A la coeducació es va arribar, perquè era necessari arribar-hi. Els que hem viscut el procés, ho tenim clar, per això, ens sorprenen les raons exhibides pels que defensen la separació: Més rendiment i menys violència.. (…..).
1)Més rendiment.. Els resultats dels nois en les proves Pisa de lectura, són inferiors als resultats de les noies. Jo crec que això, no ens permet afirmar que la separació augmentaria el rendiment global.
2)Menys violència.. De quina violència es parla ?..De la violència de l’home, més explícita, o de la violència de la dona més psicològica?
Jo per la meva experiència, afirmo que he treballat més bé quan hi ha hagut homes i dones.. Reconec que la forma d’imposar-se del mascle pot resultar molesta, i afirmo que la violència psicològica i la capacitat de manipulació de la dona pot arribar a ser insuportable..
Jo per la meva experiència, defenso que a totes les escoles hi hagi nens i nenes, i que a totes les feines, homes i dones.
El cervell ens permet comprendre les coses i veure-les venir. Ens permet anticipar-nos. Ens permet sortir de casa i tenir èxit. Els animals primitius no tenien cervell.
He fet aquesta reflexió sobre l’evolució, perquè hi ha una cosa que no quadra. Una realitat que vivim cada dia els professors. Parlo dels alumnes que no s’anticipen, és a dir, que deixen sempre les coses per demà, parlo dels alumnes que no s’esforcen.. Parlo dels alumnes que, sembla que no tenen aquest cervell anticipador.
Fa algunes setmanes un psicòleg em deia, que aquests alumnes tenen por. Si, si, deia: “tenen por a semblar tontos”. De fet, actuant com actuen, si obtenen males notes, tothom dirà, que no s’han esforçat, i quasi ningú dubtarà de les seves capacitats. De fet, aquest és el tema: “No volen semblar tontos”.. Tenen por que la gent vegi, que no poden!..
I què podem fer? Modificar el nostre llenguatge, en funció d’aquesta realitat exposada… Hi ha alumnes amb un cervell evolucionat i madur, que planifiquen i s’esforcen. Hi ha alumnes amb un cervell immadur que tenen por i no s’esforcen. A l’alumne del primer grup si li podem dir “Tu pots”. A l’alumne del segon grup no li podem dir això. Suposo que ja veus per què?
Foto de Loloyololo..
He conegut molts casos de assetjament i en alguns no he sabut com actuar. No he sabut com actuar perquè la persona atacada veia insults on jo veia expressions jocoses, veia agressions on jo veia maniobres d’aproximació, veia rebuig on jo veia simples gesticulacions.. Si la víctima tendeix a sentir-se atacada, no és fàcil actuar i encertar. S’ha d’elaborar un pla perquè ella modifiqui les seves percepcions i perquè els altres modifiquin les seves actuacions.. .. Centrar-se en els agressors no soluciona el problema. Més bé l’enquista. (…).
He escrit el que he escrit, després de llegir una noticia relacionada amb el tema (ElPeriodico,16-04-11): El Col·legi concertat Joan Pelegrí, ha estat condemnat per no evitar un assetjament. (..).
La notícia esmentada ens obliga a inclinar-nos per la intervenció protectora i no confiar massa en l’autoregulació.
L‘autoregulació és a les relacions socials, el que la llei de l’oferta i la demanda és a les relacions comercials. (…).Els grups s’autoregulen. “Allà on una mala protecció pot generar aïllament, l’autoregulació pot generar un canvi d’actitud i una complicitat”…
Una foto de M.Celis....
Li vaig preguntar per un fet i em va comptar tot l’incident. Li vaig preguntar per un lloc i em va explicar tot el viatge. Li vaig preguntar per la seva germana i em va parlar de tota la família.
Jo solament volia saber el que havia fet el subjecte, abans de començar les empentes. Jo solament volia saber si ell havia visitat el museu de la guerra, quan va fer aquell viatge. Jo solament volia informació sobre la seva germana.(…).
La conversa em va marcar. En va marcar i em va fer pensar!. Em va fer pensar en els alumnes que tenen inquietuds concretes i en els professors que desenvolupen tot el tema. (…).
Em va fer pensar en el que diu Jaume Funes, en el número 31, de la revista ÂMBITS, on ens parla de l’educació. On ens parla dels professors que segueixen el llibre, i que ni tenen en compte les preguntes o inquietuds dels seus alumnes, ni les notícies que impregnen quasi totes les converses.(..).
Us imagineu un professor de ciències naturals, o de física, o de química seguint el llibre, mentre al Japó, i al món sencer pateixen i reflexionen sobre les conseqüències del terratrèmol. Té això, sentit?
Pràcticament no ha fet res: No ha dibuixat l’armari. Nosaltres, els professors, hem fet el dibuix. No ha tallat els taulons. Nosaltres, els professors, els hem tallat.. No els ha unit cargolant-los o encolant-los. Nosaltres ho hem hagut de fer. Havia de fer un armari i no ho ha fet. No s’estan assolint els objectius.. Amb aquest noi hem de fer alguna cosa!.
Aquesta queixa, fa uns 6 anys, la presentava un professor d’un “aula taller” i al mateix temps proposava l’expulsió de l’alumne esmentat. Recordo que algú va dir, desqualificant la proposta: “ L’objectiu no és l’armari. Fer l’armari no és més que un mitjà per aconseguir altres coses.. El que compta són els objectius”. Recordo que em va estranyar que aquesta persona no trobés motius pel càstig proposat.
Darrerament he recuperat aquest record, doncs, una situació similar a la viscuda fa 4 anys, ha afavorit l’evocació. L’evocació i la reflexió. Una reflexió al voltant de la importància de certs mitjans: “Hi ha mitjans, que si no els cuidem, mai aconseguirem el que toca. Em refereixo al treball de l’alumne i a l’autoritat del professor. Mitjans que jo defenso dient el següent: Els professors, podem perdonar moltes coses, però el que no hem de perdonar mai, és que l’alumne es negui reiteradament a començar, quan el professor ha dit que cal fer-ho…”
Acceptem la pèrdua d’autoritat que es deriva dels nostres objectius educatius: Volem potenciar la participació crítica i l’autonomia. I si volem aconseguir això, hem d’acceptar que l’alumne faci qüestionaments i hem d’acceptar també que protesti. En el nou marc, la nostre autoritat no és tant incontestable.. I hem d’acceptar doncs, que els pares, impregnats dels mateixos principis educatius que nosaltres, no ens donin sempre la raó.
Acceptem aquesta pèrdua d’autoritat. Entre cometes, d’acord? Ho acceptem, doncs, els temps han canviat. Ho acceptem, però, ens preocupen certes decisions de l’administració i certes declaracions. Decisions i declaracions, que poden perjudicar la nostra força i la nostra pràctica.
La nova consellera ens tranquilitza una mica quan diu que s’ha d’intentar que els docents no es cremin, doncs, un docent cremat no és eficaç.
Article publicat al diari e-Noticies
http://blogs.e-noticies.com/martin.html
Els joves que no entenen ni el llenguatge gestual, ni el metafòric, no entenen a les persones del seu entorn i per tant no poden adaptar-se . No les veuen venir, i per tant no poden defensar-se….Per exemple, quan t’estàs dirigint a un grup de 3 persones i aquestes més que mirar-te a tu, es miren entre elles, tu saps que els has de cedir el protagonisme. Tu saps que has d’interrompre el teu discurs… Les persones de les que parlo, no ho saben. (..).
S‘ha comprovat que als instituts, una bona part de les persones maltractades tenen aquesta dificultat. Tenir-lo en compte, i valorar i potenciar la intel·ligència adaptativa, ha de formar part de la prevenció.
També, per fer prevenció, hem dir, de diferents maneres i en diferents contextos, que al mateix temps que hi ha persones que no entenen determinats missatges, hi ha persones insensibles al patiment. I hem d’afegir, que des del punt de vista de la salut, la segona dificultat és més greu que la primera.
De Mammita...
Els últims resultats de les proves Pisa podrien tenir dos efectes positius: Podrien augmentar l’autoestima del professorat. I podrien centrar el debat sobre el que cal ensenyar.(…).
Considerant el primer possible efecte de la millora, és a dir, la pujada de l’autoconcepte dels docents, cal dir, que un professional animat és més eficaç desplegant els seus recursos.(..)
Considerant el que cal ensenyar, cal dir, que hem d’ensenyar, a llegir. A llegir textos senzills i complexos. A llegir informació de caràcter matemàtic. A llegir textos científics.. A llegir i a produir.. De fet hem d’ensenyar allò que mesuren les proves esmentades..(…).
Dit això, afegeixo, el que es diu sovint: “Simplement reduint el número d’assignatures a l’ESO, s’aconseguiria una notable millora”.. “Si els especialistes restants es dediquessin més a llegir i comprendre textos diversos i a produir, tot aniria més bé”. “Si tots els especialistes, pactessin determinades estratègies de comprensió lectora i determinades estratègies de composició escrita, encara millor. Fins i tot, jo diria, fantàstic!”.
Foto de Algarvenet...
Els demòcrates no són com els dictadors. No!.(…). Els demòcrates escolten més i parlen menys. Pregunten sovint i alliçonen poc. Esmenten els aspectes positius de les teves intervencions i produccions i no et parlen reiteradament dels seus èxits. Intenten fer-te canviar amb raonaments i no intenten humiliar-te amb desqualificacions. No et fan callar de forma abrupta, quan et passes una mica, esperen que se te passi la crisi, per raonar. O simplement confien en la teva capacitat d’autocrítica. No es limiten a dir que tu te l’has buscat, quan vius una situació dífícil. (…).
Resumint, són demòcrates els que t’escolten, els que t’alliçonen poc, els que et valoren, els que no t’ humilien. Els que et toleren quan et passes una mica. Els que t’ajuden quan estàs en crisi. Els que no et deixen sense protagonisme. Així són els demòcrates.. Pares, professors, superiors.(…).
Els altres t’utilitzen i et castiguen sempre, fins i tot, quan no penses com ells. No acostumen a iniciar les negociacions amb un regal, amb una frase amable, amb un somriure, doncs, aspiren a dominar-te. Dons la tendresa no els guia.
Neurona. De Naty_lo
L‘aigua tendeix a expandir-se. Tots tenim exemples de aquesta tendència de l’aigua a fer-ho. Les neurones també tendeixen a expandir-se. Tendeixen a connectar-se amb altres neurones.. I les persones igual que l’aigua i les neurones també tendeixen a connectar-se més i més.(….)
Per això les aigües estancades perden les seves propietats saludables. Per això les persones aïllades no milloren . Per això la Xarxa Social Facebook té tants membres.(…). L’expansió, quina tendència, quantes coses explica. Quants trastorns genera la quietud, l’estancament, l’aïllament, … Quants!. (…).
He de dir-vos que els fets que m’han portat a aquesta reflexió són aquests: En primer lloc, l’article escrit per la Psicòloga Victoria Fernández , en el qual compara la unió entre dues neurones, amb la interacció entre dues persones. La unió enforteix a les neurones, la unió enforteix a les persones, afirma. En segon lloc, la pel·lícula de David Fincher, en la qual ens parla de la creació i ràpid creixement de la Xarxa Social esmentada anteriorment.
