LA TRANSGRESSIÓ DE L’HOME

 

La transgressió de l’home

per  AMAT VALLMAJOR

esconder-la-cabeza-como-el-avestruz1

Tota la classe s’escandalitzava sempre del seu comportament. No podien compendre la seva forma de fer i el perquè d’aquesta. Quan es passejava pels passadissos totes les veus al seu voltant com un cor repetien: “mireu, sembla un nen petit, que rareta, i com vesteix,…” Tot i això les seves intencions no eren dolentes, simplement ell transgredia amb els “cànons”, normes establertes, amb els valors que impugnaven a l’institut.

Era molt sorprenent la forma en que acceptava algunes feines que ens imposave

n els professors i com d’altres les refusava sense cap mirament. Cap de nosaltres ens hauríem atrevit mai a fer quelcom així. Allò pel que no es queixava, segons ella era “perquè jo vull i no perquè jo tinc que…” No l’enteniem. Com és clar la resta de nosaltres al professor no gosàvem contradir-lo, ja que allà n’era l’autoritat, però per a ella semblava que aquelles paraules autoritàries no l’afectessin per a res perquè només feia allò que volia, això si, sense molestar als damés. Tot i que a gairebé ningú no li agradava gaire aquella xicota, tampoc ningú la importunava degut a que anys enrere ja ens havia demostrat la seva fortalesa física i el seu coratge. Estava sempre sola.

En èpoques d’examens la majoria de nosaltres anàvem de culs, tots pensant en què passaria si no treiem la nota que se’ns demanava per a la selectivitat i gairebé durant tot el curs aquesta actitutd era la que va acompanyar els alumnes de la classe. Tots excepte ella. La calma sempre hi era present, al mateix temps que la disbauxa que ella sola es muntava, és clar, perquè els damés estàvem pendents de les nostres coses. Quan no hi havia examens, els professors es passaven el dia repetint-nos que haviem de treballar tot el que poguéssim que més endavant rebriem la nostra recompensa quan treguéssim bona nota a la selectivitat i al batxillerat en global. Tots feiem cas sense contradir i al mateix temps teníem embeja d’ella, que feia el que volia quan volia i no la preocupava res del que li diguessin.

Ara m’adono de com ridículs debíem estar la resta de la classe en aquells moments. Tots atemorits, i desconfiats, amb una actitud pessimista tot el dia. No puc ni recordar la de vegades que companys i companyes de classe van plorar pels passadissos al llarg d’aquell curs, i ja no comento res dels anteriors. Estava clar que allò no podia pas funcionar molt més temps, ens creiem les mentides dels professors i criticàvem l’actitud d’ella degut a la nostra ignorància i incomprenssió envers seu. Un anècdota interessant va succeir el dia que a classe d’art la professora va encarregar als alumnes que en una làmina dibuixessim o escrivíssim els valors més importants per nosaltres. Gariebé tota la classe, com era d’esperar, va dibuixar persones caritatives, van escriure humilitat, bondat, compassió i altres noms del mateix camp semàntic. Ella, en canvi va dibuixar una persona dominant, forta, va dibuixar una escena de sexe i persones passant-s’ho bé amb cara despreocupada del futur i de les conseqüències de la seva felicitat. Tothom va criticar-la, fins i tot la professora va dir que la majoria de coses que havia dibuixat eren inmorals, només perquè se sortien de la dinàmica i per expressar la valentia de la persona i el poc temor envers d’expressar els sentiments i pulcions característiques dels animals, i conseqüentment, de l’home.

A mesura que passaven els dies m’adonava més clarament que la meva concepció de vida, persona i voluntat anaven canviant. Sense saber per què, cada vegada sentia més admiració per ella i la seva actitud dominant s’accentuava més i més. Mentre els damés estavem tot el dia capficats en el futur, en el què vindria després i no en el moment, ella gaudia dels dies i les hores, no tenia temors. En ocasions se’m va acudir d’acostar-m’hi i parlar-hi. Les seves paraules eren buides de compassió i misericòrdia, semblava que tot allò que ens ensenyen des de petits a ella no li ho hguessin transmés, era forta i no s’avergonyia de ser-ho, més aviat se n’orgullia de la seva condició. M’assembla que el perquè de la seva valentia era que enfrontava els problemes i els seus temors de cares, no patia pels examens, els enfrontava i estudiava perquè volia i tenia ànsies de ser més. Els damés, en canvi ho feiem per la recompensa que creiem que rebriem i per temor a l’autoritat (pares, mares, professors i professores,…).

El problema va arribar veritablement el dia que a classe el professor va començar a explicar-nos un seguit de lleis metafísiques per a ella. Ens prometia que si feiem cas, si no sobresortiem gaire, seriem feliços, tot argumentant-ho amb crítiques a les persones que segons ell feien anar malament la societat i lloant l’esforç de tota una vida. Va criticar els vicis i debilitats de la humanitat i va al·legar que eren la total perdició de les persones, introduint-nos un temor excessiu a tot allò que segons ell era pecat, engrexava o produia càncer. Aleshores ella no va poguer-ho resistir més, va elevar-se en la seva petita taula, considerant-ho pel seu tamany, i pronuncià un discurs transgressor contra l’autoritat i va dir que deixessim de creure’ns totes aquelles afirmacions metafísiques alentant-nos a probar tot allò que el nostre professor havia intentat que no féssim mitjançant el terror i l’amenaça del futur. En un primer moment ens semblà que estava delirant i tothom va apartar la vista de la seva figura. Tot seguit caminà cap al professor, es tragué un cigarret de la butxaca mig esparracada i encenent un llumí a la taula del professor xucla una llarga calada d’ell. El fum que en sortí de la seva boca el dirigí cap a la cara de l’autoritat, cosa a la que ell respongué amb un fart de crits i amenaçes, per les quals semblà ni inmutar-se. Les paraules d’ella van ressonar fort pel passadís quan el professor l’acompanyava a la petita i fosca sala dels castigats, tant que las vam sentir tots: “El futur no existeix, està mort! Viviu el present! Viviu la vida!” la reacció col·lectiva va ser decepcionant. La gent va fer com si res i van rebutjar a creure el que deia, per a ells només era una dement que anava contra corrent, una simple rebel. Jo vaig sentir el mateix, en aquell moment no m’adonava del que realment volia dir ella.

Com era d’esperar va ser expulsada del centre, van al·legar que era una mala influència per a la resta d’alumnes, però el que realment no sabiem era que veritablement ella era l’única que podria haver-nos transmés una bona influència. Tots els damés, bons alumnes, obedients, creients del futur i moralment correctes, no es van adonar de la superpersona que ella era. Tampoc vaig fer-ho jo, i és ara ja, quan, després d’haver tingut una vida humil, després d’haver sigut obedient i treballador, que estic estirat al llit, amb dificultats per poder orinar degut al meu càncer de pròstata amb metàstasi, i és ara quan m’adono que no he viscut mai el present, he tingut una vida que no he viscut i és ara quan, ja al final sé que no hi ha més futur i que la que en un moment va semblar-me una dement, ara em sembla una geni.

NIETZSCHE, UN DEU MORT

 

      

Nietzsche, un Déu mort

PER   CRISTINA FERRERES

Jo no sóc un home, jo sóc dinamita” Mítica frase, mític filòsof. Encara recordo amb pèls i senyals el dia que va arribar aquell profeta al poble. Es deia… Zaratustra i es dedicava a impartir el pensar del que ell anomenava un Déu que no era Déu, un Déu mort: Nietzsche.

 

– Benvolgut poble qualsevol. Us he reunit per explicar-vos una cosa que us canviarà la vida i, amb una mica de sort fins i tot us permet tornar a néixer.- Amb les seves primeres paraules el poble va quedar mut esperant el que havia de dir a continuació.

 

Des del naixement de la filosofia al nostre planeta han arribat grans pensadors que han canviat la vida de moltes persones; des de Sòcrates fins a Stuart Mill, però, i si us digués amics meus que aquests grans personatges en realitat no han estat més que una mentida, que van creure que agafaven el bon camí de la filosofia i en realitat van agafar el camí incorrecte?- Després de tres minuts de silenci el poble va començar a murmurar fins que aquell profeta el qual no semblava gaire ben rebut va prosseguir.

 

– Des de llavors que sempre s’ha cregut en un món més enllà de la vida quotidiana, un món on hi ha la vertadera realitat, el món ideal, que amb el pas dels anys s’ha anat convertint en el món de Déu a on s’hi va un cop s’acaba la vida i a on tota ànima hi necessita anar per poder viure la vertadera i millor vida, però, és real? Algun mort ha ressuscitat del més enllà per explicar-vos que realment existeix aquesta vida? No heu pensat mai que després del dia d’avui res tornarà a ser igual, tal i com succeirà demà passat amb demà? Tal i com em va dir un home savi, no viviu la vida per preparar-vos per la que no hi ha després d’aquesta sinó que viviu la vida perquè és l’única que tindreu. Carpe Diem amics meus, Carpe Diem.- Després d’això els meus ulls es van obrir com dues taronges. No podia creure el que aquell profeta estava destruint en un miserable moment. Un pensament que s’ha mantingut durant anys i segles d’història ara s’enderrocava. De fet, ell mateix ho va acceptar just després que ho pensés i, segons ell, d’això se’n deia nihilisme. Com podia posar-li nom a unes acusacions tan ofensives? Volia marxar, igual que molts altres espectadors de la plaça, però va prosseguir abans que ningú pogués aixecar-se.

 

– Perdoneu si us he ofès amics meus. Vull que tingueu clar que no són les meves intensions ni les del gran mestre que em va il·luminar que penseu de la mateixa manera cada un de vosaltres, de fet, em plau informar-vos que la vida és perspectivisme, és a dir, que cada un de vosaltres veu la vida de diferent manera i cadascú, per tant, té la seva pròpia veritat. Això, no passava quan hi havia Déu i el món ideal. Us n’adoneu? Tothom estava obligat a creure en una persona que va morir pocs anys després de néixer, igual que fareu vosaltres d’aquí uns quants anys. Per què heu d’actuar d’una manera o altra depenent del futur? La vida és la que és ara, de fet, la vida no té cap mena de sentit perquè avui naixeu i demà moriu.- No m’ho podia creure… realment em començava a interessar. No havia caigut ni per un instant en què el que estava dient era ben cert. Desgraciadament, semblava ser que era l’única persona present que s’adonava de la veritat.

 

– Després de saber això, cal que us digui que heu de gaudir i despertar la voluntat de viure, aquesta voluntat que només voldrà ser, viure de cada moment i gaudir-ne el màxim. Permeteu que us digui que res està escrit sinó que vosaltres mateixos escriviu el vostre propi destí. Amb això, recordo el que em va explicar el gran Nietzsche. Per a ell la moral va començar sent la moral dels senyors, els nobles, els bons, els feliços, els que estaven contra Déu, els que elevaven a l’individu, els que aportaven sentit a la vida… i els dolents, en canvi, resultaven ser els pobres, els lletjos, els beneïts per Déu, els malats, els ressentits… Un dia, a causa de Crist, el poble jueu i els propis esclaus, aquesta concepció va canviar de sentit fent que la moral dels esclaus fos la bona i la dolenta la dels que mataven per sobreviure, la dels guerrers. Això va néixer perquè els impulsos que volen sortir a l’exterior, en el cas dels esclaus, va tornar d’allà on havia sortit construint l’anomenada ànima la qual creixia i creixia fins a convertir-se finalment en mala consciència. L’església i religió ho va aprofitar segellant-ho per tal que res tornés canviar-ho i per això avui en dia es continua pensant de la mateixa manera. Tal i com ho feu vosaltres. D’aquí, senyors meus, vaig aparèixer jo. Sí, Nietzsche em va crear per tal que us comuniqués el que està passant des de llavors, encara que, observant-vos puc percebre el vostre descontent.- Tenia tota la raó. En comptes d’obrir els ulls a la gent només aconseguia que aquesta sentís cada vegada més ràbia i desacord. Primer un vilatà va cridar als quatre vents que estava boig i després s’hi van afegir altres persones mentre hi havia una atmosfera de tensió, crits i xiulets que van finalitzar quan Zaratustra va continuar predicant sense fer cas de la situació. Estava confusa, no sabia si la gent s’interessava pel que deia i s’indignava un cop acabava cada explicació o l’escoltaven per divertir-se una estona i xiular-lo quan acabava per deixar-lo en ridícul. El cas és que m’interessava tant el que deia que semblava ser que ho estava començant a entendre tot.

 

– Tot i que ara no us ho vulgueu creure, estic segur que ho acabareu fent, però, és molt important que quan ho feu no imposeu aquests ideals com a llei, perquè a llavors deixaran de ser autèntics i vitals. També és important que us adoneu que negar el dolor és negar la vida. Amics meus, no us enutgeu abans d’hora. Penseu en això que us acabo de dir. Creure en Déu us ha permès deixar el dolor i les penes a un costat? És veritat que des que creieu en Déu tot ha sigut felicitat? Encara que no em responeu sé que no és veritat, sé que el dolor està present en la vostra vida precisament perquè jo també en sento igual que el meu mestre i igual que tothom. No us espanteu perquè és llei de vida. Torno a repetir-vos per si no us ho creieu o no us en recordeu que la vida és un sense sentit. Us la passeu esforçant-vos per no aconseguir res, pensant que els esforços van destinats a una persona inexistent i que un cop moriu tindreu la recompensa de tot. De veritat? És que ha ressuscitat algú per dir-vos que això és així? Sense necessitat d’anar tan lluny, els mestres d’aquest poble que ensenyen matèries cada dia saben perfectament que al cap de dos dies el que han ensenyat no els haurà servit absolutament per res perquè els alumnes no ho recordaran. Els cuiners del poble saben perfectament que s’esforcen cuinant grans àpats perquè en vint minuts sigui menjat per altres persones de les quals moltes pensaran que ha estat un àpat fastigós. Així molts altres càrrecs. Però, per això deixeu de treballar? No amics meus, just al contrari, perquè això a molts de vosaltres us motiva sense que us adoneu per tal de fer que la pròxima vegada sigui millor. Penseu que us servirà d’alguna cosa o que obtindreu alguna recompensa? No amics meus. D’això en dic l’etern retorn, i és que, la vida no és lineal sinó que es tracta d’un cicle. Ho feu una vegada rere una altra encara que sigui per superar-vos a vosaltres mateixos o per obtenir-ne recompensa. Deixeu-me dir-vos doncs que ho aprofiteu, que aprofiteu aquest cicle, no per obtenir recompensa, sinó per fer-ho perquè vosaltres mateixos ho voleu, perquè us agrada. A mi possiblement no em servirà de gran cosa explicar-vos els ideals Nietzscheans però no em canso, no abandono i no ho faig millor perquè esperi que penseu igual que nosaltres i ens ho agraïu sinó perquè m’agrada exposar-ho i ho faig perquè vull. Deixeu-me que us digui, sense pretendre insultar-vos, que el que vosaltres teniu és moral i el que Nietzsche i jo pretenem impartir és voluntat de viure.- Aquesta vegada no hi van haver crits ni xiulets ni murmuris, però no perquè el poble hagués despertat sinó perquè semblava que no ho havia entès i en conseqüència no sabia què dir. Amb els meus pensaments vaig oblidar-me del profeta i, quan vaig tornar a posar-hi atenció, ja havia canviat de tema. Semblava que ara parlava del llenguatge…

 

– Si us heu adonat, algun cop he parlat de veritat i cal que us remarqui aquest concepte. La veritat no té absolutament res a veure amb la realitat, la veritat la feu vosaltres. La realitat, amics meus, no la podreu conèixer mai de la vida perquè vosaltres mateixos la canvieu. Va dir un savi fa molt de temps, inclús abans de Sòcrates, que el món està en constant moviment i canvi. És veritat, ja que cap de vosaltres tornarà a tenir l’edat que teniu ara ni a ser idèntics a com sou ara en aquest moment. Però, sou aquests els que la canvieu ja que intenteu fer-la totalment estàtica. Cada un de vosaltres, incloent-me a mi mateix, captem l’estímul de la realitat a través dels nostres sentits. Després, en formem imatges que resulten ser la primera metàfora. Finalment, en fem paraules que resulten ser la segona metàfora. Permeteu-me que us digui que la primera metàfora no és igual a la realitat, encara menys, la segona. Nosaltres petrifiquem una realitat que és canvi constant perquè ens sigui més còmode. A partir d’aquí creem el que anomenem veritat o fals. Serà veritat doncs, el que ens sigui útil i beneficiós per tots nosaltres i fals, per contra, allò contrari. Bé, sé que tot això ha sigut molta informació de cop i bastant impactant, però no us preocupeu perquè jo vaig sentir el mateix fins que el meu mestre va dir “jo no sóc un home, jo sóc dinamita”. Aquesta autodefinició va trencar la meva paràlisi i em vaig adonar que hi estava totalment d’acord.- Sembla mentida, però a mi, aquesta frase també em va fer obrir els ulls de cop. Ara ho entenia tot i hi estava totalment d’acord. Desafortunadament, tot semblava indicar que era l’única del poble que pensava d’igual forma que Nietzsche i el seu profeta Zaratustra perquè quan vaig aixecar el cap per observar aquella meravellosa figura que va fer que naixés per primera vegada en la vida, tota la vila l’estava fent fora a cops de tomàquet i pedres…

 

 

POSSIBLES CRÍTIQUES A DESCARTES

ASSAIG SOBRE POSSIBLES CRÍTIQUES A DESCARTES

Per PAU VILA

                     

René Descartes va ser un filòsof racionalista francès del segle XVII, es té com principal inspirador de la filosofia moderna. Però, malgrat és considerat el pare d’aquesta filosofia i una de les figures clau de la revolució científica, el pas del temps ha anat enderrocant algunes de les seves propostes.

René Descartes diu que en la ment hi ha idees que tenim de manera innata, com la de Déu, la qual no pot ser fruit de l’experiència. Per contra, autors empiristes com, per exemple, David Hume o John Locke afirmaven que totes les idees provenien únicament de la nostra experiència particular i subjectiva. Per la seva banda, Hume va negar la possibilitat de coneixement de qualsevol que no fos fruit d’una impressió sensible -encara que al final va acabar per ser escèptic-. Al meu entendre, això, que no existeixen les idees innates, que quan naixem no sabem absolutament res i som com un full en blanc, s’apropa més a la realitat. Les bèsties sembla que es guien pel sentits, sentits que tenen com a únic objectiu allargar la nostra existència protegint-nos de les coses nocives –almenys les que el cos ha procurat evitar allarg de la història i s’ha acostumat a entendre-les com a perjudicials-. I nosaltres què som? com ja he dit, bèsties que tan sols procurem prolongar la existència, la nostra i la de l’espècie. Com a tals només ens guiem pels nostres receptors de la realitat: els cinc sentits; ja que no ens cal res més per ésser. Com diu Locke, les idees innates les hauria de tenir tothom tant els idiotes com els infants, la qual cosa no passa. Potser aquestes idees innates neixen d’una complexa barreja de nocions provinents de l’experimentació dels sentits. Més endavant Immanuel Kant va fer avançar, sota l’aprovació, gairebé, unànime, aquest apartat de la filosofia dient que la millor forma de coneixement són les idees, però que aquestes no són la font de tot el coneixement, si bé les coses es coneixen per idees, soles no tenen sentit i necessiten l’experiència.

També, Descartes, per demostrar l’existència de Déu, fent-se’l seu, usa l’argument ontològic de Sant Anselm. De la mateixa manera que diu que tenint present la idea de triangle ens acabarem adonant que implícitament en aquesta s’hi troba que la suma dels angles d’un triangle ha de ser igual a 180 graus, podem veure que l’existència de Déu és necessària, tenint en compte que la idea de Déu és la de perfecció i la no existència contradiu la perfecció. En aquest punt, tant Sant Anselm com Descartes, sembla que s’equivoquen perquè és com si diguessin que Déu existeix perquè és perfecte i, com és clar, demostrar l’existència d’una cosa partint que existeix una qualitat de la cosa en qüestió indueix moltes vegades a l’equívoc, ja que, com va dir com va contestar Kant a aquest argument: l’existència d’una cosa no es pot deduir de la definició de la cosa en sí mateixa.

Altrament, el pensador francès afirma que la realitat està dividida en: jo, Déu i el món extern. Les entén com a parts independents. Encara que els éssers finits, pel fet d’haver estat creats i ser conservats per Déu, necessiten aquest per ésser. Descartes s’adona d’aquest problema però vol mantenir la definició respecte el món i la ment, perquè vol subratllar la independència del jo i del món extern. El filòsof va postular l’existència de la glàndula pineal al cervell, un òrgan encarregat de relacionar els pensaments amb els actes del cos i viceversa, la ment i el cos. Però no acaba de quedar clar com la res extensa pot comunicar-se amb la res cogitans, degut a les seves evidents diferències.

Tenim por, com n’hem tingut en els nostres milions d’anys d’història com animals, aquesta ens fa actuar només per fer perdurar la nostre existència. Estem constituïts de mecanismes subconscients, tal com va dir Sigmund Freud, la qual cosa contradiu el cogito ergo sum. Ja que sempre som, ens determinen a ésser. Algú podria dir que l’art i la imaginació ens distingeixen de les bèsties, però, el fet de crear art no és un acte gratuït, vull dir que hi ha alguna cosa que ens mou a crear art, ja sigui per desfogar els nostres sentiments o escalar posicions socials; tot per aconseguir fer perdurar la nostra existència millorant la salut psicològica, i d’aquesta manera allargar la nostra existència. Ben mirat, no ens distingim gaire, per exemple, d’una simple pedra que, com nosaltres, sols és un tipus de substància que es perpetua al llarg de temps, i, com una pedra, qualsevol altra cosa compresa en l’espai-temps, en el tot. I, si tot és homogeni, distingir el que és bo del que és dolent, el que és moral del que és amoral, el rellevant del que és irrellevant, és molt complicat o impossible -això si hi ha alguna cosa existent, ja que pot molt ben ser que no n’hi hagi cap-. Així, la humanitat, em sembla, no té cap finalitat, ni tan sols prolongar la seva existència. Senzillament som aquí com podríem no ser-hi. L’únic que passa és que tenim una innata curiositat, que a vegades s’intenta saciar amb trivialitats, de buscar el perquè o el com de tot per mitjà d’infinites explicacions, les quals pràcticament totes són errònies -o totes- uns l’anomenen capacitat de filosofar, alguns de somiar, d’altres de fantasiejar… tant és, però, els noms són poc importants, i, independentment de com ho enfoqui la gent, sembla que trobem necessari definir, encara que potser erròniament, el nostre voltant; delimitar el que som per saber què no som i per, almenys, poder creure que existim. Potser tothom, en el fons, és coneixedor de la poca rellevància i el sense sentit de tot plegat. Perquè, per exemple, posant en dubte la fe dels fidels a Déu, com és que els enterraments són tristos per un bon fidel coneixedor de la meravellosa etapa, la més bona, de fet, que se’t depara un cop enterrat, en què el tot és com el teu omnipotent i savi pastor ha volgut que sigui. Seria estrany, em qüestiono, creure que potser és la coneguda por al no-res, que potser és la coneguda por al silenci perpetu la que motiva aquesta fe. I doncs, m’he adonat que, en part, la gent necessita creure en el més enllà o en alguna cosa, encara que només sigui una mica. La mateixa mica que els dona seguretat en l’endemà i que els fa posseïdors de l’esperança que potser tota aquesta història té un final feliç.

DESCARTES, germaneta!

DESCARTES, germaneta!

per MARTA SALLERAS I NEGRE

– No et crec. Sé que m’estàs mentint.

+ De debò que et dic la veritat, jo no et menteixo mai!

– Ah clar. Com tampoc m’has mentit dient-me que te’n anaves a casa d’una amiga i resulta que has fet el contrari, no?

+ Ai noia, però això és diferent. Sabia que si t’ho deia no em deixaries. Però no pots dubtar de mi… saps que sempre et dic la veritat.

– Doncs no. S’ha acabat. Com sé que no m’estàs mentint? Com sé no puc dubtar de tu?

+ Ara et poses filosòfica? Què et creus, Descartes?

– Amb mi no et posis així eh, tingues una mica de respecte que sóc ta germana. I no em crec Descartes, però sí que trobo que té raó. No pots saber res del cert, excepte que existeixes.

+ I com saps que existeixes?

– Perquè penses. Ah, espera, que tu no penses gaire abans de fer les coses.

+ Ja-ja-ja. Bromes apart. Ara de debò, no sempre estàs pensant; ni tu, ni jo ni ningú. Quan dorms, no estàs pensant, o sí?

Ahà! Toques un altre dels temes claus del filòsof, veig!

+ Ara m’he perdut, no t’entenc.

– El somni i la vetlla. Com diferenciar-los. Ara que, t’he de dir que Freud ja va solucionar tot aquest tema, un altre dia ja en parlarem.

+ (cara estranya)

– Veig que no saps de què et parlo. Més estudiar i menys sortir eh maca. Que això ja t’ho hauries de saber…

+ No m’atabalis tu ara, i explica’m què és això de no saber diferenciar el somni de la vetlla. És que no saps que quan dorms tens somnis, i quan estàs despert, no en tens?

– Tant de bo fos tant fàcil. No t’ha passat mai que a mig matí, de sobte et ve alguna memòria al cap i no saps si és veritat o és un somni?

+ Ostres… Ara que ho dius, potser sí. Ua, sí! Ahir mateix, em va passar que…

– Ja m’ho explicaràs després. No te’n vagis de tema.

+ Ai, val… No cal ser tant seca eh!

– Així doncs, Descartes no sabia quines veritats podia acceptar i quines no i va voler trobar

un sistema de saber que servís una mica per a tot.

+ I què va acabar trobant?

– Tu el que vols és no haver d’estudiar res. M’equivoco?

+ Sí, t’equivoques. Ara que s’està posant interessant, no em pots deixar a mitges.

– Està bé, t’ho explicaré. Però només per sobre, perquè te’n facis una idea.

+ Que maca que ets quan vols, germaneta del meu cor!

– Si em prens el pèl, passo de tu.

+ No, no. Està bé, està bé. Ja paro.

– Molt bé doncs. Com ja t’he dit, deia que no podia acceptar cap veritat com a tal, que tot fora del seu cos era incert i que la única cosa que s’acceptava com a veritat era allò que era clar i distint. Recorda’t molt bé d’aquestes paraules: CLAR i DISTINT. És bàsic per entendre a Descartes.

+ Però hi ha una cosa que no entenc. Tu dius que tot era dubtós fóra d’ell. Però, i les mates? Es que 2+2 no són quatre o l’arrel de 25 no és 5? Això està clar. És més que segur.

– Bé, amb això considerava que hi havia un dimoni mentider que et podia enganyar, i que per tant, et podia donar un fals resultat. Relacionat amb això troba que si algú ha de ser enganyat, aquest algú ha d’existir. Segur que has sentit la típica frase “penso, llavors existeixo”, doncs prové d’aquí. Fins aquell moment, però, creia que teníem un existència intermitent, perquè no sempre pensàvem.

+ Ah sí. “pienso, luego existo”. Déu ni do, si l’he sentida vegades!

– Cal amb castellà?

De fet, ara que dius Déu, també creia que hi havia un Déu suprem i perfecte que ens garantia que el que és clar i distint, és cert. Pensava que tot depenia d’ell i que arrel d’això existien les coses externes.

+ I si no ets creient, què?

– Bé, això era el que pensava Descartes, no el que penso jo o el que has de pensar tu.

+ Ah, clar. Cadascú té la seva pròpia filosofia. Jo per exemple sé que existeix el sofà on estem assegudes perquè el veig i l’estic tocant.

– Tu ho has dit; tu creus això. Recordes el geni maligne del que t’he parlat abans?

+ Sí, que et pot enganyar, oi?

– Exacte. Doncs Descartes tampoc confiava amb els sentits, també ens poden enganyar. No podem cometre l’error de atribuir les idees als sentits.

+ Ostres. Quedo parada! En aquella època pensaven molt. Bé, massa fins i tot.

– Sí, potser sí. A vegades penso que s’havien begut l’enteniment.

Ara que dic enteniment, recordo que el filòsof també comentava alguna cosa del dualisme entre el cos i la ment. Em penso que deia que la ment es separava en tres parts. I ho relacionava amb un carro alat.

+ Apa aquí boja! Això era Plató! I a més parlava de l’ànima!

– Ostres sí! Quin lapsus més gran! Ja me’n recordo.

Deia que el cos i la ment eren dues substàncies separades però que formaven un tot únic gràcies a la glàndula pineal.

+ Glàndula què?

– Glàndula pineal. Era un lloc en el que Descartes s’hi imaginava l’ànima i des d’allà es connectava amb la resta del cos. Havia de fer-ho, perquè si no, quan anaves a fer un volt, com anaven junts ànima i cos?

+ Vist així, sí que té lògica la glàndula pineal aquesta. Però com comprovava que eren diferent i no eren un tot?

– Espera, espera. No t’embalis que ara t’ho explico. Tenia tres arguments.

El primer, que es així es demostrava l’existència de Déu.

La segona deia que la matèria és l’extensió en l’espai. Has de tenir clar que l’espai sempre era divisible. En canvi, la ment era absolutament indivisible. Avui això tampoc és vàlid. Com ja saps, el cervell té diverses parts que s’estan estudiant.

I en la tercera comentava que en observar la matèria no va descobrir cap pensament en ella, i que per tant la matèria no podia ser vehicle de pensament. O sigui, que mitjançant la matèria no podies arribar a cap veritat absoluta.

+ Buf… Descartes té uns pensaments que ni jo amb mil anys pensaria!

– Has de pensar que tu tens molta més informació que els filòsofs en aquella època, i que si pensessis segons què, actualment et prendrien com una tonta.

+ Sí, suposo que tens raó. Però déu ni do, tot el que va arribar a dubtar…

– I tant. Et penses que ja estem?

+ Dona… Sí, no?

– Estar, el que se’n diu estar, no estem del tot. Però t’he dit que t’explicaria algunes coses, així que això ho deixem aquí.

+ Que bé! No saps quin favor m’has fet!

– Més et val! Tu i jo encara tenim una conversa pendent eh…

+ Què vols dir? Si l’acabem d’acabar !

– No et facis la burra que no ho ets.

+ Hm…

– És igual, no tinc ganes de discutir, però que consti que m’ho hauràs d’explicar, tot el que ha passat!

+ Molt bé… El que tu diguis…

UN CONTE ABANS D’ANAR A DORMIR. Les històries de Locke

UN CONTE ABANS D’ANAR A DORMIR: LES HISTÒRIES DE LOCKE

per Júlia Teixidor

Com cada nit, en Marc espera impacient que arribi l’hora d’anar a dormir. Com ell ja sap, les històries que escolta cada nit pel seu pare no són contes que s’expliquen als nens abans d’anar a dormir…Per exemple, les històries del gran filòsof Plató, de Hobbes, entre molts d’altres.. Però avui, en Marc ja no té la pregunta que durant tot el dia li passa pel cap sobre quina història li explicarà, sinó que ja en té una per fer-li al seu pare.  

Resulta que a l’escola ha sentit com el professor de filosofia explicava als alumnes de segon de batxillerat conceptes com l’Estat de naturalesa, l’Estat liberal, i en general la política d’un filòsof anomenat Locke.

Pare: Bona nit fill! Què volies que expliquem avui?

Marc: Ja t’ho he comentat pare, avui he sentit a parlar de Locke, però no me n’havies parlat mai d’aquest filòsof tu, explica’m alguna cosa sobre ell.

Pare: D’acord! De fet, avui el que aprendràs és el Locke polític segons els conceptes que has comentat. John Locke va ser considerat el pare de l’empirisme i del liberalisme modern. No és difícil relacionar la teoria política de Locke amb la realitat del món actual. Si recordes, igualment com Hobbes, a l’època de l’empirisme ja van començar a posar les bases de la filosofia moderna i contemporània, introduint, encara que indirectament, els conceptes d’absolutisme i democràcia. També, la primera cosa que es diu quan es parla d’empirisme és que aquest neix oposant-se al racionalisme. La segona cosa és que això no és veritat, perquè hi ha molts elements racionalistes en l’empirisme. El racionalisme considerava que l’enteniment té certes idees i principis innats amb els quals pot construir els fonaments dels coneixements sobre la realitat. La visió empirista és totalment contraria: no hi ha idees innates ni cap principi innat a l’enteniment. Tot el nostre coneixement procedeix de l’experiència. La concepció de l’experiència pot ser la línia divisòria entre racionalisme i empirisme. Creure o no que l’experiència constitueix el principal suport de la raó diferencia els dos corrents. Tots dos comparteixen no tan sols l’interès pels temes del coneixement, sinó també consideracions i pressupòsits. El pensament de Locke n’és una prova. Tot i que s’allunya del racionalisme en la seva oposició a l’innatisme, rebé una gran influència de Descartes.

Marc: Que interessant pare! Però, no entenc com tot això pot tenir a veure amb l’Estat de naturalesa, l’Estat liberal…

Pare: A poc a poc fill! Pas a pas i veuràs com tot tindrà sentit. Has de saber que la teoria política de Locke es troba, d’una banda, molt a prop de la de Hobbes, però també a les antípodes del seu absolutisme. Per a Locke, l’origen i la legitimació de l’Estat també són fruit d’un pacte entre els individus que formen la societat. De fet, la convivència en societat no s’entén si no hi ha un consentiment per part dels seus membres. Ara bé, aquest contracte, mitjançant el qual es legitima l’Estat, no comporta la renúncia als drets personals ni la justificació de l’absolutisme.

Ben al contrari, amb la seva teoria del contracte, Locke pretén precisament justificar la legitimitat de drets individuals. L’estat, des d’una perspectiva liberal, se subordina als interessos individuals.

Marc: Ah! Ara ho entenc i ara és aquí quan em dius que per a Locke, el contracte social es concreta..

Pare: Exacte! Es concreta de la següent manera: tenim un estat de naturalesa o natura, on Locke s’allunya de la concepció de Hobbes. Per ell, en aquest estat, a més de gaudir de llibertat i igualtat, els homes posseeixen drets naturals.

Llavors tenim el pacte. Amb la intenció de garantir el compliment d’aquests drets, els homes lliures pacten la seva incorporació a la societat i la creació de l’autoritat. Quan els homes decideixen de constituir la societat, no renuncien als seus drets transferint-los al sobirà; en realitat el que fan es atorgar als governants el poder necessari  perquè els protegeixin.

Marc: Però de quins drets parles pare?

Pare: El dret a la subsistència, a la propietat privada, a la salut… i molts altres.  Ara bé, tenir dret a tot això no significa que de fet tots aquests drets es respectin, i més si tenim en compte que, l’estat de naturalesa, no hi ha cap força que tingui prou poder per a fer-los respectar. Tothom ha de ser igual i governa la raó o la llei natural i que imposa l’home sobre tot preservar de la seva vida, la seva llibertat i els seus béns.

Marc: I l’estat liberal, quines diferències té?

Pare: D’aquest pacte que t’he comentat, en sorgeix l’Estat liberal, però al contrari que passava segons Hobbes, el poder de l’Estat no esdevé absolut sinó representatiu. En altres paraules els governants estat al servei dels individus, ja que aquests renuncien a part de la seva llibertat perquè l’autoritat protegeixi els seus drets. En cas que el sobirà no acompleixi la funció per a la qual ha estat instaurat, el poble té dret a la insurrecció i al trencament del pacte.

Marc: Però… ara tinc encara moltes més preguntes!! D’on prové el poder polític? Per què ha d’haver-hi un Estat? I si el governant que tenim no m’agrada?

Pare: Entenem el poder polític com el dret a dictar lleis i a fer ús de la força de la comunitat en l’aplicació de les lleis i en la defensa de l’Estat.  Locke, com ja saps, considera que si no hi ha poder polític l’home es troba en “l’estat de natura”.

Marc: I qui té el poder polític? Una persona només?

Pare: No, el que es vol evitar és absolutisme i per això el poder es divideix en tres. Recorda que és el poble i no el té cap individu en concret. El poder és la lliure voluntat expressada en el pacte. Hi ha el poder legislatiu (el parlament fa les lleis), l’executiu (el monarca les aplica i en sanciona l’incompliment) i el federatiu (s’estableixen les aliances i el seu trencament).

Ara potser ja entendràs que el fet de fer justícia per compte propi pot derivar fàcilment en un estat de guerra, perquè es farà amb el poder absolut que és cada individu, propi de l’estat de natura. Per evitar això, els homes s’inclinen a conviure en societat tant aviat com sigui possible. Així s’arriba al pacte, que és l’acord que cadascú estableix amb la resta per unir-se i actuar com un sol cos, i constituir, un Estat diferenciat. En la teoria de Locke es pot revocar la confiança al governant si no compleix amb l’encàrrec de defensar la llibertat i la propietat i per un acord entre els ciutadans es pot atorgar el poder a una altra persona. Davant unes circumstàncies imprevistes, el rei pot actuar fins i tot contra el dret però quan comença a actuar com un tirà el poble té l’obligació absoluta de resistir a l’autoritat. Sobirania i dret de resistència són compatibles. No estem obligats a patir sense reaccionar davant un mal govern, immoral o arbitrari. Dit d’una altra forma, el dret a la revolució és un dret natural.

Marc: Pare! Doncs, segons tot el que he après avui, jo  et diria que en la meva opinió, donant per fet que l’estat ideal és l’estat natural, es fa necessària l’existència d’un estat perquè s’estableixin unes normes, és a dir, les lleis, per assegurar una bona convivència entre els homes.

L’estat esdevé així una garantia per assegurar que les relacions entre els homes es mantenen correctes al llarg del temps. Però també, l’estat pot caure en el parany de no defensar correctament els interessos dels homes, i en aquest cas, hi ha d’haver un mecanisme, la democràcia i les eleccions, amb el qual els homes poden canviar els representants polítics que representen l’estat i escollir-ne uns altres que tornin a fer que l’estat compleixi la funció inicial per la qual ha estat creat.

El mecanisme per desobeir el govern de forma manera individual no existeix, és un mecanisme instaurat per les eleccions,  perquè si fos un mecanisme individual portaria el caos. La desobediència és col·lectiva per evitar que l’estat fracassi si cada individu pensa que pot fer el que vol de manera individual.

Pare: Avui veig que avui ja t’has fet una opinió pròpia!

Marc: Sí pare, ara ho entenc tot..

Pare: Per avui ja n’hi ha prou, fins aquí les històries del Locke polític. I avui ja no fa falta que et digui que ja en coneixes els conceptes més importants del pensament polític d’aquest gran pensador. Ara és tard i has de dormir. Demà parlarem d’un altre filòsof…

CONTINUARÀ…

UN POBLE COM A GOVERN. LOCKE

 

Un poble com a govern

PER   CRISTINA FERRERES

          

Si cadascú pensés que té dret a desobeir el govern sempre que cregui que el govern no actua d’acord amb les finalitats per a les quals es va establir, tothom trobaria sempre excuses per a desobeir, i el govern seria feble i incapaç de proporcionar seguretat i estabilitat als ciutadans.”Aquestes foren les paraules que va pronunciar aquell fatxenda de polític un cop va veure com Locke, un artista de la parla política i filosòfica, cada segon guanyava tres vots més que feien apujar el percentatge de les eleccions de manera exagerada, tan exagerada que no em canso de recordar l’espectacle que es va muntar a la seu del parlament aquell dia d’eleccions anticipades…

Quin avorriment… estic cansada d’escoltar a aquests personatges que prometen sempre el mateix per aconseguir vots i sortir com a guanyadors i finalment no complir cap ni una de les seves tantes promeses; en fi… forma part del meu projecte i m’haig d’aguantar. Carai, ara s’aixeca un home una mica estrany… està molt tranquil i no li fa cap mena de vergonya interrompre al que té el torn de paraula. No parla, es mou en direcció a la tribuna mentre el diputat se’l queda mirant amb uns ulls oberts com dues taronges. Ara sembla que es posarà a parlar.

Benvinguts siguin tots vosaltres aquest dia d’eleccions anticipades per escollir al partit que serà responsable de governar el país i protegir els seus habitants– Interromp de sobte tot prenent el micròfon de tal manera que el diputat no pot ni reaccionar. – Així doncs, precisament per aquesta raó tan important, em plau comunicar-vos davant de tots i cadascun dels diputats presents avui i de tots vosaltres que no us deixeu enganyar i emportar per les seves paraules falses. No són persones supremes ni gaire més diferents a tots vosaltres sinó que simples personatges disposats a vendre-us la pobresa de la seva parla per convèncer-vos del que no són i aconseguir el vot que els porti a la victòria i així fer que puguin manejar el país de la manera que més els agradi.

Vaig quedar sorpresa. No podia creure com un candidat a les eleccions fos capaç de pronunciar aquelles paraules tan certes i tan cridaneres davant la resta de partits i, sobretot, davant aquells dels quals depenien per aconseguir guanyar les eleccions. Ara sí que em trobava en un moment interessant tot esperant a que digués alguna cosa més. I així va ser.

Què estic dient? us estareu preguntant; doncs bé, si ho dic és perquè, tot i ser un candidat a les eleccions, no és més important per a mi guanyar-les sinó que el poble sigui feliç, lliure i gaudeixi de les seves propietats i de ningú més, ni tan sols de l’estat. Cal que sapigueu que només vosaltres sou amos de vosaltres mateixos i tot el que comporta aquesta paraula, per això, sou els que heu de decidir qui més assenyat per governar el país i en conseqüència governar-vos a vosaltres, no a mida de poder sobre el poble sinó a mida de tria per part vostra per tal que aquest protegeixi el que us pertany i fer que regni la pau i marxi la por per sempre més.

No podia creure el que estava escoltant. Notava cada una de les grans paraules recorrent les vies sanguínies de cada part del meu cos impedint-me tancar la boca de la sorpresa.

CALLI!- Va exclamar de sobte el diputat un cop va recuperar l’alè.- Això que diu és un atemptat, una ximpleria, una bomba nuclear fins i tot per vostè mateix i només provoca confusions innecessàries. Vagi-se’n o obligaré a que el facin fora a la força.

Just va acabar d’amenaçar-lo, el poble es va aixecar de cop i volta i van xisclar tot refusant-lo fins a obligar-lo a callar després d’observar com tothom embogia per sentir de nou a aquell qui semblava ser un heroi polític.

Bé, doncs procedeixo amb el meu discurs ja que veig que us interessa. Com anava dient, heu de ser vosaltres i només vosaltres els encarregats de formar un govern a la vostra mida, però no per atorgar-li possessions sinó per atorgar-li la obligació de protegir el que és vostre. Si aquest compleix la seva obligació, el poble ha de romandre en pau i tranquil·litat sense revoltar-se, ja que no ho requereix, ara bé, si el govern escollit no compleix el que ha de fer com a obligació, el poble tindrà tot el dret de revoltar-se contra aquest i arrabassar-li el poder per atorgar-lo a algú altre.-

Quanta raó tenia aquell candidat desconegut. Qualsevol persona present a la que observava posseïa una mirada penetrant i plena de satisfacció i adoració cap a ell. Quan vaig tornar a parar atenció, el diputat ja el tornava a interrompre de nou.

Si cadascú pensés que té dret a desobeir el govern sempre que cregui que el govern no actua d’acord amb les finalitats per a les quals es va establir, tothom trobaria sempre excuses per a desobeir, i el govern seria feble i incapaç de proporcionar seguretat i estabilitat als ciutadans. Va dir tot indignat en veure que el serè candidat desconegut guanyava amb un simple discurs i alhora feia que la resta de diputats perdessin oportunitats per a sortir com a guanyadors.

– Cregui’m, tant vostè com tots vosaltres que, en tal de protegir tot el que és seu, viure en pau i serenitat, sense pors a ser amenaçats ni robats i amb tota llibertat possible, el poble no serà capaç de revelar-se contra el govern que dugui a terme la seva feina tal i com va ser demanada per ells mateixos, ja que sinó, tornarien a trobar-se de nou al començament del cicle.– Va dir amb una veu una mica més alçada. I, en veure que el diputat es va quedar mut, va pronunciar les seves últimes paraules. – Finalment, em plau donar-vos les gràcies per haver-me escoltat i haver posat tanta atenció. Veig que, per la gesticulació i mirada, heu despertat d’un món de manipulació i ja sou amos de vosaltres mateixos. Ara ja només cal que prosseguiu a governar sobre el govern per obligar-los a seguir les vostres peticions. AH! Per cert, quasi me’n oblido, el meu nom és Locke i no era aquí com a candidat a les eleccions.

A partir d’aquí, només recordo la gran quantitat d’aplaudiments que es va endur Locke, incloent les meves, ja que tot el que havia dit aquell dia era cert, fins i tot quan el diputat es va encarar tot oposant-se a l’àmplia llibertat a decidir que tenia el poble respecte a revelar-se o no contra el govern si aquest no complia amb les peticions públiques. Segur, Locke és un heroi polític, Locke és el meu heroi.

DOVE I PLATÓ

DOVE I PLATÓ

per SUSANNA BAGUDÀ

 

La posada en escena del nou anunci de la companyia Dove ha creat un gran debat entre els gran acadèmics i gent del món del periodisme i moda. Cal afirmar que, en ocasions, l’atreviment de certs anuncis es premia, i en altres es censura. Caldrà veure què succeeix amb aquest. Mentrestant TV3 els oferirà la gran entrevista al president de la marca Dove (Remigio Allegrozi) protagonitzada per la periodista Susanna Bagudà. No us la perdeu. Acabat el telenotícies a les 22:00 a TV3.

S.B- Bona nit senyor Remigio! Aquesta nit ens trobem aquí per intentar aclarir el rerefons que molts dels nostres acadèmics han vist en l’anunci de la seva última campanya de la crema corporal Dove.

Sense més ni menys, és cert que Dove equipara la bellesa femenina a un món ideal? Abans de contestar-me, Sr. Remigio, deixi’m preguntar-li-ho en altres paraules. Tornem, des de Dove, a la màxima: Gràcies a la bellesa física serà una dona exitosa i, per tant es sentirà bé amb si mateixa?

 R.A- Buenas noches señora Bagudà. La campaña “Un mundo ideal” es una extensión lógica de la misión de Dove: lograr que más mujeres se sientan guapas cada día.

S.B: És vostè conscient que aquesta campanya ha tornat al punt de partida del necessari canvi que es reclamava en la societat i que ha estat detonant per ampliar la definició i el diàleg sobre la bellesa?

R.A: El objetivo de nuestra campaña es ofrecer una nueva visión de la belleza que sea un valor absoluto, eterno, invariable y eternamente duradero.

S.B: Així doncs, senyor Remigio és veritat allò que diuen els acadèmics sobre Dove? Que ha realitzat un canvi radical en la seva filosofia i ha passat d’oferir una bellesa tolerant, saludable i democràtica a una bellesa exageradament allunyada de l’experiència rica i variada que podem tenir a les nostres vides.

De fet els humans acceptem valors diversos i quan acceptem els mateixos, com ara solidaritat o llibertat, sovint no els entenem de la mateixa manera, i no sembla pas que el fet d’entendre els valors de manera diversa sigui una mancança o que ens hàgim de sotmetre necessàriament a una sola visió dels valors donada per algú amb més autoritat de fer-ho.

Deixi’m dir-li senyor Remigio que personalment penso que els valors són immutables, corregibles i canviables, per tant la bellesa pot ser considerada com un valor sense cap pretensió de coneixement ni dogmatisme ni veritats últimes. Amb això no vull pas dir que no sapiguem res, a priori, de la bellesa, sinó que el que si sabem és que els valors admeten graus. De fet, la nostra vida acostuma a viure en la franja del mig entre el blanc i el negre, com per exemple sabem que hi ha dones belles i dones lletges, però també n’hi ha que són força belles o força lletges.

Així doncs senyor Remigio la següent pregunta és: – Per què us vau basar per seleccionar com a imatge a Ipatia?

 R.A: Creímos que Ipatia, aunque sea del siglo IV, representa los valores que queremos transmitir a la mujeres: era una mujer real, cercana, que se sentía guapa y bien consigo misma, que le gustaba cuidar-se y que por tanto era feliz. Por ello nos ha parecido una muy buena embajadora para esta campaña.

S.B: Tot i que els canons de bellesa d’ençà amb ara han canviat molt, entenc que en aquesta elecció s’hi pot llegir entre línies que la bellesa et fa feliç, per tan jo em pregunto quin concepte de felicitat té Dove?

R.A: Aunque parezca extraño Dove se identifica con el concepto de felicidad del filósofo Platón. I de aquí la elección de la imagen de Ipatia. Brevemente, le explicare que la felicidad para este autor era posible cuando el hombre podía contemplar las esencias de la cosas, es decir, de las ideas más allá de la ilusión que nos ofrece nuestros sentidos. Platón reconocía que no se puede ser feliz sin ver el mundo que se manifiesta como modelo para la felicidad humana. Del mismo modo, la filosofia platónica describe al mundo sensible coma ilusión porque la verdadera realidad en primer lugar es la idea de bien, belleza y felicidad.

S.B: Altra vegada torna a plantejar els valors, aquesta vegada el de la felicitat, en el terreny de les idees exactes i personalment penso que s’han de plantejar en l’experiència concreta, ja que els valors que de debò acceptem i usem fan sempre referència a situacions concretes de la nostra vida. I és que quan parlem de manera genèrica i abstracta no queda clar de què estem parlant. I per això li torno a preguntar des d’una indignació ètica: – Dove relaciona directament la idea imperdorable i immortal de bellesa de la qual vostè parla directament amb la felicitat, o també hi ha espai pels matisos,i en l’últim terme pel coneixement?

R.A: Esta campaña ha servido como punto de partida de un cambio como detonante para decir la definición absoluta sobre la belleza. Se trata de que la sociedad piense en un solo canon. Es por ello que ofrecemos productos que aportan un cuidado superior para las mujeres que puedan explotar su potencial y alcanzar la felicidad a través de la belleza.

S.B: D’acord senyor Remigio. No li vull robar més temps del que ja ens ha dedicat.

Moltes gràcies per intentar aclarir-nos la seva posició. Esperem que el públic hagi gaudit de l’entrevista.

Després d’aquesta trobada, com a periodista, però sobretot com a dona, vull expressar la meva opinió sobre els valors de la marca Dove: Penso que actualment la imatge és un dels valors més apreciats a la nostra societat. Vivim en una època en al qual es concedeix una importància transcendental al culte al cos, les aparences, la bellesa i la moda. Així doncs, penso que la filosofia de Dove ha fet bé en recórrer a Plató però no de la manera que l’ha utilitzat, ja que apostar per la bellesa com a valor absolut pot provocar que l’actitud de la gent continuï essent la de jutjar a les persones per allò que aparenten i no per allò que són, ni per com pensen, ni per com actuen.

És cert que els grecs tenien la seva manera d’adorar el cos. Ells admiraven la bellesa. És aquí on penso que Dove havia d’haver retrocedit, fins a l’antiga Grècia, ja que els grecs buscaven un balanç entre la bellesa i el desenvolupament de les qualitats físiques, intel·lectuals i morals, de manera que l’ésser humà fos bell per fora però que es sentis bé amb ell mateix. I ara si, tal com va dir Plató “la música és per l’ànima allò que la gimnàstica és per el cos”.

A diferència dels antics grec les noves generacions de joves han canviat el culte al cos convertint-lo en un estereotip de bellesa i deixant de banda la intel·lectualitat i l’autoestima i per això considero que Dove no havia de recórrer als antics grecs per potenciar aquest últim estereotip, sinó per ensenyar-nos de veritat en què consistia la bellesa. Vull acabar dient que és important adonar-se que els problemes que plantejava plató són totalment actuals: No és cert que continuem preguntant-nos per aspectes tals com la bellesa?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PLATÓ A L’ACTUALITAT

Plató a l’actualitat.-

per CRISTINA FERRERESfoto 1

 

Plató a l’actualitat

Plató, un gran filòsof i deixeble del gran Sòcrates, el qual van condemnar a mort per “pertorbar” les ments més joves que l’escoltaven atentament quan aquest els explicava la vertadera realitat. Un cop succeeix això, Plató es dóna a conèixer com el nou mestre que obrirà les ments a la societat d’aquell moment, i sorprenentment, els seus coneixements, explicacions i demostracions provocaran que encara ara, uns quants segles més tard, se’n continuï parlant i duent a terme. Per conèixer a Plató més profundament, posem-nos a la pell de Ria, una jove adolescent que tot just ara comença a conèixer les realitats que l’envolten.

Ria: Aishhh…

Mestra: Què tens Ria?

R: És que resulta que ja des de bon matí que no tinc bon dia.

M: Un bon dia? I què és per tu un bon dia?

R: Com? Bé… un bon dia per a mi… Doncs si vols que et sigui sincera no sabria com respondre’t a la pregunta.

M: Sé que no, ja que no ets tu qui sap què és un bon dia sinó la teva ànima, aquella que tens retinguda dins del cos.

R: No t’entenc.

M: T’explicaré doncs un mite, El mite del carro alat de Plató perquè ho entenguis. Aquest ens conte una història de dos mons, el món intel·ligible o ideal i el món sensible. En el món ideal hi ha situada l’ànima, la qual viatge d’un lloc a l’altre amb un carro alat guiat per dos cavalls, un de blanc i un de negre. Un dia, però, degut al descontrol que pateixen aquests dos per diferència de virtuts, l’ànima té un accident que provoca el bolcament del carro, i en conseqüència, la caiguda de l’ànima al món ideal. Aquesta queda empresonada al cos humà, de manera que durant la vida d’aquest, l’ànima viurà sotmesa al cos humà i la única manera que tindrà aquesta per poder retornar al món ideal serà amb la mort del cos. El cas és que, en el món ideal, que correspon al món on hi havia l’ànima en un principi, hi ha el bé, el model universal i perfecte de l’objecte, i en canvi en el món sensible, que correspon on hi ha l’anima retinguda al cos humà, hi ha la còpia del model universal i perfecte del món ideal. Aquestes còpies es poden percebre a través dels sentits, en canvi els models universals només es poden percebre i conèixer a través del coneixement racional, és a dir, amb la raó i la ciència. Tornant al que t’estava explicant de l’ànima, vull que prenguis atenció en això que et diré ara. L’ànima, la qual està retinguda al cos, i per tant, ara només pot veure i percebre les còpies dels models, sap distingir entre lo bo i lo dolent, entre el que és bonic i el que és lleig, entre el que és alt o és baix, … però al moment de preguntar al cos que reté aquesta ànima perquè és així no ho sap respondre, de la mateixa manera que et passa a tu.

R: Per tant, la resposta de tot això la té l’ànima que tinc retinguda al meu cos no?

M: Exactament. Si tu ets capaç de diferenciar entre una cosa o l’altra, però al mateix temps no ets capaç de definir-les o respondre el per què és degut a que l’ànima que retens recorda aquesta definició procedent del món ideal, la qual és universal i perfecte, però sobretot única.

R: Sorprenent. Si ara duc a terme el que m’acabes d’explicar a la meva vida quotidiana i em centro en la persona que considero el meu amor platònic caic en la conclusió que si l’anomeno amor platònic m’estic referint al meu amor ideal, a la persona perfecte i tot és degut a que l’ànima que continc sap i recorda a l’amor ideal i perfecte del món del qual prové, i jo en canvi, visc al món dels sentits, al món on només percebo la còpia de la realitat.

M: No ho podries dir millor.

R: Interessant, però ara em deixes amb un gran dubte, ja que segons el que em dius i em corrobores, estic vivint en un món irreal on el que veig, sento i visc dia a dia no és res més que una imatge falsa de la realitat la qual desconec completament. No m’ho acabo de creure, tot i que en el fons ho vull fer. M’és impossible pensar que visc en un món totalment fals.

M: I no em sorprèn, de fet, has actuat i penses d’igual manera que els homes encadenats de El mite de la caverna de Plató, però amb la diferència que tu no em vols assassinar sinó saber el que vull dir. Aquest mite explica la història d’un poble d’homes encadenats els quals estan obligats a mirar al fons de la més profunda caverna, en la qual hi ha una gran paret on es reflecteixen els objectes que hi ha just darrere d’aquests però que no són capaços de conèixer. En tractar-se d’una cova, s’hi forma eco i d’aquesta manera els homes lligats pensen que el soroll que es forma prové d’aquestes imatges i ombres reflectides a la paret. Un dia, un dels homes aconsegueix alliberar-se, i en girar-se, veu el començament d’un camí escarpat i fosc. Aquest sense pensar-s’ho dues vegades inicia el camí fins a arribar a un primer lloc on hi ha una flama i objectes que són els causants de les reflexions que s’observaven al final de la cova. L’home continua el seu viatge, un difícil viatge que finalment el porta a l’entrada de la cova en la qual hi ha una gran llum blanca que impossibilita a l’individu veure en claredat. Al cap d’un cert temps, aquest aconsegueix començar a veure el que hi ha més enllà de la llum i és en aquell moment on s’adona de la realitat, aquesta que tant temps havia esdevingut desconeguda per tothom i que ara ell l’havia pogut conèixer. Un gran paisatge il·luminada per la llum d’un sol esplèndid, plantes, llacs i basses amb aigües transparents i moltes coses més. En saber la realitat que acabava de descobrir, l’individu decideix tornar al final de la cova on havia estat retingut i explicar-ho tot als altres homes empresonats. Un cop succeeix els altres individus no s’ho poden creure i tot indignats com estaven decideixen acabar amb la seva vida. El que et vull dir amb tot això és que tot i haver descobert sols una part de la realitat, però que a l’hora és crucial per poder entendre la resta de veritat, no ets capaç de creure’m encara que aquestes no siguin les teves veritables intencions.

R: Justament és això que acabes de dir. Ara, em costa menys no creure’t.

M: Doncs deixa’m dir-te que ja et trobes al camí difícil i escarpat que fa l’home de la cova quan emprèn el viatge cap a l’exterior d’aquesta. Però, m’he fixat que en respondre’m has dit una paraula que m’ha despertat interès de nou: justament. M’ha recordat a justícia. Què tan coneixes tu per justícia com per utilitzar-la en qualsevol context.

R: Doncs, per a mi justícia és dur a terme les lleis i per altra banda poder gaudir dels drets que pertoquen a cada persona.

M: Sí, però si seguim la teva definició de justícia arribem a un gran obstacle, per a tu la justícia és diferent que no pas per una persona que es troba a un altre part del món. Potser hi ha persones que creuen que una bona justícia és donar la mateixa medicina a un assassí que ha matat a la filla d’una magnífica família tot i que vagi en contra de les lleis del país.

R: Vist d’aquesta manera és veritat, però, llavors quina és la definició de justícia?

M: Aquest terme resulta tenir una definició, però no amb una sola paraula o frase sinó amb l’explicació del concepte de manera entenedora. Perquè ho entenguis t’ho plantejaré de la següent manera. Tu em dius que estàs enamorada, però alhora estàs estudiant un curs complex i que requereix concentració i dedicació. Llavors, tot i que tens una part de la teva ànima que et diu que estiguis amb ell i que gaudeixis del moment amb ell, en tens una altra que et frena aquests teus impulsos i desitjos i et mana que estiguis pendent de la feina que et pertoca i només fent-ho d’aquesta manera obtindràs la recompensa que et mereixes i podràs estar amb ell després.

R: Acabes de definir exactament el que em succeeix.

M: És el que pretenc. El fet, és que acabes fent cas a la part que et mana la feina ben feta. Això és degut a que aquesta té la virtut de la prudència i mana sobre la resta de parts i virtuts de la teva ànima. L’altra part que no he anomenat és aquella que lluita per tal de tirar endavant la teva vida diària. Aquesta explicació és sols per una persona, però si unim totes les persones del planeta, podrem observar com poder tu has seguit el camí que et regia la part més racional de l’ànima, és a dir, aquesta que et mana sobre la resta i que té la virtut de la prudència, però potser altres persones estan dominades per la part de l’ànima que té la virtut de la força i que lluita per sobreviure el dia a dia, i en contra, altres persones que visquin amb el domini de la tercera part de l’ànima, aquella que té la virtut de la temprança, i per tant, segueix els seus instints, desitjos i impulsos. En cap moment, has de pensar que els que no estan dominats per la part racional vol dir que no la tinguin, sinó que hi ha altres que la dominen a ella. El cas és que a partir d’aquestes característiques i del domini d’una part o d’altra vindran determinats a ser una persona o altra. Deixa que t’ho expliqui millor, aquelles persones que viuen i actuen segons la part racional estan destinades a ser els filòsofs de la ciutat, i per tant, a governar. Les persones que viuen i actuen guiades per la segona part, que correspon a la part irascible de l’ànima, estan destinades a ser els guerrers de la ciutat i a lluitar per tal de protegir-la i les persones que viuen i actuen segons l’última part, la qual correspon a la part concupiscible de l’ànima, estan destines a ser els treballadors de la ciutat i a seguir els seus impulsos. D’aquesta manera, si tots fan el que els pertoca sense intentar canviar d’àmbits ja sigui per sobre o per sota, hi haurà el que s’anomena justícia, del contrari, hi haurà injustícia i s’enderrocarà la societat ideal i justa per convertir-se en caos. A més, si hi ha justícia i cosmos, és a dir ordre, també hi haurà felicitat.

R: Estic completament impressionada amb tot el que m’acabes de dir. Ara, de mica en mica, començo a creure’m tot el que m’has dit fins ara.

M: Això és degut a que ja has arribat a l’entrada de la cova, la qual deixa entrar una llum blanca tan intensa que t’impedeix veure les coses amb claredat, però, que de mica en mica et permet observar la vertadera realitat.

R: Sens dubte la conversa d’avui ha tingut gran importància. M’has ensenyat moltes coses, de fet, m’ho has ensenyat tot, ja que, realment vivia en un món totalment fals. Per aquesta raó t’haig de donar les gràcies perquè el que jo pensava que era un mal dia per a mi s’ha convertit en un gran dia.

Viatge al passat, la filosofia de la sospita.

Viatge al passat, la filosofia de la sospita

per MERCÉ  GUERRERO

Tot va començar quan em vaig trobar davant d’una màquina del temps, la física quàntica havia avançat tant que ja no només podíem teleportar-nos, sinó que també podíem fer un salt en el temps. No m’ho podia creure, tenia la sospita alguna cosa no aniria bé, llavors, el físic encarregat de l’experiment va adonar-se’n i em va proposar anar a veure els grans filòsofs coneguts com els de la sospita, que havien deixat de creure amb la raó. Aquests eren Marx i Engels que denunciaven el sistema capitalista i l’explotació del proletariat, Feuerbach sospita dels mòbils que inspiren la religiositat, Freud, el pare de la psicoanàlisi, desconfiava de les idees nobles i la cultura dels bons sentiments i, per acabar, Frederich Nitzsche, el filòsof que aniríem a veure per comprovar que la màquina del temps funciona de veritat i que la meva sospita era inútil.

Així que vaig respirar lentament per relaxar-me i vaig entrar dins la màquina amb els ulls tancats, tremolant de por, de sobte vaig notar com tot es movia i quan vaig obrir els ulls em trobava a Torí, era l’any 1889.

Un cop vam sortir, el físic em va donar un cop de colze i em va dir:

-Mira’l és allà, el nostre home, anem a parlar-hi, ens farem passar per uns alumenes que volen aprendre la seva filosofia tan explosiva.

Dit i fet, ens vam acostar a ell i després de presentar-nos li vam demanar si ens podria explicar els punts clau del seu pensament.

-Es clar que us el puc explicar, començaré fent-vos un breu resum del meu primer llibre, Veritat i mentida en sentit extramoral. En aquesta obra, torno als orígens de la creació dels valors i la racionalitat. L’ésser humà és un ésser social per naturalesa. Aquesta societat, en un principi, va firmar un tractat de pau fixant el terme “veritat”, ja que les persones tendeixen a fingir. Aquesta és una designació de les coses vàlida i obligatòria, acceptada universalment. Així doncs, comença l’impuls cap a voler obtenir la veritat per part de l’ésser humà. A través del llenguatge, es dóna el contrast entre veritat i mentida. El mentider utilitza també paraules per fer aparèixer allò irreal com a real. Aquesta semblança de la mentida a la realitat farà que la societat expulsi al mentider. L’home, però, només desitja la veritat de forma limitada: les conseqüències agradables de la veritat, indiferent al coneixement pur.

-Un moment- li vaig preguntar una mica confosa- has dit que la societat expulsa al mentider per explicar coses irreals com a reals, però, alhora, aquesta no vol saber tota la veritat, no vol tenir tot un coneixement pur, només vol saber allò que sigui bo i agradable? Certament, tens molta raó, la societat té molta por a totes aquelles coses que poden ser dolentes, no em sorprèn que tu també tinguis aquesta concepció, al cap i a la fi sempre ens hem estat enganyant. Però no estic d’acord en que…

Llavors, el meu amic físic em va fer callar, no volia que critiqués el seu pensament, el que volíem era no cridar la atenció.

-No, deixa-la que continuï, m’agradaria sentir el seu pensament- va dir Nietzche.

-Perquè creus que les veritats han estat pactades? No veus que cadascú veu el que vol veure, la seva veritat va en funció dels seus interessos, d’aquesta manera mai hi haurà veritats ni coneixement segur, perquè ningú es posa d’acord amb ningú.

-Deixa’m continuar el meu raonament, a veure si puc solucionar els teus dubtes. Per poder accedir a aquest coneixement, s’utilitza el llenguatge. Les paraules són formades a partir d’impulsos nerviosos causats per quelcom exterior, que ens porta a usar falsament el principi de raó
per determinar-ne la validesa. La realitat és totalment subjectiva….

Així doncs, tu ets un relativista, no?

Exacte, no hi ha veritats absolutes, només hi ha diferents punts de vista. A través del llenguatge dividim les coses en gèneres de manera arbitrària. Amb el llenguatge hi ha una limitació brutal de la realitat, es perden molts matisos. Amb les paraules mai no s’arriba a la veritat ni a una expressió adequada, ja que no hi haurà una veritat.

-Això és el que et deia abans, sinó podem explicar la veritat amb el llenguatge, vol dir que aquesta no existeix, perquè el llenguatge l’hem creat nosaltres, l’hauríem de poder descriure, però no podem, no és que la realitat sigui subjectiva és que no n’hi ha!

-Espera’t, “La cosa en si” és la veritat pura, sense conseqüències (ni bones ni dolentes). Les conseqüències són les que va perseguint l’ésser humà amb el llenguatge, descriure la realitat a través d’una finalitat. Per tant, no hi ha una veritat absoluta, només hi ha diferents puts de vista. Si la veritat pura existeix, és totalment inabastable i no es desitja en absolut per al creador del llenguatge.

-Ho sento molt però discrepo…- vaig dir amb un to una mica sec- perquè creus amb una veritat pura? No deies que estaves en contra del món de les idees que plantejava Plató? El que m’estas dient té una certa similitud amb el món perfecte que s’imaginava Plató, no veus que sembla una estupidesa….

-No, no ho es- em va tallar ell, semblava que li havia pujat la mosca al nas, vaig ajupir el cap i vaig continuar escoltant el raonament del llibre Veritat i mentida sentit extramoral. La veritat és que el seu plantejament era força interessant malgrat les meves discrepàncies.- Per descriure la realitat s’utilitzen metàfores. Aquestes metàfores, que queden fixades pel llenguatge, fan inaccessible aquesta realitat. El procés de creació de les paraules és dut a terme a través dels sentits. Un impuls nerviós es transforma en una imatge. Aquesta serà la primera metàfora. Posteriorment, aquesta serà transformada en un so (segona metàfora). Amb aquesta successió al llarg dels anys, les metàfores de les coses no es corresponen en absolut amb les essències originals. Nosaltres creiem conèixer la realitat, però ja no hi té res a veure. Tota paraula es converteix en concepte. Tot concepte es forma per equiparació de casos no iguals, s’abandonen de manera arbitrària les diferències individuals per generalitzar amb les semblances del gran grup. Amb aquesta generalització es perden molts detalls i molta varietat. Una fulla de pi i una fulla d’enciam són completament diferents. No obstant, no deixen de ser fulles. I això, amb tots els objectes. Un gos, una taula, una casa… El concepte doncs, és format amb l’omissió d’allò individual i real. La naturalesa, però, no coneix formes ni conceptes, ni gèneres. Només hi ha una “cosa en si” inabastable i indefinible.

-T’entenc, entenc que diguis que la realitat es subjectiva aquest raonament és perfectament vàlid, però….

-Ja tornes a criticar el meu pensament?

-Penso que es un raonament superficial, d’acord, anys rere anys els conceptes de les paraules canvien i ja no s’assemblen a la realitat, però si aquesta no es pot definir mai és perquè no existeix, una cosa que no es pot definir amb paraules ni amb gestos ni amb res, no pot existir!

-La veritat queda com un moviment de metàfores, una suma de relacions humanes que han estat
realçades i adorades poèticament que després d’un ús prolongat, un poble considera fermes. Les
veritats són il·lusions que hem oblidat que ho són. Per això, per poder arribar a la veritat, l’únic camí és caure en l’oblit, ja que la lluita contra el llenguatge a través del llenguatge és molt difícil.
L’home acaba mentint sense adonar-se’n, de manera inconscient. A causa d’aquest oblit, les seves
metàfores adquireixen el sentiment de la veritat. Tota metàfora és individual, no en té cap d’idèntica
i, per tant, no és susceptible de cap classificació.

-Entenc el raonament, així doncs, per conèixer la veritat pura, hauríem d’oblidar el llenguatge i així el concepte de les paraules coincidira amb la realitat.

-La base sobre la qual es fonamenten totes les metàfores és inestable. La veritat, dins la cambra de la raó, no existeix…

-Veus! És el que et deia!- em va mirar callat, se li va escapar el riure, devia de pensar que sóc la persona més tossuda del món.

-No hi ha res real i universal. L’home busca la comprensió del món, però de manera humanitzada. Es pren l’home com a mesura de totes les coses, però això és un error. Creu que té les coses com a objectes purs davant, però només són metàfores originals, per tant no són coses mateixes. La “percepció correcta” tampoc existeix. Davant la realitat hi ha multiplicitat de punts de vista, no només entre les persones, sinó entre les diferents espècies. Passant a un altre punt, també tinc una certa sospita al principi de casualitat. Quan una imatge s’ha produït milions de vegades s’ha transmès hereditàriament a través de moltes generacions i acaba semblant conseqüència. No obstant, no hi ha la necessitat que passi. Si això passés amb un somni, eternament repetit, seria percebut i jutjat com a real.

-Això es veu clarament amb la física….- el físic em va donar un cop de colze, recordant-me que no podia explicar res del que estava passant en el seu futur i el meu present, podia canviar el curs de la història.

-Física?- el meu amic em va fer una mirada fulminant- Això em fa recordar que la ciència fa el mateix, intenta uniformar-ho tot, crea un món ideal.

-Però si totes les ciències es basen amb l’experiència, amb un estudi constant de la realitat, és la manera més perfecte de definir la realitat, ja que si amb paraules no podem perquè no hi pot arribar, els números amb fórmules i teories si que l’expliquen i que jo sàpiga, la descriuen molt i molt bé. A més, només descriuen una realitat no varies com passa amb les paraules, és més objectiva i tothom hi està d’acord- Llavors Nietzsche es va posar a riure, havia entès que havia atacat el meu orgull físic.

-Crec que aquest punt és una mica polèmic, que tal si passem al meu segon llibre Genealogia de la moral?

-Perfecte, millor que calmem els ànims canviant de tema…

-Vaig començar-lo parlant sobre el que és bo i dolent. Al principi, tot el que feia la noblesa representava el concepte “bo”, d’aquesta manera podia distingir-se dels esclaus. Apreciaven la seva pròpia vàlua, el que no pogués viure a l’altura dels seus nobles ideals era inferior i “dolent”.

-Espera’t, aquí hi ha una cosa que no quadra, els conceptes bons d’avui en dia són la solidaritat, les persones ingènues, el que no vol fer mal a ningú, el que abans de fer mal a algú prefereix callar i no fer res… Com pot ser? Estas dient tot el contrari.

-Com sempre, t’avances, a partir d’aquest raonament, vaig comparar la distinció entre bo i dolent des del punt de vista de la noblesa: les accions dels nobles són bones, les dels esclaus dolentes. I per una altre banda, l’oposició entre “bo” i “dolent”, des del punt de vista dels esclaus: es refereix a l’ús modern de “Bo” per les accions altruistes i “dolent” per les egoistes. Els dos punts de vista són contraris, si o no?

-Exacte, però a on vols anar a parar?

-L’església i el món occidental van canviar el concepte bo de la noblesa per el dels esclaus, de tal manera que el que abans era dolent, ara seria el més bo.

-Ara s’entén tot. Certament, tens força raó i què podem fer per arrelar-ho?

-Quan l’home concebi el món i la vida com són en realitat, quan deixi estar totes les creences, déus i certs rituals, llavors tindrà voluntat de poder, creurà amb les seves possibilitats i no amb un món ideal, per poder-ho fer cal que Déu mori, ja que sense aquest l’home serà home i podrà crear nous valors però primer cal enderrocar els vells, això és conegut com el nihilisme. L’home serà aleshores innocent, lliure. Però per arribar a ser aquest home ha de passar unes certes fases, la primera on és un camell que carrega a l’esquena tota la moral antiga, la d’esclaus, amb tots els criteris establerts. Després del camell, la segona fase passa a ser un lleó, fort, valent que comença a enderrocar la moral, el cristianisme, el platonisme… i finalment, l’últim canvi, el convertir-se en un nen innocent que s’inventa els seus jocs i les regles dels respectius jocs, és a dir, el que és bo i dolent, el que es pot fer i no es pot fer… Aquest nen, ja fa el que vol, ja és un superhome.

-Així doncs, per superar tots la moral imposada hem de deixar de creure en tot el que ens han estat ensenyant durant segles? No crec que pugui ho aconseguim mai, Nietzche, malgrat que lluitem amb totes les nostres forces per acabar amb les creences, la gent té massa por a deixar enrere tots els ideals i tot el que ha estat establert fins ara, si algú s’atrevís a contradir tot això el matarien o el considerarien boig, la societat mai estarà preparada.

-No penso el mateix que tu, arribarà el dia que una persona deixarà de creure, que s’ho qüestionarà tot i que serà lliure.

-Però serà mal vista i la gent no s’hi voldrà acostar, pensarà que està boig. Passarà com tots els físics que van postular-se encontra del geocentrisme i que o van acabar morts o essent nomenats bojos fent-los falcejar les seves teories, unes teories certes que anaven en contra de la creença d’aquell moment. Així doncs, creus que és un procés tan fàcil? Hauran de morir moltes persones que no creguin en res, que lluitin pels seus propis ideals, hauran de passar molts superhomes abans que la societat canviï i els vegi com veritables superhomes, fins aquell moment cap superhome serà considerat superhome així que mai arribaran i la societat mai serà feta de superhomes.

-Ets massa negativa, algun dia tot canviara, les teories dels físics ara s’accepten, perquè la societat ha madurat i ho ha acceptat.

Ja era massa tard, havia de tornar al meva època. Parlar amb Nietzche, un dels filòsofs de la sospita més important va ser molt divertit i malgrat que hi havia molt aspectes que discrepàvem, també n’hi havia hagut que estàvem d’acord. Hem va molestar que fos tan critic amb la ciència, però en canvi em va agradar molt que es comences a qüestionar el principi de causalitat, un principi que a la física quàntica no serveix. M’havia fet passar aquelles tres hores amb ell volant.

Ens vam acomiadar d’ell i vam tornar a la màquina del temps, amb un tres i no res tornàvem a estar a mitjans del s.XXI. Semblava que tot hagués estat un somni, però no ho va ser.

FILOSOFIA PER A NENS

FILOSOFIA PER A NENS

per LAIA CAMÓS CRISTAU.

Amb la descoberta de la filosofia de Nietzsche, tot just ara m’he adonat del trencament amb allò après fins al moment. Amb això vull dir que Nietzsche ha estat l’autor que m’ha tret la cinta dels ulls i m’ha permès descobrir que ni tan sols la filosofia pot dirigir-nos en la nostra moral. Per aquest motiu penso que l’edat de setze anys és una edat tardana per iniciar-se en el camí que realment pot suposar la guia de la pròpia vida. Arribats a aquesta conclusió, he volgut escriure un conte per a nens en el qual indirectament poden aprendre tot allò que jo he après amb l’estudi d’aquest autor.

 

 

La valentia dels cinc petits talps

 

Hi havia una vegada, una colònia de talps que vivien sota l’hort d’un home que es deia Joan.

 

Un dia, els pares i mares talps van adonar-se que el menjar escassejava: ja no trobaven arrels per alimentar-se, ni cucs de cap mena. Van pensar que potser el pagès havia deixat de plantar hortalisses a l’hort.

I així va ser. El pagès s’havia posat molt malalt, i per això havia deixat de plantar enciams, tomates, pastanagues, mongetes, cols, bledes, patates…

 

Després de pensar en moltes solucions, el talp més savi digué:

– I perquè no sortim a la superfície? Allà segur que trobem menjar!

– Ni pensaments! – digué un altre – Som talps i estem fets per viure sota terra! Ja trobarem el menjar d’alguna altra manera! Allà fora se’ns poden menjar animals més grans, podem trobar menjar verinós i a més a més també podem trobar caçadors!

 

Els petits talps coneixien el problema de la seva colònia. En Ferran, l’Apol·lo, en Críties, la Marianna i l’Albert eren cinc amics que es divertien junts cavant galeries i amagant-se dins de forats molt profunds. En Ferran era un petit talp, però no un de qualsevol: ell volia ser cuiner. No li agradava menjar cada dia cucs i arrels, era molt avorrit! Volia provar nous aliments, exquisideses de la natura! L’Apol·lo era el fill del talp més savi: sempre explicava als seus companys que bé s’ho passava llegint els seus llibres de ciència i filosofia. Era molt llest! En Críties era el xerraire de la colla. No parava mai de parlar! Sempre tenia alguna cosa per explicar als seus amics. La Marianna era la única nena del grup, però era la més valenta de totes! Li agradava explorar i buscar mil aventures sota terra! Però començava a estar farta de veure només terra… i més terra… i més terra… Ella volia veure coses diferents! Per això l’havien renyat algun cop els pares: havia intentat sortir a la superfície! L’Albert era el matemàtic. Sempre ho calculava tot! Per això s’alertà quan va saber que s’estaven quedant sense menjar:

– Quants quilos queden? Només vint? No en tenim prou per alimentar tota la colònia! Hem de sortir a la superfície!

– A la superfície? Però què dius Albert! – va dir l’Apol·lo – Els pares diuen que ja trobaran una altra solució!

– Doncs jo estic d’acord amb l’Albert. – va dir la Marianna- Sempre he pensat que allà trobaríem la solució a tots els nostres problemes.

– Impossible! – va dir en Críties – Allà se’ns menjarien els altres animals! Correríem un gran perill!

– És cert, – digué en Ferran – però estic segur que a l’exterior hi ha més coses bones que dolentes. Per exemple, a tu, Críties, t’agrada molt parlar. Allà fora podries aprendre a comunicar-te amb molts animals i així conèixer més llengües! Tu, Apol·lo, de gran podries ser mestre i ensenyar tot el que saps als altres animals! Jo també me’n beneficiaria: allà hi trobaria tots els ingredients necessaris per fer una recepta deliciosa!

– Vist d’aquesta manera, – va dir en Críties – potser tens raó. Però tenim un altre problema! Com convencem als pares?

– Tinc una idea! – va dir l’Albert – Per què no els expliquem tot això que hem estat dient entre nosaltres? Si hem pogut convèncer l’Apol·lo, cosa que era molt difícil, segur que podem convèncer al seu pare i tota la resta!

– Serà molt difícil, Albert. – va dir la Marianna – Hem de buscar una altra manera. Us proposo una cosa: per què no sortim a fora i busquem menjar? Entre tots cinc carreguem tot el que puguem i ho portem al cau i ho ensenyem als pares. Llavors veuran que tenim raó, que a fora trobarem el que necessitem!

 

Dit i fet. Els petits van sortir a fora, això sí, vigilant molt que no els veiés cap animal perillós! Van recollir tots els aliments que van poder i van dur-los al cau.

Els pares, preocupats perquè feia estona que no trobaven els seus fillets, van veure’ls arribar:

– On éreu? Estàvem molt preocupats! I d’on heu tret tot aquest menjar? Que potser heu pujat a la superfície? Sabeu que ho teniu prohibit!

– Espereu, – va dir la Marianna – Us hem d’explicar una cosa. Sabem que no us hem fet cas i que hem incomplert les normes, però ho hem fet per una bona causa. Hem sortit per buscar menjar perquè aquí baix no n’hi ha prou per a tots. Amb això us volíem demostrar que allà dalt, a l’exterior, hi ha la solució al nostre problema. Allà hi ha menjar per alimentar deu colònies, si fa falta! Amb l’ajuda de l’Apol·lo i els seus coneixements hem pogut triar els aliments bons dels dolents i aquí teniu tot el que hem pogut portar entre tots cinc.

– Nois, – digué un talp adult – heu infringit les nostres lleis, i per això estem enfadats. Però, d’altra banda, ens heu demostrat que us preocupeu pels problemes dels grans i que intenteu buscar solucions. Crec que, ara que ho hem vist, tots estem d’acord amb vosaltres. Hem de pujar a la superfície per poder seguir vivint aquí! Petits, acabeu de salvar la colònia!

– Visca! – van dir els petits-.

 

I així va ser com els talps van deixar enrere la foscor i l’avorriment de les vies subterrànies per començar a viure sota la llum del sol.

 

 

– FI-

 

Lectura entre línies

Un cop acabada la lectura, m’agradaria explicar el simbolisme que hi he volgut donar.

Ja només començant el conte veiem la següent afirmació: “una colònia de talps que vivien sota l’hort d’un home”. A qualsevol persona li podria semblar un fet normal, però si ens aturem a analitzar l’oració veiem que “sota l’hort d’un home” podria equivaldre a la situació que estem vivint en la societat actual: la majoria viu sota una moral imposada, sota la moral del “haver de treballar”, “haver d’estudiar”, “haver de tenir èxit laboral”, i per tant no deixa de ser un “haver de”. Ja la sospita nietzschiana posava en qüestió tota la tradició occidental anterior iniciada per Plató i tots els altres filòsofs de l’antiguitat. La filosofia clàssica està feta malbé per la tradició intel·lectual que ens mena a cercar el sentit de la vida fora de la vida. Voldria aclarir que en aquest primer punt pot semblar que els talps vulguin sortir de la caverna, però el seu objectiu no és buscar la veritat absoluta, cosa que seria una guia imposada, sinó que surten per trobar el sentit i el poder de la seva pròpia vida.

 

En el següent paràgraf veiem que l’entorn dels talps ha canviat, ha empitjorat. Es proposen com evolucionar, i aquí hi entraria la tesi de Darwin: “si no t’adaptes, subcombeixes”.

 

“Som talps i estem fets per viure sota terra!”. Els talps no només estan condicionats per la seva pròpia naturalesa, sinó també per la moral kantiana instaurada en la societat del “no heu de sortir a la superfície”. Per tant, en aquest conte també hi trobem l’imperatiu catagòric de Kant.

 

Seguidament, un dels adults exposa els riscos que comportaria sortir a l’exterior. Aquests podrien ser ben bé els obstacles dels quals ens parla Plató en el camí de sortida de la caverna però, tal i com hem dit abans, els talps volen sortir per trobar el sentit i el poder de la seva pròpia vida.

 

Una de les coses que m’agradaria destacar més d’aquest conte és el simbolisme que hi ha darrera els noms dels cinc personatges principals. El primer de tots és en Ferran, que vol ser cuiner. Hi veiem, doncs, una relació amb el famós xef Ferran Adrià, un clar exemple d’evolució i transformació. Junt amb el talp que porta per nom Apol·lo, podem relacionar-los amb el déu que té el mateix nom. Apol·lo és el déu de l’ordre, el seny, de la mesura, de la prudència. És símbol de la tranquil·litat, cosa que es veu plasmada en el caràcter dels dos personatges del conte. En Ferran però, serà un dels primers en ser convençut per pujar a la superfície. Dit d’una altra manera: vol deixar de ser Apol·lo per ser Dionís. En Críties és el xerraire. En filosofia podriem relacionar-lo amb els sofistes. Justament hi ha un sofista que portava aquest nom. Recordem que els sofistes eren un grup de professionals de l’ensenyament que anaven de ciutat en ciutat ensenyant als joves la tècnica de la retòrica. Pel que fa a la noia, el seu nom està inspirat en Marianne, la protagonista del quadre La llibertat guiant al poble d’Eugène Delacroix. Marianne està considerada un símbol de la llibertat, ja que, a l’obra d’art, representa la líder de la Revolució Francesa. A part d’això, també representa l’esperit de Dionís, divinitat del joc, de la festa i la rauxa. En conseqüència hi intervé la moral dels senyors, és a dir, la moral dels forts, dels que prenen la voluntat i el poder com a guia. Per acabar, l’Albert és el matemàtic, d’aquí el seu nom inspirat en Albert Einstein. És el personatge que representa el conflicte de l’utilitarisme de Mill, ja que aquest considera que tot és quantificable, i per tant hi intervé la teoria del MAXIMIN (màxim bé per al màxim nombre). En el tema de la llibertat, l’Albert va lligat amb la Marianna, ja que segons Mill, la llibertat és un instrument imprescindible per a la felicitat. D’altra banda, els adults representarien la moral dels esclaus, la moral de ramat i de la massa, símbol del nihilisme.

Una qüestió: per què els protagonistes són infants? No només perquè així posem el destinatari al mateix nivell del conte, sinó també perquè per Nietzsche el nen és el símbol del Superhome (voluntat de poder a escala humana). Només el nadó és innocència, obertura a la vida, pura potencialitat, creació i futur en estat pur. En el nen la vida torna a començar i es reinventa a si mateixa com a potencialitat pura.

 

Un cop explicada la psicologia de cada personatge ens centrarem en l’anàlisi d’algunes intervencions rellevants, com per exemple una d’Apol·lo: “Els pares diuen que ja trobaran una altra solució!”. Això ho podem considerar un argument d’autoritat, i per tant, una fal·làcia. Una altra cita, aquest cop de Críties: “Allà se’ns menjarien els altres animals! Correríem un gran perill!”. Sens dubte la colònia està patint una crisi, cosa que podem relacionar amb la nostra actualitat.

 

Quan Ferran diu a Críties “Allà fora podries aprendre a comunicar-te amb molts animals i així conèixer més llengües!” fa un clara referència al llibre Sobre veritat i mentida en sentit extramoral de Nietzsche, on se’ns explica que, segons l’autor, el llenguatge i la veritat són una metàfora, una il·lusió, una ficció que ha oblidat el seu origen fictici. No és, però, que Nietzsche menyspreés el llenguatge; ben al contrari, el considerava una de les obres més significatives dels humans, que a través de la pauraula han construït un ordre en el real. El problema és que el llenguatge ha domesticat el món però al mateix temps ens ha convertit en éssers morals, a través de la paraula restem presoners de conceptes que tenen una existència exclusivament lingüística, com “veritat” o “mentida”, conceptes que en ells mateixos, ens impedeixen veure el món tal com és per convertir-lo en un fet moral.

 

Quan l’Albert i la Marianna proposen com convèncer els pares, es veu clarament una contraposició entre el racionalisme i l’empirisme: si només ho expliquen (ho raonen), els pares no acceptaran la proposta, en canvi, si ho demostren amb fets (empirisme) els pares acabaran cedint.

 

Cap al final, quan la Marianna diu “Hem sortit per buscar menjar perquè aquí baix no n’hi ha prou per a tots” es planteja l’objectiu final de l’ètica utilitarista: la felicitat pel màxim nombre de persones.

A l’intervenció final, on parla un adult, es pot fer un paral·lelisme amb allò que he dit al principi d’aquest treball: conèixer la filosofia de Nietzsche m’ha fet obrir els ulls davant la moral dels nihilistes, en el cas del conte, els petits talps han fet obrir els ulls als adults amb la possibilitat de trobar la solució al seu problema a la superfície.

 

Per tant, com a conclusió de tot plegat, podriem dir que, el que s’intenta explicar amb el conte és que cal deixar la moral dels esclaus per portar a terme la moral dels senyors. Cal prendre la voluntat i el poder com a guia, i no la moral de ramat i de la massa, la qual ens fa tots iguals.