. Tots feiem cas sense contradir i al mateix temps teníem embeja d’ella, que feia el que volia quan volia i no la preocupava res del que li diguessin.

Ara m’adono de com ridículs debíem estar la resta de la classe en aquells moments. Tots atemorits, i desconfiats, amb una actitud pessimista tot el dia. No puc ni recordar la de vegades que companys i companyes de classe van plorar pels passadissos al llarg d’aquell curs, i ja no comento res dels anteriors. Estava clar que allò no podia pas funcionar molt més temps, ens creiem les mentides dels professors i criticàvem l’actitud d’ella degut a la nostra ignorància i incomprenssió envers seu. Un anècdota interessant va succeir el dia que a classe d’art la professora va encarregar als alumnes que en una làmina dibuixessim o escrivíssim els valors més importants per nosaltres. Gariebé tota la classe, com era d’esperar, va dibuixar persones caritatives, van escriure humilitat, bondat, compassió i altres noms del mateix camp semàntic. Ella, en canvi va dibuixar una persona dominant, forta, va dibuixar una escena de sexe i persones passant-s’ho bé amb cara despreocupada del futur i de les conseqüències de la seva felicitat. Tothom va criticar-la, fins i tot la professora va dir que la majoria de coses que havia dibuixat eren inmorals, només perquè se sortien de la dinàmica i per expressar la valentia de la persona i el poc temor envers d’expressar els sentiments i pulcions característiques dels animals, i conseqüentment, de l’home.

A mesura que passaven els dies m’adonava més clarament que la meva concepció de vida, persona i voluntat anaven canviant. Sense saber per què, cada vegada sentia més admiració per ella i la seva actitud dominant s’accentuava més i més. Mentre els damés estavem tot el dia capficats en el futur, en el què vindria després i no en el moment, ella gaudia dels dies i les hores, no tenia temors. En ocasions se’m va acudir d’acostar-m’hi i parlar-hi. Les seves paraules eren buides de compassió i misericòrdia, semblava que tot allò que ens ensenyen des de petits a ella no li ho hguessin transmés, era forta i no s’avergonyia de ser-ho, més aviat se n’orgullia de la seva condició. M’assembla que el perquè de la seva valentia era que enfrontava els problemes i els seus temors de cares, no patia pels examens, els enfrontava i estudiava perquè volia i tenia ànsies de ser més. Els damés, en canvi ho feiem per la recompensa que creiem que rebriem i per temor a l’autoritat (pares, mares, professors i professores,…).

El problema va arribar veritablement el dia que a classe el professor va començar a explicar-nos un seguit de lleis metafísiques per a ella. Ens prometia que si feiem cas, si no sobresortiem gaire, seriem feliços, tot argumentant-ho amb crítiques a les persones que segons ell feien anar malament la societat i lloant l’esforç de tota una vida. Va criticar els vicis i debilitats de la humanitat i va al·legar que eren la total perdició de les persones, introduint-nos un temor excessiu a tot allò que segons ell era pecat, engrexava o produia càncer. Aleshores ella no va poguer-ho resistir més, va elevar-se en la seva petita taula, considerant-ho pel seu tamany, i pronuncià un discurs transgressor contra l’autoritat i va dir que deixessim de creure’ns totes aquelles afirmacions metafísiques alentant-nos a probar tot allò que el nostre professor havia intentat que no féssim mitjançant el terror i l’amenaça del futur. En un primer moment ens semblà que estava delirant i tothom va apartar la vista de la seva figura. Tot seguit caminà cap al professor, es tragué un cigarret de la butxaca mig esparracada i encenent un llumí a la taula del professor xucla una llarga calada d’ell. El fum que en sortí de la seva boca el dirigí cap a la cara de l’autoritat, cosa a la que ell respongué amb un fart de crits i amenaçes, per les quals semblà ni inmutar-se. Les paraules d’ella van ressonar fort pel passadís quan el professor l’acompanyava a la petita i fosca sala dels castigats, tant que las vam sentir tots: “El futur no existeix, està mort! Viviu el present! Viviu la vida!” la reacció col·lectiva va ser decepcionant. La gent va fer com si res i van rebutjar a creure el que deia, per a ells només era una dement que anava contra corrent, una simple rebel. Jo vaig sentir el mateix, en aquell moment no m’adonava del que realment volia dir ella.

Com era d’esperar va ser expulsada del centre, van al·legar que era una mala influència per a la resta d’alumnes, però el que realment no sabiem era que veritablement ella era l’única que podria haver-nos transmés una bona influència. Tots els damés, bons alumnes, obedients, creients del futur i moralment correctes, no es van adonar de la superpersona que ella era. Tampoc vaig fer-ho jo, i és ara ja, quan, després d’haver tingut una vida humil, després d’haver sigut obedient i treballador, que estic estirat al llit, amb dificultats per poder orinar degut al meu càncer de pròstata amb metàstasi, i és ara quan m’adono que no he viscut mai el present, he tingut una vida que no he viscut i és ara quan, ja al final sé que no hi ha més futur i que la que en un moment va semblar-me una dement, ara em sembla una geni.

UN CONTE ABANS D’ANAR A DORMIR. Les històries de Locke

UN CONTE ABANS D’ANAR A DORMIR: LES HISTÒRIES DE LOCKE

per Júlia Teixidor

Com cada nit, en Marc espera impacient que arribi l’hora d’anar a dormir. Com ell ja sap, les històries que escolta cada nit pel seu pare no són contes que s’expliquen als nens abans d’anar a dormir…Per exemple, les històries del gran filòsof Plató, de Hobbes, entre molts d’altres.. Però avui, en Marc ja no té la pregunta que durant tot el dia li passa pel cap sobre quina història li explicarà, sinó que ja en té una per fer-li al seu pare.  

Resulta que a l’escola ha sentit com el professor de filosofia explicava als alumnes de segon de batxillerat conceptes com l’Estat de naturalesa, l’Estat liberal, i en general la política d’un filòsof anomenat Locke.

Pare: Bona nit fill! Què volies que expliquem avui?

Marc: Ja t’ho he comentat pare, avui he sentit a parlar de Locke, però no me n’havies parlat mai d’aquest filòsof tu, explica’m alguna cosa sobre ell.

Pare: D’acord! De fet, avui el que aprendràs és el Locke polític segons els conceptes que has comentat. John Locke va ser considerat el pare de l’empirisme i del liberalisme modern. No és difícil relacionar la teoria política de Locke amb la realitat del món actual. Si recordes, igualment com Hobbes, a l’època de l’empirisme ja van començar a posar les bases de la filosofia moderna i contemporània, introduint, encara que indirectament, els conceptes d’absolutisme i democràcia. També, la primera cosa que es diu quan es parla d’empirisme és que aquest neix oposant-se al racionalisme. La segona cosa és que això no és veritat, perquè hi ha molts elements racionalistes en l’empirisme. El racionalisme considerava que l’enteniment té certes idees i principis innats amb els quals pot construir els fonaments dels coneixements sobre la realitat. La visió empirista és totalment contraria: no hi ha idees innates ni cap principi innat a l’enteniment. Tot el nostre coneixement procedeix de l’experiència. La concepció de l’experiència pot ser la línia divisòria entre racionalisme i empirisme. Creure o no que l’experiència constitueix el principal suport de la raó diferencia els dos corrents. Tots dos comparteixen no tan sols l’interès pels temes del coneixement, sinó també consideracions i pressupòsits. El pensament de Locke n’és una prova. Tot i que s’allunya del racionalisme en la seva oposició a l’innatisme, rebé una gran influència de Descartes.

Marc: Que interessant pare! Però, no entenc com tot això pot tenir a veure amb l’Estat de naturalesa, l’Estat liberal…

Pare: A poc a poc fill! Pas a pas i veuràs com tot tindrà sentit. Has de saber que la teoria política de Locke es troba, d’una banda, molt a prop de la de Hobbes, però també a les antípodes del seu absolutisme. Per a Locke, l’origen i la legitimació de l’Estat també són fruit d’un pacte entre els individus que formen la societat. De fet, la convivència en societat no s’entén si no hi ha un consentiment per part dels seus membres. Ara bé, aquest contracte, mitjançant el qual es legitima l’Estat, no comporta la renúncia als drets personals ni la justificació de l’absolutisme.

Ben al contrari, amb la seva teoria del contracte, Locke pretén precisament justificar la legitimitat de drets individuals. L’estat, des d’una perspectiva liberal, se subordina als interessos individuals.

Marc: Ah! Ara ho entenc i ara és aquí quan em dius que per a Locke, el contracte social es concreta..

Pare: Exacte! Es concreta de la següent manera: tenim un estat de naturalesa o natura, on Locke s’allunya de la concepció de Hobbes. Per ell, en aquest estat, a més de gaudir de llibertat i igualtat, els homes posseeixen drets naturals.

Llavors tenim el pacte. Amb la intenció de garantir el compliment d’aquests drets, els homes lliures pacten la seva incorporació a la societat i la creació de l’autoritat. Quan els homes decideixen de constituir la societat, no renuncien als seus drets transferint-los al sobirà; en realitat el que fan es atorgar als governants el poder necessari  perquè els protegeixin.

Marc: Però de quins drets parles pare?

Pare: El dret a la subsistència, a la propietat privada, a la salut… i molts altres.  Ara bé, tenir dret a tot això no significa que de fet tots aquests drets es respectin, i més si tenim en compte que, l’estat de naturalesa, no hi ha cap força que tingui prou poder per a fer-los respectar. Tothom ha de ser igual i governa la raó o la llei natural i que imposa l’home sobre tot preservar de la seva vida, la seva llibertat i els seus béns.

Marc: I l’estat liberal, quines diferències té?

Pare: D’aquest pacte que t’he comentat, en sorgeix l’Estat liberal, però al contrari que passava segons Hobbes, el poder de l’Estat no esdevé absolut sinó representatiu. En altres paraules els governants estat al servei dels individus, ja que aquests renuncien a part de la seva llibertat perquè l’autoritat protegeixi els seus drets. En cas que el sobirà no acompleixi la funció per a la qual ha estat instaurat, el poble té dret a la insurrecció i al trencament del pacte.

Marc: Però… ara tinc encara moltes més preguntes!! D’on prové el poder polític? Per què ha d’haver-hi un Estat? I si el governant que tenim no m’agrada?

Pare: Entenem el poder polític com el dret a dictar lleis i a fer ús de la força de la comunitat en l’aplicació de les lleis i en la defensa de l’Estat.  Locke, com ja saps, considera que si no hi ha poder polític l’home es troba en “l’estat de natura”.

Marc: I qui té el poder polític? Una persona només?

Pare: No, el que es vol evitar és absolutisme i per això el poder es divideix en tres. Recorda que és el poble i no el té cap individu en concret. El poder és la lliure voluntat expressada en el pacte. Hi ha el poder legislatiu (el parlament fa les lleis), l’executiu (el monarca les aplica i en sanciona l’incompliment) i el federatiu (s’estableixen les aliances i el seu trencament).

Ara potser ja entendràs que el fet de fer justícia per compte propi pot derivar fàcilment en un estat de guerra, perquè es farà amb el poder absolut que és cada individu, propi de l’estat de natura. Per evitar això, els homes s’inclinen a conviure en societat tant aviat com sigui possible. Així s’arriba al pacte, que és l’acord que cadascú estableix amb la resta per unir-se i actuar com un sol cos, i constituir, un Estat diferenciat. En la teoria de Locke es pot revocar la confiança al governant si no compleix amb l’encàrrec de defensar la llibertat i la propietat i per un acord entre els ciutadans es pot atorgar el poder a una altra persona. Davant unes circumstàncies imprevistes, el rei pot actuar fins i tot contra el dret però quan comença a actuar com un tirà el poble té l’obligació absoluta de resistir a l’autoritat. Sobirania i dret de resistència són compatibles. No estem obligats a patir sense reaccionar davant un mal govern, immoral o arbitrari. Dit d’una altra forma, el dret a la revolució és un dret natural.

Marc: Pare! Doncs, segons tot el que he après avui, jo  et diria que en la meva opinió, donant per fet que l’estat ideal és l’estat natural, es fa necessària l’existència d’un estat perquè s’estableixin unes normes, és a dir, les lleis, per assegurar una bona convivència entre els homes.

L’estat esdevé així una garantia per assegurar que les relacions entre els homes es mantenen correctes al llarg del temps. Però també, l’estat pot caure en el parany de no defensar correctament els interessos dels homes, i en aquest cas, hi ha d’haver un mecanisme, la democràcia i les eleccions, amb el qual els homes poden canviar els representants polítics que representen l’estat i escollir-ne uns altres que tornin a fer que l’estat compleixi la funció inicial per la qual ha estat creat.

El mecanisme per desobeir el govern de forma manera individual no existeix, és un mecanisme instaurat per les eleccions,  perquè si fos un mecanisme individual portaria el caos. La desobediència és col·lectiva per evitar que l’estat fracassi si cada individu pensa que pot fer el que vol de manera individual.

Pare: Avui veig que avui ja t’has fet una opinió pròpia!

Marc: Sí pare, ara ho entenc tot..

Pare: Per avui ja n’hi ha prou, fins aquí les històries del Locke polític. I avui ja no fa falta que et digui que ja en coneixes els conceptes més importants del pensament polític d’aquest gran pensador. Ara és tard i has de dormir. Demà parlarem d’un altre filòsof…

CONTINUARÀ…

PLATÓ A L’ACTUALITAT

Plató a l’actualitat.-

per CRISTINA FERRERESfoto 1

 

Plató a l’actualitat

Plató, un gran filòsof i deixeble del gran Sòcrates, el qual van condemnar a mort per “pertorbar” les ments més joves que l’escoltaven atentament quan aquest els explicava la vertadera realitat. Un cop succeeix això, Plató es dóna a conèixer com el nou mestre que obrirà les ments a la societat d’aquell moment, i sorprenentment, els seus coneixements, explicacions i demostracions provocaran que encara ara, uns quants segles més tard, se’n continuï parlant i duent a terme. Per conèixer a Plató més profundament, posem-nos a la pell de Ria, una jove adolescent que tot just ara comença a conèixer les realitats que l’envolten.

Ria: Aishhh…

Mestra: Què tens Ria?

R: És que resulta que ja des de bon matí que no tinc bon dia.

M: Un bon dia? I què és per tu un bon dia?

R: Com? Bé… un bon dia per a mi… Doncs si vols que et sigui sincera no sabria com respondre’t a la pregunta.

M: Sé que no, ja que no ets tu qui sap què és un bon dia sinó la teva ànima, aquella que tens retinguda dins del cos.

R: No t’entenc.

M: T’explicaré doncs un mite, El mite del carro alat de Plató perquè ho entenguis. Aquest ens conte una història de dos mons, el món intel·ligible o ideal i el món sensible. En el món ideal hi ha situada l’ànima, la qual viatge d’un lloc a l’altre amb un carro alat guiat per dos cavalls, un de blanc i un de negre. Un dia, però, degut al descontrol que pateixen aquests dos per diferència de virtuts, l’ànima té un accident que provoca el bolcament del carro, i en conseqüència, la caiguda de l’ànima al món ideal. Aquesta queda empresonada al cos humà, de manera que durant la vida d’aquest, l’ànima viurà sotmesa al cos humà i la única manera que tindrà aquesta per poder retornar al món ideal serà amb la mort del cos. El cas és que, en el món ideal, que correspon al món on hi havia l’ànima en un principi, hi ha el bé, el model universal i perfecte de l’objecte, i en canvi en el món sensible, que correspon on hi ha l’anima retinguda al cos humà, hi ha la còpia del model universal i perfecte del món ideal. Aquestes còpies es poden percebre a través dels sentits, en canvi els models universals només es poden percebre i conèixer a través del coneixement racional, és a dir, amb la raó i la ciència. Tornant al que t’estava explicant de l’ànima, vull que prenguis atenció en això que et diré ara. L’ànima, la qual està retinguda al cos, i per tant, ara només pot veure i percebre les còpies dels models, sap distingir entre lo bo i lo dolent, entre el que és bonic i el que és lleig, entre el que és alt o és baix, … però al moment de preguntar al cos que reté aquesta ànima perquè és així no ho sap respondre, de la mateixa manera que et passa a tu.

R: Per tant, la resposta de tot això la té l’ànima que tinc retinguda al meu cos no?

M: Exactament. Si tu ets capaç de diferenciar entre una cosa o l’altra, però al mateix temps no ets capaç de definir-les o respondre el per què és degut a que l’ànima que retens recorda aquesta definició procedent del món ideal, la qual és universal i perfecte, però sobretot única.

R: Sorprenent. Si ara duc a terme el que m’acabes d’explicar a la meva vida quotidiana i em centro en la persona que considero el meu amor platònic caic en la conclusió que si l’anomeno amor platònic m’estic referint al meu amor ideal, a la persona perfecte i tot és degut a que l’ànima que continc sap i recorda a l’amor ideal i perfecte del món del qual prové, i jo en canvi, visc al món dels sentits, al món on només percebo la còpia de la realitat.

M: No ho podries dir millor.

R: Interessant, però ara em deixes amb un gran dubte, ja que segons el que em dius i em corrobores, estic vivint en un món irreal on el que veig, sento i visc dia a dia no és res més que una imatge falsa de la realitat la qual desconec completament. No m’ho acabo de creure, tot i que en el fons ho vull fer. M’és impossible pensar que visc en un món totalment fals.

M: I no em sorprèn, de fet, has actuat i penses d’igual manera que els homes encadenats de El mite de la caverna de Plató, però amb la diferència que tu no em vols assassinar sinó saber el que vull dir. Aquest mite explica la història d’un poble d’homes encadenats els quals estan obligats a mirar al fons de la més profunda caverna, en la qual hi ha una gran paret on es reflecteixen els objectes que hi ha just darrere d’aquests però que no són capaços de conèixer. En tractar-se d’una cova, s’hi forma eco i d’aquesta manera els homes lligats pensen que el soroll que es forma prové d’aquestes imatges i ombres reflectides a la paret. Un dia, un dels homes aconsegueix alliberar-se, i en girar-se, veu el començament d’un camí escarpat i fosc. Aquest sense pensar-s’ho dues vegades inicia el camí fins a arribar a un primer lloc on hi ha una flama i objectes que són els causants de les reflexions que s’observaven al final de la cova. L’home continua el seu viatge, un difícil viatge que finalment el porta a l’entrada de la cova en la qual hi ha una gran llum blanca que impossibilita a l’individu veure en claredat. Al cap d’un cert temps, aquest aconsegueix començar a veure el que hi ha més enllà de la llum i és en aquell moment on s’adona de la realitat, aquesta que tant temps havia esdevingut desconeguda per tothom i que ara ell l’havia pogut conèixer. Un gran paisatge il·luminada per la llum d’un sol esplèndid, plantes, llacs i basses amb aigües transparents i moltes coses més. En saber la realitat que acabava de descobrir, l’individu decideix tornar al final de la cova on havia estat retingut i explicar-ho tot als altres homes empresonats. Un cop succeeix els altres individus no s’ho poden creure i tot indignats com estaven decideixen acabar amb la seva vida. El que et vull dir amb tot això és que tot i haver descobert sols una part de la realitat, però que a l’hora és crucial per poder entendre la resta de veritat, no ets capaç de creure’m encara que aquestes no siguin les teves veritables intencions.

R: Justament és això que acabes de dir. Ara, em costa menys no creure’t.

M: Doncs deixa’m dir-te que ja et trobes al camí difícil i escarpat que fa l’home de la cova quan emprèn el viatge cap a l’exterior d’aquesta. Però, m’he fixat que en respondre’m has dit una paraula que m’ha despertat interès de nou: justament. M’ha recordat a justícia. Què tan coneixes tu per justícia com per utilitzar-la en qualsevol context.

R: Doncs, per a mi justícia és dur a terme les lleis i per altra banda poder gaudir dels drets que pertoquen a cada persona.

M: Sí, però si seguim la teva definició de justícia arribem a un gran obstacle, per a tu la justícia és diferent que no pas per una persona que es troba a un altre part del món. Potser hi ha persones que creuen que una bona justícia és donar la mateixa medicina a un assassí que ha matat a la filla d’una magnífica família tot i que vagi en contra de les lleis del país.

R: Vist d’aquesta manera és veritat, però, llavors quina és la definició de justícia?

M: Aquest terme resulta tenir una definició, però no amb una sola paraula o frase sinó amb l’explicació del concepte de manera entenedora. Perquè ho entenguis t’ho plantejaré de la següent manera. Tu em dius que estàs enamorada, però alhora estàs estudiant un curs complex i que requereix concentració i dedicació. Llavors, tot i que tens una part de la teva ànima que et diu que estiguis amb ell i que gaudeixis del moment amb ell, en tens una altra que et frena aquests teus impulsos i desitjos i et mana que estiguis pendent de la feina que et pertoca i només fent-ho d’aquesta manera obtindràs la recompensa que et mereixes i podràs estar amb ell després.

R: Acabes de definir exactament el que em succeeix.

M: És el que pretenc. El fet, és que acabes fent cas a la part que et mana la feina ben feta. Això és degut a que aquesta té la virtut de la prudència i mana sobre la resta de parts i virtuts de la teva ànima. L’altra part que no he anomenat és aquella que lluita per tal de tirar endavant la teva vida diària. Aquesta explicació és sols per una persona, però si unim totes les persones del planeta, podrem observar com poder tu has seguit el camí que et regia la part més racional de l’ànima, és a dir, aquesta que et mana sobre la resta i que té la virtut de la prudència, però potser altres persones estan dominades per la part de l’ànima que té la virtut de la força i que lluita per sobreviure el dia a dia, i en contra, altres persones que visquin amb el domini de la tercera part de l’ànima, aquella que té la virtut de la temprança, i per tant, segueix els seus instints, desitjos i impulsos. En cap moment, has de pensar que els que no estan dominats per la part racional vol dir que no la tinguin, sinó que hi ha altres que la dominen a ella. El cas és que a partir d’aquestes característiques i del domini d’una part o d’altra vindran determinats a ser una persona o altra. Deixa que t’ho expliqui millor, aquelles persones que viuen i actuen segons la part racional estan destinades a ser els filòsofs de la ciutat, i per tant, a governar. Les persones que viuen i actuen guiades per la segona part, que correspon a la part irascible de l’ànima, estan destinades a ser els guerrers de la ciutat i a lluitar per tal de protegir-la i les persones que viuen i actuen segons l’última part, la qual correspon a la part concupiscible de l’ànima, estan destines a ser els treballadors de la ciutat i a seguir els seus impulsos. D’aquesta manera, si tots fan el que els pertoca sense intentar canviar d’àmbits ja sigui per sobre o per sota, hi haurà el que s’anomena justícia, del contrari, hi haurà injustícia i s’enderrocarà la societat ideal i justa per convertir-se en caos. A més, si hi ha justícia i cosmos, és a dir ordre, també hi haurà felicitat.

R: Estic completament impressionada amb tot el que m’acabes de dir. Ara, de mica en mica, començo a creure’m tot el que m’has dit fins ara.

M: Això és degut a que ja has arribat a l’entrada de la cova, la qual deixa entrar una llum blanca tan intensa que t’impedeix veure les coses amb claredat, però, que de mica en mica et permet observar la vertadera realitat.

R: Sens dubte la conversa d’avui ha tingut gran importància. M’has ensenyat moltes coses, de fet, m’ho has ensenyat tot, ja que, realment vivia en un món totalment fals. Per aquesta raó t’haig de donar les gràcies perquè el que jo pensava que era un mal dia per a mi s’ha convertit en un gran dia.

AVUI PARLEM DE CONTRACTE SOCIAL

 

AVUI PARLEM DE CONTRACTE SOCIAL.

COM HA DE SER L’ORGANITZACIÓ POLÍTICA DE L’ESTAT?
per JAUME de QUINTANA
Mediador: Per respondre a la pregunta de com s’hauria de governar una societat avui assistirem a un debat entre els pensadors més representatius pel que fa el fet de la governabilitat i de la definició del poder polític. Tenim avui amb nosaltres a John Locke, ideòleg protestant i considerat pare del liberalisme, Thomas Hobbes, autor de l’obra Leviatan considerat el màxim exponent de l’absolutisme polític i finalment  el convidat especial de la nit Jean- Jacques Rousseau revolucionari defensor del nacionalisme i també vist com a pare de l’humanisme
La paraula és per el senyor Thomas Hobbes.
Hobbes: Bé, bona tarda senyors, voldria començar esmentant el fet del contracte social, no es pot entendre el que és el contracte social sense aclarir abans el que és l’home en el seu estat natural. És clar que l’home en el seu estat natural és clarament un llop per a si mateix, per tant la vida d’aquest en l’estat natural es una vida solitària, pobra i ruïnosa on s’hi aplica la llei del més poderós. Per això l’home s’ha d’ajuntar en comunitat i signar un contracte social.
Locke: Perdoni la interrupció senyor Hobbes, però considero que la seva afirmació no acaba de ser adequada ja que l’egoisme es el que fa que es creïn conflictes entre els individus en l’estat natural que vostè considera estat de guerra constant. Així doncs els homes s’adonaran de la importància de protegir la seva propietat i per això signaran un contracte social que els hi en tingui cura.
Hobbes: No considero que aquest sigui el motiu, més aviat és necessari un enteniment entre els individus ja que, en l’estat natural som un mal per a nosaltres mateixos i hem de proporcionar el poder a una persona a partir del contracte social per a que aquesta tingui domini sobre nosaltres i es creï una societat feliç.
Mediador: D’aquesta manera senyor Hobbes vostè presenta la seva visió de com hauria de ser el contracte social, m’equivoco?
Hobbes: No senyor mediador, té raó estic presentant la meva interpretació de com ha de dur-se a terme el contracte social. El fet és que quan els individus signin el contracte social hauran de cedir el poder polític a un governant al que anomenaré leviatan que englobarà tots els poder en la seva persona.
Locke: Aquest fet senyor Hobbes no és res més que un atac a la llibertat de la persona, no creu? El contracte social s’ha de crea per aconseguir unes circumstancies diferents, si més no des del meu punt de vista.
El contracte social ha de portar-nos a una societat on existeixi una llei natural on ningú es diferent, on no es pot atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions dels altres. Els individus propietaris signaran el contracte social amb l’afany d’aconseguir la protecció de la seva propietat i renunciaran a la seva llibertat absoluta per cedir-la a l’estat.
Mediador: Semblant, doncs, a la teoria que esmentava el senyor Hobbes , quina creu que és la diferencia entre els dos conceptes dels quals debaten?
Locke: És evident que no renunciaran a la seva llibertat sense obtenir res a canvi, els ciutadans mantindran el dret a la resistència, és a dir a la defensa dels seus propis drets fonamentals ja que els formants de la societat tindran la capacitat de revocar la seva confiança al governant, que primerament hauran elegit en consens, si aquest no compleix amb la seva funció de la protecció de la propietat privada.
Mediador: Per tant, el gaudí que els propietaris tinguin dels seus propis bens és el que l’estat haurà de protegir per sobre de tot?
Locke: Si, exactament, però també dels conceptes de llibertat, salut i dret a la vida.
Hobbes: No crec que sigui coherent el fet que hi pugui haver-hi una revolta sobre el sobirà, no veuen que han sigut els propis ciutadans que li han atorgat el poder, discrepo en aquest sentit. A més aquest governant com he esmentat abans haurà de comprendre tot els poders de l’estat en la seva persona i..
Mediador: Perdoni senyor Hobbes!, sembla ser que un oient vol fer una observació, donem pas al senyor Montesquieu.
Montesquieu: Si, …se’m sent?
Mediador: Si senyor digui’ns
Montesquieu: Bé, jo estava escoltant el debat i he volgut intervenir perquè considero que el que ha dit el senyor Hobbes sobre que el seu leviatan englobi tot els poders en la seva persona és força incoherent.
Porto força temps pensant-hi i els vull presentar avui el concepte de la divisió de poders, del qual el senyor Locke ja n’ha fet alguna esmena en els seus escrits.
Locke: Si, dividir els poder de l’estat en poder legislatiu, executiu i federatiu veritat? Per evitar la tirania, hi estic totalment d’acord.
Montesquieu: Si exacte, però amb una petita diferencia que crec que és essencial. El poder del governant es dividirà en poder legislatiu, poder judicial i poder executiu i també es crearà un estat federal per tal d’evitar la Tirania.
Hobbes: Déu meu, quina aberració!
Mediador: tranquil·litzis senyor Hobbes.
Rousseau: Bé crec que per trenar aquesta intervenció del senyor Montesquieu podria fer la meva pròpia intervenció.
Mediador: Evidentment senyor Rousseau! Estava molt callat.
Rosseau: Si, té Raó. Bé, estic totalment d’acord amb el fet del contracte social. Tots aceptem aquesta idea, però crec que la societat no ha de crear-se com a eina de protecció del perill de que l’home sigui dolent per a si mateix com considera el senyor Hobbe, ni tampoc crec que l’egoisme sigui el fet que fa que els ciutadans cedeixin la seva llibertat al poble, realment la societat s’ha d’interpretar com un bé per a l’home, un home que comparteix un projecte moral amb altres homes amb els quals s’ajuntarà per formar una comunitat, una comunitat basada en uns valors comuns com la solidaritat i el patriotisme, a partir dels bons sentiments que se torben en l’home comú i senzill, ja que l’home és bo per a l’home.
Hobbes: Molt emotiu senyor Rousseau, molt romàntic, com es possible que s’imagini una societat on l’home es bo per naturalesa amb tot el mal que hi ha en el món?
Rousseau: Perquè és la mateixa societat la que el corromp.
Locke: I així doncs com és que accepta el contracte social?
Rousseau: Bé…no puc respondre-li-ho ara mateix.
Locke: Molt bé doncs deixem-ho aquí.
Mediador: Ara voldria introduir un nou tema que crec que és molt important. Que passaria si algun ciutadà incomplís la llei natural? Senyor Locke té la paraula.
Locke: Si, aquest fet es soluciona amb el concepte del dret d’apel·lació. Aquest dret implica que qualsevol persona pot imposar la llei natural, la qual és imposada per els jutges.
Hobbes: El dret de jutjar el durar a càrrec el leviatan.
Mediador: Molt bé, per concloure, podríem resumir  els ideals del senyor Hobbes en quatre aspectes en el tipus de poder, poder indivisible, obediència absoluta dels súbdits, sobirà absolut fins i tot sobre la llei i negació de la llibertat i al dret a revelió.
Hobbes: exactament senyor mediador.
Mediador: i el pensament sobre com ha de ser el poder també el podríem resumir de la mateixa manera.
Poder fraccionat, llei per governat i governants, no restricció de la llibertat i tolerància. És així senyor Locke?
Locke: Si, és així.
Mediador: també donar les gràcies al convidat el Senyor Rousseau i també al senyor Montesquieu per la seva intervenció.
Rousseau: moltes gracies a vostè, un plaer.
Fins aviat que tinguin una molt bona….Perdonin un moment senyors espectadors perquè sembla que tenim una trucad entrant.
De Quintana: Hola molt bona nit senyors, soc un alumne de l’institut  Montgrí, Tinc disset anys m’està tocant patir una època en la qual la societat pateix les conseqüències d’una política deshonesta que s’ha dut a terme durant molts anys.
Tant és així que la corrupció és cada dia portada dels diaris i molt present en tot tipus de col·lisions i partits polítics. No hem sembla correcte que hi hagi tanta desigualtat entre les persones amb poder i més riques que amb les que no tenen tants recursos, no crec que existeixi una democràcia justa i en la que es pugui tenir confiança, crec que és necessari un canvi, per que com a ciutadà tinc el dret a estar en desacord amb la situació portem vivint ja fa uns anys. Només volia dir que els sistemes que vostès plantejaven fa segles segueixen sent utilitzats, però d’una manera degenerada.
Per tant voldria obtenir una resposta a la pregunta de que si és possible un canvi, si es possible una societat justa per a tothom la qual castigués als responsables d’aquest conflicte.
Espero, encara que sigui amb el temps, obtenir una resposta, Fins aviat!

LOCKE: “DÉJA VU” POLÍTIC.

“DÉJÀ VU POLÍ TIC”.  FILOSOFIA DE LOCKE

PER LAIA CAMÓS CRISTAU

 

Havent estudiat la política de Locke no és massa difícil relacionar-la amb la realitat actual. Durant l’època de l’empirisme i la posterior Il·lustració ja es començaren a fixar les bases del que seria la filosofia moderna i contemporània, la més semblant a l’actualitat. Molts autors com Hobbes o Locke, en les seves teories polítiques contractualistes, indirectament ja definien els conceptes d’absolutisme i democràcia. En aquells temps hi havia diferents ideologies de diferents filòsofs, tal i com passa actualment amb polítics o bé simplement dins la societat. Això, a vegades, pot originar conflictes, les conviccions d’uns xoquen amb les d’altres. Veient aquesta realitat, em disposo a fer aquest treball de la següent manera: simularé un judici, el jutge del qual serà Locke. L’advocat de l’acusat, que serà el propi Iñaki Urdangarin, serà Hobbes, representant del poder absolut. Com a testimonis hi haurà Maquiavel, assessor de l’acusat, que explicarà les dues cares de l’acusat: davant la societat i davant la monarquia. També hi apareixerà Voltaire amb el nom de Diego Torres, mà dreta d’Urdangarin. D’altra banda, Rousseau serà l’advocat defensor del poble.

Els temes que es tractaran en aquest treball seran principalment la propietat privada, l’abús del poder de la monarquia, el contracte social i les estratègies maquiavèl·liques.

El judici es representarà amb una retransmissió en directe per televisió, la narradora del qual, és a dir, la periodista, seré jo mateixa. Per tant, la meva valoració final també es veurà inclosa dins la pròpia narració dels fets.

 

– Bon dia, aquí Laia Camós en directe per TV3 des dels jutjats de Palma. Estem a punt de veure començar la segona declaració d’Iñaki Urdangarin, principal imputat en el “Cas Noos” per delicte fiscal, prevaricació, malversació, frau, falsedat i blanqueig de capital. Recordem breument els darrers successos relacionats amb aquest cas: Diego Torres filtrà uns correus que impliquen la casa reial en les activitats de l’Institut Noos. Aquest mateix dia, Anticorrupció demanà la imputació d’Urdangarin per un delicte fiscal, a part de les seves altres cinc imputacions. Al cap de pocs dies, un informe pericial qüestiona els possibles delictes de prevaricació i malversació, i és tot seguit que el jutge demana una nova declaració d’Urdangarin i Torres.

Després d’aquest breu repàs veiem entrar els protagonistes d’aquest judici i ens disposem a iniciar la retransmissió en directe. Endavant el jutge Locke.

 

– Locke: Bon dia senyors. Ens reunim avui aquí per sentir exposar els arguments dels dos bàndols implicats en el “Cas Noos”. Tenim la presència de l’imputat, el senyor Iñaki Urdangarin, el qual ha estat acusat per suposats delictes de malversació de fons públics, frau a l’administració, falsedat documental i evasió fiscal. En aquest cas es qüestionen i s’investiguen els acords als quals es va arribar a través de la seva associació sense ànim de lucre: l’Institut Noos.

Iniciem, doncs, el judici donant la paraula a l’advocat de l’acusació, el senyor Rousseau.

 

– Rousseau: Bon dia. Digui’m, senyor Urdangarin, com és possible que un institut sense ànim de lucre extregui beneficis, i que aquests beneficis siguin desviats a empreses privades?

 

– Urdangarin: Part d’aquests diners es gastaven en potenciar nous fòrums i nous projectes. Aquests beneficis segueixen en els comptes bancaris relacionats amb l’associació. Per tant, no s’han defraudat els diners.

 

– Rousseau: Amb aquesta afirmació, vostè m’està dient que l’Institut Noos s’ha apropiat d’uns diners que no haurien d’estar en un compte bancari com a propietat privada, sinó en funcionament fomentant projectes. Deixi’m fer-li una reflexió: la seva innocència s’ha transformat en degeneració i la seva sinceritat ha esdevingut hipocresia, s’ha convertit en un ésser vil, egoista, depravat i ple d’odi.

 

– Hobbes: Senyoria! Protesto! Partint de la base que l’individu només és un subjecte de desig i que el món de l’ésser humà és d’anarquia i por i de competició per la subsistència, la llibertat del meu client davant d’aquests fets forma part del seu estat de naturalesa com el de tot ésser humà, i per tant, no se’l pot jutjar per això, precisament per portar a terme l’essència de l’ésser humà.

 

– Locke: Lletrat Hobbes, estarem d’acord en considerar l’individu com a un subjecte de drets, i precisament per això l’estat de natura no pot ser d’agressió, malgrat l’egoisme humà, sinó que la llei natural ens fa buscar una sortida pactada a l’agressió. Sí, el senyor Urdangarin, tal i com vostè ha dit, és lliure per naturalesa, ara bé, no és lliure d’agredir als altres, sinó que ha de col·laborar amb els altres. Així doncs, no accepto la seva protesta perquè, tot i tenir clar la necessitat d’un pacte fundador de l’Estat, adopto com a criteri la tolerància liberal i reivindico el principi de la resistència legítima del poble contra el poder en el cas que, des del poder, no es respectin els drets naturals. Segueixi senyor Rousseau.

 

– Rousseau: Crido a testificar el senyor Diego Torres, mà dreta del senyor Urdangarin. Senyor Torres, tal i com ja s’ha dit en aquest judici, en la nostra societat impera una llibertat, ara bé, què en pensa vostè de la igualtat?

 

– Torres: Personalment penso que la igualtat no existeix, crec que l’existència de dues classes socials, és a dir, que “els rics manin i els pobres obeeixin” ajuda al progrés a través de l’establiment de la competència i del comerç.

 

– Rousseau: Senyor Torres, la justícia i la igualtat social és allò pel que estem lluitant avui aquí. No creu vostè que el senyor Urdangarin ha abusat del poder que li suposa estar emparentat amb la família reial?

 

– Torres: Miri senyor Rousseau, jo el que proclamo és l’himne a la bona vida, és a dir, crec en el luxe i en la civilització, ja que són eines que ens protegeixen contra la barbàrie, i encara li diré més, penso que les riqueses ridiculitzen sense embuts l’estat de natura que vostè defensa com a ideal d’harmonia. A més a més afirmo clarament que, gràcies al luxe del senyor Urdangarin, poden viure un munt de pobres.

 

– Rousseau: Senyor jutge, el que està manifestant el senyor Torres és un atemptat contra la igualtat de l’ésser humà.

 

– Locke: Després d’aquestes paraules, convé tenir present que la tolerància no és una virtut, sinó una conseqüència derivada del pluralisme de les opinions. Us adjunto una petita reflexió per seguir el judici: «El magistrat no s’ha de preocupar del bé de les ànimes, ni dels seus negocis en l’altre món (…) si ordena la pràctica de les virtuts, no és perquè siguin virtuoses i perquè obliguin en consciència, ni perquè siguin deures que l’home estigui obligat a complir envers Déu (…) sinó tan sols perquè resulten avantatjoses a l’home en les seves relacions amb els seus semblants». La funció dels magistrats «s’estén únicament als interessos civils i tot poder, dret i domini civil està limitat i restringit  a la sola cura d’aquestes coses i no pot ni ha d’estendre’s fins a la salvació de les ànimes». El progrés de la tolerància és una conseqüència clara de la por a la guerra i de la clara consciència que cadascú individualment ha de ser responsable de les seves idees i d’ell mateix.

Després d’aquesta citació, cedeixo la paraula al magistrat Hobbes.

 

– Hobbes: Crido a testificar el senyor Maquiavel, assessor del senyor Urdangarin. Senyor Maquiavel, m’agradaria que ens expliqués quins són els seus consells, com a gran assessor d’imatge i comportament del senyor Iñaki Urdangarin.

 

– Maquiavel: Tal com ha afirmat el senyor Diego Torres, existeixen les desigualtats socials i aquest és el motiu pel qual, inevitablement, a tots els Estats hi haurà sempre corrupció. La política és un espai que necessita les seves causes i les seves conseqüències rigoroses pel principi de conservació de la supervivència de l’Estat i, per tant, de la conservació i preservació del poder. Per això, els meus consells al senyor Urdangarin han estat: que no hi ha atzar en política, sinó anàlisi rigorós de la realitat i principi de càlcul, i per tant, el Príncep o en aquest cas el Duc, que sigui capaç d’adoptar un punt de vista lògic, triomfarà.

 

– Hobbes: Podria explicar en què consisteix l’adaptació d’un punt de vista lògic, segons vostè?

 

– Maquiavel: Cal remarcar molt que el Duc no és necessàriament un individu violent, tot i que la violència sigui una de les seves eines. Ha de governar el poble, no pas matar-lo. I per al govern necessita estudi i comprensió de les circumstàncies. De la mateixa manera s’ha de sentir segur en el poder. Per això pot enganyar a fi de bé (per assegurar el poder) però no pot enganyar-se. Per això mateix ha de tenir cura de les aparences, encara que interiorment no hi cregui. Ha de voler semblar almenys religiós, bo, clement i protector de les arts i dels enginys, tot i que no ho sigui. I no li ha de fer por ser descobert quan maquina alguna feta, perquè els humans són de natural crèduls i -si se senten segurs- li permetran qualsevol cosa mentre aconsegueixi fer-los creure que ells també en trauran algun profit.

 

– Locke: Està bé, amb tot això en tinc prou per dur a terme el meu veredicte.

 

(Al cap d’uns minuts…)

 

Després d’uns intensos minuts analitzant els fets que han tingut lloc en aquesta cambra, vull deixar clar que, tot i saber que la llibertat individual ha de ser garantida per una autoritat, que l’home té naturalment un sentit natural que és de caire moral i que poden jutjar correctament i prendre decisions més enllà de tota deficiència de l’Estat, no s’han de suportar injustícies, ni tan sols quan provenen del poder polític.

Amb això vull dir que intento donar una solució al problema avui exposat que tingui en compte la naturalesa humana, ja que en el meu esquema de pensament, Déu ha creat els homes lliures,  iguals i independents, de la mateixa manera que els ha fet dotats de raó i que ha donat una llei natural. La raó natural ensenya a tothom que essent iguals i independents ningú ha de perjudicar a l’altre en la seva vida, en la seva salut, en la seva llibertat i en el seu bé, i per aquest motiu, perquè ningú envaeixi el dret de l’altre, la naturalesa autoritza a defensar i protegir a l’innocent i a reprimir als qui fan el mal. Aquest dret al càstig s’ha d’exercir amb serenitat i consciència, ser proporcional a la falta i buscar l’objectiu de reparació del mal i evitar que es produeixi en un futur. Per tant, la meva sentència pel senyor Urdangarín és la següent:

S’entregarà una fiança de 18,2 milions d’euros per al duc de Palma, Iñaki Urdangarin, i el seu ex soci Diego Torres per cobrir  les responsabilitats civils derivades de les condemnes que  se’ls imposa per aquest cas. Aquesta quantitat de diners serà destinada a resoldre alguns dels forats econòmics que pateix actualment Sanitat i Educació.

Després d’aquesta entrega tant a Urdangarin, com a Torres se’ls destinarà a realitzar tasques al servei públic amb l’assignació d’un sou mensual de 1.200 euros i amb exactament les mateixes condicions laborals que pugui tenir qualsevol altre ciutadà. Amb això, s’aixeca la sessió.

– Tornem en directe amb la periodista que cobreix la notícia per TV3. Digui’ns, Laia, quina sensació es viu entre el públic que ha assistit al judici?

 

– Personalment penso, igual que la resta d’assistents, que s’ha vist una gran confrontació entre l’advocat i els testimonis de l’acusat i l’advocat representant de l’acusació. Pels comentaris que sento per aquí el meu darrere, es creu sincerament que el jutge ha sentenciat Urdangarin basant-se en els dret civils de la població, però sobretot defensant el nostre sistema polític: la democràcia. Els arguments exposats tant pel senyor Hobbes com pels senyors Maquiavel i Torres, s’han vist clarament sufocats pel posicionament del mateix jutge i el senyor Rousseau. Temes com l’apropiació indeguda de capital i l’abús del poder monàrquic han estat greument criticats, i amb raó. El senyor Urdangarin té els mateixos drets i deures que qualsevol altre ciutadà. No pel fet de tenir més béns que qualsevol altre persona s’han de tenir més drets. Igualment amb la monarquia: les paraules del senyor Hobbes al·ludint a “l’essència de l’ésser humà” han provocat un descontentament global entre els assistents. Segons han comentat alguns d’ells, i d’acord amb la intervenció del jutge Locke, la monarquia, en el seu moment, va ser escollida pel poble. Ara bé, des del moment que no compleix les seves funcions o bé ho fa erròniament, la ciutadania té dret a protestar. Pel que hem descobert sobre el “Cas Noos”, el senyor Urdangarin sempre ha estat un corrupte emmascarat, de tal manera que ha fet mans i mànigues per protegir el que considerava seu, fins el punt de trepitjar llibertats alienes. Sembla a ser que aquest senyor no coneixia la dita “la llibertat d’un s’acaba on comença la de l’altre”, i això li ha passat factura. Més de 8 milions d’euros haurà de pagar com a fiança si no vol anar a la presó. Els consells del senyor Maquiavel han acabat demostrant que enganyar la societat és sinònim de càstig, ja que en democràcia el primer de tot és la voluntat d’un poble.

 

– Moltes gràcies Laia Camós per cobrir aquesta important notícia del dia. Aquí, des dels estudis de Sant Joan Despí, seguirem amb altres qüestions d’àmbit mundial…

 

LA FILOSOFIA DE NIETZSCHE

La Filosofia de Nietzsche.

 

per Bílal El Hassouni. 2012

Nietzsche va néixer a Röcken a l’octubre del 1844, en un ambient familiar pagès i protestant. Va estudiar teologia i després filologia. El seu pensament és radical, no segueix cap corrent filosòfic anterior. Des de petit que s’ha qüestionat l’origen de la moral i els costums i perquè la gent només segueix el que hi ha, el cristianisme, i no es crea els seus criteris. El fi màxim que cal assolir per Nietzsche és la vida, s’ha de viure i per viure s’ha de tenir voluntat de poder, s’ha de dir si a la vida, i només aquests que en tinguin podran viure, només aquells que assassinin a Déu podran viure. Matar a Deu es una metàfora que vol dir acabar amb totes les tendències, pensaments, corrents, modals, criteris antics i crear-ne de nous. Aquest individu capaç de crear aquests nous valors vàlids per ell, és el superhome. El superhome viu com un nen ingenu, espontani i innocent, es tria les seves normes, les que li convinguin. No és metafísic, no fa suposicions estúpides, ja que el seu objectiu serà la vida terrenal, no creurà amb divinitats ni res semblant perquè això suposa deixar de banda la vida terrenal, l’única, la vertadera, per una altre vida inventada per sacerdots i esclaus per poder viure la misèria que els ha tocat i acceptar la vida de castes altes sense qüestionar-se el que els ha tocat. Nietzsche vol acabar totalment amb la cosmovisió occidental que es basa en el cristianisme, però sap que això costarà mil·lennis perquè no tots els homes podran ser superhomes. En la seva vida com a filòsof escriu molts llibres, entre ells, la Genealogia de la Moral. Tal com indica el títol és un llibre que busca l’origen de la moral, els creadors de la moral que mai ningú s’ha atrevit a qüestionar. Després de buscar troba que l’origen rau en els esclaus, en els plebs… La gent de castes baixes. En l’origen de la moral Nietzsche diferencia dues morals diferents, la moral dels senyors (superhome) i la moral dels esclaus. La dels senyors és la moral inventada pels rics, “inventada” perquè ells decideixen que serà bo i què no, per tant tot el que feien els rics era bo i el que no feien era dolent. Ningú no podia canviar les seves idees perquè ningú tenia més autoritat que ells, eren els amos de les castes baixes, els sacerdots, els esclaus, els bruts que s’inventaran la moral dels esclaus per no preguntar-se perquè ells estan en una posició inferior i poder viure amb el que fan i els ha tocat. En la moral dels esclaus, bo és brut, gastat, lleig, pobre… I d’aquí sorgeix el cristianisme per poder fer de la seva vida inútil i desgràcia un camí cap a un mon millor, el mon de Déu. Abans del cristianisme, perquè no és una creació primera i original hi ha els presocràtics i els socràtics. En aquella època els filòsofs distingien entre dos mons. El Dionisíac i l’Apol·loni. El primer, del Déu Dionís era el terrenal, on i regnava el canvi (Heràclit), la transformació constant de les coses, lluita entre contraris, guerres, sang, felicitat, amor .I el món Apol·loni, on regnava la raó, la perfecció el món supraterrenal, la constància dels objectes. Els presocràtics com Heràclit, molt admirat per part de Nietzsche, veien la vida com el mon Dionisíac, afrontaven la vida tal com era sense necessitat d’inventar-se divinitats i mons perfectes com faran Sòcrates, Plató… Els socràtics van oblidar que el primer objectiu és la vida, que el que era digne de ser estudiat era la vida i no el món de les idees platònic i altres mons perfectes i divins. De fet el cristianisme, no és res més que platonismes vulgar, del poble. Nietzsche, ara que ha trobat l’origen primer de la moral dels esclaus, ja pot intentar eliminar-la, com? Creant el superhome. Abans de ser un superhome, però, la societat ha de transformar els valors inadequats que s’ha li havien inculcat per altres de més útils tornant-li així el dret de l’existència i “viure” la vida terrenal que li ha tocat, ja pot matar a Déu, sent aquesta l’única opció que té per tal de viure la seva vida, i no una que li ha estat determinada per la cultura cristiana. Aquesta població, occidental, acaba doncs, en un nihilisme. El nihilisme és un moviment, una vibració que és capaç de despertar la societat, de fer-la reflexionar i fer front a la vida sense haver de fer metafísica, sense haver d’abusar a la raó per obtenir consols falsos. Quan un arriba a aquest punt ja es troba en la primera fase de transformació per ser un superhome on és un camell que veu que és geperut que carrega tota la moral antiga, tots els criteris establerts per altres a l’esquena. Després el camell passa a ser un lleó, fort, valent que comença a enderrocar la moral, el cristianisme, la constància, les divinitats, el platonisme i finalment, l’últim canvi, el de ser un nen, un nen innocent que s’inventa els seus jocs i les regles dels respectius jocs, és a dir, el que és bo i dolent, el que es pot fer i no es pot fer… Aquest nen, ja fa el que vol, ja és un superhome.

Nietzsche tracte altres temes com l’epistemologia, el saber, el coneixement. Fins i tot en aquest camp no es conforma amb els pensaments anteriors. Trenca amb l’absolutisme, amb la concepció que defensa un coneixement segur, una realitat única i universal per tothom, com Plató i els Socràtics que pensaven que només es podia arribar al “coneixement absolut” mitjançant l’ús de la dialèctica (Sòcrates) i estudiant el mon perfecte de les idees (Plató). Nietzsche defensa una actitud perspectivista, on tothom té el seu punt de vista i tots són correctes, no podem dir que la vista d’una abella és inferior a la nostre perquè només vegi escala de vermells, perquè l’abella té una forma, una cosmovisió de la realitat, i és vàlida igual que la de qualsevol ésser humà. Per tant, no podem buscar un coneixement segur, perquè no existeix, és un camí sense sortida, tothom veu la vida, la realitat des de la seva posició. També critica el llenguatge, les paraules que són com fotografies d’un cos en moviment, ja que només poden retratar i mostrar la realitat en una petita fracció de temps, perquè tot està sotmès al canvi permanent, i per tant no és el mateix parlar d’un arbre avui, que del mateix arbre en un parell d’anys, o d’un gelat ara i després fer servir la mateixa paraula per descriure el gelat que tinc a l’estomac. El llenguatge per tant és una metàfora que no expressa la realitat tal com és. De fet la nostre ment entra en contacte amb el medi físic mitjançant els sentits que creen una imatge o una còpia de la realitat que veuen, i nosaltres expressem aquesta còpia que no te res a veure amb la realitat (doble metàfora, primera: creació d’una còpia i segona: transmetre aquesta còpia). També fa trontollar el criteri de veritat. La societat afirma que un fet o acció són veritats quan les seves conseqüències són profitoses (bones) encara que no tinguin cap correspondència amb la realitat, per tant, la societat no informa de la realitat que veu, sinó d’una realitat utòpica per tal d’obtenir el màxim de conseqüències útils. Només hi ha un únic camí per conèixer la veritable realitat des de la nostre perspectiva, i és mitjançant l’art, Nietzsche pensa que només deixant-nos anar i guiar per l’instint innocent i ingenu (el mateix instint que guia un nen per jugar) podrem arribar a descriure la realitat, millor que amb les metàfores que fan les paraules, per això Nietzsche va sentir una gran atracció per les simfonies dramàtiques i amoroses de Wagner, perquè al cap i a la fi, mostraven el veritable món, el Dionisíac, sense manipular res, sense fer la vida i la realitat més fàcil, simplement expressant-la tal com és.

Una altre postura interessant de Nietzsche és la seva ètica, ell defensa que la moral ha estat creada pels esclaus en veure que eren inferiors als senyors. Ha estat una invenció per sentir-se bé, per no haver de qüestionar el destí que els havia tocat viure. Nietzsche proposa abandonar la moral col·lectiva dissenyada per pocs i que esta seguida per molts, diu que tothom ha de crear-se les seves lleis, tothom ha de tenir aquest privilegi, perquè ningú no té dret en entrar en els teus afers privats, per tant, tu decideixes, has de ser el lleó que vol! Has de voler, i no seguir. Diu Nietzsche. Tothom s’ha de crear uns valors morals, però tots han de tenir el mateix objectiu, la voluntat de viure. Aquest ha de ser la màxima prioritat que un ha de tenir en compte en crear-se valors morals.

Per mi, aquesta filosofia de Nietzsche es pot criticar i portar als extrems en alguns casos. Primer de tot, deixar clar, que jo també defenso una concepció perspectivista de la realitat, per tant em seria difícil criticar la concepció de l’ésser humà, d’algú altre, en aquest cas Nietzsche, ja que tant la seva concepció com la meva, son dos punts de vista, dos perspectives, potser diferents i els dos, tenir una visió correcte. Tot i així “opinaré” sobre alguns punts de Nietzsche que no m’acaben de fer el pes. El tema, o tesis que més m’ha cridat l’atenció ha sigut la Genealogia de la moral, perquè trobo que és una fal·làcia genètica, no es pot estudiar la moral tal com era a l’època presocràtica i aplicar-la a la societat actual o la de fa un segle, perquè el pensament, la humanitat, els costums, els coneixements… Eren diferents que els de fa un segle, per tant, els d’ara no es poden criticar i acusar d’invàlids agafant uns valors creats fa centenars d’anys. Tot i això, m’agrada la diferència que estableix Nietzsche sobre la moral, la d’esclaus i la de senyors. Perquè això existeix fins i tot ara, al segle XXI! Fins i tot ara, els obrers i les classes mitjanes (esclaus) no tenen el valor de sortir al carrer a reclamar els seus drets davant d’uns polítics (senyors) corruptes, que confiats, no fan res mes que inventar-se lleis i fer reformes que no havien presentat durant la campanya electoral, i què fan els obrers? Res, són camells que carreguen el pes, la pobresa, el malestar la paciència… Tot i que Nietzsche ja havia afirmat amb anterioritat que costaria molt poder passar de ser aquests camells a ser lleons!

També estic d’acord amb Nietzsche quan tracte el llenguatge. També fa un estudi de l’origen del llenguatge (fal·làcia genètica). El llenguatge es crea a partir d’un interès social per poder comunicar-se i per poder establir unes normes que s’hauran de seguir per poder deixar de ser l’homo humini lupus (Hobbes). El mateix llenguatge estableix que és veritat i que és mentida, que es correspon amb què és bo i dolent i no amb la realitat. Segons el meu punt de vista, s’hauria de fer servir la veritat com a correspondència, és a dir, s’hauria d’informar de la realitat tal com la perceben els nostres sentits, sense eufemismes ni altres invencions del llenguatge que deformin aquesta realitat perquè sigui més útil. El llenguatge són com unes ulleres d’un determinat color que ens censuren determinats aspectes de la realitat perquè no hi pensem, perquè visquem millor, però realment, de cara a les conseqüències últimes, aquestes ulleres no tenen res a fer. Un exemple seria l’entrega de notes finals a alumnes que tenen previst fer una festa. Els professors decideixen no donar-les per tal que els nois/es s’ho passin bé a la festa, amaguen la realitat vertadera fent veure que els alumnes han tret bones notes, quan realment és al contrari. Després de la festa, s’entreguen les notes, i aquells a qui no ha anat gaire bé, han perdut uns dies per poder estudiat i pujar les seves notes, estant de festa. Com podem veure, la veritat ha sigut útil, però les seves conseqüències, no. Penso que no s’hauria d’amagar la realitat, s’hauria de comunicar la veritat des del primer moment.

L’ètica de Nietzsche també m’agrada. Penso que hem d’acabar amb la moral imposada i començar a crear-nos els nostres valors ètics amb l’objectiu de viure la vida, és a dir, hem de tenir voluntat de poder per poder viure com nosaltres volem i no com els esclaus o els senyors volen. Hem de ser nens, hem de ser lliures. Hem de voler.

 

CRÍTICA A STUART MILL

– Crítica a Stuart Mill –

per Aura Sala Mallol, 2012

Stuart Mill (1806-1873) és l’autor per excel·lència de la filosofia utilitarista. Molt influenciat des de petit en aquesta concepció, Mill es sentirà atret per la idea de ser un reformador moral. Tot i així, aquesta idea anirà quedant al marge quan es comenci a endinsar en la llibertat i els plaers. Com molts altres autors, Stuart Mill buscarà bases epistemològiques a seguir per poder convertir l’utilitarisme en una veritable ciència moral.

 

En primer lloc, m’agradaria plantejar el tema de la felicitat que proposa Stuart Mill en la seva obra L’Utilitarisme (1863):

Pel que fa la meva opinió, una persona és feliç quan es troba en un estat d’ànim de completa satisfacció. Cadascú, però, té una concepció de felicitat diferent, ja que el fet de sentir-se satisfet és també molt subjectiu. Alguns trobaran la felicitat en un viatge a un país estranger; d’altres, en tenir molts diners; o, fins i tot, alguns poden trobar la felicitat contribuint en bones causes, com ara en ONGs.

 

Stuart Mill tindrà un concepció de felicitat força diferent a la plantejada. Per l’autor, la felicitat és “plaer i absència de dolor”, la qual ve donada pel nivell de benestar i d’integració social de cadascú. Però Mill anirà més enllà i diferenciarà entre la quantitat i la qualitat dels plaers. Així, dirà que “la felicitat no és quantitativa, sinó que és qualitativa”. Amb això ens ve a dir que ens aportarà més felicitat allò que ens dóna una mica de plaer intel·lectual, que no pas quelcom que ens doni molts plaers físics. Si prenem l’exemple que donà Paretto sobre els pastissos, veurem com la concepció de Stuart Mill cobra sentit: “Menjar un tros de pastís produeix un gran plaer, menjar-ne quatre fa que trobem l’últim amb menys sabor, menjar-ne quatre-cents ens portaria a l’hospital. Més pastís no vol dir més plaer, sinó menys”.

 

En referència a aquest tema, estic plenament d’acord amb l’autor. Tot i així, hem de reconèixer que els plaers intel·lectuals actualment estan en decadència. Per adonar-nos-en, només hem de fer el simple gest d’engegar la televisió i passejar-nos per uns quants canals. Ràpidament veurem que el contingut que ens ofereix la gran majoria, no és més que escombraries. L’objectiu principal sembla ser entretenir el gran públic d’una manera que no hagi de pensar, simplement encantar-se davant la pantalla veient com un parell d’ex-dones d’un torero es discuteixen d’una punta a altra de plató.

 

La concepció utilitarista de Mill, l’impulsa a dir que la felicitat general és més valuosa que la felicitat individual. D’això se’n diu el “principi de major felicitat”. Aconseguir la felicitat de la majoria es converteix en un deure moral, però no ho serà si la felicitat que s’aconsegueix és únicament individual. Per tant, podrem dir que la recerca de la felicitat de Stuart Mill no serà mai egoista, ans el contrari.

 

Penso que aquest plantejament utilitarista de l’autor, sobre la felicitat, és molt encertat. Tothom, alguna vegada o altre, s’ha trobat en la típica situació en què algun company de classe ha fet una gamberrada i els professors, per descobrir qui ha estat, castiga a tota la classe fins que surti el culpable. En aquell moment, possiblement, el culpable es plantejarà si ha de confessar o no. Segons Stuart Mill, i amb acord a la meva opinió, el seu deure moral seria confessar-ho i permetre que tota la classe sigui alliberada del càstig, assumint, així, ell tota la responsabilitat. És a dir, aconseguir la màxima “felicitat” pel màxim nombre de persones.

 

Stuart Mill, en l’obra Sobre la llibertat (1859), fa una crida al perill que està comportant “la tirania de la majoria”, és a dir, el predomini d’unes ideologies sobre d’altres. La conseqüència més important d’aquesta expansió i domini per part de les idees més fortes, provoca que aquestes no estiguin essent constantment sotmeses a altres opinions amb les quals es puguin contrastar. És a dir, es perd la possibilitat de falsar les ideologies predominants.

 

Considero que aquest punt és molt important a causa de la seva actual vigència. De mica en mica, tots ens anem globalitzant. Això consisteix en que tots vestim igual, mengem igual, escoltem la mateixa música, mirem les mateixes pel·lícules, etc. En definitiva, que tots pensem igual. Això facilita molt la feina a les grans internacionals i als polítics, ja que només han d’actuar d’una única manera per cridar l’atenció de tota la població. Per tant, darrera aquesta “tirania de la majoria” que estem patint actualment, hi ha un fons d’interessos econòmics molt importants. Dit amb altres paraules: si posem l’exemple de Catalunya i Espanya. Un partit polític, si vol captar els vots de la població catalanista, haurà de fer propostes en les que es defensi la cultura i economia catalana, ja per no parlar de la independència de Catalunya. En canvi, si aquest mateix partit polític vol captar votants espanyols, haurà de plantejar un programa més centralista, en el que es defensi la permanència de Catalunya dins l’estat espanyol. Com podem veure, les dues ideologies plantejades són oposades i, per tant, aquest partit polític mai podrà aconseguir tots els vots dels dos sectors. És aquí quan entra la “tirania de la majoria”. Si s’aconsegueix uniformitzar les dues ideologies, és a dir, suprimir-ne una a base de repressions i imposar l’altra, el partit polític tindrà la feina molt més fàcil, ja que només haurà de convèncer una ideologia per captar els vots de tota la població.

 

Stuart Mill, també en l’obra Sobre la llibertat, planteja l’anomenat “Principi del dany”, és a dir, que “l’únic fi pel qual la societat està justificada a interferir, individualment o col·lectivament en la llibertat d’acció d’algun dels seus membres, és per la seva autoprotecció. L’únic propòsit pel qual el poder es pot exercir legítimament sobre un membre d’una comunitat civilitzada, contra la seva voluntat, és el d’evitar tot dany als altres”.

Pel que fa a aquest plantejament de l’autor, considero que és força dubtosa la seva efectivitat en el moment de posar-se en funcionament. Si posem l’exemple d’un home que està molt ebri, segons Stuart Mill, no s’hi podria interferir encara que això pugui afectar la seva salut. Només es podria actuar sobre aquell home en el cas que pogués danyar a d’altres persones o, en el suposat cas que estigués en hores de treball. Tot i així, en el cas d’un home ebri aparentment inofensiu, mai podrem saber què podria fer si no s’hi intervé. Per exemple, aquest alcohòlic és, en potencia, el possible causant d’un accident de trànsit, provocador d’una baralla o malmetedor del mobiliari públic. Vist així, com que aquest home ebri és possible que trenqui el deure moral proposat per Mill, considero que hauria de poder ser intervingut (ja sigui en forma de rehabilitacions o de prevenció).

Per contra, sobre aquest mateix tema, podem trobar problemes en la nostra societat i que penso que se’ls hi hauria d’aplicar aquest Principi del dany. Aquests casos són l’eutanàsia, ja que penso que ningú té dret a decidir sobre la teva voluntat i capacitat de viure; i, l’avortament.

 

Ja com a últim punt, fer esment de la discrepància que tinc amb la diferenciació que fa Stuart Mill entre acontentament i felicitat. Segons l’autor, acontentament seria un concepte relacionat amb acomodament o “tenir diners”; i, en canvi, felicitat seria llibertat personal. Tot i que considero que per ser feliç un necessita ser lliure, reitero el plantejament fet a l’inici de l’assaig. La felicitat, és a dir, l’assoliment de la satisfacció és molt subjectiu i, per tant, depèn de cadascú i dels objectius que un mateix s’hagi proposat. Si una persona es proposa fer fortuna a la vida, en el cas d’aconseguir-ho, ningú li podrà negar el sentiment de felicitat, encara que aquesta pugui tendir més a la concepció d’acontentament de Stuart Mill.

 

 

 

 

CRÍTICA A DESCARTES- LA CERVESETA.

LA CERVESETA

DELS FILÒSOFS

(Crítica a Descartes)

per MARTÍ RUFÍ SALIS


La cerveseta

 

Un dia qualsevol al bar del cel, es troben tant filòsofs clàssics com moderns per fer la cerveseta i parlar d’allò que més els agrada: el futbol. I també una mica de filosofia:

 

Sòcrates: René, quina és la base de la teva filosofia i de tot el teu bloc epistemològic?

Descartes: Doncs bé, primer partim del dubte universal, ens ho preguntem tot. Després…

Sòcrates: Espera un moment company. Però, si partim del dubte universal com sabem realment l’existència del dubte universal? És a dir, des del moment que proposem el dubte universal n’estem postulant la seva existència i el dubte ja no és universal, ja que sabem que aquest dubte universal no existeix.

Descartes: Molt bé Sòcrates, doncs partim de la suposició que el dubte universal existeix i que, sent conscients de la seva existència no ens influeix en la seva terminologia ni en el seu concepte.

Sòcrates: Em sembla just deixar-te continuar. Segueix si us plau.

Descartes: Gràcies. Repeteixo: partim del dubte universal, com si ens trobéssim dins un pou rodó de radi infinit.

Xenofont: Dins d’aquest pou i fa tanta fred com a Suècia a les cinc del matí René?

Plató: (rient) Ja ho deia jo que la república era molt millor que la monarquia!

Sòcrates: No els facis cas René. Aquests que ni tan sols s’ofereixen a pagar un trist “duro” perquè al seu amo no l’enverinin…

Xenofont, Plató i Antístenes: Mestre! Però si nosaltres…

Sòcrates: Calleu i escolteu si us plau. Segueix René si us plau.

Descartes: Doncs bé, un cop dins el pou hem de suspendre la conformitat a tots els coneixements i considerar-los prèviament com a falsos. Només allò que ens sembli clar i distint resultarà un principi ferm del qual se’n derivaran d’altres. Aquest principi, que no pot ser pensat de cap altra manera, serà fruit d’una evidència que anomenarem com a intuïció. Per aconseguir la veritat filosòfica no en tindrem prou amb la intuïció per verificar d’una manera completa un enunciat, de manera que també durem a terme un anàlisi, que consistirà en trossejar les dificultats en el major nombre de parts que ens siguin possibles fins que trobem enunciats clars i diferents i, conseqüentment, vertaders; una síntesi o deducció, pensant i raonant les coses d’allò més senzill a allò més complex; i una enumeració completa sense ometre cap detall que conformarà la comprovació de les dues fases anteriors. M’aneu seguint?

Aristòtil: Jo vaig bé de moment. I vosaltres?

Epicur: Jo també, però crec que no cal complicar-nos la vida. Perquè hem de buscar la veritat, quan podem entretenir-nos buscant la felicitat? En fi, suposo que cadascú té el seu punt de vista sobre tot això.

Descartes: Molt ben pensat. I com denominaríem allò que és igual però diferent per a tots?

Epicur: Subjectiu?

Descartes: Exacte Epicur! És en aquest camp subjectiu, en aquest camp del pensament on sorgeix el dubte. I és en aquest camp on cal aplicar-hi el mètode que he explicat, on cal aplicar-hi una fonamentació semblant a la de les ciències empíriques.

Sòcrates: A veure si entès bé aquesta última part. Vols dir que per exemple les proposicions matemàtiques formen part d’aquests enunciats dels quals no podem dubtar?

Descartes: I ara! Si bé aquestes proposicions matemàtiques són fruit de la raó i no dels sentits, tampoc em són ensenyats per l’experiència. Com puc saber jo, un ésser pensant, dubitatiu; un res cogitans, que un geni maligne no m’està enganyant perquè pensi que aquestes proposicions són evidents?

Pitàgores: René, René…

Descartes: Diga’m Pitàgores.

Pitàgores: Quantes cerveses portes? Tu creus que et pots carregar així com així la feina d’anys i anys?!

Sòcrates: Tranquil Pitàgores home. De moment sembla que l’argument d’en René sembla prou sòlid. Deixem-lo continuar a veure com acaba aquesta història.

Descartes: Gràcies Sòcrates. Bé, recolem una mica. Ens trobàvem dins el pou, havent demostrat que jo, com a substància pensant, existeixo. El pròxim pas és demostrar el món exterior. Per a fer-ho adoptarem l’argument ontològic. Si partim de que Déu és la perfecció absoluta i de que jo dins meu sóc capaç de trobar la idea innata d’allò perfecte, queda demostrat que Déu és i existeix. Aquest Déu, en conseqüència, em permet donar continuïtat als meus moments aïllats de pensament. A més, aquest Déu em permet de confiar en l’existència de tot, ja que tot es deriva d’aquesta idea de perfecció absoluta.

Epicur: A veure, és possible que Déu existeixi, però voleu dir que ens ajuda a confiar en l’existència de tot? Jo crec que, en el cas que Deu existeixi, no s’ocupa pas del assumptes humans.

Sant Tomàs d’Aquino: Doncs jo crec que…

Aristarc de Samos: Què fa aquest aquí? Que jo sàpiga això és una tertúlia de filòsofs i gent que intenta raonar les coses, no per gent que obstaculitza el coneixement que aporten grans científics mitjançant l’observació!

Galileo Galilei: L’Aristarc té raó! Fora aquest!

Giordano Bruno: La veritat és que jo ja estic una mica cremat de tots aquests religiosos!

Rufí de Torroella: Nois nois, tranquils.

Sòcrates: I qui carai ets tu?

Rufí: Sóc un estudiant de ciències del segle XXI. Vinc a xerrar una estona amb vosaltres. M’envien del món d’aquí baix, d’aquell del que vareu marxar fa segles.

Sòcrates: Ostres! I què va fer el Barça aquest cap de setmana?

Rufí: Va guanyar. Quin golàs d’en Messi a passada de Xavi! I a més, com que la pilota venia de l’Iniesta… Però pots fer el favor d’escoltar-me i no distreure’m? Us vinc a parlar de quelcom seriós!

Sòcrates: Perdona perdona noi. Tu diràs.

Sant Tomàs d’Aquino: Oh moltes gràcies mesies per haver-me ajudat i per portar la veritat de la fe revelada a aquests ignorants!

Rufí: Aquí l’únic ignorant ets tu, que creus en coses indemostrables. Au va, fot el camp pallús…

Sant Tomàs d’Aquino: Déu t’ho farà pagar!

Epicur: Ui quina por que li has fet venir ara! Fora!

Rufí: Bé nois, ignorem les paraules d’aquells que afirmen l’existència d’éssers sense cap base científica a darrere i comencem…

Plató: Però què ens explicaràs ara? Cosmologia? Física de naturalesa corpuscular? Química quàntica? Potser… política?

Rufí: No, no, res d’això. No us vinc a explicar res en concret. Vinc a discutir amb en Descartes el que he sentit fa un moment.

Descartes: Un moment, un moment. Quan fa que ets aquí tu?

Rufí: Des que heu arribat. Estava fent el set i mig i l’Estrella a la taula d’aquí al costat, amb el meu company, en David.

Descartes: David què més?

Rufí: Hume, David Hume.

Descartes: Ostres, em sona…

Rufí: Tranquil, que d’aquí una estona ja anirem a xerrar una estona amb ell. Et sembla que debatem una mica la teva teoria doncs René?

Descartes: Només faltaria: la filosofia no és una i vertadera. Endavant.

Rufí: Bé, comencem. Si no he sentit malament, quan en Sòcrates t’ha preguntat sobre les proposicions matemàtiques tu li has respòs que no les podem designar com a vertaderes de bon principi perquè no suposen un bloc epistemològic après mitjançant l’experiència no?

Descartes: Exactament això. Com podem saber nosaltres de la no-existència d’un geni maligne que ens vulgui perjudicar i ens mostri aquestes proposicions com a completament evidents?

Rufí: És clar que no podem demostrar la no-existència d’aquest geni maligne. Però tampoc l’existència.

Descartes: Clar clar. Però no podem arriscar-nos a afirmar quelcom que no sabem.

Rufí: Però abans no li has dit a en Sòcrates que tenint la idea de perfecció absoluta dins nostre, és a dir en forma innata, podem demostrar l’existència de Déu?

Descartes: He dit exactament això, ja que la idea de Déu i perfecció absoluta són les mateixes. Però que hi té això a veure?

Rufí: Hi té a veure molt més del que et penses. Si quan et trobes dins aquest pou tens la idea del geni maligne no n’estàs demostrant l’existència segons el teu mètode?

Descartes: Carai, és veritat! Mira que bé, geni maligne anti-matemàtic demostrat!

Rufí: Ei ei, para el carro. Demostrat el geni maligne, creus podem seguir demostrant l’existència de Deú?

Descartes: Només faltaria. Perquè creus que no ho podríem fer?

Rufí: No era li idea de Déu la mateixa que la de perfecció absoluta?

Descartes: No vas pas errat.

Rufí: Doncs bé, si la idea de Déu és la mateixa que la de perfecció absoluta, repeteixo; absoluta, perquè permet que un geni maligne que a sobre acabem de demostrar que existeix m’enganyi? En aquest cas, Déu ja no és absolutament perfecte.

Descartes: Doncs ara que ho dius…

Pitàgores: Aquest paio és un geni!

Rufí: De geni res. Només s’ha de pensar una mica per veure que en René entra en contradiccions.

Descartes: Així doncs, tu postules la no-existència de Déu?

Rufí: Jo no he dit en cap moment que Déu no existeixi. Només he dit que mitjançant el teu mètode no el podem provar, ni dubto que el puguem provar mai. I no només amb el teu mètode. Crec personalment que Deu no és comprovable de cap de les maneres. I qui et digui que els miracles en són una prova, respon-li que si Déu és tan i tan perfecte, per què permet la fam al món, o la distribució desigual de la riquesa, o les malalties… segurament no et sabrà respondre.

Descartes: A veure deixe’m aclarar-me un moment. En el cas que Déu no existís, qui seria el creador d’aquest gran sistema d’engranatges? Qui seria el creador de l’univers?

Rufí: En aquest tema fins i tot al segle XXI tenim una gran problemàtica. De moment predomina una teoria anomenada del Big Bang, que diu que tota matèria prové d’un punt que en un determinant moment va esclatar i va originar el que ara tots coneixem. Tot i això encara ens preguntem què hi va haver abans del Big Bang, però de moment encara estem lluny de saber la veritat.

Descartes: Carai que interessant! Però què me’n dius per exemple de… les idees innates? Dubto que creguis que no existeixin…

Rufí: Oi tant que hi crec! Les idees innates venen determinades per un component genètic, mentre que les adventícies que tu anomenes a les Meditacions Metafísiques tenen certs components educatius, parentals i ambientals.

Descartes: Què és exactament això que dius del component genètic?

Rufí: Ostres perdona, no recordava que Gregor Mendel era del segle XIX. Doncs el component genètic és aquella informació que heretem dels nostres familiars i que, a més de determinar les nostres característiques fisicoestètiques també determina gran part del nostre caràcter i ideologia.

Descartes: Sí que aneu avançats al segle XXI! Veig que m’haig de posar una mica al dia. Et fa res que et segueixi fent preguntes? És que m’he adonat que estava completament equivocat amb tot el meu plantejament.

Rufí: I ara, tu mateix. Però que sàpigues que el teu plantejament no és pas del tot erroni.

Descartes: Carai, jo que em pensava que ara te’l carregaries tot!

Rufí: No home. Personalment crec que tens part de raó quan dius a Discurs del mètode que hem de ser forts i resoluts en les accions que emprenguem, tot i que no aprovo l’apartat d’obeir les lleis i costums del país i seguir la religió en la qual hem estat educats.

Descartes: I perquè no?

Rufí: A veure, analitzem-ho encarant-ho a les societats del segle XXI. Sembla evident obeir les lleis del país on vivim. Però, i aquelles que ens semblen injustes? Al meu parer les hem d’obeir igualment, ja que han estat sotmeses a votació dels governants que ha triat el poble mitjançant democràcia, tot i que aquesta no és del tot real al no ser directa ni en llistes obertes. Aquest és un altre tema. I si no estem d’acord amb el sistema d’elecció dels governants? Si la majoria de la població i està d’acord no hi haurà res a fer, però si acumulem suficients suports haurem de revoltar-nos d’una manera pacífica (sempre que es pugui) per canviar les coses.

Tornant enrere, en el cas que les lleis les hagin establert uns governants que no han estat elegits pel poble, tenim el dret, és més, tenim el deure de desobeir-les, fent el possible perquè caigui aquest règim imposat i es faci valer la decisió del poble.

Llavors també hi ha la part de seguir els costums d’un país: no crec que sigui necessari. Cada persona pot seguir els costums i, entrant a l’altre tema, la religió que vulgui. Ara bé, sempre respectant a l’altra gent. Al llarg de tota la història la religió ha sigut el motiu de moltes i moltes morts i guerres. Crec que tots els punts de vista són respectables però personalment penso que viuríem molt millor sense la religió, ja que la gent s’espavilaria molt més al no tenir un coixí en el que recolzar-se en moments d’esperança o desesperació. Sempre des de la tolerància, només faltaria.

Descartes: És molt interessant el teu punt de vista. Tothom és tan tolerant al segle XXI?

Rufí: Ni molt menys! Encara hi segueix havent gent que vol imposar les seves creences a la resta de la població, molt sovint amb la repressió al dret a l’autodeterminació i a la creació d’una ideologia individualitzada. Suposo que abans també era així, la societat sol seguir les mateixes corrents…

Per cert senyors, em permeteu fer-vos una crítica a tots els d’aquesta taula menys a en Plató?

Plató: (pensant) Què deus ser que no m’ho hagi de criticar a mi amb el repàs que li ha fet a en René?

Epicur: Només faltaria.

Sòcrates: Tu diràs company.

Rufí: Doncs que crec que hauríeu de deixar una mica de banda tot això de l’epistemologia i el mecanicisme metafísic per dedicar-vos més a……

 

Marisa: Martí, Martí! Pots fer el favor de despertar-te que ja són les vuit menys deu i avui tens institut!

Rufí: Cinc minuts més mare si us plau! Que els hi estava a punt d’explicar a una colla de filòsofs com optimitzar el seu poder intel·lectual! I a sobre encara havíem d’anar a parlar amb en Hume!

Marisa: En un somni?

Rufí: Sí.

Marisa: I com carai el distingies de la realitat?

Rufí: A què et refereixes?

Marisa: A que com saps que no estàs somiant ara mateix? No era el somni igual de real que la pròpia realitat?

Rufí: Doncs tens part de raó… la Estrella era igual de saborosa i fresca…

Marisa: Quina Estrella?!

Rufí: Res res mare. Ara vinc a esmorzar…

 

CONTINUARÀ…

Així parlà Nietzsche.

Així parlà Friedrich Nietzsche

london-octubre-09-0201

Lucía de Jong

2 BAT-A

IES Montgrí

Història de la Filosofia

Nota: He considerat moltes maneres de realitzar aquest treball. Milers de personatges han passat per aquestes pàgines i al final han sortit per on havien vingut, sense quedar-se a contemplar la obra final. Perquè Nietzsche és un home del qual no es pot parlar: se l’ha de sentir. Ningú parlarà de les seves obres amb la mateixa intensitat amb què ell ho fa. És per això que ningú parlarà per ell avui. Nietzsche parlarà a través de la veu narrativa, sense embuts i sense personatges que alterin el que intentava explicar.

Declaració d’intencions: Nietzsche és un home que escrivia d’una manera un tant difícil d’entendre. En aquest text he intentat apropar-lo al poble perquè el poble el senti: el missatge que transmet no s’ha de perdre per incomprensions. Per això l’he explicat d’una manera més propera i més entenedora per tal que fins al més analfabet pugui entendre que ha de ser fort i noble per sí mateix.

Tras cada hombre viviente se encuentran treinta fantasmas, pues tal es la proporción numérica con que los muertos superan a los vivos. Desde el alba de los tiempos, aproximadamente cien mil millones de seres humanos han transitado por el planeta Tierra. Y es en verdad un número interesante, pues por curiosa coincidencia hay aproximadamente cien mil millones de estrellas en nuestro universo local, la Vía Láctea. Así, por cada hombre que jamás ha vivido, luce una estrella en ese Universo.

Pero, cada una de esas estrellas es un sol, a menudo mucho más brillante y magnífico que la pequeña y cercana a la que denominamos “el” Sol. Y muchos -quizá la mayoría- de esos soles lejanos tienen planetas circundándolos. Así, casi con seguridad hay suelo suficiente en el firmamento para ofrecer a cada miembro de las especies humanas, desde el primer hombre-mono, su propio mundo particular: cielo… o infierno.

No tenemos medio alguno de conjeturar cuántos de esos cielos e infiernos se encuentran habitados, y con qué clase de criaturas: el más cercano de ellos está millones de veces más lejos que Marte o Venus, esas metas remotas aún para la próxima generación. Mas las barreras de la distancia se están desmoronando, y día llegará en que daremos con nuestros iguales, o nuestros superiores, entre las estrellas.

Los hombres han sido lentos en encararse con esta perspectiva; algunos esperan aún que nunca se convertirá en realidad. No obstante, aumenta el número de los que preguntan: ¿Por qué no han acontecido ya tales encuentros, puesto que nosotros mismos estamos a punto de aventurarnos en el espacio? ¿Por qué no, en efecto? Sólo hay una posible respuesta a esta muy razonable pregunta. Más recordad, por favor, que ésta es sólo una obra de ficción.

La verdad, como siempre, será mucho más extraordinaria.

Arthur C. Clarke; 2001, Una odisea espacial

Així comença una gran obra, amb una gran introducció. I Nietzsche, un gran home, donà el que potser n’és la resposta que el text deixa sense esmentar:

En algun llunyà racó de l’univers llampurnejant escampat en innombrables sistemes solars, hi hagué una vegada un astre en què animals intel·ligents inventaren el coneixement. Fou l’instant més altiu i mentider de la “Història Universal”, però, al cap i a la fi, només un instant. Després de breus respiracions de la Naturalesa, l’astre es va gelar i els animals intel·ligents hagueren de morir.

Friedrich Nietzsche; Sobre veritat i mentida en sentit extramoral

Hi hagué una vegada un home, un animal, un primat, que s’alçà dret. I pel fet de poder veure els seus companys des de sobre es cregué millor que ells, tant, que s’allunyà dels boscos i començà a viure en coves, només amb els seus. Amb el coneixement pogué amagar-se i enganyar els altres perquè no el donguessin caça. Es convertí en un ésser enganyador, tant amb els altres animals, com amb sí mateix. L’home establí el que era veritat i el que era mentida, segons ell, i ho prengué com si hagués estat veritat i mentida en el sentit més absolut.

L’ésser humà necessitava, per viure en comunitat, una mena de tractat, unes normes socials, perquè és un animal que no està fet per conviure. Per evitar baralles entre tots, establí el que fou la veritat, per concens i no perquè en realitat ho sigués. I utilitzà allò que no era veritat com a mentida; perquè l’home no volia la veritat: volia només la part de la veritat que li agradava.

Per a determinar veritats i mentides, tot i així, li calia un cert llenguatge. Li calien sons que pogués transmetre als altres i que els altres entenguessin què era el que intentava dir. Li calia mentir-se a ell mateix considerant el so com allò que el so representava. Inventà, doncs, una metàfora; un quelcom que s’utilitzava per descriure el que hi havia sense que fos realment el que allà hi era. L’home veia una cosa, i veure no és res més que sentir un impuls nerviós. Però ell ho veié i transformà allò que hi havia en una imatge, no la imatge que ell veia, sinó una de més general i generalitzada, un icone d’allò que estava veient: una imatge que s’assemblava a la que veia i alhora a les similars que havia vist en el passat, sense ser exactament cap d’elles, sense existir de veritat. Tot seguit associà un so a aquesta imatge i es feu entendre pels seus companys: aquell so representaria aquella imatge que tots tenien al cap, i que cap era igual a les dels altres.

L’home, amb aquests sons que no eren imatges però que les representaven, aconseguí tenir un llenguatge. Però què és tenir un llenguatge si cada so que un transmet té associada una imatge diferent per a cada persona que el sent? Com es pot parlar de comunicació si cada un dels seus integrants rep una informació distinta quan es diu el mateix, i és inclús distinta del que el parlant volia transmetre? L’ésser humà creu que es comunica, però en realitat res del que diu correspon amb la realitat, res del que pensa correspon amb la realitat. Cap d’aquelles imatges que li venen al cap quan imagina existeixen en el món. N’existeixen de semblants, però totes tindran una petita diferència les unes amb les altres, les altres amb les imaginàries.

Quan la paraula passa de referir-se al fet, a la imatge, per esdevenir imaginació, es diu que es parla de conceptes. Els conceptes són els que encaixen amb totes les imatges similars, són aquelles imatges diferents que cadascú té a la ment. I si res és igual a la ment dels homes, què és la veritat? Quin dels conceptes és vertader? L’és algun? Doncs no. La veritat és un conjunt de les metàfores abans esmentades, humanes, que després de molt fer-les servir es creu que són reals. Però, fixeu-vos, estem parlant de creences, d’irrealitats, res és vertader. És vertader allò que molts consideren vertader. És com en un judici: si el jurat considera que l’acusat és culpable, aleshores és jurídicament culpable, hagi o no hagi comès el crim. El mateix succeeix a l’inrevés: si el jurat o el jutge considera que és innocent, l’acusat és innocent encara que hagi mort algú. La realitat no es correspon amb la veritat.

Però la veritat és alabada, és desitjada, ja que vol contrastar amb el mentider, que és qui fa passar allò irreal com a real. Però cap veritat no és real!, direu; i és en aquest punt on l’home ho oblida: creu que la veritat és honesta, creu que la veritat és realitat. I és aquesta manera de fer conceptes, de mentir i de dir la veritat el que posa a l’home per sobre dels altres animals, o això creu ell. L’home crea un entramat de conceptes infinitament complex i hom ha de saber on buscar-ne cada un, s’ha d’instruir els nens per tal que puguin cercar allò els conceptes en el seu lloc. És una teranyina fixada en una fulla, totalment inestable. L’home inventa conceptes per la realitat i llavors diu que ha descobert la veritat quan a un fet concret li dóna la classificació que ha inventat. No és res més que autoenganyar-se, no és res més que creure’s superior per tenir un coneixement que s’ha inventat ell sol. L’home es pren a si mateix com a mesura de totes les coses: allò alt és allò més alt que jo; allò que jo conec és el que existeix realment; el món que jo veig és el mon real. Què hi ha del món dels insectes, que poden veure els raigs ultraviolats? Res; perquè es considera que veuen aquest mateix món. Perquè l’home creu que el món real és el món que ell veu. Perquè l’home creu que el món que veuen els altres homes és el mateix que ell veu: i aquí s’equivoca. Cadascú té una percepció del món, i cap d’aquestes n’és la correcta; cap n’és la vertadera.

Quan l’home deixa de percebre’s a sí mateix com a subjecte, subjecte artístic que crea i que aprecia les diferències entre les imatges de la realitat i no les de conceptes, pot viure amb seguretat i conseqüència; perquè d’altra forma tot seria un món canviant on mai detectaria similituds per tal d’assagurar-se on és i què ha de fer. I amb aquesta seguretat de que les similituds sempre porten allà mateix es crea la ciència, que no és res més que l’estudi del que l’home creu que és la natura, de les semblances entre fets i coses que moltes vegades apareixen juntes. Però només analitza les coses que ell li ha donat primer: només classifica segons un criteri que ell mateix s’inventa. No coneix allò que fa moure, només coneix que es mou, com es mou, cap a on es mou i què és, segons el criteri inventat, allò que s’està movent. Dóna als conceptes propietats, una de les quals és moure’s, i conclou que per aquesta propietat l’objecte es mou. I es queda tan ample creient-se un geni.

Però hi ha un altre home; un que, cansat de tanta ciència, decideix buscar un altre camí més irregular, semblant als somnis. Així crea l’art, el mite, allò inconseqüent que s’assembla més a la natura pel fet de ser únic. Es creu totipotent, perquè mentre l’home que crea conceptes es limita a les propietats que s’atorga; l’home que imagina intenta superar-se cada cop més per tornar-se tal vegada déu, tal vegada insecte, per tal d’explorar els móns que potser perceben aquests i plasmar-los en una obra d’art. (Entenem, siusplau, obra d’art com aquella obra d’art treballada; res de quadrats negres sobre fons blanc que venen a simbolitzar la franja de cel clar que queda a l’horitzó instants després que el Sol es pongui). Deixa de guiar-se per conceptes i es comença a guiar per intuïcions, que no es poden representar amb sons sinó que s’han de buscar altres formes d’expressió: l’art.

La diferència entre l’home racional i l’intuitiu és que mentre que el primer intenta ordenar el seu món sense buscar-hi la felicitat, sinó l’absència de dolor; el segon procura alliberar-se i viure intensament: sofrint molt quan sofreix, però vivint intensament quan és feliç. L’home racional, per la seva part, estoic, no diu res quan pateix: ho fa en silenci, sense queixar-se, com si no sentís res.

Així parlà Friedrich Nietzsche.

I tot seguit continuà, o ho digué abans, però analitzà les conseqüències del llenguatge en l’home, en les seves relacions, en la seva manera de viure i entendre les coses.

Ja hem dit que l’home hagué de reunir-se per viure i conviure amb els altres. Per tal de viure en comunitat s’inventà dos conceptes: bo i dolent; que després foren alterats fins a convertir-se en bo i pervers. Però qué és la bondat i la maldat, la dolenteria, la perversitat?

Durant molt de temps s’ha dit que bo era en un principi allò que no era egoïsta i que per aquesta qualitat era lloat, que l’home s’oblidava d’aquest oblit i continuava creient que allò bo era l’acció en si, i no les característiques de no-egoïsme i lloança. Però com pot una persona, amb el pas del temps, oblidar per què qualifica quelcom de bo quan és afavorit per aquesta bondat? Més aviat s’hauria de cercar l’origen del concepte en els bons, els qui eren superiors, poderosos i nobles, que establiren que les seves accions eren bones perquè podien establir les coses, en contraposició amb els esclaus, plebeus i vulgars, les accions dels quals foren anomenades dolentes.

Si analitzem el llenguatge que l’home creà per expressar les seves idees a partir dels conceptes, veiem que, etimològicament, la paraula “bo” va lligada a noble, generós, distingit; i la paraula “dolent”, a senzill, vulgar, plebeu. És a dir, en un principi, quan es parlava de “bo” es feia per aludir al concepte de noble, distingit; i “dolent” per a plebeu, vulgar. Però no amb un to despectiu o pejoratiu, sinó simplement per contraposar-ho al noble.

Els plebeus, vulgars màrtirs, es compadien d’ells mateixos per ésser inferiors als nobles, i es generà un ressentiment entre el poble. El poble que, per mitjà de la religió, es consolà en l’esperança, l’amor, la fe; es digué que algun dia seria recompensat per ser tan sofrit, tan ensopit, tan plebeu, tan ressentit; i s’inventà un cel on aniria després de patir en aquesta vida. S’inventà un cel on hi aniria només si patia en aquesta vida. I així vingueren els patiments dels plebeus, dels ressentits, que cada cop alimentaven més l’odi perquè veien que els nobles eren feliços en el moment, sense patir.

Inventaren els religiosos un dia del judici, un dia on els nobles serien castigats per ser feliços i els plebeus recompensats per ser fills de l’odi. Ja no hi ha un bo i dolent que esmenta les característiques socials, sinó que es converteix en un bo i pervers que refereix a característiques personals. Apareix el pur i l’impur; no el pur en el sentit de net, sinó en el sentit d’abstinença, de castedat, de covardia. El sacerdot imposà aquest culte a la puresa i tractà l’impur com algú que s’ha de curar. Jo et perdono els teus pecats, jo et perdono que siguis feliç quan no et toca. (Teòricament ho diu en nom de Déu, però com que Déu ha mort…). Només així podràs accedir a la veritable felicitat. I quina és aquesta felicitat? Ho sabràs un cop mort.

El que passa és que les idees sacerdotals (seràs feliç algun dia) tingueren més interès per al poble que les nobles (sigues feliç ara, si pots). I separaren tant, però tant, la idea de bo de la que ja hi havia que capgiraren els conceptes. El noble esdevenia pervers, i aquell sofrit, racuniós i vulgar plebeu, en el bo. Una bondat de masses, perquè l’esclau, el plebeu, el religiós no és un: són molts. Van en grup, no pensen per separat. Són bons perquè són desgraciats. Són febles. Són humils. Aquesta fou la revolta dels esclaus, convertint el noble en maleït, condemnat, ateu.

I els esclaus digueren que la seva nova moral, que neixia de l’odi i el ressentiment, era irònicament la moral de l’amor, de l’amor entre germans, de la caritat i la bondat. Un amor cap als altres com una esperança narcotitzadora de la salvació.

Els senyors perderen la batalla, i guanyà la moral de l’home vulgar. El ressentiment esdevingué creador i generà valors: negà la moral de senyors, i “creà” una de contraposada que era la d’esclaus. Com que el que aquesta moral crea és únicament el contraposat de l’altra, necessita l’altra per poder contraposar-s’hi. No té res a veure amb la de senyors, que brolla d’ella mateixa, que és espontània i que surt del no-res. Per al noble la felicitat és activitat; per a l’esclau, tranquilitat, passivitat. Per al noble la intel·ligència és un complement del seu estat; per a l’esclau, una condició existencial. Res de penso i aleshores existeixo; res de trobar-se a un mateix per la raó. Visc i aleshores existeixo. (I ja ho pensaré demà, digué Scarlett O’Hara).

Però és que els nobles no senten ressentiment, no senten odi? Sí, és clar, són humans i com a tals no estan fets per viure en comunitat. És per això que neixen disputes. Però el noble posa fi a l’odi mitjançant la revenja, té una reacció immediata. És l’esclau qui, per covardia o falta de mitjans, no es torna de seguida i acumula tot l’odi que sent a dins, fins que esclata en una revolució. L’home noble respecta els seus enemics, i aquí podem dir que els estima, perquè els té com iguals. En canvi l’esclau veu l’enemic com el pervers, com a contraposat d’ell mateix; l’odia i el menysprea. El noble té un instint animal de descarregar la tensió, lluitar i guanyar. L’esclau reprimeix aquest instint, es refugia on no li calgui lluitar, fa piló amb altres esclaus per evitar que la fletxa li caigui just a ell, així com les zebres viuen en comunitat per tal que no se les distingeixi quan corren. L’esclau no pot venjar-se i per això diu que no vol fer-ho, o que vol perdonar.

Com que la unió fa la força, els esclaus sotmeteren els nobles i crearen la cultura, la cultura que servia per amansar l’home i fer-lo social. Els nobles foren humiliats i els seus ideals foren presos com els instruments que la cultura feu servir per adoctrinar tots els xaiets. Però aquests són aquells qui endarrereixen la societat, qui fan sentir repugnància envers l’home. L’home ja no és quelcom temut si va tot sol, l’home és indefens, és mediocre i ensopit. Només unit amb altres és digne d’admiració, i ni tan sols això, perquè no fa res de gran, res de bo, últimament. Els grans homes han mort.

El que passa és que és antinatural el fet d’exigir al fort que deixi de ser fort. “Cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles, i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”, resava una cançó. El fort no pot ser guanyat pel feble si es troben en igualtat de condicions. El fort no ha de ser reprimit, si ho és per si mateix. La força és tendència, és voluntat i és poder, és acció. Però l’esclau diu que l’home fort és lliure de ser feble, i així es dóna el dret (un dret irreal) de criticar-li al fort el fet de ser fort. És poc intel·ligent, doncs, quan alaben la feblesa del feble de tal manera que sembla que sigui un mèrit seu. S’autoenganyen pensant que la feblesa és llibertat.

En resum: hi ha homes de dos tipus: forts i febles. Els primers, de les seves accions, derivaren el mot de “bo” i en contraposaren un que era “dolent”. Els “dolents” s’enfadaren amb els bons i intercanviaren els papers a causa del ressentiment: els bons foren anomenats “perversos” i ells mateixos, “bons”. Però a més a més castigaren a tot fort dient que estava en ells mateixos el poder de ser febles, si volien.

És com un petit conte:

En un inici hi havia a la sabana lleons i micos. Els uns anaven tots sols, o en famílies, caçant i vivint la vida. Els altres anaven tots junts, en grans comunitats, tots iguals, amb una mínima jerarquia per organitzar-se socialment. Un dia un home anà a la sabana i es construí una caseta entre uns arbres. Decidí donar de menjar als micos i fer-los servir per animar un petit parc d’atraccions naturals. Per evitar que els lleons els ataquessin, posà una cerca dividint la terra. Els micos, que rebien menjar de l’home, s’anaren reproduint molt i molt ràpidament, però no feien allò que l’home volia. Els lleons continuaven fent la seva però es veien impotents cada cop que anaven a buscar menjar i no trobaven cap mico arran de terra, perquè estaven tots a l’altra banda del cercat. Els micos, per la seva part, es reien dels lleons.

El temps passà i l’home, com que els micos no es portaven bé, no rebia visites al parc. L’home tenia poc menjar i els micos se n’aprofitaven tant com podien. Fins que un dia l’home morí de gana. I quan l’home morí, els micos continuaven anant a casa seva com si encara fos viu, esperant que els donés menjar, esperant que arreglés la valla per evitar la entrada dels lleons. Però l’home era mort, i faltava poc, molt poc, perquè tot tornés a ser com abans, quan els lleons dominaven la sabana.

L’home d’avui ha de ser només esclau de les circumstàncies, però ha de brollar artista i senyor quan aquestes li són favorables. Ha de cercar la felicitat en l’avui i ha de comportar-se de manera noble, sense dependre dels altres. Ajudar en la mesura que el sentiment t’apropi a l’ajudat, en família, en amistat; però no ajudar a tothom pel simple fet que algun dia t’ho tornaran. Les coses mai tornen. Ni tan sols els hindús, amb el seu sistema kàrmic, pensen que les coses tornaran un dia o altre: tornaran en una altra vida. I cap d’ells no s’absté d’enganyar al ximple, de cobrar de més, de dir mentides per aconseguir el que vol.

L’home ha de ser fort, molt fort: tots els homes forts. En cas contrari, els altres s’aprofitaran d’ell. En cas contrari, un s’aprofitarà de la situació i es quedarà amb tot el poder. Si tots som poderosos, en canvi, tots tindrem dret al nostre espai, al nostre petit regnat, a la nostra felicitat.