LA CERVESETA

DELS FILÒSOFS

(Crítica a Descartes)

per MARTÍ RUFÍ SALIS

La cerveseta

 

Un dia qualsevol al bar del cel, es troben tant filòsofs clàssics com moderns per fer la cerveseta i parlar d’allò que més els agrada: el futbol. I també una mica de filosofia:

 

Sòcrates: René, quina és la base de la teva filosofia i de tot el teu bloc epistemològic?

Descartes: Doncs bé, primer partim del dubte universal, ens ho preguntem tot. Després…

Sòcrates: Espera un moment company. Però, si partim del dubte universal com sabem realment l’existència del dubte universal? És a dir, des del moment que proposem el dubte universal n’estem postulant la seva existència i el dubte ja no és universal, ja que sabem que aquest dubte universal no existeix.

Descartes: Molt bé Sòcrates, doncs partim de la suposició que el dubte universal existeix i que, sent conscients de la seva existència no ens influeix en la seva terminologia ni en el seu concepte.

Sòcrates: Em sembla just deixar-te continuar. Segueix si us plau.

Descartes: Gràcies. Repeteixo: partim del dubte universal, com si ens trobéssim dins un pou rodó de radi infinit.

Xenofont: Dins d’aquest pou i fa tanta fred com a Suècia a les cinc del matí René?

Plató: (rient) Ja ho deia jo que la república era molt millor que la monarquia!

Sòcrates: No els facis cas René. Aquests que ni tan sols s’ofereixen a pagar un trist “duro” perquè al seu amo no l’enverinin…

Xenofont, Plató i Antístenes: Mestre! Però si nosaltres…

Sòcrates: Calleu i escolteu si us plau. Segueix René si us plau.

Descartes: Doncs bé, un cop dins el pou hem de suspendre la conformitat a tots els coneixements i considerar-los prèviament com a falsos. Només allò que ens sembli clar i distint resultarà un principi ferm del qual se’n derivaran d’altres. Aquest principi, que no pot ser pensat de cap altra manera, serà fruit d’una evidència que anomenarem com a intuïció. Per aconseguir la veritat filosòfica no en tindrem prou amb la intuïció per verificar d’una manera completa un enunciat, de manera que també durem a terme un anàlisi, que consistirà en trossejar les dificultats en el major nombre de parts que ens siguin possibles fins que trobem enunciats clars i diferents i, conseqüentment, vertaders; una síntesi o deducció, pensant i raonant les coses d’allò més senzill a allò més complex; i una enumeració completa sense ometre cap detall que conformarà la comprovació de les dues fases anteriors. M’aneu seguint?

Aristòtil: Jo vaig bé de moment. I vosaltres?

Epicur: Jo també, però crec que no cal complicar-nos la vida. Perquè hem de buscar la veritat, quan podem entretenir-nos buscant la felicitat? En fi, suposo que cadascú té el seu punt de vista sobre tot això.

Descartes: Molt ben pensat. I com denominaríem allò que és igual però diferent per a tots?

Epicur: Subjectiu?

Descartes: Exacte Epicur! És en aquest camp subjectiu, en aquest camp del pensament on sorgeix el dubte. I és en aquest camp on cal aplicar-hi el mètode que he explicat, on cal aplicar-hi una fonamentació semblant a la de les ciències empíriques.

Sòcrates: A veure si entès bé aquesta última part. Vols dir que per exemple les proposicions matemàtiques formen part d’aquests enunciats dels quals no podem dubtar?

Descartes: I ara! Si bé aquestes proposicions matemàtiques són fruit de la raó i no dels sentits, tampoc em són ensenyats per l’experiència. Com puc saber jo, un ésser pensant, dubitatiu; un res cogitans, que un geni maligne no m’està enganyant perquè pensi que aquestes proposicions són evidents?

Pitàgores: René, René…

Descartes: Diga’m Pitàgores.

Pitàgores: Quantes cerveses portes? Tu creus que et pots carregar així com així la feina d’anys i anys?!

Sòcrates: Tranquil Pitàgores home. De moment sembla que l’argument d’en René sembla prou sòlid. Deixem-lo continuar a veure com acaba aquesta història.

Descartes: Gràcies Sòcrates. Bé, recolem una mica. Ens trobàvem dins el pou, havent demostrat que jo, com a substància pensant, existeixo. El pròxim pas és demostrar el món exterior. Per a fer-ho adoptarem l’argument ontològic. Si partim de que Déu és la perfecció absoluta i de que jo dins meu sóc capaç de trobar la idea innata d’allò perfecte, queda demostrat que Déu és i existeix. Aquest Déu, en conseqüència, em permet donar continuïtat als meus moments aïllats de pensament. A més, aquest Déu em permet de confiar en l’existència de tot, ja que tot es deriva d’aquesta idea de perfecció absoluta.

Epicur: A veure, és possible que Déu existeixi, però voleu dir que ens ajuda a confiar en l’existència de tot? Jo crec que, en el cas que Deu existeixi, no s’ocupa pas del assumptes humans.

Sant Tomàs d’Aquino: Doncs jo crec que…

Aristarc de Samos: Què fa aquest aquí? Que jo sàpiga això és una tertúlia de filòsofs i gent que intenta raonar les coses, no per gent que obstaculitza el coneixement que aporten grans científics mitjançant l’observació!

Galileo Galilei: L’Aristarc té raó! Fora aquest!

Giordano Bruno: La veritat és que jo ja estic una mica cremat de tots aquests religiosos!

Rufí de Torroella: Nois nois, tranquils.

Sòcrates: I qui carai ets tu?

Rufí: Sóc un estudiant de ciències del segle XXI. Vinc a xerrar una estona amb vosaltres. M’envien del món d’aquí baix, d’aquell del que vareu marxar fa segles.

Sòcrates: Ostres! I què va fer el Barça aquest cap de setmana?

Rufí: Va guanyar. Quin golàs d’en Messi a passada de Xavi! I a més, com que la pilota venia de l’Iniesta… Però pots fer el favor d’escoltar-me i no distreure’m? Us vinc a parlar de quelcom seriós!

Sòcrates: Perdona perdona noi. Tu diràs.

Sant Tomàs d’Aquino: Oh moltes gràcies mesies per haver-me ajudat i per portar la veritat de la fe revelada a aquests ignorants!

Rufí: Aquí l’únic ignorant ets tu, que creus en coses indemostrables. Au va, fot el camp pallús…

Sant Tomàs d’Aquino: Déu t’ho farà pagar!

Epicur: Ui quina por que li has fet venir ara! Fora!

Rufí: Bé nois, ignorem les paraules d’aquells que afirmen l’existència d’éssers sense cap base científica a darrere i comencem…

Plató: Però què ens explicaràs ara? Cosmologia? Física de naturalesa corpuscular? Química quàntica? Potser… política?

Rufí: No, no, res d’això. No us vinc a explicar res en concret. Vinc a discutir amb en Descartes el que he sentit fa un moment.

Descartes: Un moment, un moment. Quan fa que ets aquí tu?

Rufí: Des que heu arribat. Estava fent el set i mig i l’Estrella a la taula d’aquí al costat, amb el meu company, en David.

Descartes: David què més?

Rufí: Hume, David Hume.

Descartes: Ostres, em sona…

Rufí: Tranquil, que d’aquí una estona ja anirem a xerrar una estona amb ell. Et sembla que debatem una mica la teva teoria doncs René?

Descartes: Només faltaria: la filosofia no és una i vertadera. Endavant.

Rufí: Bé, comencem. Si no he sentit malament, quan en Sòcrates t’ha preguntat sobre les proposicions matemàtiques tu li has respòs que no les podem designar com a vertaderes de bon principi perquè no suposen un bloc epistemològic après mitjançant l’experiència no?

Descartes: Exactament això. Com podem saber nosaltres de la no-existència d’un geni maligne que ens vulgui perjudicar i ens mostri aquestes proposicions com a completament evidents?

Rufí: És clar que no podem demostrar la no-existència d’aquest geni maligne. Però tampoc l’existència.

Descartes: Clar clar. Però no podem arriscar-nos a afirmar quelcom que no sabem.

Rufí: Però abans no li has dit a en Sòcrates que tenint la idea de perfecció absoluta dins nostre, és a dir en forma innata, podem demostrar l’existència de Déu?

Descartes: He dit exactament això, ja que la idea de Déu i perfecció absoluta són les mateixes. Però que hi té això a veure?

Rufí: Hi té a veure molt més del que et penses. Si quan et trobes dins aquest pou tens la idea del geni maligne no n’estàs demostrant l’existència segons el teu mètode?

Descartes: Carai, és veritat! Mira que bé, geni maligne anti-matemàtic demostrat!

Rufí: Ei ei, para el carro. Demostrat el geni maligne, creus podem seguir demostrant l’existència de Deú?

Descartes: Només faltaria. Perquè creus que no ho podríem fer?

Rufí: No era li idea de Déu la mateixa que la de perfecció absoluta?

Descartes: No vas pas errat.

Rufí: Doncs bé, si la idea de Déu és la mateixa que la de perfecció absoluta, repeteixo; absoluta, perquè permet que un geni maligne que a sobre acabem de demostrar que existeix m’enganyi? En aquest cas, Déu ja no és absolutament perfecte.

Descartes: Doncs ara que ho dius…

Pitàgores: Aquest paio és un geni!

Rufí: De geni res. Només s’ha de pensar una mica per veure que en René entra en contradiccions.

Descartes: Així doncs, tu postules la no-existència de Déu?

Rufí: Jo no he dit en cap moment que Déu no existeixi. Només he dit que mitjançant el teu mètode no el podem provar, ni dubto que el puguem provar mai. I no només amb el teu mètode. Crec personalment que Deu no és comprovable de cap de les maneres. I qui et digui que els miracles en són una prova, respon-li que si Déu és tan i tan perfecte, per què permet la fam al món, o la distribució desigual de la riquesa, o les malalties… segurament no et sabrà respondre.

Descartes: A veure deixe’m aclarar-me un moment. En el cas que Déu no existís, qui seria el creador d’aquest gran sistema d’engranatges? Qui seria el creador de l’univers?

Rufí: En aquest tema fins i tot al segle XXI tenim una gran problemàtica. De moment predomina una teoria anomenada del Big Bang, que diu que tota matèria prové d’un punt que en un determinant moment va esclatar i va originar el que ara tots coneixem. Tot i això encara ens preguntem què hi va haver abans del Big Bang, però de moment encara estem lluny de saber la veritat.

Descartes: Carai que interessant! Però què me’n dius per exemple de… les idees innates? Dubto que creguis que no existeixin…

Rufí: Oi tant que hi crec! Les idees innates venen determinades per un component genètic, mentre que les adventícies que tu anomenes a les Meditacions Metafísiques tenen certs components educatius, parentals i ambientals.

Descartes: Què és exactament això que dius del component genètic?

Rufí: Ostres perdona, no recordava que Gregor Mendel era del segle XIX. Doncs el component genètic és aquella informació que heretem dels nostres familiars i que, a més de determinar les nostres característiques fisicoestètiques també determina gran part del nostre caràcter i ideologia.

Descartes: Sí que aneu avançats al segle XXI! Veig que m’haig de posar una mica al dia. Et fa res que et segueixi fent preguntes? És que m’he adonat que estava completament equivocat amb tot el meu plantejament.

Rufí: I ara, tu mateix. Però que sàpigues que el teu plantejament no és pas del tot erroni.

Descartes: Carai, jo que em pensava que ara te’l carregaries tot!

Rufí: No home. Personalment crec que tens part de raó quan dius a Discurs del mètode que hem de ser forts i resoluts en les accions que emprenguem, tot i que no aprovo l’apartat d’obeir les lleis i costums del país i seguir la religió en la qual hem estat educats.

Descartes: I perquè no?

Rufí: A veure, analitzem-ho encarant-ho a les societats del segle XXI. Sembla evident obeir les lleis del país on vivim. Però, i aquelles que ens semblen injustes? Al meu parer les hem d’obeir igualment, ja que han estat sotmeses a votació dels governants que ha triat el poble mitjançant democràcia, tot i que aquesta no és del tot real al no ser directa ni en llistes obertes. Aquest és un altre tema. I si no estem d’acord amb el sistema d’elecció dels governants? Si la majoria de la població i està d’acord no hi haurà res a fer, però si acumulem suficients suports haurem de revoltar-nos d’una manera pacífica (sempre que es pugui) per canviar les coses.

Tornant enrere, en el cas que les lleis les hagin establert uns governants que no han estat elegits pel poble, tenim el dret, és més, tenim el deure de desobeir-les, fent el possible perquè caigui aquest règim imposat i es faci valer la decisió del poble.

Llavors també hi ha la part de seguir els costums d’un país: no crec que sigui necessari. Cada persona pot seguir els costums i, entrant a l’altre tema, la religió que vulgui. Ara bé, sempre respectant a l’altra gent. Al llarg de tota la història la religió ha sigut el motiu de moltes i moltes morts i guerres. Crec que tots els punts de vista són respectables però personalment penso que viuríem molt millor sense la religió, ja que la gent s’espavilaria molt més al no tenir un coixí en el que recolzar-se en moments d’esperança o desesperació. Sempre des de la tolerància, només faltaria.

Descartes: És molt interessant el teu punt de vista. Tothom és tan tolerant al segle XXI?

Rufí: Ni molt menys! Encara hi segueix havent gent que vol imposar les seves creences a la resta de la població, molt sovint amb la repressió al dret a l’autodeterminació i a la creació d’una ideologia individualitzada. Suposo que abans també era així, la societat sol seguir les mateixes corrents…

Per cert senyors, em permeteu fer-vos una crítica a tots els d’aquesta taula menys a en Plató?

Plató: (pensant) Què deus ser que no m’ho hagi de criticar a mi amb el repàs que li ha fet a en René?

Epicur: Només faltaria.

Sòcrates: Tu diràs company.

Rufí: Doncs que crec que hauríeu de deixar una mica de banda tot això de l’epistemologia i el mecanicisme metafísic per dedicar-vos més a……

 

Marisa: Martí, Martí! Pots fer el favor de despertar-te que ja són les vuit menys deu i avui tens institut!

Rufí: Cinc minuts més mare si us plau! Que els hi estava a punt d’explicar a una colla de filòsofs com optimitzar el seu poder intel·lectual! I a sobre encara havíem d’anar a parlar amb en Hume!

Marisa: En un somni?

Rufí: Sí.

Marisa: I com carai el distingies de la realitat?

Rufí: A què et refereixes?

Marisa: A que com saps que no estàs somiant ara mateix? No era el somni igual de real que la pròpia realitat?

Rufí: Doncs tens part de raó… la Estrella era igual de saborosa i fresca…

Marisa: Quina Estrella?!

Rufí: Res res mare. Ara vinc a esmorzar…

 

CONTINUARÀ…

CRÍTICA A DESCARTES

per BILAL EL HASSOUNI AMYAY

Descartes comença la seva llarga meditació dubtant de tot, fins i tot dubte de si el seu cos existeix, i de la mateixa manera, dels seus sentits. L’objectiu d’aquest dubte metòdic és arribar a alguna veritat fonamental de la qual no pugui dubtar. Per dubtar de tot suposa que hi ha un geni maligne que l’està enganyant. Després d’una llarga reflexió, Descartes arriba a la conclusió que si aquest geni maligne existeix i l’està enganyant de veritat, aquest subjecte enganyat per força també ha d’existir, per tant Descartes existeix, a més com que dubte, i dubtar és fer servir la ment, i aquesta acció és la de pensar, si pensa i dubte per força existeix, perquè hi ha d’haver aquesta cosa que pensa, i dubte que ell anomenarà “Res Cogitans”, i que és l’única cosa que coneix d’ell mateix, ja tenim aquí el principi fonamental de la veritat “Penso, llavors existeixo” és una veritat que no pot ser negada, i serà el nucli del seu mètode. Per saber si alguna cosa és veritat haurà de ser clara i distinta, igual que la proposició citada anteriorment. Descartes es definirà, doncs, com una substància que pensa que és totalment diferent al cos, del qual no en podem saber res amb seguretat. Descartes tardarà poc a adonar-se de que la seva gran veritat només és correcte quan pensa, i que si deixa de pensar deixarà d’existir, igual que els intermitents d’un cotxe que fan pampallugues, buscarà doncs, alguna cosa que li permeti continuïtat d’existència, i aquest quelcom, serà Déu. Déu serà la gran garantia de l’existència. I la garantia de l’existència de Déu? Descartes fa servir el model ontològic de Sant Anselm de Canterbury per garantir-ne l’existència. Descartes diu, que si en ell es troba la idea d’algun ésser summament perfecte i omnipotent, seria incoherent que no existís, perquè “existir” és una perfecció. Segons ell no pot ser que ell tot sol s’hagi format aquesta idea de perfecció, i d’aquesta manera justifica l’existència de les coses corporals i extenses, perquè no pot ser que s’ha n’hagi format una idea ell tot sol, hi ha d’haver alguna cosa extensa, per poder imaginar-la, perquè imaginar és això, contemplar cossos extensos i visualitzar-los en la ment, per tant no ens podem imaginar una taula que no existeixi, així és com demostra l’existència de les cosses externes . Tot i que dubte dels sentits (ex: una torre de lluny és veu petita, però que en apropar-nos-hi es veu gran) no vol dir que el que percebin sigui irreal. Descartes també fa la següent afirmació: Si Deu existeix i és perfecte i la bondat és una perfecció vol dir que no permetrà que m’enganyi, i que em facilitarà un mètode per garantir el que perceben els meus sentits, per tant si les coses extenses que veig i sento son clares i distintes i les analitzo tants cops com sigui possible i segueixen sent distintes i clares vol dir que són vertaderes, perquè Déu no permetrà que m’enganyi.

Penso que el racionalisme de Descartes és correcte fins a un cert punt, fins al punt que afirma “penso, llavors existeixo”, la resta, no. Considerar l’existència de Déu pel simple fet que en ell es troba la idea de perfecció trobo que no és gaire racional. Que l’existència d’un ser perfecte es trobi en la seva ment no vol dir que hagi d’existir, a més si en una sola persona no es troba aquesta idea de perfecció vol dir que no existeix, i si no hi ha ningú que pensi diferent de Descartes, aquí estic jo. Segons ell s’ha de començar dubtant de tot, doncs com pot garantir l’existència de Déu? No pot ser que ell, només sigui un cervell, o una cosa pensant que es trobi en un laboratori tecnològicament equipat i que li estiguin enviant, mitjançant impulsos bioelèctrics, aquesta idea de perfecció? Fa servir aquesta idea de Déu perquè no té cap altre opció per sortir de la seva docte ignorància (com que dubte de tot, no sap res, en quant que sap moltes coses, per tant és un ignorant que sap) igual que un lladre que roba per menjar perquè no té diners. Si pogués reanimar a Descartes i tenir una conversa amb ell, li diria: Si Déu, omnipotent, que te totes les perfeccions, i el poder és una perfecció, podria Déu crear una pedra tant gran que ni ell la pogués moure? És una pregunta lògica i correcte, que evidencia la falsedat de l’existència de Déu, ja que si la resposta fos si; doncs voldria dir que Déu no pot moure aquesta pedra i per tant no és perfecte, i si la resposta fos que no, voldria dir que no seria del tot perfecte, en no poder crear una pedra d’aquestes dimensions. Trobo doncs que falsar l’existència de Déu és molt més racional i fàcil que no pas verificar-la. Aplicant el mètode de Descartes, podem arribar a la següent conclusió: Del no res, res en pot sortir. Si l’apliquem a Déu, veiem que en nega l’existència, ja que d’on surt Déu? i com pot ser que Déu sigui etern, tal com diu ell? Com podem veure he trobat moltes proves de la no existència de Déu, i en canvi encara no n’he trobar cap per garantir-ne la seva existència. Negant l’existència de Déu, també neguem segons Descartes, l’existència de la “res extensa” i per tant del nostre cos, amb això estic d’acord, perquè no tenim cap evidència de que no siguem cervells en un laboratori d’experiments, i que tota la realitat que veiem no sigui res més que una realitat virtual. Però això, no vol dir haver-se d’enfonsar en el dubte tal com fa Descartes, per què, què entem com a realitat? Jo entenc per realitat les experiències que vivim i que segueixin un ordre lògic i a les que “estic acostumat” tal com dirà Hume, i per tant el que perceben els nostres sentits, encara que “realment” estiguem en un laboratori és real per nosaltres. La realitat és un terme relatiu que Descartes fa servir com a terme absolut, on defensa que només existeix una única realitat. Ho podem provar per les diferents espècies que existeixen, un exemple serien els peixos que trobem a una immensa profunditat sota el glaç, segons ells la realitat és: foscor, aigua i res més. Si analitzéssim els diferents punts de vista de totes les espècies veuríem que hi ha infinites realitats, de fet cadascú té i es fa las seva realitat, vull dir amb això que no només existeix una sola realitat, tal com diu Descartes en buscar la “veritat fonamental”.

En les Meditacions, Descartes també afirma que existeix una immensa diferència entre l’ànima i el cos. De fet Descartes, diu que totes les coses extenses no les veiem directament, i que només Déu és capaç de veure-les. Déu ens dona informació sobre les coses extenses a través del cos, a través dels sentits. Com és evident en una ment científica trobo que aquesta reflexió és absurda, per què, com poden dues realitats totalment oposades, relacionar-se? No entraré en el tema de Déu, perquè la seva idea ja l’he falsat anteriorment. L’ànima, la substància que pensa i que és el motor de l’ésser humà segons Descartes, com pot estar unida a un cos físic, material i que no està viu segons Descartes? Amb els coneixements actuals sabem que estem formats de milions de cèl·lules i que cada una d’elles és capaç de néixer, reproduir-se, alimentar-se i morir, igual que nosaltres, vol dir això que cada cèl·lula té la seva pròpia ànima? Evidentment, no. Cada cèl·lula es regenera i es multiplica tantes vegades com pot fins que “s’espatlla” i es mor, igual que una màquina, no n’existeix cap de perfecte, i quan moren deixen de fer funcions vitals i causen malalties o la mort, igual que nosaltres, només són màquines intel·ligents. Com podem veure, el cos no és una res extensa que esta formada només de matèria inerta com una pedra, sinó que esta format per organismes vius. Estic d’acord amb el principi de causa de Hume, si no tenim cap evidència, ni cap impressió de l’ànima, com pot Descartes afirmar que l’ànima existeix? Com pot tan sols tenir-ne una idea? Només tenim evidència que estem formats per un cervell, en el qual hi ha una sèrie de reaccions químiques que ens fan pensar d’una manera o altre, i si el cervell és matèria extensa, i no cogitans, vol dir que realment el que existeix és el cos i no l’ànima, com és lògic i evident. De fet, espero que amb l’avanç de la medicina arribem a conèixer realment com funciona el nostre cervell, i acabar amb tots els dualismes entre ment i cos.