Wittgenstein II

per COSMOS FOWLER. 2012.

Imaginem, per un moment, que aquest escrit és un tauler de joc (el qual es pot concebre com un tauler genèric, semblant en forma a un tauler d’escacs) posicionat entre jo (l’emissor) i el lector. Les paraules d’aquest escrit són peces de joc, les quals he extret d’un repositori de moltes peces, que duc sempre a sobre, i llavors he desplaçat per sobre d’aquest tauler per tal de crear diferentes distribucions de peces que equivalen a frases i altres construccions lingüístiques. Puc col·locar i desplaçar les peces-paraules de qualsevol manera (heus ací: “pedra espasa anec conill”), però les organitzo així per tal que el lector es pugui veure afectat d’alguna manera, o bé a través de la transmissió d’imatges o sensacions o per qualsevol altra fi que pugui tenir l’ús del llenguatge.

 

Com sorgeix un “significat”, aquest sentit o transmissió, a través de les peces-paraules, tal com les organitzo a sobre del tauler que és aquest escrit? El significat vindrà donat pel joc que estem jugant a sobre del tauler amb les peces-paraules, que pot ser qualsevol. Suposem que estem jugant als escacs-empírics, un joc que es juga desplaçant peces per construïr frases que volen detallar imatges i fenòmens experimentats en el món, és a dir, un joc de llenguatge que s’utilitza pel fi de descriure coses. Suposem també que el lector comprèn aquest joc dels escacs-empírics, la seva normativa (com es poden moure les peces-paraules perquè les jugades li transmetin una concepció o descripció o imatge).

 

Llavors, quan jo desplaço unes peces-paraules perquè es llegeixi “un quadrat és blau”, el lector, que entén les normes dels escacs-empírics, podrà copsar un significat d’aquest desplaçament si visualitza les peces col·locades al tauler de tal manera que li semblin ser d’escacs. Serà llavors que podrà concebre d’una figura dos-dimensional limitada per quatre costats amb un color més o menys distint (aquell que solem anomenar “blau”).

 

Què representa un joc, com serien els escacs? És una convenció social, un seguit de regles establertes a partir de les quals podem interaccionar. En els escacs, la peça del rei no té per si mateixa una essència que limita a quines caselles del tauler la puc col·locar, només existeix la convenció de poder moure-la una casella en qualsevol direcció. És també així amb el joc de llenguatge. Podem col·locar peces com volguem, però perquè en poguem fer ús, per poder jugar, les hem de visualitzar o interpretar seguint una convenció o una altre.

 

És ara que cal destacar que hi ha altres jocs, diferents als escacs-empírics. Els escacs són només una convenció social de la multitud de convencions que tenim al nostre abast, un sol joc del llenguatge. La convenció social és el que fa que davant d’un context determinat (imaginem-nos en el procés de descriure una pintura abstracte que hem vist a un amic) es percebi una cosa en una distribució i no una altra. Així, davant d’un tauler que duu les peces-paraules “un quadrat és blau” instintivament veurem les peces com si fossin d’escacs, i la nostre ment s’ajustarà a la normativa dels escacs-empírics i el significat que aixó comporta, degut al haver après la convenció de fer-ho.

 

De fet, podriem atribuïr innombrables significats a una organització de peces-paraules, si els tinguèssim presents en visualitzar les peces, però el nombre de funcions que pot exercir el llenguatge vindrà limitat pel nombre de convencions que compartim alhora de començar a intercanviar jugades al tauler, ja que no podem pretenir que les jugades que fem siguin interpretades tal com les intencionem. Així, el significat no correspon a la paraula de cap manera, sinó que sorgeix per com l’usem i com és interpretat en el procés de jugar jocs de llenguatge.

D’aquesta manera, aquell qui manté que el llenguatge només segueix una convenció, que les peces-paraules són per si mateixes d’un sol joc, sotmeses en essència per les normes d’aquest joc de llenguatge, està reduïnt una eina multifuncionària sense sentit propi a una sola funció. Aquesta posició essencialista es pot comparar amb l’afirmació que amb un tauler i unes peces només es pot jugar als escacs, quan en realitat també podem jugar a dames.

 

Imaginem-nos un tauler que duu a sobre la peça-paraula “Aigua!”. Què vol dir la peça? És una peça de dames, l’ordre d’un mestre al seu criat de portar-li aigua? O és una peça de backgammon, exaltant el descobriment d’un oasi en el desert per part d’un home assedegat? És només una peça de joc, però pot ser interpretada i visualitzada com a qualsevol mena de peça. Només podem intuïr la funció de la peça a través del seu context, a través de la situació en la qual és col·locada, del tó de veu amb el qual és parlada, fent un intent d’entendre el que busca crear aquell qui l’ha col·locada a la taula. Si s’observa l’il·lusió òptica del Cub de Nécker serà més comprensible com una peça-paraula rep el seu significat a través de convenció i context:

Aigua!
Aquesta figura és dos-dimensional, però és percebuda com a cub tri-dimensional transparent. Si es mira fixament per uns segons, sembla alterar el seu sentit. Si es continua mirant fixament, tornarà al seu estat original. D’una manera semblant podem descriure les peces-paraules: si imaginem que la persona que crida “Aigua!” pateix molta set, però s’ho amaga, ens pot semblar que el significat és una exaltació davant de l’idea de beure aigua, i si imaginem que uns minuts abans havia demanat aigua, ens pot semblar ara que el significat és un ordre per ser dut aigua, enujat per no haver-lo rebut anteriorment. Aquest exemple és una demostració de com el sentit sorgeix de l’ús.

 

Els jocs que aquest escrit ha descrit equivalen a simulacres d’alló que anomenem llenguatge, del seu ús. El llenguatge quotidià representa un seguit de jocs establerts per convencions, que representen activitats i formes de vida, maneres de concebre de coses a partir de les peces-paraules. On el primer Wittgenstein volgué reduïr les formulacions no-empíriques a un sense-sentit, el segon accepta la naturalesa imprecisa del llenguatge, i es proposa la reducció fins a l’ús del llenguatge, el qüestionar allò que es vol transmetre, i si un seguit de paraules es poden integrar amb un determinat joc del llenguatge, cosa determinada per convencions quotidianes sociolingüístiques.

 

Es podria comentar que Nietzsche prefigura alguns dels conceptes bàsics del segon Wittgenstein amb la seva anàlisi lingüística en Sobre la veritat i mentida en sentit extramoral, quan descriu les paraules com conceptes que expressen perspectives (maneres de viure, cosa a la qual sembla fer ressò Wittgenstein quan parla del llenguatge com a forma de vida) que existeixen per l’ús pragmàtic (llenguatge com a eina). Nietzsche també conclou mitjançant arguments lingüístics que l’ús del llenguatge no es pot desciure només com a relació entre paraules i coses (tal com estableix el segon Wittgenstein davant del seu Tractatus). I quan Nietzsche parla de la veritat com a convenció i l’ús social del llenguatge establint aquesta convenció, qui no pot veure elements paral·lels en la sociolingüística present en els jocs de llenguatge wittgensteinians?

 

Per anar acabant, s’ha de fer menció de la importància que té l’empirisme en el moviment de la filosofia analítca, especialment en les reduccions de la pregunta de Wittgenstein. Davant dels problemes filosòfics (o lingüístics) el primer Wittgenstein suggereix la seva reducció a proposicions empíriques, i el segon, la seva reducció a alló que es vol dir o transmetre que, per estar mal-situat en la convenció en la qual es troba, origina el problema que el filòsof ha de resoldre. Es podria il·lustrar un reduccionisme a allò que es vol dir postulant un intercanvi vers el problema clàssic que diu: “Si un arbre cau al bosc, i ningú el sent caure, ha fet un soroll l’arbre, realment?”

 

Davant d’aquesta pregunta un home, el qual anomenarem David, respón que sí, que es podria comprovar empíricament que fa un soroll si es deixés una gravadora electrònica al bosc amb la qual es podria captar i després observar les ones sonores que es produeixen en absència d’oients. Un segon home, el qual anomenarem René, respón que no, que sense ningú present per experimentar el fenòmen auditori, no es pot dir que l’arbre produeixi un soroll en caure.

 

La reducció del problema seguiria mitjançant una anàlisi lingüística: què és el que es vol dir? Encara que sembli que David i René disputin la naturalesa del món, el seu conflicte sorgeix només del llenguatge, i alló que intenten comunicar. David enten soroll com la presència d’ones sonores, i René, com la informació neurobiològica transmesa en el fenòmen auditori: només hi ha conflicte en definició. Ambdós coincideixen completament amb les seves espectatives del món, i de com el trobaran: David dirà que hi ha só en veure les gravacions, i René, en veure l’escaneig cerebral del fenòmen neurològic auditori.

 

Es poden reduïr els “grans problemes de la filosofia” a alló que es vol dir, cosa que significa dissoldre qualsevol pregunta. Wittgenstein proposa que la confusió sorgeix d’un conflicte entre jocs de llenguatge, el jugar jugades que no tenen sentit en un joc d’escacs-empíric, però potser sí que en tindrien en el joc de dames-metafísiques.

 

Quan Moore analitza el conflicte d’ús vers el llenguatge moral, redueix el llenguatge a allò que es vol dir, que pot ser una descripció empírica emotiva. En un sentit general, la reducció és dut des del conflicte filosòfic als fenòmens empírics, si n’hi ha, tal com els descrigué Hume: mai es va més enllà de les nostres percepcions, mai es qüestiona aquesta paraula de “realment”, només es dissol la pregunta. La gran diferència rau en la revolució d’allò que Wittgenstein considera “el sentit”.

 

Una vegada un amic em comentà que llegir Wittgenstein era com una setge – requereix dedicació total en combinació amb una expectació pel sofriment intens. També em va dir que en el millor cas, ell entenia una desena part del que diguè Wittgenstein, però que estava força segur que tenia raó sobre absolutament tot. En haver intentat copsar el més bàsic del pensament del segon Wittgenstein, aquell qui escrigué, entre altres coses, les Investigacions Filosòfiques, em sembla que entenc de primera mà el que em volia dir aquell amic.

per Alba Martínez Quer i Irina Noguer Calabús

Curs 2012

 

“Las convicciones son más peligrosos enemigos

de la verdad que las mentiras”

F. Nietzsche

 

Introducció:

F. Nietzsche entén la moral com l’actitud que prenem davant la vida.

Aquest filòsof està considerat, no com a moralista, sinó com el gran enviat de l’època de “la filosofia de la sospita”, juntament amb Marx i Freud. Aquests profetes antiprofetistes, plantejaven per primer cop a la història de la humanitat un signe de interrogació vers els prejudicis rotunds, arcaics que aixoplugaven des de temps remots, la nostra societat occidental.

Així va ser com Nietzsche començà a fer una crítica exhaustiva al contingut d’aquesta moral dogmàtica besada en el sacrifici, la dependència, el menyspreu a l’individu i a la nostra voluntat de viure. Aquesta moral, altrament anomenada moral d’esclaus pel propi autor, va ser la base per fundar el que després va proclamar com a la moral del senyors.

Mentre la moral d’esclaus estava pensada per l’ésser humà, la moral de senyors plantejava una metamorfosis de superació. L’home no era res més que un mitjà. El fi, era el superhome.

Nietzsche, caracteritza el superhome com qualcú amb autonomia, amb esperit de lluita i superació, sense temor als obstacles ni als judicis morals; en essència, un amant de la vida.

Amb aquest treball experimental, volem explicar d’una manera personal la nostra pròpia metamorfosis teòrica. Així doncs, podem fer un procés d’absorció de la moral nietzschiana en el total del seu estat, basant-nos amb els nostres propis punts de vista.

 

Dietari d’un parell de metamorfosades

Aquest projecte és fruit d’una conversa en una petita taula, d’algun petit bar, d’algun petit poble de l’Empordà. I és així, com mentre assaboríem un suc de fruites naturals, tot d’una, el sol s’amagà entre el cel ennuvolat i aparegué l’ocàs de Zaratustra.

Mentre Zaratustra s’allunyava de la seva dècada de soledat a les altes muntanyes, nosaltres, de repent, vam sentir el vertigen de la llum del sol, més viva que mai, en aquella tarda de cel encapotat i jerseis de llana. Una nova perspectiva va assaltant-se les ments, i ens les enterbolinar amb tota mena d’escepticismes i temors mai experimentats.

Sols un instant – aquest instant – va ser suficient per dur a terme la destrucció del camell.

Tot va començar el dia del nostre naixement, en un estèril indret al bell mig del Sahara.

Cada vespre, després de sopar, els nostres pares camells ens contaven rondalles i llegendes sobre aquells magnífics anys ens els quals van ser transport dels magnífics Reis d’Orient.

Bocabadades no podíem desitjar res més que allò que ens havien estat lloant durant tant de temps. Volíem la realització com a camelles. Tot i saber que comportava sacrifici, dolor i patiment, sabíem que estàvem determinades a assaborir la recompensa que allò comportava: l’Edèn.

El temps va passar i la data del nostre divuitè aniversari va arribar. Per fi, vam ser reclutades com a transport oficial dels tres reis d’orient.

El viatge començà amb un entusiasme desmesurat. Ni la xafogor, ni els vents àrids ens van desmoralitzar, tot i així el defalliment a causa de la fam i les hores de son ens feien vacil·lar, però la dolça veu dels reis d’Orient ens donava forces per continuar. Ells ens repetien una i altra vegada els següents discursos:

• Tu has de.
• Deu cops has de superar-te a tu mateix durant el dia: això produeix una bona fatiga i endormisqueja l’ànima.
• Deu cops has de tornar a reconciliar-te a tu mateix; doncs la superació és amargura, i mal dorm el que no s’ha reconciliat.
• Honor i obediència a la reialesa! Encara que sigui una reialesa torçada! Així ho vol el bon dormir. Què puc fer jo si el poder li agrada caminar sobre cames torçades? ¹
• El vostre sacrifici serà recompensat en el judici final.

En sentir aquestes paraules, el desig interior s’apoderava de les nostres ànimes, només volent carregar el doble de la nostra capacitat. L’obsessió arribà a les nostres ments. Fins i tot sentírem ressentiment cap als nostres germans camells quan carregaven un sol gram més de regals que nosaltres. Aquella tardor descobrirem l’odi, l’enveja.

Després de travessar els gèlids Alps Francesos, s’acostà el gener. Finalment, vam arribar a una plana, vorejada pel mar i casada amb la tramuntana.

¹ Fragment extret i traduït personalment de l’obra “Así habló Zaratustra” de Friedrich Nietzsche.

Al posar la primera peülla en aquelles terres estrangeres, una gran multitud ens aclamava. Masses de gent cantaven en uníson la nostra benvinguda, les seves cares anheloses de regals i caramels van transformar el defalliment en una efímera i humil satisfacció.

Després de la culminació de la nostra tasca, repartint regals a totes les morades (a la velocitat de la llum), vam tenir per primer cop el nostre moment de mínima lleugeresa, doncs des de petites teníem la ment col·lapsada en la nostra tasca com a transport reials, res més havia penetrat dins les nostres ànimes.

I així va ser com tot d’una, ens vàrem veure assentades en una petita taula, d’algun petit bar, d’algun petit poble de l’Empordà. I és així, com mentre assaboríem un suc de fruites naturals, tot d’una, el sol s’amagà entre el cel ennuvolat i aparegué l’ocàs de Zaratustra.

Aquell instant va ser la reflexió sobre el valor del ressentiment que ens havia acompanyat durant tot aquell viatge. Vam adonar-nos de que tot aquest objectiu, de que tot aquest sofriment i tot aquest paradís que ens esperava no eren res més que trossos de plàstic.

Ens delitàvem per quelcom que minvés la nostra fúria, el nostre foc interior. Volíem venjança. Venjança cap a tothom que havia estat representant aquella farsa de la qual nosaltres no n’érem res més que un mer decorat. El cor ens palpitava ferotjament, sabíem el que ens demanava però vacil·làvem, les escates del Drac continuaven cegant la nostra visió.

Sols va caldre una petita guspira més d’odi, perquè aquell foc interior cremés les externes escates.

I així va ser com les lleones es menjaren les camelles.

Una gana audaç regnava en les nostres entranyes. Tots els sentits, després de tant de temps d’autorepressió, estaven tots ells assedegats. Volíem menjar, volíem sexe, volíem sentir.

El caos va regnar.

Les dues lleones es menjaven tot allò que trobaven. Tots els reis d’orient, tots els presidents, tots els alcaldes, tots els mossens, totes les monges, totes les ideologies, totes la pàtries, tots els valors. Tot era martell, tot era dinamita, tot era destrucció.

Un cop l’afany de destrucció va ser satisfet, en nosaltres hi restà una buidor. Sabíem que encara no havíem assolit la nostra perfecta forma, però el terreny ja estava segat. Innumerables qüestions atacaven el nostre ser:

• Si vivim en un món de plàstic, amb ideals de plàstics, personatges amb accions de plàstics i un no-res esperant-nos al final, quin sentit té la nostra existència? Què hi fem aquí? Per què hem vingut? Què esperem de nosaltres mateixes? I d’aquell món etern i gloriós el qual hem negat l’existència?

Un sol mot va poder respondre les nostres preguntes:

VIDA

La vida era aquell sentit sense sentit que guiava la nostra existència, era allò immutable, allò que ningú podria mai negar-nos.

Una nova metamorfosis estava eclipsant el nostre ser. Sentíem florir la voluntat de poder.

I així va ser com les infantes amansaren les lleones.

En aquells mateixos instants, en forma de criatures fràgils es van aixecar els fonaments d’una nova creació. Les dues precioses criatures netes de prejudicis i netes d’actituds adquirides a causa de la no-existència d’un entorn. Com a conseqüència de la purga felina, s’engendrà l’oblit de la moral:

LA DEPURADA CREACIÓ

 

Conclusions

Primerament cal remarcar la nostra compartida admiració per aquest autor i els seus plantejaments. Ha estat el primer filòsof que més que pensar, ens ha fet sentir, ens ha fet posar la pell de gallina amb els seus textos provocatius i sarcàstics.

Comentat entre nosaltres com podríem fer una crítica substancial de Nietzsche vam arribar a la conclusió que teníem una visió semblant sobre el que volíem extreure de la seva filosofia i sobre com volíem enfocar el treball.

D’aquesta manera vam acordar fer-lo conjuntament per tal de complementar-nos. Sota la nostra concepció, Nietzsche ha estat una alenada d’aire frec i un crit a la humanitat. Per primer cop no analitza ni dedueix; ni tan sols es pregunta què vol extreure de la filosofia, sinó que vol destruir tot allò que fins ara havia estat fixat amb pany i clau. És per això que li concedim l’honor de la no-crítica, simplement hem volgut esprémer tot el suc per tal de fer-ne un combinat entre el licor dionisíac i la nostra humil noció d’aquest gran autor.

 

 

LA SETMANA CULTURAL HA ARRIBAT A LONDRES

Per  PAULA  MAYNAU de CRUZ. 2012

El retorn de Charles Dickens

Després de dos anys inactiu, el nostre estimat escriptor de Portsmouth torna amb una nova novel·la. Una novel·la que ens despertarà interès només de llegir el títol. Per més informació vegeu la pàgina 10.

 

GUANYADOR DE L’ENQUESTA SOBRE STUART MILL

 

La setmana passada i en motiu de celebrar la setmana cultural que aquest any se celebra a Londres, vam proposar als nostres lectors una enquesta sobre un dels personatges més importants de l’època: John Stuart Mill. De totes les enquestes, n’hem seleccionat una, la més interessant. Aquesta enquesta s’emporta el premi el qual consisteix en un descompte del 75% pel pròxim llibre de l’autor el qual sortirà ben aviat! Per saber qui ha guanyat, vegeu la següent pàgina amb el nom del guanyador i l’enquesta sencera.

ENQUESTA A HARRY STYLES, GUANYADOR DEL CONCURS

1. Heu sentit a parlar mai de Jhon Stuart Mill?

No hi ha cap dubte que l’empirista anglès més conegut del segle XIX és John Stuart Mill. Economista, polític, historiador, escriptor, editor i filòsof així com defensor dels drets femenins, empleat de la Companyia de les Índies Orientals per més de 30 anys (1823-1858), i ben aviat membre del parlament britànic

1. Em sabria definir el concepte llibertat segons allò que proclama aquest autor?

La llibertat consisteix e el fet que l’individu ha de ser lliure per fer el que vulgui mentre no faci mal al pròxim. Cada persona és per si mateixa suficientment racional per poder escollir les seves pròpies decisions sobre el seu propi bé i escollir, així mateix, la religió que li sigui més escaient. El govern només ha d’intervenir quan es tracti de la protecció de la societat.

1. Amb quina llibertat de Mill es sent més identificat?

Tenint en compte la resposta anterior i diferenciant entre la llibertat individual en la qual l’individu pot fer tot el que vulgui i sense que la societat el limiti; i amb la llibertat col·lectiva, on es busca el millor per la societat, penso que em sento més identificat amb la llibertat individual ja que mentre no es faci mal a algú aliè a mi mateix, puc fer el que em sembli més convenient sense haver de donar explicacions i sense haver de preocupar-me dels altres. Si, ho reconec, sóc egoista, però qui no ho és?

Quan dono aquest argument, estic pensant en exemples tal com la masturbació. La masturbació, majoritàriament a la nostra societat, està molt mal vista ja que és un pecat tenir desitjos carnals. La masturbació estava i està prohibida per l’església. Però per què? Per què ha d’estar prohibida si és una cosa que un fa en la intimitat i que no perjudica a la societat? No obstant això, quan un es masturba ho fa en una habitació tancada on ningú el pot veure, no ho fa en mig d’una plaça pública. Primera perquè té vergonya i segona, perquè sap que si el descobrissin seria castigat per cometre un pecat, primer per la societat i després rebria el càstig diví de Nostre Senyor com podria ser anar a l’infern on, com tots sabem, és un lloc menyspreable, horrorós, on s’hi ajunten tots el pecadors. Déu faci que no hi haguéssim d’anar!

Per tant, el tipus de llibertat individual que proclama Mill està en desacord amb la religió cristiana i aquesta llibertat només es podria dur a terme en societats on no hi hagués repressió religiosa.

Cal dir també que Mill és un inconformista i un reformista; en conseqüència considera q l’individu no té perquè donar explicacions dels seus actes a la societat, mentre aquests no afectin a ningú més que a ell mateix. És allò que a vegades se’n diu “Principi del mal”: la societat només pot limitar la llibertat d’una persona si està amenaçada en fer mal a una altre, però ningú ha de ser defensat contra si mateix. Com és obvi, si aquest Principi es planteja així, apareixen problemes seriosos: potser resulta difícil trobar un acte les conseqüències del qual només m’afectin a mi mateix, tal com he mostrat en l’exemple anterior.

1. Creieu que hi hauria d’haver uns límits envers la llibertat?

La societat, doncs, no pot legislar sobre la vida privada. Més aviat al contrari, la llibertat és el dret a la no-interferència i, per això, comporta la protecció de la diversitat contra tota opressió, entre les quals la més temible és la que prové del poder d’una opinió pública que pretengui imposar els sus vulgars costums o creences. La llibertat no consisteix en sotmetre’s a la llei del número, ni es pot veure limitada per la tirania de la majoria. No hi ha cap mal en l’opinió: tota aplicació d’aquest principi es produeix en l’àmbit del drets concrets. Però l’individu s’ha de donar comte de tot acte perjudicial per als interessos del altres.

La qüestió de la llibertat ha de ser entesa, doncs, en el context de l’efectivitat i de l’utilitat de la llibertat per la felicitat. La llibertat és instrumentalment valuosa, però no “intrínsicament” valuosa: l’intrínsicament valuós és la felicitat. Seria un error considerar que Mill parla de la llibertat natural quan el seu criteri implica que els humans participen d’una societat política, la única que en definitiva pot avaluar les conseqüències de la llibertat com a criteri. És per això que no tots els individus poden gaudir de total llibertat: els nens no han de ser lliures, per exemple, per dir si volen, o no, aprendre a llegir i el mateix es podria dir d’algunes deficiències psíquiques o de la barbàrie.

1. Per què creus que Mill afirma que la felicitat constitueix el criteri utilitarista?

Mill afirma que cal entendre la felicitat des d’una òptica utilitarista, però amb això no vol dir pas que ens hem de centrar en la felicitat que ens provoca quelcom, sinó que hem de tenir en compte la felicitat projectada a tots aquells a qui aquesta acció ha fet feliços. No obstant això, per a Mill, la persona que fa efectiva l’acció ha de ser capaç de distanciar-se com un espectador extern.

1. Em podria especificar el significat al què es refereix John Stuart Mill amb espectador extern?

Personalment penso que Mill amb això vol dir que, com que l’utilitarisme vol fer passar per davant de l’interès i la felicitat individuals, l’interès i la felicitat col·lectiva sota la màxima “el màxim bé pel màxim nombre”, qui realitza l’acció ha d’estar d’acord a fer passar interessos aliens per sobre dels seus individuals.

Ara bé, crec que la història ens ha demostrat que per a la naturalesa de l’home, realment es fa difícil sobreposar la felicitat d’un mateix per a la felicitat dels altres. Tal com deia Hobbes, l’home és egoista per naturalesa i l’home és un llop per a l’home. Donat que l’objectiu final de l’home, des dels seus origens, ha estat assolir la llibertat, em pregunto com és possible que Mill, tot i proclamar un cert tipus de felicitat col·lectiva, ens ho fa mirar des de la distància?

1. Així doncs, vostè m’està afirmant que no està d’acord amb la tesi de Mill segons la qual és més important la felicitat de molts que la d’un sol?

Amb la resposta anterior el que vull dir és que Mill està plantejant un problema pràctic que es fa més fàcil de resoldre teòricament que no pas en la realitat; ja que afirmar que no podem se feliços en una societat infeliç i que hem de prioritzar la felicitat col·lectiva per sobra la felicitat individual, és molt fàcil com a teoria, però penso que a la pràctica ho podem definir com una teoria utòpica.

 

1. Creu, doncs, que potser aquesta teoria de la felicitat utòpica de la parla es podria portar a terme en una societat futura del segle XXI?

Tenint en compte que ja en la nostra societat s’estan donant revolucions tals com la revolució industrial o la revolució liberal, em temo que la humanitat seguirà evolucionant en termes de poder i capital, fet que farà augmentar la visió individualista i no la col·lectiva.

Dit això, crec que parlar dels altres ara, al segle XIX i Anglaterra és molt més fàcil del que ho podrà arribar a ser d’ara en endavant, ja que amb la cada vegada més patent distinció de classes, les igualtats i sobretot les desigualtats es faran més evidents i, en últim terme es farà molt més difícil arribar a punts de felicitat col·lectiva.

 

CONVERSES ENTRE UN HOME INTUITIU I UN HOME RACIONAL.

per Mar Valles. 2012

El pintor Van Gogh ensenya la seva obra a un veí.

El senyor Van Gogh li ensenya al seu veí, el jutge Duppont els seus quadres a l’estudi. El senyor Duppont se’ls mira encuriosit:

 

Sr Duppont: – Estimat Van Gogh, expliqui’m que s’hi troba en aquest quadre.

 

Van Gogh: – No hi ha massa a explicar, camps de blat, un camí i els corbs volant sota el cel blau.

 

Sr. Duppont: – No ho entenc. Això no és un camp de blat, això és una taca groga. Al que tu anomenes corbs són ralles negres desordenades i el cel sembla un mar amb tempesta. Això no és la veritat.

 

Van Gogh: – És clar que no és la veritat, perquè aquesta no existeix. Però jo l’intento buscar amb els meu quadres.

 

Sr Duppont: – Com que no existeix la veritat? Totes les persones amb enteniment sabem jutjar el que es veritat i el que es fals. La trobem en la justícia, la conducta de les persones, les lleis… i fins i tot en els camps de blat i els corbs.

 

Van Gogh: – No comparteixo la seva visió de la veritat. Per vostè tot es basa en l’enteniment i la racionalitat, però per mi l’enteniment no és més que un procés creat per l’home amb la intenció d’explicar allò que no pot explicar, que és l’essència de les coses.

 

Sr Duppont: -Això que em diu és veritablement sorprenent, amb que es basa per dir això?

 

Van Gogh: -Pensi per un moment amb el llenguatge, amb ell construïm les lleis, els pensaments, les reflexions… i tots creiem que el llenguatge és el reflex fidel de les coses. Però si ens fixem bé, podem veure que el llenguatge no és res més que una invenció de l’home. El procés és el següent: els primers d’actuar són els nostres sentits, que perceben, per exemple un arbre. Després, el nostre cervell ens mostra la imatge d’aquest arbre, i finalment articulem un so, que és la paraula per anomenar-lo, però que aquesta no té cap relació lògica amb la imatge que ha sortit del nostre cervell i evidentment cap relació amb l’arbre en si.

 

Senyor Duppont: – I que més dona que el nom sigui una invenció de l’home? Ens serveix per definir l’home.

 

Van Gogh: – Si, pots definir a aquest arbre, però no podràs definir l’arbre del costat amb la mateixa paraula, perquè seran diferents. Per no haver de anomenar amb diferents paraules cada un dels arbres va sorgir el concepte, i amb ell creem una idea general del que és un arbre.

 

Sr. Duppont: – Bé, des del meu punt de vista, em sembla que és prou lògic. No podem anomenar cada arbre, cada cosa amb noms diferents, ens tornaríem bojos. Penso que és de sentit comú.

 

Van Gogh: – Aparentment senyor. Hem de tenir en compte, que la paraula en si no descriu fidelment la experiència individual d’aquest arbre i que desprès, quan creem el concepte hem de deixar de banda totes les particularitat de cada arbre, i aquest fet encara ens allunya més de l’essència de les coses.

 

Sr Duppont: -L’essència de les coses? Que és això per vostè?

 

Van Gogh: – Per mi l’essència de les coses, és allò que no es mostra en el primer moment, allò que està amagat. Per a mi la paraula “corb” no em diu res, però la visió dels corbs planant sobre els camps de blat una tarda d’estiu em transmet l’essència d’aquests corbs, i és això el que vull reflectir en aquest quadre.

 

Sr. Duppont: – Les seves idees són extravagants. No li poso en dubte el que vostè diu. Però si aquestes idees fossin la base de la societat, el món seria un veritable caos. Perquè una cosa és parlar d’arbres, i altre parlar de justícia i moralitat. Perquè segons vostè no podríem parlar del que és la moral, el que es bo i el que és dolent.

 

Van Gogh: – Em temo que en aquest punt també el decebré estimat Duppont. Amb això no sóc gaire optimista. Què és la societat? La societat és tot un conjunt d’egoistes, vanitosos, mentiders, hipòcrites…

 

Sr Duppont: – Aquesta visió em sembla molt pessimista. Jo tinc el gust de conèixer gent veritablement bona.

 

Van Gogh: – Si, però que sabem realment de nosaltres mateixos? Què és la veritat dins la societat? Sr Duppont, no ens molesta l’engany, el que ens molesta és que l’engany ens perjudiqui, i la veritat la busquem quan ens és favorable.

 

Sr. Duppont: – Continua amb el seu pessimisme Sr. Van Gogh, però no tothom és com vostè diu, és clar que hi ha persones que troben la veritat, els filòsofs, els científics…

 

Van Gogh: – Els filòsofs tenen la supèrbia de creure que són el centre de l’univers, quan és clar que la natura, l’univers, existeix sense que l’esser humà incideixi. De fet, es fa servir l’enteniment per emmascarar la seva debilitat.

 

Sr. Duppont: – Però ara l’he enganxat, sr Van Gogh. La ciència no podrà dir que és una creació humana. Per exemple, les matemàtiques existeixen independentment que l’home les conegui o no. Però nosaltres les coneixem i el mecanisme que hem fet servir per conèixer-les és el que vostè considera que és impossible de conèixer la veritat: el llenguatge i els conceptes.

 

Van Gogh: – Té raó. Té raó en part. És veritat que les matemàtiques i les lleis immutables de l’univers existeixen. Però també és veritat que la manera que tenim d’acostar-nos a la ciència parteix des del nostre punt de vista i podria ser que la nostra limitació a l’hora d’aconseguir arribar a la veritat ens condicioni la nostra recerca científica i que nomes puguem arribar a un coneixement parcial.

 

Sr. Duppont: -Home, senyor Van Gogh, llavors pel que diu vostè, la humanitat resta encara a les fosques, com fa trenta mil anys.

 

Van Gogh: – No, sempre hi ha esperança. I aquesta la tinc en l’art.

 

Sr. Duppont: – En l’art?

 

Van Gogh: – Si, perquè només quan deixem de banda les obligacions de l’enteniment, de crear una falsa veritat, de construir un falç concepte del món i de l’home… i permetem que aquest enteniment pugui ser en llibertat, és quan sorgeix el millor de l’home. L’home necessita construir metàfores constantment, sinó no podria viure, seria insuportable per ell. I és en la llibertat de fer noves associacions i intuïcions, respon creativament i a aconsegueix escombrar les antigues barreres dels conceptes. Tots sabem que el teatre és falç i que una novel·la és una ficció, però ens agrada. Sabem que som enganyats, però no per això ens impressiona menys.

 

Sr. Duppont: -Bé, ja veig que no ens posarem d’acord. I més, si la salvació del món depèn dels artistes.

 

 

 

 

La Filosofia de Nietzsche.

 

per Bílal El Hassouni. 2012

Nietzsche va néixer a Röcken a l’octubre del 1844, en un ambient familiar pagès i protestant. Va estudiar teologia i després filologia. El seu pensament és radical, no segueix cap corrent filosòfic anterior. Des de petit que s’ha qüestionat l’origen de la moral i els costums i perquè la gent només segueix el que hi ha, el cristianisme, i no es crea els seus criteris. El fi màxim que cal assolir per Nietzsche és la vida, s’ha de viure i per viure s’ha de tenir voluntat de poder, s’ha de dir si a la vida, i només aquests que en tinguin podran viure, només aquells que assassinin a Déu podran viure. Matar a Deu es una metàfora que vol dir acabar amb totes les tendències, pensaments, corrents, modals, criteris antics i crear-ne de nous. Aquest individu capaç de crear aquests nous valors vàlids per ell, és el superhome. El superhome viu com un nen ingenu, espontani i innocent, es tria les seves normes, les que li convinguin. No és metafísic, no fa suposicions estúpides, ja que el seu objectiu serà la vida terrenal, no creurà amb divinitats ni res semblant perquè això suposa deixar de banda la vida terrenal, l’única, la vertadera, per una altre vida inventada per sacerdots i esclaus per poder viure la misèria que els ha tocat i acceptar la vida de castes altes sense qüestionar-se el que els ha tocat. Nietzsche vol acabar totalment amb la cosmovisió occidental que es basa en el cristianisme, però sap que això costarà mil·lennis perquè no tots els homes podran ser superhomes. En la seva vida com a filòsof escriu molts llibres, entre ells, la Genealogia de la Moral. Tal com indica el títol és un llibre que busca l’origen de la moral, els creadors de la moral que mai ningú s’ha atrevit a qüestionar. Després de buscar troba que l’origen rau en els esclaus, en els plebs… La gent de castes baixes. En l’origen de la moral Nietzsche diferencia dues morals diferents, la moral dels senyors (superhome) i la moral dels esclaus. La dels senyors és la moral inventada pels rics, “inventada” perquè ells decideixen que serà bo i què no, per tant tot el que feien els rics era bo i el que no feien era dolent. Ningú no podia canviar les seves idees perquè ningú tenia més autoritat que ells, eren els amos de les castes baixes, els sacerdots, els esclaus, els bruts que s’inventaran la moral dels esclaus per no preguntar-se perquè ells estan en una posició inferior i poder viure amb el que fan i els ha tocat. En la moral dels esclaus, bo és brut, gastat, lleig, pobre… I d’aquí sorgeix el cristianisme per poder fer de la seva vida inútil i desgràcia un camí cap a un mon millor, el mon de Déu. Abans del cristianisme, perquè no és una creació primera i original hi ha els presocràtics i els socràtics. En aquella època els filòsofs distingien entre dos mons. El Dionisíac i l’Apol·loni. El primer, del Déu Dionís era el terrenal, on i regnava el canvi (Heràclit), la transformació constant de les coses, lluita entre contraris, guerres, sang, felicitat, amor .I el món Apol·loni, on regnava la raó, la perfecció el món supraterrenal, la constància dels objectes. Els presocràtics com Heràclit, molt admirat per part de Nietzsche, veien la vida com el mon Dionisíac, afrontaven la vida tal com era sense necessitat d’inventar-se divinitats i mons perfectes com faran Sòcrates, Plató… Els socràtics van oblidar que el primer objectiu és la vida, que el que era digne de ser estudiat era la vida i no el món de les idees platònic i altres mons perfectes i divins. De fet el cristianisme, no és res més que platonismes vulgar, del poble. Nietzsche, ara que ha trobat l’origen primer de la moral dels esclaus, ja pot intentar eliminar-la, com? Creant el superhome. Abans de ser un superhome, però, la societat ha de transformar els valors inadequats que s’ha li havien inculcat per altres de més útils tornant-li així el dret de l’existència i “viure” la vida terrenal que li ha tocat, ja pot matar a Déu, sent aquesta l’única opció que té per tal de viure la seva vida, i no una que li ha estat determinada per la cultura cristiana. Aquesta població, occidental, acaba doncs, en un nihilisme. El nihilisme és un moviment, una vibració que és capaç de despertar la societat, de fer-la reflexionar i fer front a la vida sense haver de fer metafísica, sense haver d’abusar a la raó per obtenir consols falsos. Quan un arriba a aquest punt ja es troba en la primera fase de transformació per ser un superhome on és un camell que veu que és geperut que carrega tota la moral antiga, tots els criteris establerts per altres a l’esquena. Després el camell passa a ser un lleó, fort, valent que comença a enderrocar la moral, el cristianisme, la constància, les divinitats, el platonisme i finalment, l’últim canvi, el de ser un nen, un nen innocent que s’inventa els seus jocs i les regles dels respectius jocs, és a dir, el que és bo i dolent, el que es pot fer i no es pot fer… Aquest nen, ja fa el que vol, ja és un superhome.

Nietzsche tracte altres temes com l’epistemologia, el saber, el coneixement. Fins i tot en aquest camp no es conforma amb els pensaments anteriors. Trenca amb l’absolutisme, amb la concepció que defensa un coneixement segur, una realitat única i universal per tothom, com Plató i els Socràtics que pensaven que només es podia arribar al “coneixement absolut” mitjançant l’ús de la dialèctica (Sòcrates) i estudiant el mon perfecte de les idees (Plató). Nietzsche defensa una actitud perspectivista, on tothom té el seu punt de vista i tots són correctes, no podem dir que la vista d’una abella és inferior a la nostre perquè només vegi escala de vermells, perquè l’abella té una forma, una cosmovisió de la realitat, i és vàlida igual que la de qualsevol ésser humà. Per tant, no podem buscar un coneixement segur, perquè no existeix, és un camí sense sortida, tothom veu la vida, la realitat des de la seva posició. També critica el llenguatge, les paraules que són com fotografies d’un cos en moviment, ja que només poden retratar i mostrar la realitat en una petita fracció de temps, perquè tot està sotmès al canvi permanent, i per tant no és el mateix parlar d’un arbre avui, que del mateix arbre en un parell d’anys, o d’un gelat ara i després fer servir la mateixa paraula per descriure el gelat que tinc a l’estomac. El llenguatge per tant és una metàfora que no expressa la realitat tal com és. De fet la nostre ment entra en contacte amb el medi físic mitjançant els sentits que creen una imatge o una còpia de la realitat que veuen, i nosaltres expressem aquesta còpia que no te res a veure amb la realitat (doble metàfora, primera: creació d’una còpia i segona: transmetre aquesta còpia). També fa trontollar el criteri de veritat. La societat afirma que un fet o acció són veritats quan les seves conseqüències són profitoses (bones) encara que no tinguin cap correspondència amb la realitat, per tant, la societat no informa de la realitat que veu, sinó d’una realitat utòpica per tal d’obtenir el màxim de conseqüències útils. Només hi ha un únic camí per conèixer la veritable realitat des de la nostre perspectiva, i és mitjançant l’art, Nietzsche pensa que només deixant-nos anar i guiar per l’instint innocent i ingenu (el mateix instint que guia un nen per jugar) podrem arribar a descriure la realitat, millor que amb les metàfores que fan les paraules, per això Nietzsche va sentir una gran atracció per les simfonies dramàtiques i amoroses de Wagner, perquè al cap i a la fi, mostraven el veritable món, el Dionisíac, sense manipular res, sense fer la vida i la realitat més fàcil, simplement expressant-la tal com és.

Una altre postura interessant de Nietzsche és la seva ètica, ell defensa que la moral ha estat creada pels esclaus en veure que eren inferiors als senyors. Ha estat una invenció per sentir-se bé, per no haver de qüestionar el destí que els havia tocat viure. Nietzsche proposa abandonar la moral col·lectiva dissenyada per pocs i que esta seguida per molts, diu que tothom ha de crear-se les seves lleis, tothom ha de tenir aquest privilegi, perquè ningú no té dret en entrar en els teus afers privats, per tant, tu decideixes, has de ser el lleó que vol! Has de voler, i no seguir. Diu Nietzsche. Tothom s’ha de crear uns valors morals, però tots han de tenir el mateix objectiu, la voluntat de viure. Aquest ha de ser la màxima prioritat que un ha de tenir en compte en crear-se valors morals.

Per mi, aquesta filosofia de Nietzsche es pot criticar i portar als extrems en alguns casos. Primer de tot, deixar clar, que jo també defenso una concepció perspectivista de la realitat, per tant em seria difícil criticar la concepció de l’ésser humà, d’algú altre, en aquest cas Nietzsche, ja que tant la seva concepció com la meva, son dos punts de vista, dos perspectives, potser diferents i els dos, tenir una visió correcte. Tot i així “opinaré” sobre alguns punts de Nietzsche que no m’acaben de fer el pes. El tema, o tesis que més m’ha cridat l’atenció ha sigut la Genealogia de la moral, perquè trobo que és una fal·làcia genètica, no es pot estudiar la moral tal com era a l’època presocràtica i aplicar-la a la societat actual o la de fa un segle, perquè el pensament, la humanitat, els costums, els coneixements… Eren diferents que els de fa un segle, per tant, els d’ara no es poden criticar i acusar d’invàlids agafant uns valors creats fa centenars d’anys. Tot i això, m’agrada la diferència que estableix Nietzsche sobre la moral, la d’esclaus i la de senyors. Perquè això existeix fins i tot ara, al segle XXI! Fins i tot ara, els obrers i les classes mitjanes (esclaus) no tenen el valor de sortir al carrer a reclamar els seus drets davant d’uns polítics (senyors) corruptes, que confiats, no fan res mes que inventar-se lleis i fer reformes que no havien presentat durant la campanya electoral, i què fan els obrers? Res, són camells que carreguen el pes, la pobresa, el malestar la paciència… Tot i que Nietzsche ja havia afirmat amb anterioritat que costaria molt poder passar de ser aquests camells a ser lleons!

També estic d’acord amb Nietzsche quan tracte el llenguatge. També fa un estudi de l’origen del llenguatge (fal·làcia genètica). El llenguatge es crea a partir d’un interès social per poder comunicar-se i per poder establir unes normes que s’hauran de seguir per poder deixar de ser l’homo humini lupus (Hobbes). El mateix llenguatge estableix que és veritat i que és mentida, que es correspon amb què és bo i dolent i no amb la realitat. Segons el meu punt de vista, s’hauria de fer servir la veritat com a correspondència, és a dir, s’hauria d’informar de la realitat tal com la perceben els nostres sentits, sense eufemismes ni altres invencions del llenguatge que deformin aquesta realitat perquè sigui més útil. El llenguatge són com unes ulleres d’un determinat color que ens censuren determinats aspectes de la realitat perquè no hi pensem, perquè visquem millor, però realment, de cara a les conseqüències últimes, aquestes ulleres no tenen res a fer. Un exemple seria l’entrega de notes finals a alumnes que tenen previst fer una festa. Els professors decideixen no donar-les per tal que els nois/es s’ho passin bé a la festa, amaguen la realitat vertadera fent veure que els alumnes han tret bones notes, quan realment és al contrari. Després de la festa, s’entreguen les notes, i aquells a qui no ha anat gaire bé, han perdut uns dies per poder estudiat i pujar les seves notes, estant de festa. Com podem veure, la veritat ha sigut útil, però les seves conseqüències, no. Penso que no s’hauria d’amagar la realitat, s’hauria de comunicar la veritat des del primer moment.

L’ètica de Nietzsche també m’agrada. Penso que hem d’acabar amb la moral imposada i començar a crear-nos els nostres valors ètics amb l’objectiu de viure la vida, és a dir, hem de tenir voluntat de poder per poder viure com nosaltres volem i no com els esclaus o els senyors volen. Hem de ser nens, hem de ser lliures. Hem de voler.

 

- Crítica a Stuart Mill -

per Aura Sala Mallol, 2012

Stuart Mill (1806-1873) és l’autor per excel·lència de la filosofia utilitarista. Molt influenciat des de petit en aquesta concepció, Mill es sentirà atret per la idea de ser un reformador moral. Tot i així, aquesta idea anirà quedant al marge quan es comenci a endinsar en la llibertat i els plaers. Com molts altres autors, Stuart Mill buscarà bases epistemològiques a seguir per poder convertir l’utilitarisme en una veritable ciència moral.

 

En primer lloc, m’agradaria plantejar el tema de la felicitat que proposa Stuart Mill en la seva obra L’Utilitarisme (1863):

Pel que fa la meva opinió, una persona és feliç quan es troba en un estat d’ànim de completa satisfacció. Cadascú, però, té una concepció de felicitat diferent, ja que el fet de sentir-se satisfet és també molt subjectiu. Alguns trobaran la felicitat en un viatge a un país estranger; d’altres, en tenir molts diners; o, fins i tot, alguns poden trobar la felicitat contribuint en bones causes, com ara en ONGs.

 

Stuart Mill tindrà un concepció de felicitat força diferent a la plantejada. Per l’autor, la felicitat és “plaer i absència de dolor”, la qual ve donada pel nivell de benestar i d’integració social de cadascú. Però Mill anirà més enllà i diferenciarà entre la quantitat i la qualitat dels plaers. Així, dirà que “la felicitat no és quantitativa, sinó que és qualitativa”. Amb això ens ve a dir que ens aportarà més felicitat allò que ens dóna una mica de plaer intel·lectual, que no pas quelcom que ens doni molts plaers físics. Si prenem l’exemple que donà Paretto sobre els pastissos, veurem com la concepció de Stuart Mill cobra sentit: “Menjar un tros de pastís produeix un gran plaer, menjar-ne quatre fa que trobem l’últim amb menys sabor, menjar-ne quatre-cents ens portaria a l’hospital. Més pastís no vol dir més plaer, sinó menys”.

 

En referència a aquest tema, estic plenament d’acord amb l’autor. Tot i així, hem de reconèixer que els plaers intel·lectuals actualment estan en decadència. Per adonar-nos-en, només hem de fer el simple gest d’engegar la televisió i passejar-nos per uns quants canals. Ràpidament veurem que el contingut que ens ofereix la gran majoria, no és més que escombraries. L’objectiu principal sembla ser entretenir el gran públic d’una manera que no hagi de pensar, simplement encantar-se davant la pantalla veient com un parell d’ex-dones d’un torero es discuteixen d’una punta a altra de plató.

 

La concepció utilitarista de Mill, l’impulsa a dir que la felicitat general és més valuosa que la felicitat individual. D’això se’n diu el “principi de major felicitat”. Aconseguir la felicitat de la majoria es converteix en un deure moral, però no ho serà si la felicitat que s’aconsegueix és únicament individual. Per tant, podrem dir que la recerca de la felicitat de Stuart Mill no serà mai egoista, ans el contrari.

 

Penso que aquest plantejament utilitarista de l’autor, sobre la felicitat, és molt encertat. Tothom, alguna vegada o altre, s’ha trobat en la típica situació en què algun company de classe ha fet una gamberrada i els professors, per descobrir qui ha estat, castiga a tota la classe fins que surti el culpable. En aquell moment, possiblement, el culpable es plantejarà si ha de confessar o no. Segons Stuart Mill, i amb acord a la meva opinió, el seu deure moral seria confessar-ho i permetre que tota la classe sigui alliberada del càstig, assumint, així, ell tota la responsabilitat. És a dir, aconseguir la màxima “felicitat” pel màxim nombre de persones.

 

Stuart Mill, en l’obra Sobre la llibertat (1859), fa una crida al perill que està comportant “la tirania de la majoria”, és a dir, el predomini d’unes ideologies sobre d’altres. La conseqüència més important d’aquesta expansió i domini per part de les idees més fortes, provoca que aquestes no estiguin essent constantment sotmeses a altres opinions amb les quals es puguin contrastar. És a dir, es perd la possibilitat de falsar les ideologies predominants.

 

Considero que aquest punt és molt important a causa de la seva actual vigència. De mica en mica, tots ens anem globalitzant. Això consisteix en que tots vestim igual, mengem igual, escoltem la mateixa música, mirem les mateixes pel·lícules, etc. En definitiva, que tots pensem igual. Això facilita molt la feina a les grans internacionals i als polítics, ja que només han d’actuar d’una única manera per cridar l’atenció de tota la població. Per tant, darrera aquesta “tirania de la majoria” que estem patint actualment, hi ha un fons d’interessos econòmics molt importants. Dit amb altres paraules: si posem l’exemple de Catalunya i Espanya. Un partit polític, si vol captar els vots de la població catalanista, haurà de fer propostes en les que es defensi la cultura i economia catalana, ja per no parlar de la independència de Catalunya. En canvi, si aquest mateix partit polític vol captar votants espanyols, haurà de plantejar un programa més centralista, en el que es defensi la permanència de Catalunya dins l’estat espanyol. Com podem veure, les dues ideologies plantejades són oposades i, per tant, aquest partit polític mai podrà aconseguir tots els vots dels dos sectors. És aquí quan entra la “tirania de la majoria”. Si s’aconsegueix uniformitzar les dues ideologies, és a dir, suprimir-ne una a base de repressions i imposar l’altra, el partit polític tindrà la feina molt més fàcil, ja que només haurà de convèncer una ideologia per captar els vots de tota la població.

 

Stuart Mill, també en l’obra Sobre la llibertat, planteja l’anomenat “Principi del dany”, és a dir, que “l’únic fi pel qual la societat està justificada a interferir, individualment o col·lectivament en la llibertat d’acció d’algun dels seus membres, és per la seva autoprotecció. L’únic propòsit pel qual el poder es pot exercir legítimament sobre un membre d’una comunitat civilitzada, contra la seva voluntat, és el d’evitar tot dany als altres”.

Pel que fa a aquest plantejament de l’autor, considero que és força dubtosa la seva efectivitat en el moment de posar-se en funcionament. Si posem l’exemple d’un home que està molt ebri, segons Stuart Mill, no s’hi podria interferir encara que això pugui afectar la seva salut. Només es podria actuar sobre aquell home en el cas que pogués danyar a d’altres persones o, en el suposat cas que estigués en hores de treball. Tot i així, en el cas d’un home ebri aparentment inofensiu, mai podrem saber què podria fer si no s’hi intervé. Per exemple, aquest alcohòlic és, en potencia, el possible causant d’un accident de trànsit, provocador d’una baralla o malmetedor del mobiliari públic. Vist així, com que aquest home ebri és possible que trenqui el deure moral proposat per Mill, considero que hauria de poder ser intervingut (ja sigui en forma de rehabilitacions o de prevenció).

Per contra, sobre aquest mateix tema, podem trobar problemes en la nostra societat i que penso que se’ls hi hauria d’aplicar aquest Principi del dany. Aquests casos són l’eutanàsia, ja que penso que ningú té dret a decidir sobre la teva voluntat i capacitat de viure; i, l’avortament.

 

Ja com a últim punt, fer esment de la discrepància que tinc amb la diferenciació que fa Stuart Mill entre acontentament i felicitat. Segons l’autor, acontentament seria un concepte relacionat amb acomodament o “tenir diners”; i, en canvi, felicitat seria llibertat personal. Tot i que considero que per ser feliç un necessita ser lliure, reitero el plantejament fet a l’inici de l’assaig. La felicitat, és a dir, l’assoliment de la satisfacció és molt subjectiu i, per tant, depèn de cadascú i dels objectius que un mateix s’hagi proposat. Si una persona es proposa fer fortuna a la vida, en el cas d’aconseguir-ho, ningú li podrà negar el sentiment de felicitat, encara que aquesta pugui tendir més a la concepció d’acontentament de Stuart Mill.