El curs passat a les 9 del matí, a l’ hora del pati  i a les 3 de de la tarda posàvem música per saber que era hora de preparar-nos per començar les classes. Aquest curs continuarem aquesta iniciativa i posarem diferents músiques. Es canviarà cada 15 dies i al nostre bloc explicarem alguna cosa sobre l’autor/a d’aquesta.

Recordeu que per les entrades del pati i de les 3 de la tarda quan soni la música és temps per: anar a beure aigua, anar al WC i posar-se a la fila del vostre curs per poder pujar bé i tranquils escoltant la cançó.

 

DESENA ENTRADA

 

LA BANDA DEL YUYU

 

En Lluís Güell (És el cantant i és el pare de la Mireia Güell de P3)

 

A finals de 2011 farà 12 anys que una colla de músics apassionats del rock van decidir formar un grup, La Banda del Yuyu. El que en un principi va ser un grup de versions va anar evolucionant fins al moment en que es van començar a composar temes. Amb els anys La Banda del Yuyu s’ha convertit en un dels grup més sòlids de l’escena musical gironina, havent publicat 3 cd’s i havent actuat en importants festivals i concerts. La tercera posició en el concurs d’àmbit europeu “XXI Concurso pop rock Villa de Bilbao” va ser un dels moments clau en la carrera musical del grup.

 

“RES PER SEMPRE”, l’ últim Cd editat de La Banda del Yuyu es va gravar el novembre del 2010 als estudis Ultramarinos Costa Brava sota la supervisió de Santi Garcia qui conjuntament amb la banda va exercir la producció. Cantat íntegrament en català, el cd va sortir editat per la discogràfica RGB Suports el març de 2011. Amb l’edició del cd també es va fer el llançament del videoclip de la cançó “Diumenge de juliol” primer single d’aquest “RES PER SEMPRE”.

 

Podeu veure el vídeo de la cançó “Diumenge de juliol”  aquí:

 

Per saber més coses podeu entrar a:

http://www.labandadelyuyu.com/

http://www.myspace.com/labandadelyuyu

 

I una última curiositat! Uns nens i nenes van fer un playback de la cançó: Diumenge de juliol en el Concurs de Cançó de Salitja!!

 

 

NOVENA ENTRADA

 

PAÍS DE COTÓ

País de Cotó és, des de fa quinze anys, un d’aquells grups d’animació infantil que es prenen molt seriosament la seva feina. No, no vol dir que els seus components siguin gent molt seriosa i avorrida. Al contrari: quan sents les seves cançons, notes de seguida que ells són els primers que s’ho passen pipa. Són adults, perquè no tenen cap més remei i els agrada bufar moltes espelmes, però han decidit continuar vivint d’alguna manera en aquesta pàtria comuna de tots i totes que diuen que és la infància, envoltats de molts amics: de pallassos amb el nas vermell, d’aranyes teixidores, de vells unicorns i cowboys despistats, de fantasmes porucs, ma-me-mi-mo-músics de carrer que porten la felicitat a la gent i mosquits que tenen el punt de mira al cul. Sí, sí, al cul (al País de Cotó les coses clares i la xocolata… abundant!).

En el seu quart disc, els amics de País de Cotó han fet el seu gran triple mortal sense xarxa (ni risc de lessions per al músic o l’oient): “La fàbrica de somnis… i somiatruites” inclou tretze cançons i un conte, gravats entre els estudis gironins 44.1 i Kurti Sound-a, en un important esforç tant de composició com de producció tècnica i musical. Valia la pena, per tant, compartir aquest treball tan ben fet amb uns altres amics, tots ells músics, que els han donat un cop de mà en diverses cançons del disc: Cris Juanico, Carles Cors (Le Croupier), Joan Enric Barceló (Els Amics de les Arts), Ivette Nadal, Agnès Fusté (Aquitamxé), De Calaix, Albert Fort (Orquestra Di-versiones) i, fins i tot, Tortell Poltrona a l’himne oficiós dels pallassos que podria ser “El nas vermell”.

I perquè quedi clar que a l’animació infantil hi ha bon rotllo i cap competència deslleial, han convidat a la gent de La Tresca i la Verdesca a cantar i riure a la cançó que obre el disc “Qui riu viu” (QUE ÉS LA CANÇÓ QUE SONA AL PATI). I també a quatre fenòmens del sector, Jordi Tonietti, Jordi Patxeco, Oriol Canals i Àngel Daban, perquè cantin amb ells el tema “Aranya teixidora”, fent, respectivament, de girafa, estruç, goril·la i pingüí. Quin gran zo-il·lògic!

El millor d’aquest País de Cotó és que no té l’accés restringit als grans, que les seves cançons són imaginatives, divertides, intel·ligents i realment per a tots els públics, perquè encara que estiguin protagonitzades per petits animalots i éssers aparentment imaginaris, parlen de tots nosaltres, de les nostres virtuts i defectes, de les nostres petites i grans pors, dels nostres somnis en qualsevol edat. I d’un tal Narcís Monturiol, un figuerenc del segle XIX que va pensar que estaria bé navegar per sota el mar i anar a visitar els dofins. Un somiatruites!

 

Xavi Castillón

Periodista musical

 

País de Cotó són:

Glòria Matas : Veu i animalades

Faló Garcia i Pellejà: Veu, guitarra, i també força animalot.

Quim Sitges: Bateria, llaunes i pots.

Xevi Puig “Quinyo”: Percussió, i animal de la bateria.

David Benítez: Baix i Contrabaix

Enric Fluvià: Baix

 

Altres treballs editats:

Si fa sol no plou (2003), Ni muuu! (2005), Ssss…Hi ha roba estesa! (2008)

Podeu escoltar la cançó Qui riu viu i mirar fotografies de com han fet aquest seu últim disc (La fàbrica de somnis) en el següent vídeo:

 

VUITENA ENTRADA

BEIRUT

Beirut és un grup musical d’Estats Units creat per Zach Condon i té tres discos: Gulag Orkestar, The Flying Club Cupi The Rip Tide.

La cançó que escolteu al pati es diu Nantes i aquí us penjo un video on toquen la cançó caminant pel carrer.

 

SETENA ENTRADA

RUFUS  WAINWRIGHT

Rufus Wainwright (Rhinebeck, Nova York, 22 de juliol de 1973) és un cantautor en anglès i francès d’EUA i Canadà.

Els seus pares són els cantants de folk Loudon Wainwright III i Kate McGarrigle. Va començar a tocar el piano amb 6 anys i va fer gires amb la seva família als 13. La seva música té unes marcades influències líriques que van des de l’òpera fins a la chanson passant pel musical.

La cançó que sentiu al pati: “Across the univers” és una cançó del músic George Harrison (un component dels Beatles) i en Rufus en fa aquesta versió:

SISENA ENTRADA

OH! CAKE & THE COOKIE

Oh! Cake & the Cookie són Núria Muntaner i Belize Nicolau

Belize Nicolau i  Núria Muntaner (coordinadora del cicle minimúsica) formen el duet Oh!Cake & The Cookie, un duet que ens mostra com la música no té fronteres de cap mena, la música és música, pels adults i els infants, i si es fa des del cor arriba a tots amb la mateixa força.
Melodies escruixidores interpretades des la infantesa i la maduresa, quasi sempre a dues veus, en català i en anglès, per ballar i per escoltar, per riure i per emocionar!!!

Aquí en podeu fer un tastet!!

http://www.myspace.com/ohcakethecookie
http://es-es.facebook.com/ohcakethecookie

I aquí podeu veure el seu videoclip de la cançó AUTUMN

CINQUENA ENTRADA

ORCHESTRA FIRELUCHE

L’Orchestra Fireluche és un peculiar i inquiet grup de música instrumental de la Cellera de Ter (Girona) que des del 2002 treballa amb instruments de joguina, reciclats, curiosos, inversemblants, clàssics i propis de cultures d’arreu del món. Ara ens presenten el seu quart treball d’estudi anomenat “D’un llonguet un pa de quilo”.

En aquest nou disc hi trobarem cançons simfòniques i melòdiques i també altres de més petites que recordaran el so de sempre del grup. El nou àlbum significa una maduració en el “so Fireluche”: un pas més en la seva exploració musical així com la primera incursió de la formació en el so analògic.

La cançó que escolteu a l’escola es diu: SUGUS i és la primera cançó del nou disc.

Aquí podeu veure un vídeoclip d’una cançó que es diu: African Rock

QUARTA ENTRADA

Aquesta vegada han estat els alumnes de 6èB els qui han triat la cançó!

Els Catarres

Els Catarres són un grup de música català d’estil pop-folk. Els seus components són Èric Vergés i Jan Riera, d’Aiguafreda i Roser Cruells, de Centelles. Amb la cançó Jenifer van saltar a la fama l’estiu de 2011.

El grup es va formar a finals de 2010 i va saltar a la fama el 2011 amb Jenifer, que parla de l’amor prohibit entre un patriota català i unaxoni de Castefa. El juny del 2011 el vídeo a YouTube de la cançó Jenifer arribava a les 200.000 visites i a mitjans de setembre s’acostava a les 800.000 gràcies al boca-orella digital. A començaments d’octubre va arribar al milió de reproduccions i va rebre multitud de versions.

El seu primer grup de cançons va estar disponible exclusivament a Internet. Van manifestar que si mai fitxaven per una discogràfica serà amb la condició de poder continuar oferint la seva música a la xarxa sense cobrar.

El 29 de novembre de 2011 sortirà a la venda el seu primer àlbum amb 12 cançons, quatre d’elles inèdites. Sota el segell Discmedi Blau, el disc es podrà comprar a les botigues, tot i que les cançons es podran trobar gratuïtament a Internet.

TERCERA ENTRADA

Miriam Makeba

Icona de la lluita contra l’apartheid al seu país, Makeba, marginada durant més tres dècades pel règim racista sud-africà, sempre va ser compromesa amb la lluita pels drets civils i contra el racisme, un lliurament que va dur a terme fins a l’últim moment de la seva vida.

La cantant, coneguda també com «la mamà de l’Àfrica», va saber portar com a ningú a l’escenari les tradicions i els vestits típics de la seva terra en espectacles on la seva veu càlida i seu gran presència eclipsaven als instruments ètnics que l’acompanyaven.

Va aconseguir la seva màxima popularitat amb l’inoblidable tema “Pata Pata”, que va ser difós en diferents estats del món assolint els primers llocs en els rànquing de música pop.

L’any 2001, va ser guardonada amb el premi de la pau Otto Hahn, atorgat per l’Associació Alemanya de l’ONU. El 2002 va ser guardonada amb el Polar Music Prize que atorga la Reial Acadèmia Sueca de Música.

SEGONA ENTRADA

Aquesta setmana comencem amb una nova cançó que es diu “Sea” del cantant Jorge Drexler.

Jorge Drexler va néixer a Montevideo el 21 de setembre de 1964. És un músic, compositor, cantautor i metge uruguaià que va guanyar el Premi Goya l’any 2008 a la millor música original per la cançó La vida secreta de las pequeñas cosas i un Oscar per la seva cançó Al otro lado del río de la pel·lícula The Motorcycle Diaries. És el primer uruguaià en obtenir un premi de l’acadèmia nord-americana.

Jorge Drexler va néixer a Montevideo, fill de pare alemany i mare uruguaiana, i va estudiar medicina i es va graduar de metge per la Universitat de la República. També va estudiar música i va gravar dos àlbums, que van ser posats a la venda només a l’Uruguai. El 1995 va ser convidat a Madrid pel cantant espanyol Joaquín Sabina, que el va presentar a altres cantants espanyols de renom. El 1996, Drexler va tornar a Espanya per a gravar el disc Vaivén al costat d’altres músics espanyols. El disc conté músiques antigues i èxits moderns. Dos anys després va tornar a Espanya per a gravar quatre àlbums més: Lluvia (1998), Frontera (1999), Sea (2001) i Eco (2004).

El 2001, el seu àlbum Sea va ser nominat per als Grammy Latin Awards. El 2004 va guanyar un Oscar per la seva cançó “Al otro lado del río”, encara que va ser interpretada per l’actor Antonio Banderas.

La seva música és una combinació de balls tradicionals uruguaians (candombe, murga, milonga), bossa nova, pop, jazz i música electrònica, que donen com resultat composicions molt personals amb elements originals. Les paraules compleixen un paper important en les seves cançons. Els temes més constants de Drexler són l’amor, les reflexions sobre la identitat, el gènere humà i la religió.

Ha donat concerts en diversos països de Llatinoamèrica i Europa, entre ells Espanya, França, Itàlia i Alemanya, a més dels Estats Units.

PRIMERA ENTRADA

Començarem per un compositor italià que es deia:  NINO ROTA

Nino Rota va néixer a Milà el 3 de desembre de 1911 i va morir a Roma el 1o d’abril de 1979 a l’edat de 68 anys. Va ser un compositor italià especialment conegut per la seva feina com a compositor de música per a pel·lícules, d’entre les quals cal destacar El padrí (The Godfather de l’any 1972), a més d’un bon grapat de col·laboracions amb el director de pel·lícules italià Federico Fellini.

Aquests dies escoltareu una de les seves cançons més famoses que apareix en una pel·lícula que porta per títol AMARCORD  (dirigida per Federico Fellini l’any 1973). Espero que us agradi!

Si fas clic aquí podràs veure un vídeo al youtube on Esteve Molero i la Cobla Marinada t’expliquen més coses  de Nino Rota perquè van fer un espectacle sobre la música d’aquest compositor: “La música de Nino Rota”.