L’estructura de l’ADN té una cara oculta…

El dia 25 d’abril de 1953 va ser un dia normal per a tots els mortals de la Terra. A primera vista, és clar. Perquè en realitat aquell dia, un petit article de no més d’una pàgina aparegut a la revista Nature estava a punt de començar a canviar-ho tot.

El 25 d’abril de 1953 es publicava un breu article firmat pel nord-americà James Watson i el britànic Francis Crick on es proposava una estructura amb forma de doble hèlix per a la molècula de l’àcid desoxiribonucleic (ADN).

Gairebé 60 anys més tard podem afirmar que aquell article era l’inici d’una revolució que canviaria per sempre els camins de la biologia, la química i la medicina.

Aquest descobriment va ser gloriós per la seva senzillesa i bellesa.

Els autors del mateix, van confessar temps després que, mentre cercaven l’estructura de l’ADN tenien els seus dubtes sobre si, coneixent-la podrien saber quelcom més de la molècula de la vida (ja se sabia que els gens estaven compostos d’ADN). L’estructura en doble hèlix explica per si sola el mecanisme de replicació dels gens, així que no va resultar gens decepcionant el descobriment.

Aquesta és la part de la ciència que podria omplir d’orgull els científics, si no fos perquè la història del seu descobriment, un cop explicada en detall, hauria d’omplir-los de vergonya.

La carrera per ser el primer a trobar l’estructura de l’ADN es va lliurar a Gran Bretanya, i tenia dos equips participants. A més a més de Watson i Crick, que investigaven en Cambridge, també hi treballaven Maurice Wilkins i Rosalind Franklin en el King’s College de Londres.

Tot i que formaven part del mateix equip, Wilkins i Franklin no es portaven bé entre ells. Rosalind era una dona tenaç, amb una ment brillant que no només va haver de lluitar contra les dificultats de la seva investigació, sinó que també va haver de suportar el rebuig d’un món eminentment masculí i el menyspreu del seu company d’equip.

Les investigacions de Franklin es van centrar a obtenir una imatge de l’ADN a partir de la difracció dels raigs X. És una tècnica molt complexa que consisteix a cristal·litzar primerament les molècules d’ADN per irradiar-les després amb raigs X i deduir els patrons de la seva estructura a partir de la difracció obtinguda. Franklin era una experta i dominava la tècnica millor que els seus col·legues.

De fet, el novembre de 1951 oferia un avenç dels seus resultats en una conferència on va assistir Watson. Segons sembla, Watson va entendre poc del que estava explicant Rosalind.

I perquè pugui haver-hi constància de la ignorància de Watson i de la poca estima que tenia cap a l’intel·lecte de Franklin, ell mateix ho resumeix en el seu llibre “La doble hèlix”, on Watson s’expressa en aquests termes:

Sis setmanes d’escoltar a Francis m’havien fet comprendre que la qüestió fonamental era si les noves imatges de Raigs X de Rosy podien donar suport a la idea d’una estructura helicoïdal per a l’ADN (…). No obstant van ser suficients uns minuts d’escoltar a Rosy per comprendre que la seva obstinada ment havia agafat un altre camí.

Rosy va parlar davant unes quinze persones amb un estil ràpid i nerviós, que resultava adequat per la sala de conferències, vella i sense adorns, en la que ens trobàvem. No hi havia ni una mica de calidesa ni frivolitat en les seves paraules (…) Per un moment em vaig preguntar quin aspecte tindria si es treies les ulleres i fes alguna cosa amb el seu cabell. Els seus anys de freda i minuciosa formació com a cristal·lògrafa havien deixat petjada.

És curiós que Watson es refereix a Franklin com Rosy, quan ningú la cridava així, i que en el seu llibre faci nombrosos comentaris referents a la seva imatge quan hauria d’estar parlant sobre les dades que ella estava obtenint i que eren fonamentals per desenvolupar un model sobre l’ADN. A això, li diem masclisme. Watson ni tan sols va prendre notes en aquella conferència en la que Rosalind donava dades rellevants.

Amb les dades que a Watson li semblava recordar de la conferència, ell i Crick van construir un primer model d’ADN: una triple hèlix amb les fosfodesoxiriboses cap a l’interior. En mostrar-li a Franklin, ella va tombar aquesta hipòtesi donat que era totalment incompatible amb els seus resultats cristal·logràfics.

La famosa Photograph 51 de Rosalind Franklin

Watson i Crick van continuar cercant l’estructura, treballant fonamentalment amb models atòmics tridimensionals, mentre Franklin i el seu becari aconseguien obtenir en 1952 una imatge d’excepcional qualitat de l’anomenada “forma B” de l’ADN (aquesta imatge ha passat a la història coneguda com Fotografia 51).

Encara que aquesta imatge no signifiqui absolutament res per a la majoria de persones que puguem observar-la, per a un cristal·lògraf conté totes les dades que revelen quina estructura molecular té l’ADN.

L’error de Rosalind va estar no publicar la imatge, ja que va continuar investigant pel seu compte per resoldre el trencaclosques, encara que ella no era conscient de la carrera que s’estava lliurant a Cambridge.

La part més vergonyosa d’aquesta història té lloc quan Crick va tenir accés a la imatge de la forma B (fotografia 51), primerament perquè Wilkins li va mostrar la imatge sense el permís de Franklin, i més tard perquè van aconseguir apropiar-se d’un informe governamental privat amb la imatge. A això se li’n diu robar.

Watson i Crick van aprofitar la imatge de Franklin i les dades que aportava per acabar d’encaixar les peces del seu puzzle. Al febrer donaven amb la clau: l’ADN en la seva forma (tal com està en les cèl·lules) era una doble hèlix antiparal·lela amb les fosfodesoxiriboses cap a l’exterior i amb aparellament específic de bases.

En l’article que van publicar al Nature donant a conèixer el seu descobriment no figura ningú més que ells com a autors i no hi ha menció especial a Franklin a excepció del paràgraf d’agraïments on afirmen “haver siguts estimulats per un coneixement de la naturalesa general dels resultats experimentals i idees dels doctors M.H.F. Wilkins i R.E. Franklin i col·laboradors“. I això se li pot dir ocultació de la veritat.

El 1962 Watson, Crick  (… i Wilkins!) van rebre el Premi Nobel de Medicina pel descobriment de l’estructura de l’ADN.

Franklin no estava en la llista per diverses raons, entre elles la norma que impedeix compartir un guardó amb més de tres persones, i potser la raó més important és que Rosalind Franklin havia mort feia 4 anys, i el Nobel no s’atorga a títol pòstum. De les 98 referències que Watson, Crick i Wilkins citen en la seva classe magistral en motiu del Nobel, cap d’elles fa menció a Franklin.

Font: Wikipedia

Franklin va morir prematurament (només tenia 37 anys) de càncer d’ovari, el 1958 a Londres, amb tota probabilitat per efecte de les repetides exposicions a les radiacions en el curs de les seves investigacions.

Ningú pot negar el mèrit de Watson i Crick en ser els primers a descobrir l’estructura en forma d’hèlix de l’ADN, com ningú pot negar el comportament masclista que van tenir cap a Franklin. Aquest reconeixement cap a ells hauria d’anar acompanyat sempre del relat de la història completa que doni a Franklin el reconeixement que mereix.

Adaptació i traducció del text original en castellà:

http://copepodo.wordpress.com/2006/11/08/los-trapos-sucios-de-la-ciencia-la-estructura-del-adn/


Enllaços d’interès:

Rosalind Franklin: la seva biografia i la seva obra com a científica.

Rosalind Franklin: infografia amb informació sobre la vida d’aquesta científica, les seves investigacions i la seva relació amb l’ADN.

El secret de la Fotografia 51

El caso de Rosalind Franklin

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *