Els italians són els més nombrosos i deixen en segon lloc els equatorians | L’Eixample és on més en viuen

Redacció

Dues dones d’origen marroquí fotografiades al centre de Barcelona
M. ÀNGELS TORRES / ARXIU

Divuit de cada cent persones empadronades a Barcelona van néixer fora de l’Estat. Això vol dir, segons les dades que va fer públiques ahir l’Ajuntament, que a la ciutat hi viuen 294.918 persones de nacionalitat estrangera, però la novetat és que el col·lectiu només va créixer un 5% l’any passat, l’increment més baix de tota la dècada, tret del 2006. Les dades confirmen la tendència dels últims anys a l’estabilització del col·lectiu d’immigrants.

Pel que fa a orígens, el 44% dels estrangers de Barcelona són llatinoamericans, el 26% de la Unió Europea, el 18% d’Àsia i el 7% africans. Els italians (22.684) se situen com la nacionalitat més nombrosa per primer cop, tot i que en molts casos són nascuts a l’Argentina; els segueixen els equatorians (22.210), els pakistanesos (17.735) i els bolivians (17.672). Els equatorians han deixat de ser els residents estrangers més nombrosos, una posició que ocupaven des de l’any 2001. Tots els districtes superen l’11% de residents estrangers i l’Eixample, amb 48.205, es consolida com el que en té més, seguit de Ciutat Vella, amb 42.318. Una dada curiosa és que Ciutat Vella ha passat de tenir el 21% de tots els estrangers l’any 2001 al 14,3% l’any passat.

DE LA REALITAT DE LA DICTADURA DE FRANCO A LA CATALUNYA DEL SEGLE XXI

Josep Maria Solé i Sabaté / Catedràtic d’història contemporània a la UAB

Són més d’un milió, són gent jove, activa, humil i senzilla, amb ànsia i necessitat de feina, amb el desig de fer-se un lloc digne al nostre país. Són persones com nosaltres, de vegades amb un color de pell diferent, que parlen un altre idioma, sovint professen una altra religió i el seu imaginari col·lectiu és força allunyat del que és més comú per a la majoria de nosaltres.

ÉS UNA IMMIGRACIÓ QUE NO TÉ prejudicis contra Catalunya: ni amb la llengua, ni amb la cultura, ni tampoc amb les nostres reivindicacions nacionals. Són persones de mentalitat molt variada, una munió de gent, d’homes i dones, amb família o sense, que no són fills de la intolerància d’un Estat espanyol unionista i monolític com és el que modela l’educació, encara avui en dia, que s’ensenya al llarg i ample de la gran majoria dels seus centres escolars. Són gent lliure de prejudicis anticatalans. Són “els altres catalans” del segle XXI.

DARRERA D’ELLS NO HI HA EL PES aclaparador d’una mentalitat espanyola que no entén de pluralisme lingüístic o cultural, de fer tractes d’igual a igual entre pobles i nacions. Entre els nouvinguts a casa nostra no hi ha lloc ni raó per beure’s a galet els mites espanyols de sempre posats al dia sota noves robes o vestits. Així ni l’enganyifa edulcorant dels centenars de milions de persones que parlen castellà -veritat indiscutible que no inclou una autocrítica i una condemna a un dels més grans genocidis de la història-, ni l’espanyolisme tronat que inclou folklore, triomfs esportius, cultura o valors antropològics que han estat usats com a fre per a una plena integració a Catalunya.

LA LLUITA PER MANTENIR L’ESPERIT íntegre de la catalanitat no ens ha estat gens fàcil. El franquisme repressor i violent es va imposar durant i després de la Dictadura a partir de l’any 1939. La catalanitat va sobreviure fins a poder estar per damunt dels neodemòcrates franquistes reconvertits i dels seus acòlits servidors; va surar per damunt de la dreta més extrema i violenta i de l’esquerra més centralista. Aquella pretesa esquerra que poc o res va fer per reparar la voluntat de genocidi contra la nostra llengua i cultura. Catalunya va aconseguir esdevenir un sol poble, una sola nació; amb dificultats i diferències, només faltaria!, però es va aconseguir. L’esforç va ser grandiós. El mèrit fou de tota la societat catalana. El resultat han estat els Estatuts del 1979 i el d’ara. Aquest darrer topa amb l’Espanya de sempre, la que reviu en un esperit de camisa blava o vermella, d’esquerres o de dretes, que ens nega el pa i la sal.

VAN SER CENTENARS DE MILERS LES persones vingudes d’arreu de l’Estat Espanyol. Amb els anys i a poc a poc, amb una mà oberta a banda i banda, amb creuaments de tota mena i condició -socials, econòmics, culturals i lingüístics-, van fer, i fan, país i pàtria i han ajudat a enfortir Catalunya.

AMB ELS IMMIGRANTS DEL SEGLE XXI hem de fer el mateix, i més si cal. Els nous immigrants en tenen més necessitat, i nosaltres, ara amb institucions pròpies, podem ser molt més forts. Ells poden ser el millor reforç imaginat. Tot fa suposar que aquest grup social divers i heterogeni de gent per molt diverses raons es quedarà a Catalunya. ¿Hem de témer aquesta immigració sobtada fruit de la globalització? ¿Hem de témer pel futur de la nostra llengua i cultura, de la nostra específica personalitat nacional? Particularment crec tot el contrari, si ho fem bé, si de veritat els fem conciutadans nostres en tot (drets i deures; llengua i cultura; treball i vot; escola, sociabilitat, esports, excursionisme i oci), ens faran molt més forts del que som. No tots s’hi sumaran, però sí la majoria, és llei de vida.

EN LA LLENGUA I EN LA CULTURA; SÍ, SÍ, en la llengua i en la cultura, i gairebé no cal dir-ho en treball, i en riquesa, i en justícia social. Tindrem uns nous aliats i companys de somnis de llibertat i poder polític a l’hora de reivindicar i lluitar pels nostres drets nacionals en un Estat espanyol tancat en el seu passat centralista i uniformitzador i en un present d’horitzó limitat. Tindrem molta més veu en una Europa que decep per la intransigència d’uns Estats que són sords als batecs de pobles i nacions. Una Europa que volem més sensible a la gent, una Europa en què cal ser-hi de forma més definida, concreta i precisa.

TOT PASSA PER FER-LOS IGUAL A nosaltres en tot el que més estimem com a propi. Això vol dir la integració dels estrangers d’arreu dels continents al nostre món més concret. El camí, la via d’actuació, passa pel treball, per la cultura, per la llengua i per la catalanitat més completa. L’objectiu ha de ser la igualació legal amb nosaltres. Sense demagògia, amb deures i drets.

DES DEL CATALANISME O DES DEL nacionalisme català, que és sinònim de llibertat i pluralisme, mestissatge i integració, hem d’exigir dels nostres representats polítics que se’ls faciliti la plena integració. Han de tenir veu i vot, en tot lloc i en totes les administracions, sota les lleis en què viuen i treballen. A les eleccions nacionals i a les municipals, a les estatals i a les europees. Hem de desemmascarar aquells que reclamen el vot però només a mitges per perversos càlculs electorals.

LA INSTITUCIÓ DE GOVERN DE Catalunya, la menystinguda Generalitat per part de PSOE i PP, ho té fàcil. Ha de seguir el que fa la gent de tot Catalunya dia a dia. Ha d’esmerçar tots els recursos possibles en la creació de riquesa i treball. Ha de donar tot el suport a la solidaritat, a la sociabilitat, a l’escola, a les parelles lingüístiques i als equips de tota mena d’esports. Han d’estar als Pastorets o formant part de qualsevol associació lúdica o cultural. Cal projectar en ells la Catalunya d’avui. Una realitat que tothom cada dia veu si no és que es posa les mans davant dels ulls. Ah! I cal fuetejar ideològicament i denunciar alt i clar alguns sindicats pel seu egoisme corporatiu o aquells que volen castigar els qui els ajudem dia sí dia també. Persones que, ai Mare de Déu!, han oblidat que a Catalunya gairebé tots som o hem estat immigrants. Ells són nosaltres.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Diumenge, 31 de maig del 2009

EL Cuerpo Nacional de Policía investigó en el año 2003 a 251 grupos criminales dedicados al tráfico de drogas, el blanqueo, la prostitución y la inmigración. Actúan en las grandes ciudades y se caracterizan por su organización y peligrosidad. Cuando Europol le pedía hace pocos años a la Policía italiana su informe sobre delincuencia organizada la respuesta obtenida se repetía. En el país actuaban tres organizaciones la Camorra, la N´Drangueta y Cosa Nostra; es decir, sólo consideraban como tal a las omnipotentes y temibles mafias capaces de corromper políticos, asesinar jueces, manejar empresas e irradiar su poder a medio mundo. Entre esas tres organizaciones y las cerca de 4.000 de impronta europea que hoy cita Europol en sus análisis policiales el salto es abismal y, en parte, ficticio. Tan ficticio como concluir que un cuarto de todas las redes criminales organizadas que actúan en Europa están asentadas en España. Sin embargo, según los datos, es así. En 2002 las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado conocieron la existencia de 594 bandas y los informes del Cuerpo Nacional de Policía de 2003 reflejan que la Policía Judicial investigó la actividad de 251 grupos criminales, de los que se desarticularon 210 de forma total (153) o parcial (57), según información de Interior.

Los inmigrantes que trafican droga en españa más frecuentes són:

1.- MAFIA TURCA

El servicio de inteligencia de Alemania ha advertido recientemente a las autoridades españolas de esta mafia, muy activa en suelo germano. Inversiones inmobiliarias en la Costa del Sol y La Manga del Mar Menor, el capo supremo Yasir Avni Musullulu vivió, durante los 80, impunemente en La Manga, en un chalet de tres pisos con un amplio mirador en un montículo cercano simulando una villa romana, a pesar de recibir la policía española la orden de la Interpol en cuatro idiomas (incluido español) nº 661/83 Ref 51181-768/763/1702 recomendando su detención.

El brazo albanés de la Mafia turca es el grupo más violento que opera en España, compuesto de células organizadas militarmente, todos ex militantes del UÇK, algunos entrenados por la OTAN. Atracan furgones de mensajería, bancos y polígonos industriales, no dudan en disparar a la policía, suelen desplazarse por toda la Península en coches de gran potencia, muy activos en Madrid y la Costa del Sol.

2.-NORTEAFRICANOS .

Controlan todo el hachís que entra en España, desde hace un par de años colaboran con la Triada de Singapur para introducir chinos por la frontera española. Se encuentran en guerra con los clanes gitanos por el mercado de heroína. En Ceuta son frecuentes los tiroteos entre bandas marroquíes. Cobradores de deudas, menudeo de droga, guardaespaldas, y últimamente quieren hacer pagar a los comerciantes del centro de Murcia un impuesto revolucionario.

3.-PERUANOS

Asaltos con arma de fuego y hurtos de equipajes en las autopistas de Cataluña y Valencia, últimamente también en aparcamientos de Madrid, bastante violentos han protagonizado tiroteos con la Guardia Civil.

4.- NIGERIANOS

En Vizcaya han desplazado a los gitanos y marroquíes. Venden toda clase de pastillas de diseño y heroína; operan en el norte, desde Euskadi hasta Barcelona y también en Madrid. Se estructuran en grupos de 15 a 20 personas, los miembros de cada grupo viven juntos en el mismo bloque de viviendas, con un retén fijo de vigilancia. Viajan una vez a la semana a Madrid donde el grupo central les entrega un paquete de 200 a 400 gramos de heroína y dinero en efectivo. Siempre alquilan los pisos y comen en los restaurantes que les ordena la organización. No prueban la droga con la que trafican.

5.-COLOMBIANOS

En España no hay una banda colombiana, están todas operando: Cárteles de Cali y Medellín, las FARC y los paramilitares inundan nuestro país de cocaína, trafican con armas, blanqueo de dinero, atracos a joyerías, asesinos a sueldo… Ningún delito se les escapa. Mantienen una red de porteros y camareros en las discotecas de Madrid, estos “empleados” supervisan la distribución de la mercancía entre los jóvenes. Inversiones inmobiliarias en la Costa del Sol (la zona Marbella – Puerto Banús – Estepona parece el lavadero de todas las mafias del mundo), Madrid, Canarias y Palma de Mallorca.

6.- TRIADAS CHINAS

El FBI las considera una verdadera amenaza para Europa, el grupo de mafiosos más cerrado del mundo, es prácticamente imposible colocarles agentes infiltrados en EE.UU., no digamos ya en España con nuestras ridículas leyes. La policía española calcula en 400 el número de sicarios de la Triada China en España, los servicios secretos británicos estiman en 1000 los matones chinos en nuestra tierra. Uno de cada cien chinos residentes en Europa pertenece a la Triada. En España opera la familia de los 14 Kilates, con sede en Ámsterdam. Tráfico ilegal de personas, falsificación de tarjetas de crédito, talleres clandestinos, falsificación, venta y distribución de todo tipos de productos, prostitución, clínicas ilegales, etc. Blanquean en nuestro país los beneficios de la heroína que introducen en EEUU de sus campos en Tailandia y Laos.

7.-GITANOS: LA MAFIA DEL RAJASTAN

Este es el grupo criminal extranjero más antiguo de España, no en vano los primeros gitanos son detectados en el siglo XV. Cerro de las Liebres, Madrid, Junio 2000: el clan de los Antoñales procede de Plasencia, está fuertemente instalado en Carabanchel y en los supermercados de la droga de La Barranquilla y Jauja. Vienen al Cerro a enfrentarse a los Silva, los dueños del lugar. Resultado, un muerto y dos heridos. Los Antoñales han ganado la primera batalla por el control del narcotráfico madrileño, los Silva prometen venganza, la policía está alerta pues esta familia es el principal clan de Madrid, dueños de La Barranquilla, no viven allí, las chabolas sólo son almacenes y punto de venta a donde se acude para el manipulado de la mercancía. Los capos viven en los alrededores de O´Donnell y en los chalets de lujo de la urbanización Calypso, en la carretera de Extremadura. Movimientos diarios de centenares de millones en ingresos o retiradas en efectivo en sus cuentas corrientes, compra de automóviles de lujo al contado, obras en chalets en las que se gastan 50 millones de pesetas, tierras y cortijos en Andalucía y Extremadura y también ayudas sociales del ayuntamiento como el sueldo del Ingreso Mínimo de Inserción (IMI), bonos para cambiar por comida en grandes almacenes, ayudas para adquisición de viviendas, los clanes gitanos obtienen beneficios de todos lados.

L’egarenc Brahim Yaabed, d’arrels senegaleses i mauritanes, és una de les persones que participa en el projecte Immiguies, que es podrà veure en les televisions locals a partir del dia 20 .

Joan Manel Oller

Terrassa                                                    

Segur que un català d’origen estranger que porta anys vivint a Terrassa coneix millor la ciutat que un català nascut a Barcelona que no hi hagi estat mai. Per què no aprofitar-ho i fer-ne una experiència d’integració?, es pregunta Marta Ballesta, llicenciada en Humanitats i Periodisme i guionista de Connexió Barcelona de BTV i de Cel Obert de Ràdio 4. I la resposta s’ha plasmat en el projecte Immiguies. Són 13 immigrants que fan de guies per la seva ciutat d’acollida. Són 13 reportatges que demostren com els catalans d’origen estranger poden ensenyar als de tota la vida coses sobre el seu propi país. Aquesta és l’essència del projecte, que té una visió innovadora del fenomen de la immigració. Immiguies es podrà veure cada dilluns a partir del 20 d’abril a les televisions de la Xarxa de Televisions Locals. A les onze de la nit, a Canal Terrassa TV.

Brahim Yaabed n’és un dels protagonistes. Viu a Terrassa i se sent terrassenc. Va néixer al Senegal i va créixer a Mauritània. És enginyer naval de formació i polític de professió. Va arribar a Catalunya fa 18 anys quan, com ell diu, la gent no estava acostumada a veure gent de color pel carrer. Terrassa és una ciutat que l’enamora per la seva intensa vida cultural. Té pendent, afirma, apuntar-se a fer castells amb els Minyons de Terrassa.

Els llocs pels que passeja en el reportatge són el Museu de la Ciència i de la tècnica, la Rambla, el Kili Cafè, la Plaça Vella, la Torre de Palau, la Casa Museu Alegre de Sagrera, la plaça de l’Ajuntament, el Mercat de la Independència, casa seva i el Parc de Vallparadís.

Brahim Yaabed i d’altres com ell van arribar a Catalunya per motius familiars, econòmics, sentimentals, laborals o simplement perquè tenien ganes de fer un canvi a les seves vides. Ara coneixen i estimen el país i sen senten part.

Marta Ballesta explica que es defuig el discurs teòric, “que sovint no aconsegueix fer-nos apreciar la diversitat, per mostrar exemples reals de convivència i d’integració. No busquem recrear-nos en les situacions dramàtiques que a vegades acompanyen el viatge de la immigració, sinó que donem la veu als immigrants com a ciutadans catalans que són.Aquesta condició els permet i els ha de donar dret a parlarnos del país que tots compartim”.

Cada capítol és independent però tots tenen un mateix fil conductor: un immigrant guia per la seva ciutat d’acollida. L’immiguiant mostra a l’espectador tots aquells llocs que no es pot perdre. La seva perspectiva és l’afegit a un guia turístic qualsevol. El protagonista parla des de l’experiència de qui s’ha fet seva una ciutat que no és la que l’ha vist créixer sinó a la qual ha arribat de gran i demostra com no ha estat un impediment per fusionar-s’hi.

L’opinió del lector

Jordi 16.04.2009, 17:23

A mi em consta que en Brahim s’estima com pocs Catalunya. I, per tant, és català de socarrel, hagi nascut on hagi nascut. Endavant amb la integració!!

Carles Oriach i Font 16.04.2009, 12:12

Pels que el coneixem una mica, en Brahim ha demostrat en diverses ocasions un nivell d’integració que molts nascuts aquí no han mostrat mai. És un nou català que ha assumit la nostra llengua i cultura com a pròpies, i coneix Terrassa tant bé com qualsevol de nosaltres. Jo de tu, Jaume, intentaria conèixer abans d’opinar.

Yussuf 16.04.2009, 08:56

Hola sóc immiguia, per servir-vos.

Jaume primer 15.04.2009, 23:39

Tota ca n ‘Anglada és milor que el Jaume

ninus 15.04.2009, 19:50

Segurament que com a minim pot ensenyar una mica d’educació que es lo que l’hi falta al Jaume.

Jaume 15.04.2009, 18:01

I què recoi ensenyarà el senegalès de Terrassa ? El barri de Ca n’Anglada ???

minyó! 15.04.2009, 17:02

Seri MOLT BENVINGUT A LA COLLA!!! Brahim a què esperes?!?!? :p Esperem veure’t al pati!!

INICIATIVA · La ciutat de Foggia inaugurarà dilluns una línia d’autobusos només per a immigrants JUSTIFICACIÓ · L’ajuntament vol evitar xocs amb els residents

Redacció

Diversos immigrants pujant a un autobús a Itàlia
AVUI

Com a la Sud-àfrica de l’apartheid o a l’Amèrica segregacionista dels anys 50. La premsa italiana va reaccionar ahir amb indignació a la decisió de l’Ajuntament de Foggia, al sud del país, d’inaugurar dilluns una línia d’autobusos només per a immigrants.

Es tracta de desdoblar la línia 24, que uneix Foggia amb la barriada popular de Mezzanone, en dos recorreguts diferents: un per als italians i l’altre per als estrangers. L’autobús destinat a aquests últims tindrà el seu origen al centre d’acollida per a sol·licitants d’asil situat a Mezzanone, mentre que la línia tradicional començarà a la zona central d’aquest barri.

Segons els mitjans locals, la decisió de posar en circulació dos autobusos diferents -que ha obtingut la llum verda del ministeri de l’Interior, dirigit per Roberto Maroni, de la Lliga Nord- es deu als problemes que han sorgit últimament entre els immigrants i els residents de Mezzanone. Així, el diari La Repubblica explicava ahir que s’han viscut episodis d'”intolerància per part dels residents de Mezzanone, cansats de robatoris i molèsties per part dels immigrants”. També relata que nombrosos conductors d’autobusos han demanat escolta policial després d’haver patit agressions.

Tot i que l’actual govern de centredreta de Silvio Berlusconi s’ha distingit per la seva política de mà dura contra la immigració clandestina, que ha arribat a considerar delicte, la proposta de l’autobús per a estrangers arriba del Partit Demòcrata (centreesquerra), que controla l’Ajuntament de Foggia. L’alcalde, Orazio Ciliberti, va rebutjar ahir les acusacions de racisme i va afegir: “Ningú impedeix als immigrants del centre d’acollida [uns 800] que caminin dos quilòmetres per agafar l’autobús que surt del centre de Mezzanone”.

Per contra, el governador de la regió (la Pulla), Nichi Vendola, militant fins al gener de Refundació Comunista, ha exigit l'”abolició immediata” d’aquesta iniciativa. El cap de la associació d’immigrants Asci a Foggia, Habib Ben Sghaier, va acusar les autoritats locals de racisme i d’actuar amb la vista posada en les pròximes eleccions municipals: “No és així com s’aconsegueix la integració”, va denunciar a La Repubblica. Del mateix parer és l’Associació de les Comunitats Estrangeres a Itàlia: “L’apartheid no és la solució”.

DIMARTS, 31 DE MARÇ DEL 2009

600 immigrants desapareixen en dos naufragis davant les costes de Líbia

Un mínim de 21 emigrants han mort i centenars han desaparegut després que els 2 vaixells en què viatjaven cap a Itàlia s’enfonsessin davant de les costes líbies.

PER AMPLIAR INFORMACIÓ:

http://www.avui.cat/article/mon_politica/57366/immigrants/desapareixen/dos/naufragis/davant/costes/libia.html

L’opinió del lector

Zerstören 31.03.2009, 10:18

La marea negra ocupa una franja de más de 600 negros cuadrados.

calaix 31.03.2009, 09:56

Es molt trist i tenen que esta molt malament al seu pais per arriscar la vida, el mon esta perdut i els politics no fan res per arreclar-lo, i els Reis de tot a reu vivin com Reis. . . . . .

Quina imatge! 31.03.2009, 09:51

L’atles, si a part de ser en català té més bona resolució encara millor. Perquè mira que es cutre la imatge que heu posat!!!

xxz 31.03.2009, 09:28

Veig que avui s han despertat molt aviat els de SOS racisme

Oriol 31.03.2009, 09:20

si et mores tu ZZX seran 601, avui per tu demà per mi. . .

Cesc 31.03.2009, 09:19

No teniu un atles en català???

Erme 31.03.2009, 09:17

No es poden esborrar els comentaris de bèsties immundes com aquest zzx?

zzx 31.03.2009, 09:05

DIMECRES, 1 D’ABRIL DEL 2009

Més de 200 immigrants desapareguts i 20 morts en un naufragi a les costes de Líbia

| Només 21 ocupants de l’embarcació van ser trobats amb vida | El pesquer, amb capacitat per a 50 passatgers, pretenia arribar a Itàlia

Redacció

Un policia libi distribueix pa als immigrants que van poder ser rescatats amb vida del naufragi
AFP

Almenys 214 immigrants estaven ahir al vespre desapareguts al mar, amb molt poques esperances d’aparèixer amb vida, i 20 més havien estat trobats morts després del naufragi d’una vella embarcació pesquera de fusta amb què els ocupants pretenien arribar a Itàlia des de les costes líbies.

A l’embarcació, de dos nivells i amb capacitat per a 50 passatgers, s’hi amuntegaven 257 immigrants asiàtics i de l’Àfrica del nord i subsahariana, entre els quals hi havia indis, pakistanesos, bengalís, somalis, eritreus, egipcis, tunisians i algerians, segons va informar el cap de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) a Trípoli, Laurence Hart.

Els guardacostes libis van finalitzar les seves tasques havent pogut rescatar amb vida només 21 immigrants. El vaixell va naufragar a unes 50 milles marines a l’oest de Trípoli, per la qual cosa es descartava la possibilitat que els desapareguts haguessin pogut arribar nedant a la costa.

Més control al maig

L’entrada en vigor, a mitjans de maig, de l’acord firmat al febrer entre Líbia i Itàlia per organitzar patrulles marítimes conjuntes de control de la immigració il·legal podria haver empès centenars de persones a intentar creuar el Mediterrani abans d’aquesta data.

Els guardacostes libis havien perdut el rastre de dos vaixells més, que van ser vistos a la zona, tot i que es desconeixia si es tractava d’embarcacions de pesca o de transport d’immigrants il·legals.

Un altre vaixell de fusta, amb 356 clandestins a bord, va estar a punt de naufragar dilluns davant de les costes del Bouri, a prop de Trípoli, va confirmar Hart. Tots els ocupants van poder ser rescatats pels guardacostes libis.

En els dos últims anys, més de 5.500 immigrants han mort en intentar arribar a Europa de manera clandestina per mar, segons l’ONG ACCEM.

L’entrevista

Serge Latouche Professor emèrit d’economia a la Universitat París-Sud i objector del creixement

David Caminada

¿Considera inevitable que molta immigració hagi de tornar als seus països d’origen?

Ja hi ha un moviment de tornada de treballadors immigrants. La immigració és un tema complex. Pels mèdia, molts joves africans creien que Occident era el paradís. Fa poques setmanes, la ràdio francesa va preguntar al president senegalès, Abdoulaye Wade, l’opinió sobre la crisi. Ell va riure molt i després va respondre que sentia una “gran compassió” pels europeus, però que a Àfrica la pobresa era una realitat des de feia molt temps. “A més -va dir irònicament- no tenim el problema d’ajudar els banquers perquè de banquers africans no n’hi ha”.

 PER AMPLIAR INFORMACIÓ:

http://paper.avui.cat/article//dialeg//159444/obama/g/diria/%C2%ABsigueu/valents%C2%BB.html

LES MIGRACIONS

1.Ens referim a partir dels anys 30. On la majoria de la gent va emigrar per qüestions polítiques a causa del règim franquista. La població espanyola generalment va emigrar cap a França i sud-america. Dels meus familiar només va emigrar el germà petit del meu avi a Sao Paulo, Brasil, on actualment encara hi viu. 

2. El poema va ser escrit per Jacint Verdaguer. El poema comença: Dolça Catalunya, 
Pàtria del meu cor, 
Quan de tu s’allunya, 
D’enyorança es mor

i continua així:

Busco paraules que rimen, càntics d’esperança: 
un poema musical, quelcom especial en l’ànima. 
Una veu que encadeni el cos i l’esperit per sempre 
i dignifiqui l’art de la paraula. 
Sóc el poeta de la tarda, que té l’amor com a lema 
i composa una poesia tendra amb ideals que mai no frena. 
Canto a la natura pura, al color del cel i a la llengua innata, 
a la bellesa col·lectiva de la terra! 
Conreo paraules llemosines, inspirades en la claror de l’alba. 
Recança immediata d’una història d’injustícia 
frustrada per una arma: sigui ploma, pistola o carta magna. 
Mussito tendresa i canto la plenitud de la idea sana, 
encara no em canso de la defensa impàvida de la terra. 
I en faig bandera, del meu poema! 
Cobreixo tendrament els refugis dels meus somnis, 
car somniar no està prohibit encara. 
M’han usurpat el temps immens! 
I ara sento el destí de la nit, la claror irrecuperable 
d’un moment, empelts d’il·lusió magnificada. 
Cel sense estels, nit sense lluna, una presó de la impotència.

El va escriure al any 1875 perquè era capellà i ell estava malalt i li van recomanar els banyar-se al mar i viatja de Barcelona a Cuba. Viatja durant dos anys i en aquest temps és quan escriu aquests versos.

Anna Pons (4B)