Àudios

Música

Bon dia cantaires!

 Per fi he après com penjar els àudios de les cançons que fem el dia 11 de juny a Pallejà. En aquest article us escric el link a la pàgina web on podreu escoltar-los tots dos:

 Els llibres

http://www.imeem.com/people/hXwa0J4/music/sbs9Ys0h/julk_llibres/

El vaixell desconegut

 http://www.imeem.com/people/hXwa0J4/music/jxAAxtjB/el_vaixell_desconegut/

De totes maneres també teniu els links amb els articles de les lletres de les cançons, d’acord?

Gaudiu del cap de setmana, de la pluja i de la música!

Núria

Biografia

Joana

BiografiaJoana Raspall i Juanola neix el 1913 a
la Barceloneta. Tot i que la família és del Masnou, accepta tenir la filla a la capital, per recomanació de la llevadora. Al cap de tres anys la família va a viure a Sant Feliu de Llobregat on decideix construir una torre, la casa on Joana Raspall ha residit sempre. Allí la porten a l’escola municipal, “la pública, cosa que estava mal vista perquè no feia ric, però el meu pare va voler que tingués una educació lliure”. La mare, d’origen francès, l’envia als onze anys a Perpinyà, per aprendre francès i rebre una bona educació. A França només hi està un any, ja que el seu pare mor l’any següent i ella ja no torna a marxar més de Catalunya.

De nou a Sant Feliu, cursa els estudis de comptabilitat i als catorze anys comença la seva activitat literària i catalanista. Des de la revista Claror de Sant Feliu, ella i altres joves inicien una campanya per demanar una biblioteca infantil per al municipi. Fan arribar la seva petició a Jordi Rubió, director de
la Biblioteca de Catalunya, que en conèixer Joana Raspall l’anima perquè faci els estudis de bibliotecària. Es prepara a fons les proves i accedeix a l’Escola de Bibliotecàries, on té de professors grans figures de la cultura catalana, com Carles Riba. En acabar els estudis, va a la biblioteca de Vilafranca del Penedès, on treballa fins que s’acaba la guerra. Juntament amb la seva companya de feina salven part del fons de la biblioteca, sobretot els llibres catalans, per evitar que caiguin en mans dels soldats de Franco: totes dues viatgen amb els llibres fins a
la Biblioteca de Catalunya amb una comitiva de camions de soldats de la retirada. Quan torna a casa, es posa a treballar d’administrativa i el 1941 es casa amb el doctor Cauhé, amb qui té tres filles i un fill.

La represa de l’activitat literària, que havia deixat amb la guerra, té lloc un cop acaba el conflicte; “ells van decidir que el català, no, però jo vaig triar el català, sí“. Així, Joana Raspall comença a escriure i a publicar versos i textos en català en els espais clandestins o més o menys escapats de la censura: Jocs Florals, concursos, festes populars… També fa classes de català i comença a crear fitxes amb mots sinònims que, de mica en mica, va ampliant; la tasca, completada per Jaume Riera, veurà la llum com al seu primer diccionari. Al de sinònims seguiran els altres dos diccionaris, el de locucions i frases fetes i el d’homònims i parònims, amb Joan Martí.
Participa en el I Congrés de Cultura Catalana; des d’aquest congrés, juntament amb altres amants del teatre infantil en català, promou la creació de la col·lecció de teatre infantil en català a l’editorial Edebé.
La seva passió per la poesia, que cultiva des de fa molts anys, es dóna a conèixer a través del vessant de la poesia infantil; el primer llibre apareix el 1981, però és sobretot a finals dels anys noranta quan comença a publicar de manera regular un seguit de reculls poètics pensats per als més menuts: Bon dia, poesia el 1996, Versos amics el 1998, Concert de poesia el 2004… Ella mateixa explica que aquesta producció respon a la necessitat d’oferir al públic infantil català l’accés a la poesia, ja que si bé hi havia alguns poemes per a nens, l’oferta era malauradament molt poc extensa. També publica tres llibres de poesia i el 2007 la seva primera novel·la, Diamants i culs de got. El 2008 es prepara la publicació d’un recull de narracions, El cau de les heures.

Joana Raspall forma part de la junta creadora del Premi Martí Dot de poesia, del qual n’és membre del jurat. Col·labora en la revista Va i ve de Sant Feliu durant tota la vida de la publicació, amb una secció fixa sobre llengua. Participa en tertúlies literàries a la seva ciutat, visita escoles i participa en xerrades i actes literaris i, sobretot, no deixa mai d’escriure poesia.  

Estimats Alumnes

 Escola

Estimats alumnes de 5è del CEIP Sant Antoni de Sant Vicenç dels Horts.

Com veieu aquest bloc és un petit homenatge a tot el treball que hem fet al llarg del curs.

Espero i desijto que gaudiu dels poemes i de les cançons tant o més que jo!

És un plaer treballar amb i per vosaltres

Núria

Entrevista

Joana Raspall

“[…]—Amb quins estils literaris ha treballat?
Com ja he dit abans em dedicava en les meves estones lliures a escriure en català, sempre en secret, ja que en aquella època estava prohibit escriure qualsevol cosa en català; i em vaig dedicar a escriure diccionaris, el primer que vaig fer va ser de sinònims. També he fet molta poesia, teatre (fent obres de teatre a Sant Feliu com El Pou que va rebre el premi Cavall Fort). Vàrem crear una col·lecció de teatre infantil. Més tard em vaig dedicar al que creia que feia més falta: la poesia infantil, ja que em vaig trobar que a les escoles no sabien recitar ni llegir versos en català ni en castellà. En adonar-me’n, em vaig dedicar a escriure versos per als nens. A més a més ho combinava fent teatre infantil.
Els últims deu anys els he dedicat, a part d’escriure articles per als diaris, a la literatura infantil (he publicat onze llibres i gairebé 1.000 poemes) també he fet dos contes, dues novel·letes infantils, i tots tenen un sentit útil.

S’esperava que li donessin
la Creu de Sant Jordi? Per quin motiu creu que li han donat?

Realment no m’esperava que me la donessin. Crec que me l’han donat per haver treballat per la cultura catalana sense ser partidista, no he recolzat ni he criticat cap partit polític ni cap acció política, he treballat directament per la cultura catalana.

Quina relació va tenir amb Martí i Dot i què era l’Assemblea Literària Martí i Dot?
En Martí i Dot era un conegut d’aquí Sant Feliu que també escrivia comèdies i versos. Era un home molt tímid, mai no va recitar res seu per ell mateix. Quan va morir vam decidir publicar-li, a través de l’Ajuntament de Sant Feliu, les seves poesies, per la seva senzillesa, i eren populars i dignes, molt dignes; ell era capaç de transmetre sensacions que tothom pot sentir. A l’Assemblea Literària Martí i Dot hem mantingut que cada any en el concurs de poesia Martí i Dot l’Ajuntament com a premi, publiqui un llibre. Per ara s’han publicat trenta llibres que són els anys que porta el concurs vigent.

Quina creu que és actualment la situació de la llengua catalana? Quin futur li pronostica?
La situació de la llengua catalana és molt dolenta, s’està esfumant a causa de la gran absorció de la llengua castellana, que és la dominant, i la pressió per saber altres llengües dominants com és l’anglès, per tant, jo no li dono molta vida a la nostra llengua.”

(Sant Feliu Respon. “Joana Raspall, escriptora catalana”, a Sant Feliu Respon, Sant Feliu de Llobregat, núm. 22, novembre-desembre 2006.) * * * “[…]—Vostè no s’ha dedicat professionalment sempre a l’escriptura, però fa molts anys que escriu, que està en contacte amb la poesia…
Jo potser sí que vaig errar una mica la carrera, m’hauria d’haver dedicat a les lletres… Però precisament quan vaig acabar la carrera es va acabar el permís de la literatura catalana, perquè va ser després de la guerra. Però sabia que escrivint només en català tenia el camp estret, perquè no em publicarien res, i no em volia passar a l’altre bàndol, és clar. Però com que tenia molta il·lusió per escriure vaig començar fent diccionaris. Vaig estar deu anys confeccionant diccionaris: anava desant-ho les fitxes en capses de sabates, i vinga desar, desar… I en vaig publicar tres, de diccionaris. Després vaig escriure novel·les, que fins ara no n’havia publicat cap (ara acaba de sortir Diamants i culs de got). I va anar passant el temps fins que es va poder escriure més en català. I llavors sí que vam aprofitar totes les festes majors per fer versets catalans en els programes de festa major. I també qualsevol ocasió que hi havia, com ara els Jocs Florals, i llavors vinga fer poesies pels jocs florals… aprofitàvem tots els racons.

Precisament aquí als Jocs Florals havien de fer córrer la imaginació i el llapis per esquivar la censura…
Ho havíem de dissimular molt. Sempre havíem de posar coses que en volien dir una altra. Amb això ens ho passàvem molt bé, perquè era com un picar-se l’ullet constant; ‘T’hi has fixat, en el que ha escrit aquest? T’hi has fixat com ho deia…’ Hi disfrutàvem molt, en descobrir les burles a la censura. I així han anat passant els anys… i mira, ja en tinc noranta tres i el juliol en faré noranta quatre!

[…]

I parlant de mestres, què ens pot dir dels seus mestres? Perquè vostè va ser alumna de Carles Riba…
Sí, vaig tenir molt bons mestres, a l’Escola [de Bibliotecàries]. De literatura internacional vaig tenir Carles Riba, d’història Joan Petit, el gendre de Fontserè, de les temàtiques tècniques el senyor Bohigas, de llatí i grec vam tenir un traductor de
la Bernat Metge… De filosofia vam tenir en Xirau Palau… I el director no cal dir-ho, excel·lent, el senyor Rubió, per l’ordre i el sistema… Era un senyor que t’imposava, només de parlar-hi ja et situava en un espai molt especial; era un gran home. En vaig quedar molt contenta… I d’història vaig tenir també Ferran Soldevila, un mestre molt entranyable.

I ara, que està escrivint alguna cosa més?
No, ara rellegeixo coses meves… Tinc contes rurals, també ‘agafats’ de la realitat però que no m’atreveixo a fer públics encara perquè la gent de les històries encara són vius i es podrien conèixer… (Riu). I no m’agrada comprometre ningú. Són relats de coses que m’han impactat molt. Mira, per exemple tinc un conte que es diu El vell rellotge. I la història em va venir perquè tenia un rellotge a la paret d’aquí i en un moment donat m’hi vaig fer posar un armari i vaig canviar el rellotge de costat, i sempre tinc el costum de mirar a la banda on hi havia el rellotge abans, instintivament. Vaig anar rumiant casos en què pot quedar gravada a la memòria amb molta intensitat, per un motiu especial, aquest rellotge. I com aquest d’altres, trets d’aquestes coses que m’han quedat marcades i amb les quals he anat rumiant. I així he viatjat a través d’impressions, caràcters… He viatjat a través de la gent que he viscut.”

(E. Morer i Serra. “Escriure el pensament amb la sensibilitat. Entrevista a Joana Raspall” a Escola Catalana, núm. 443, octubre 2007, pàg. 23 a 30.) * * * “[…]—Vostè, com diu, pensa en el món del nen, quan veu una bestioleta, però quan escriu el poema, ho fa de manera especial?
Ho faig com si ho fes per a un adult. I veig que els grans no s’avorreixen, llegint-los. Els nens són més sensibles del que ens pensem. No ho saben explicar prou, però ho senten, com nosaltres, i de mica en mica els madura dins. He trobat molts nens que s’engresquen molt; m’envien versos que fan a l’escola, els dibuixen… I tenen així sensació de moviment. Perquè sembla que els poetes siguin gent morta; el paper és mort. No pensen que hi ha una persona darrere aquell paper que llegeixen. Els poetes semblen gent llunyana que diuen coses estranyes i coses difícils… el jovent s’hi troba, amb això. Molta gent veu un poema i ja l’aparta; han de fer aquell esforç de canviar la natura de les coses i no hi estan acostumats.

I com que a l’escola ja no llegeixen els poemes, ja no hi ha una educació en la poesia…
És clar, no se’ls ha donat l’entrada. ‘Això és per pensar allò altre, ¿veus?’, se’ls ha de dir. Però si no els ho ensenyen, no saben fer el traspàs. I de vegades també és culpa dels poetes. Per lluir la seva força mental, de fabular, escriuen coses difícils i amb un llenguatge difícil i una estructura que no vol ser clàssica i es fa descurada, desajustada, i no arriba a tenir ritme. I a mi una poesia que no té ritme, que no me la donin; sense consonància és una altra cosa, però el ritme hi ha de ser; si no n’hi ha, no hi ha compàs, no hi ha música, no hi ha poesia. Molts poetes pensen que la importància és que hi brilli el seu intel·lecte, la seva personalitat i quan ho llegim, això no ens entra, perquè no tenim el mateix grau de sensibilitat que ells. Si al lector no se li fa primer l’escaleta, la gent no podrà llegir els poemes d’aquests poetes difícils.

Vostè mateixa, en gairebé tots els seus llibres, fa una invitació a la poesia, convida el lector a llegir…
Jo faig l’escaleta perquè tinguin ganes d’arribar-hi i sàpiguen que hi poden arribar. I puguin llegir una cosa tan sentida i tan poètica en una quarteta com empassar-se un llibre d’elegies del millor poeta que tinguem. Dels professors que vaig tenir un dels que he estimat més ha estat en Carles Riba. Molta gent l’agafa i no saben de què va i jo no vull que això passi. Vull que un nen, quan llegeixi una poesia, hi trobi un sentit i que de seguida el capti. I això és difícil, perquè no pots acabar amb una banalitat, tot ha de tenir una engruneta de sensibilitat. El que vull és afinar-los la sensibilitat. Si són receptius, si allò ho senten, de mica en mica aniran entenent la poesia dels poetes críptics. Però no es pot saltar. El món poètic, almenys aquí a Catalunya, és una escala en què falta un tram i els nens haurien de fer aquesta escala; començar per la poesia senzilla i no deixar-los plantats perquè saltin a la intel·lectual, sinó anar-los guiant, de mica en mica, que arribin a entendre-ho. Això és el que jo m’he proposat. Ho he fet com una feina, com un servei. Perquè jo no guanyaré cap mèrit de poeta, escrivint això; la gent no ho valora… Ho he fet amb tota la discreció del món, sense voler-m’hi lluir personalment, amb tota la senzillesa. […]”

(E. Morer i Serra. “Escalant els grans versos. Entrevista a Joana Raspall” a Faristol, núm. 56, 2006, pàg. 14-15.)

Podries

Podries

 

PODRIES 

Si haguessis nascut
En una altra terra,
Podries ser blanc,
Podries ser negre…
Un altre país
Fora casa teva,
I diries “sí”
En un altra llengua.
T’hauries criat
D’una altra manera
Més bona, potser
Potser més dolenta.
Tindries més sort
O potser més pega…
Tindries amics
I jocs d’una altra mena;
Duries vestits
De sac o de seda,
Sabates de pell
O tosca espardenya,
O aniries nu
Perdut per la selva.
Podries llegir
Contes i poemes,
O no tenir llibres
Ni saber de lletra.
Podries menjar
Coses llamineres
O només crostons
Secs de pa negre.
Podries ….podries…
Per tot això pensa
Que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa
Si tu fossis nat
A la seva terra
La tristesa d’ell
Podria ser teva.

Bombolles

Bombolles

BOMBOLLES

Vine a fer bombolles,
que tinc un tassó
ple d’aigua i sabó.
Mira com voleien
i brillen al sol
tot fent tornassol!
Si la més bonica
proves d’agafar,
se’t fon a la mà…
I et quedes en dubte
de si l’has bufat
o ho has somniat!

Dos cuquets

Cuc 

Un cuc diu a l’altre:

—Amiguet, d’on véns? fas molt mala cara; no m’agrades gens!

—Ai, si tu sabessis! M’he vist obligat a marxar de casa…

—Doncs, què t’ha passat?

—El menjar coïa cosa de no dir: era dins la ceba!

Déu meu, quin patir!

—Pobre amic!

A casa viuràs de primera;

vine a menjar amb mi

dintre la cirera. 

Oferiment

Oferiment

Concert de poesia.
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004.

OFERIMENT
“Trobo milers de mots
amb so de poesia;
per fer un concert amb tots
el cor no

em bastaria.
Ens els podem partir;
són un bell instrument.
Feu el concert amb mi,
llegint-los tendrament.”

Com el plomisol

Infant

Com el plomissol. Poemes i faules.
Barcelona:
La Galera, 1998.

“…No sóc núvol ni follet,
floc de neu ni papalló,
fonteta ni rossinyol,
però tinc un do millor
per sentir-me a cada instant
tal com jo desitjaria:
tinc el do de veure el món
amb ulls plens de fantasia.”