Tag Archives: química

Les reaccions químiques

Una reacció química és un procés pel qual una o més substàncies es transformen en unes altres amb propietats diferents, anomenades productes. Aquest vídeo és un material docent en format digital, per a assignatures d’experimentació en química, en què s’expliquen les reaccions químiques. Continue reading

D’on surt la idea de l’àtom?

Els orígens de la teoria atòmica

Molts de vosaltres haureu estudiat a classe de química de què estan fetes les coses. Diem que un material és de fusta, metall, plàstic, etc., però en realitat sabem que tot això no és res més que la combinació de diferents elements, els quals estan recollits a la Taula Periòdica. Al seu torn, aquests elements estan formats per unes partícules diminutes anomenades àtoms. Quan a classe ens expliquen la configuració electrònica dels elements, és fàcil que ens parlin de la teoria de Dalton, el model atòmic de Rutherford o el de Böhr. No obstant, els primers que van parlar d’àtoms van ser, com en tantes altres coses, els grecs. Fins i tot van inventar la paraula “àtom” que significa indivisible.

Demòcrit (460 – 370 a.C)

Què en sabem dels creadors de la teoria atomista?

Tradicionalment s’afirma que el fundador de l’escola atomista va ser el filòsof Leucip. Sabem molt poc de la seva vida, tan poc que s’ha arribat a afirmar que potser mai va existir. Sigui com sigui, qui de veritat va donar cos a la teoria atomista va ser Demòcrit.

Com va sorgir la teoria? 

En temps de Demòcrit, allà pel segle V a.C., les diferents escoles filosòfiques es trobaven dividides bàsicament en dues: la que considerava que tot està en permanent canvi i que, per tant, res queda constant; i la que afirmava que la realitat, en el seu conjunt, és estàtica i que, encara que pugui semblar el contrari,en el fons res no canvia mai. Heràclit va ser el filòsof que va defensar la primera teoria i Parmènides qui va defensar l’oposada. La teoria de Parménides ens recorda a aquest principi fonamental de la física que diu que “la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma”, és a dir, que en el fons la realitat sempre és la mateixa. Vol dir això que la ciència moderna li dóna la raó? Potser, de fet els raonaments del nostre bon filòsof resultaven difícils de rebatre, així que era complicat rebutjar les seves teories. No obstant, hi havia alguna cosa a aquesta teoria que costava acceptar: si la realitat sempre és la mateixa, per què sembla el contrari? Potser no veiem que Heràclit té raó i que en cada instant tot és diferent de com era abans? Fins i tot el nostre cos està canviant constantment encara que no ens n’adonem.

Ja veiem que l’assumpte no era, ni és, fàcil. Per compaginar els arguments lògics de Parmènides amb la realitat permanentment canviant que percebem, Leucip i Demòcrit van defensar l’existència d’un nombre infinit d’unitats indivisibles que anomenaren “àtoms”. Segons ells, els àtoms són tan petits que no els podem percebre, però tenen diferents mides i formes. A més, aquestes partícules estan en continu moviment en el buit, per la qual cosa es produeixen xocs entre elles. D’aquestes col·lisions van sorgir els quatre elements bàsics -aigua, aire, terra i foc- que, segons els grecs, donen lloc a tota la resta. Amb la teoria dels àtoms, Leucip i Demòcrit podien explicar els continus canvis que veiem -els xocs dels àtoms produeixen aquests canvis- acceptant a la vegada la teoria de Parmènides que el ser de les coses és sempre el mateix -els àtoms són aquest ser invariable-.

La solució dels atomistes va ser enginyosa, si bé no era del tot original -no hem dit que tot es transforma?- Leucip i Demòcrit es van basar en les teories d’altres filòsofs com Anaxàgores i Pitàgores. Finalment, què va passar amb la teoria? Encara que va tenir seguidors com Epicur i Lucreci, amb Aristòtil les investigacions científiques es van desenvolupar per altres camins. El sorgiment de la ciència experimental al segle XVI va recuperar als atomistes i les seves teories, que van acabar desenvolupant-se al segle XX.

Traducció i adaptació de l’article de F. Ortego  El rincón de la Ciencia núm . 3 (novembre del 1999)

CFC: unes sigles explosives

Autor de l’article: Joan Valls (alumne de 1r Batx)

http://1.bp.blogspot.com/-R7Ua2lSiki8/T_hyMsHYr5I/AAAAAAAAAHE/n8MGJGZ02IA/s400/aero.jpgEls éssers humans des de fa segles i actualment encara més, ens creiem que podem manipular tot allò que volem. Pensem com fer-ho, ho intentem i ho executem sense pensar-nos-ho dos cops com si aquesta “genial” idea es pogués esvair d’un moment a un altre. El gran problema de no reflexionar el que portem contínuament a terme és que molts cops les conseqüències que se’ns presenten degut a algun canvi que hem realitzat són molt pitjors del que guanyem havent manipulat el que no hauríem d’haver manipulat.  Continue reading

Les dioxines, elements súper tòxics

per Martí Selga

Un dels grans problemes del nostre impacte en el medi ambient i el nostre sistema de producció són els productes tòxics.

Fabriquem moltes coses utilitzant tòxics i això ja és greu i pot ser perillós (poden provocar malalties molt estranyes i complicades de tractar) però encara ho és més quan al llençar aquests productes amb tòxics i aquests s’incineren.

Llavors els tòxics, que s’alliberen a l’aire, passen a ser moltes vegades dioxines, que són molt més tòxiques.

Continue reading

Energia nuclear

Quan justament fa 25 anys de l’accident nuclear de Txernòbil  i en ple debat sobre Fukushima i les seves conseqüències Quèquicom emet un capítol dedicat a l’energia nuclear on expliquen què és una central, què és l’urani i què és la radioactivitat, la contaminació i la irradiació. Us el recomanem… Continue reading

Biomolècules

La composició química dels éssers vius

Tots sabem que estem formats de cèl·lules.

Les cèl·lules són unitats de vida microscòpiques, és a dir, es mesuren en micres (µ)(una mil·lèsima de mil·límetre).

Si bé és veritat que hi ha organismes vius que estan formats per una sola cèl·lula i que realitzen les tres funcions vitals, nutrició, relació i reproducció, la natura ha fet evolucionar formes noves d’organització més complexes.

Les cèl·lules que tenen la mateixa funció s’agrupen formant teixits (com el muscular, nerviós, epitelial …) i els teixits s’agrupen formant òrgans (cor, estómac, fetge, cervell …) i els òrgans formant aparells o sistemes (com el circulatori, respiratori, nerviós, reproductor…). I aquests s’organitzen per formar organismes (home, insectes, cucs, algues …)

Però les cèl·lules… de què estan formades? Continue reading