NIETZSCHE, UN DEU MORT

 

      

Nietzsche, un Déu mort

PER   CRISTINA FERRERES

Jo no sóc un home, jo sóc dinamita” Mítica frase, mític filòsof. Encara recordo amb pèls i senyals el dia que va arribar aquell profeta al poble. Es deia… Zaratustra i es dedicava a impartir el pensar del que ell anomenava un Déu que no era Déu, un Déu mort: Nietzsche.

 

– Benvolgut poble qualsevol. Us he reunit per explicar-vos una cosa que us canviarà la vida i, amb una mica de sort fins i tot us permet tornar a néixer.- Amb les seves primeres paraules el poble va quedar mut esperant el que havia de dir a continuació.

 

Des del naixement de la filosofia al nostre planeta han arribat grans pensadors que han canviat la vida de moltes persones; des de Sòcrates fins a Stuart Mill, però, i si us digués amics meus que aquests grans personatges en realitat no han estat més que una mentida, que van creure que agafaven el bon camí de la filosofia i en realitat van agafar el camí incorrecte?- Després de tres minuts de silenci el poble va començar a murmurar fins que aquell profeta el qual no semblava gaire ben rebut va prosseguir.

 

– Des de llavors que sempre s’ha cregut en un món més enllà de la vida quotidiana, un món on hi ha la vertadera realitat, el món ideal, que amb el pas dels anys s’ha anat convertint en el món de Déu a on s’hi va un cop s’acaba la vida i a on tota ànima hi necessita anar per poder viure la vertadera i millor vida, però, és real? Algun mort ha ressuscitat del més enllà per explicar-vos que realment existeix aquesta vida? No heu pensat mai que després del dia d’avui res tornarà a ser igual, tal i com succeirà demà passat amb demà? Tal i com em va dir un home savi, no viviu la vida per preparar-vos per la que no hi ha després d’aquesta sinó que viviu la vida perquè és l’única que tindreu. Carpe Diem amics meus, Carpe Diem.- Després d’això els meus ulls es van obrir com dues taronges. No podia creure el que aquell profeta estava destruint en un miserable moment. Un pensament que s’ha mantingut durant anys i segles d’història ara s’enderrocava. De fet, ell mateix ho va acceptar just després que ho pensés i, segons ell, d’això se’n deia nihilisme. Com podia posar-li nom a unes acusacions tan ofensives? Volia marxar, igual que molts altres espectadors de la plaça, però va prosseguir abans que ningú pogués aixecar-se.

 

– Perdoneu si us he ofès amics meus. Vull que tingueu clar que no són les meves intensions ni les del gran mestre que em va il·luminar que penseu de la mateixa manera cada un de vosaltres, de fet, em plau informar-vos que la vida és perspectivisme, és a dir, que cada un de vosaltres veu la vida de diferent manera i cadascú, per tant, té la seva pròpia veritat. Això, no passava quan hi havia Déu i el món ideal. Us n’adoneu? Tothom estava obligat a creure en una persona que va morir pocs anys després de néixer, igual que fareu vosaltres d’aquí uns quants anys. Per què heu d’actuar d’una manera o altra depenent del futur? La vida és la que és ara, de fet, la vida no té cap mena de sentit perquè avui naixeu i demà moriu.- No m’ho podia creure… realment em començava a interessar. No havia caigut ni per un instant en què el que estava dient era ben cert. Desgraciadament, semblava ser que era l’única persona present que s’adonava de la veritat.

 

– Després de saber això, cal que us digui que heu de gaudir i despertar la voluntat de viure, aquesta voluntat que només voldrà ser, viure de cada moment i gaudir-ne el màxim. Permeteu que us digui que res està escrit sinó que vosaltres mateixos escriviu el vostre propi destí. Amb això, recordo el que em va explicar el gran Nietzsche. Per a ell la moral va començar sent la moral dels senyors, els nobles, els bons, els feliços, els que estaven contra Déu, els que elevaven a l’individu, els que aportaven sentit a la vida… i els dolents, en canvi, resultaven ser els pobres, els lletjos, els beneïts per Déu, els malats, els ressentits… Un dia, a causa de Crist, el poble jueu i els propis esclaus, aquesta concepció va canviar de sentit fent que la moral dels esclaus fos la bona i la dolenta la dels que mataven per sobreviure, la dels guerrers. Això va néixer perquè els impulsos que volen sortir a l’exterior, en el cas dels esclaus, va tornar d’allà on havia sortit construint l’anomenada ànima la qual creixia i creixia fins a convertir-se finalment en mala consciència. L’església i religió ho va aprofitar segellant-ho per tal que res tornés canviar-ho i per això avui en dia es continua pensant de la mateixa manera. Tal i com ho feu vosaltres. D’aquí, senyors meus, vaig aparèixer jo. Sí, Nietzsche em va crear per tal que us comuniqués el que està passant des de llavors, encara que, observant-vos puc percebre el vostre descontent.- Tenia tota la raó. En comptes d’obrir els ulls a la gent només aconseguia que aquesta sentís cada vegada més ràbia i desacord. Primer un vilatà va cridar als quatre vents que estava boig i després s’hi van afegir altres persones mentre hi havia una atmosfera de tensió, crits i xiulets que van finalitzar quan Zaratustra va continuar predicant sense fer cas de la situació. Estava confusa, no sabia si la gent s’interessava pel que deia i s’indignava un cop acabava cada explicació o l’escoltaven per divertir-se una estona i xiular-lo quan acabava per deixar-lo en ridícul. El cas és que m’interessava tant el que deia que semblava ser que ho estava començant a entendre tot.

 

– Tot i que ara no us ho vulgueu creure, estic segur que ho acabareu fent, però, és molt important que quan ho feu no imposeu aquests ideals com a llei, perquè a llavors deixaran de ser autèntics i vitals. També és important que us adoneu que negar el dolor és negar la vida. Amics meus, no us enutgeu abans d’hora. Penseu en això que us acabo de dir. Creure en Déu us ha permès deixar el dolor i les penes a un costat? És veritat que des que creieu en Déu tot ha sigut felicitat? Encara que no em responeu sé que no és veritat, sé que el dolor està present en la vostra vida precisament perquè jo també en sento igual que el meu mestre i igual que tothom. No us espanteu perquè és llei de vida. Torno a repetir-vos per si no us ho creieu o no us en recordeu que la vida és un sense sentit. Us la passeu esforçant-vos per no aconseguir res, pensant que els esforços van destinats a una persona inexistent i que un cop moriu tindreu la recompensa de tot. De veritat? És que ha ressuscitat algú per dir-vos que això és així? Sense necessitat d’anar tan lluny, els mestres d’aquest poble que ensenyen matèries cada dia saben perfectament que al cap de dos dies el que han ensenyat no els haurà servit absolutament per res perquè els alumnes no ho recordaran. Els cuiners del poble saben perfectament que s’esforcen cuinant grans àpats perquè en vint minuts sigui menjat per altres persones de les quals moltes pensaran que ha estat un àpat fastigós. Així molts altres càrrecs. Però, per això deixeu de treballar? No amics meus, just al contrari, perquè això a molts de vosaltres us motiva sense que us adoneu per tal de fer que la pròxima vegada sigui millor. Penseu que us servirà d’alguna cosa o que obtindreu alguna recompensa? No amics meus. D’això en dic l’etern retorn, i és que, la vida no és lineal sinó que es tracta d’un cicle. Ho feu una vegada rere una altra encara que sigui per superar-vos a vosaltres mateixos o per obtenir-ne recompensa. Deixeu-me dir-vos doncs que ho aprofiteu, que aprofiteu aquest cicle, no per obtenir recompensa, sinó per fer-ho perquè vosaltres mateixos ho voleu, perquè us agrada. A mi possiblement no em servirà de gran cosa explicar-vos els ideals Nietzscheans però no em canso, no abandono i no ho faig millor perquè esperi que penseu igual que nosaltres i ens ho agraïu sinó perquè m’agrada exposar-ho i ho faig perquè vull. Deixeu-me que us digui, sense pretendre insultar-vos, que el que vosaltres teniu és moral i el que Nietzsche i jo pretenem impartir és voluntat de viure.- Aquesta vegada no hi van haver crits ni xiulets ni murmuris, però no perquè el poble hagués despertat sinó perquè semblava que no ho havia entès i en conseqüència no sabia què dir. Amb els meus pensaments vaig oblidar-me del profeta i, quan vaig tornar a posar-hi atenció, ja havia canviat de tema. Semblava que ara parlava del llenguatge…

 

– Si us heu adonat, algun cop he parlat de veritat i cal que us remarqui aquest concepte. La veritat no té absolutament res a veure amb la realitat, la veritat la feu vosaltres. La realitat, amics meus, no la podreu conèixer mai de la vida perquè vosaltres mateixos la canvieu. Va dir un savi fa molt de temps, inclús abans de Sòcrates, que el món està en constant moviment i canvi. És veritat, ja que cap de vosaltres tornarà a tenir l’edat que teniu ara ni a ser idèntics a com sou ara en aquest moment. Però, sou aquests els que la canvieu ja que intenteu fer-la totalment estàtica. Cada un de vosaltres, incloent-me a mi mateix, captem l’estímul de la realitat a través dels nostres sentits. Després, en formem imatges que resulten ser la primera metàfora. Finalment, en fem paraules que resulten ser la segona metàfora. Permeteu-me que us digui que la primera metàfora no és igual a la realitat, encara menys, la segona. Nosaltres petrifiquem una realitat que és canvi constant perquè ens sigui més còmode. A partir d’aquí creem el que anomenem veritat o fals. Serà veritat doncs, el que ens sigui útil i beneficiós per tots nosaltres i fals, per contra, allò contrari. Bé, sé que tot això ha sigut molta informació de cop i bastant impactant, però no us preocupeu perquè jo vaig sentir el mateix fins que el meu mestre va dir “jo no sóc un home, jo sóc dinamita”. Aquesta autodefinició va trencar la meva paràlisi i em vaig adonar que hi estava totalment d’acord.- Sembla mentida, però a mi, aquesta frase també em va fer obrir els ulls de cop. Ara ho entenia tot i hi estava totalment d’acord. Desafortunadament, tot semblava indicar que era l’única del poble que pensava d’igual forma que Nietzsche i el seu profeta Zaratustra perquè quan vaig aixecar el cap per observar aquella meravellosa figura que va fer que naixés per primera vegada en la vida, tota la vila l’estava fent fora a cops de tomàquet i pedres…

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *