3. El planeta Terra

CONTINGUTS

 3.1. La formació del planeta Terra

3.1.1. Estructura del planeta Terra

3.2. Tectònica global

3.3. Riscos associats a la geodinàmica interna

3.1 La formació i estructura del planeta Terra

Quan la Terra es va formar era una bola de materials incandescents, fosos, que es van anar col·locant en capes segons el seu pes, ja que els materials més pesats es van anar enfonsant cap a l’interior de l’esfera, i els més lleugers es van anar cap a l’exterior i al voltant del planeta.

Per aquesta raó la Terra es va estratificar, es va estructurar en capes concèntriques com les capes d’una ceba de tal manera que es va formar una Terra sòlida o GEOSFERA, dividida en diverses capes, i una Terra gasosa col·locada al voltant de la Terra sòlida, que rep el nom d’ATMOSFERA. A mesura que la Terra va començar a refredar-se, el vapor d’aigua de la protoatmosfera terrestre es va anar refredant i es va condensar, caient a la superfície terrestre en forma líquida, i amb el temps es va acumular originant el que avui anomenem la Terra líquida, la HIDROSFERA.

La nostra Lluna és l’únic satèl·lit natural de la Terra, i l’orbita a una distància mitjana de 384.403 km i a una velocitat mitjana de 3.700 km/h. Triga 27 dies, 7 hores, 43 minuts i 11,5 segons en completar una volta a la terra seguint una òrbita el·líptica.Com triga a fer una volta sobre el seu eix el mateix temps que a fer una volta al voltant de la Terra, sempre ens mostra la mateixa cara.

Per canviar d’una fase a una altra similar, la Lluna necessita 29 dies, 12 hores, 44 minuts i 2,8 segons.

El diàmetre de la Lluna és d’uns 3.476 km, aproximadament una quarta part del de la Terra, així que és el 5è satèl·lit més gran dels que es troben en el Sistema Solar. La Terra és 81 vegades més massissa que la Lluna i per això l’acceleració de la gravetat a la superfície és aproximadament 1/6 de la de la Terra.

La història de la Terra es pot dividir en eons. Cada eó es pot dividir en eres; aquestes en períodes; els períodes, en èpoques, i per últim les èpoques es poden dividir en edats.

Els eons són la major divisió de temps de la història de la Terra. Hi han 4 eons:

L’eó Hadeà: es va formar la Terra, van haver-hi bombardeigs de meteorits intensos, es va formar la Lluna i  l’escorça continental granítica. Els materials utilitzats per delatar-la van ser els meteorits, les roques lunars i metamòrfiques.

L’eó Arqueà: es caracteritza per l’aparició de la vida i la seva activitat biològica va provocar canvis en el planeta i formació de calcàries. Els materials utilitzats per delatar-la van ser sobretot les roques metamòrfiques i granítiques.

L’eó Proterozoic: en aquest eó l’oxigen va començar a anar lliure per l’atmosfera, degut a això van aparèixer les primeres espècies d’animals pluricel·lulars i els oceans i l’atmosfera es trobaven cada vegada més oxidants. Es va poder delatar aquesta divisió degut a la formació de ferro en bandes i les roques eren metamòrfiques i ígnies.

L’eó Fanerozoic: és l’últim eó, es caracteritza per l’aparició d’una fauna similar a la d’aquest temps i a un augment brusc de la biodiversitat. Es van utilitzar roques ígnies i metamòrfiques i fòssils característics per delatar-la.

Els tres primers eons, es a dir, l’eó Hadeà, l’Arqueà i el Proterozoic es poden agrupar en un altre súper-eó: el Precambrià, aquest eó és la primera i més llarga etapa de la història de la Terra.

Més informació sobre els eons de la Terra

3.1.1 Estructura del planeta Terra

L’estudi de l’interior de la Terra no es pot fer amb mètodes directes d’observació, donat que no s’ha pogut arribar més enllà dels primers 13 km amb sondejos. Gran part del coneixement de l’estructura i la composició de la geosfera o cos rocós del nostre planeta està basat en estudis indirectes.

Així, doncs, els mètodes d’estudi de la geosfera es classifiquen en:

• Mètodes directes. Es basen en l’estudi de les mostres de materials obtingudes mitjançant perforacions.

• Mètodes indirectes. Es basen en l’anàlisi i la interpretació de característiques físiques del nostre planeta: el comportament de les ones sísmiques en el seu recorregut per l’interior de la Terra, la gravetat terrestre, la densitat del planeta, el magnetisme terrestre, l’emissió de calor interna i, fins i tot, els meteorits que cauen  sobre la Terra.

Els mètodes indirectes ens rebel·len que l’interior de la Terra es troba diferenciat en capes:

 – Escorça: capa més externa de la geosfera. Gruix mitjà de 20 km. Es rica en silici i alumini. Hi ha dos tipus la continental (més gruixuda) i la oceànica (més prima).

Mantell: va des de l’escorça fins als 2.900 km. Conté menys silici i més magnesi que l’escorça.

Nucli: capa més interna de la geosfera. S’estén des del mantell fins al centre de la terra (6.370 km). Conté bàsicament níquel i ferro. Hi ha dos tipus el nucli extern i el nucli intern.

Una excel·lent web per conèixer l’interior de la Terra (projecte de Kare Kullerud)

Examina la Terra des d’una nova perspectiva

DEBAT: Realment…. existeix l’astenosfera?

3.2. Tectònica global

Tot i el seu aspecte immutable, l’escorça de la Terra es mou. La concentració de volcans i terratrèmols al llarg de “cinturons d’activitat” sobre la superfície terrestre, les formes de relleu oceànic i la distribució de l’edat de les seves roques, juntament amb les proves que avalen la deriva continental són proves que les plaques tectòniques es desplacen.

La teoria de tectònica de plaques afirma que la litosfera es troba fragmentada en una dotzena o més de plaques tectòniques que presenten un moviment relatiu entre elles com a conseqüència de trobar-se per damunt d’un material més calent i plàstic, l’astenosfera.

El bressol d’aquesta teoria fou la teoria de la deriva continental, proposada per Alfred Wegener, encara que trigués més de 50 anys en ser acceptada per la comunitat de científics.

Tot i haver presentat proves que demostraven el moviment dels continents, la teoria de la Deriva Continental de Wegener no va ser capaç de descobrir quina era la causa del moviment d’aquests.

En la segona meitat del segle XX, les noves tecnologies van mostrar la morfologia del fons oceànic i el seu comportament dinàmic(expansió d’aquests a nivell de les dorsals). Finalment el geòleg Tuzo Wilson va emetre els postulats de la teoria de tectònica de plaques.

La Tectònica de plaques és un concepte geològic molt recent, introduït ara fa uns 35 anys però que ha revolucionat la forma d’entendre l’estructura i funcionament del nostre planeta.

A més a més, la teoria de la Tectònica de plaques ha unificat l’estudi de la Terra ja que combina les diferents branques de la Geologia, des de la paleontologia fins a la sismologia.

La Teoria Tectònica Global ha donat resposta a qüestions sobre les quals s’havia especulat sovint, com el fet de per què els terratrèmols i les erupcions volcàniques ocorrien en àrees específiques del món i com s’havien format les grans serralades com els Alps i l’Himalaia.

http://theorientalhotel.files.wordpress.com/2010/04/tectonic-plates.jpg

Tipus de límits entre plaques

Plaques tectòniques: animació per entendre el necessari sobre la tectònica de plaques.

¡Todo en movimiento! Tectónica de placas

Com es forma un oceà…

Animacions sobre tectònica de plaques

Selecció d’animacions de geologia i més animacions sobre tectònica de plaques

Tema clave: Tectónica de placas

Presentació en Powerpoint dels continguts d’aquest apartat:

3.3. Riscos associats a la geodinàmica interna


Tot el que necessites saber sobre terratrèmols i sobre els volcans

Localitzador de terratrèmols del món

Així es produeix un terratrèmol

Asia bajo el tsunami

Més enllaços d’interès

Eureka! Un blog de CMC amb una bona selecció d’enllaços i vídeos sobre la dinàmica terrestre

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *