miqueldelamar

BubbleShare: Share photos – Powered by BubbleShare

Com m’embafa la crema

que regalima per les parets

d’aquesta cambra almivarada

de desitjos de llum apagats,

de somriures de fum laminar. 

Sues, fumes, badalles i veus,

mil paradisos davant les

teues ninetes vidrioses, cristal·lines

com l’acer que obstrueix

les artèries de la meua por. 

Plores, t’inundes i naufragues

entre somnis perduts

i poesia manllevada

cels corriols delerosos de l’assut,

de la nostra mísera consciència.

Miqueldelamar 7_maig_2007

Allí fora brama el cerç,

brama, xiscla i fa trontollarels silencis

que viuen sota el paper de les parets. 

Allí fora, el cerç talla la teua nuesa dolça,

amagant-se entre els colls del teus cos,

erectant la teua feminitat adolescent i tersa. 

Allí fora, el cel s’enrogeix

mentre el cerç encara governa el carrer de l’Era,

brama i xiscla i fa trontollar

els principis del meu ser. 

Miqueldelamar 14_5_2007

has arribat, i has omplert de flors l’habitació

 Laura Bota i Moliner_2008

S’esmuny el cel entre els meus dits,

desgrunant-se com fulla seca,

guarint-se entre les arrugues de la cua de l’ull.

Allí! prop de tot, però faltat de focus,

fins espessir-se i fer-se infumable, indomable.

Miqueldelamar_2008

D’ulls arrafalats

infereixes el cerç minvant,

assentat al coster,

ataviat d’arguelagues en flor,

de llums a les ninetes.

Pauses terroses,

sentor de terra humida

i baladres ocrosos,

són el teu racó,

són la teua indosencràcia .

Llum crital.lina,

tenyeixes el trabucador

de silencis acaxelats

entre colls de sal

o calmes de llum.

Miqueldelamar 5_2_2007

Aquest matí, al sortir de casa nostra,

aquesta casa que construïm amb suor i glops d’orgull,

el cel era net i gèlid,

els núvols no gosaven xiular

mentre envolcallaven el nostre gran secret

amb la majestuositat de qui poseeix els sospirs més íntims

El dia ha transcorregut lent i aquest cel tant nostre

s’ha anat saturant de desitjos de rínxols darrera les orelles,

i del marró lluent dels teus ulls.

D’aleshores data el desgavell,

quan els déus en qui no creiem,

ens han amarat de notetes caigudes del cel,

i tot ha pres un to dolç de galeretes nedant

i fideuàs amb gust de petons.

Miqueldelamar 5_març_2008