Arxiu de la categoria: Història de la Dona

La dona espanyola en l’actualitat

Avui en dia la qualitat del treballador és el que compta i no el sexe. La dona té el mateix dret que el marit a treballar i, si ambdós treballen, la casa ha de ser mantinguda equitativament, tret que existeixi una distribució de tasques entre home i dona. Així doncs en l’actualitat, en la majoria dels països desenvolupats, s’ha vençut aquesta ideologia sexista d’èpoques passades que en to despectiu ha passat a dir-se “masclisme”. La dona actual té grans possibilitats en l’àmbit laboral, possibilitat de votar i d’elegir lliurement el què fer amb la seva vida; hem arribat fins al punt que el tenir un fill sense pare està permès.

La dona en l’àmbit sexual i l’ideal de dona Espanyola

Àmbit sexual
Les feministes van reivindicar el dret de la dona a la seva pròpia sexualitat, al plaer sexual com a part del seu alliberament. Per alliberar-se, les dones tenien en primer lloc que poder controlar la seva pròpia reproducció, el seu propi cos, i van anar lluitant per aconseguir-ho a través de la legalització de l’ús de la píndola i, més tard, de l’avortament.
El tema de l’avortament va estar i està molt discutit. Existien ideologies que ho consideraven assassinat d’un ésser humà. El 1973 es va legalitzar en E.E.U.U; el 1975 a França; a Itàlia entorn de 1977 i En España l’any 1985.

La dona ideal: l’estereotip perfecte per a un marit
Tots els homes buscaven un ideal de dona que es podria resumir a les següents línies:
. Complaent: la dona no ha de negar en cap moment al marit el que li pertany.
. Cuinera: Que els dinars estiguin disposats a temps per al senyor que les ha demanat.
. Femenina: Busca tot el que ell no té.
. Maternal: L’organisme de la dona està disposat entorn d’una matriu, el de l’home, entorn d’un cervell.
. Gimnàstica.
. Ballarina.
. Divertida.
. Submisa: La dona ha de portar la iniciativa en la tàctica de cedir.
. Correcta: en les seves actituds i posicions respecte a l’home.
. Discreta.
. Llesta: La dona ha de ser llesta en l’àmbit de no expressar els seus coneixements si aquests són superiors als del marit. L’home s’ha de sentir, a tota hora, per sobre de la dona.

La cultura femenina i els seus invents a Espanya

La cultura femeninaLa narrativa espanyola el segle XX i, sobretot, en els anys quaranta, estarà marcada per escriptores importants; reconegudes tant en públic com per la crítica. La seva importància cau en el seu interès i valor de l’Espanya de postguerra.
-Podem nomenar a Carmen Laforet qui va guanyar un premi Nadal amb la seva novel·la “Res” en la qual a través dels profunds sentiments de la seva protagonista Andrea, ens dóna a conèixer part de la pobresa d’aquest període de postguerra. Res no representa dos mons oposats; el de la seva família ple de prohibicions i el de la universitat obert a nous camins que ens mostren les inquietuds intel·lectuals.

Invents
Durant la primera meitat del segle XX podem parlar d’aquells instruments que van facilitar la dura feina domèstic que la dona dia a dia realitzava.L’aspirador, que acompanya a l’escombra; la rentadora, que el 1904 és llançada al mercat per la casa Miele i el rentaplats elèctric el 1929; la planxa elèctrica, el 1917 acaba amb la imatge inclinada de la dona sobre l’artefacte de vapor.
La compresa higiènica, que va ser un invent secret i íntim per a la comoditat de la fèmina; sorgeixen peces com els sostenidors, faixes, mitges de niló…; el 1913 s’utilitza la primera nevera casolana; el 1945 es comercialitzen les primeres batedores; el 1948 apareix la primera olla expressa i el 1949 s’instal·len els primers fogons de gas a les llars.

La participació política de la dona a Espanya

El 1934 va ser creada la Secció Femenina del Falange espanyol. En finalitzar la contesa va influir més en les ciutadanes espanyoles, ja que la Secció Femenina es va jerarquitzar en deu graus que anaven des de les afiliades de base fins a la delegada nacional. Les afiliades de menor edat (17 anys), van ser dividides al seu torn en tres seccions: fletxes blaves, fletxes i margarides.
Durant la guerra, les joves eren formades a les escoles de comandaments. El 1931, els treballs del grup femení de Falange van ser organitzats entorn de tretze branques (divulgació, premsa, servei social etc…)
El que pretenia la Secció femenina era inculcar a la població femenina un model de dona; per a això necessitava crear una forta organització que l’imposés. Aquest model hauria de ser una dona que elegís lliurement un “Destí d’obediència” i servei per al necessari paper reproductor biològic de les espanyoles.
Després de la guerra, va desenvolupar una activitat sobretot formativa.
A partir dels anys 40 comença el període d’exili i els moviments de dones i de regressió jurídica, que es coincideix amb el clima de repressió, empresonaments, morts… D’aquesta forma les presons de Madrid i Còrdova van acabar repletes de dones condemnades i el simple fet d’haver estat al bàndol republicà.
La lluita contra el franquisme no va ser només de suport. El 1947, treballadores de Catalunya i Vigo van aconseguir un augment del seu salari a través de les vagues. A Sevilla van suspendre la feina per assistir a una manifestació contra el terror franquista. Les espanyoles van intervenir notablement en la vaga general amb boicot dels mitjans de transport; va succeir a Barcelona l’any 1951, on obreres i mestresses de casa van demanar “Pa, pau i llibertat”
Organitzacions com l’Assemblea Democràtica de Dones de Sant Medir o el Moviment Democràtic de dones estava constituït per fèmines pertanyents al PSVC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i ciutadanes independents. Altres organitzacions semblants es van crear en comunitats com Madrid, Saragossa, València, Euskadi, recolzades pel PCE. A partir de que l’any 1965 fos celebrada a Barcelona la I Assemblea General, generada pel Moviment Democràtic de Dones, va començar la “presa de consciència” de dones militars contra la dictadura.

La dona espanyola en l’educació i el treball

Educació

L’arquetip de dona ideal quedava definit per un decret de 1938 i ratificat l’any 1945.
L’educació era sexista. Els nens havien de mantenir una educació diferent a les nenes, que se’ls implantava, sens dubte, en llocs diferents.
Les dones rebien coneixements, a part d’intel·lectuals, casolans (secció femenina i ordres religioses femenines), que acabarien convertint-les en persones que assumien clarament la subordinació al marit.

TreballDurant la Guerra Civil espanyola (1936-39) hi va haver un notable augment en la demografia espanyola, però alhora va ser bastant significatiu el descens de població masculina activa.
El nombre de dones en la indústria va créixer, encara que el cens de 1940 no ho reflectís.
El 1969 l’enquesta de població activa recull que de cada 100 dones que treballessin en l’agricultura, 73 ho feien en règim d’ajuda familiar, i això suposava en gran part, que les dones no cobressin salari.
La llei reconeix el dret al vot i la permissió que les dones tinguessin oportunitat de resultar les elegides per a càrrecs públics.
En reconèixer treballs de valor igual suposava, almenys en la llei, que tant homes com dones havien de rebre el mateix salari pel mateix treball.
La llei pretenia dotar a la societat espanyola d’un nou instrument jurídic que no s’oposés a una àmplia integració al món laboral. Era el necessari, ja que Espanya se situava davant d’un moment de canvi social i econòmic.

La importància eclesiàstica en la dictadura franquista

Per a la seva missió d’augmentar matrimonis i descendents, el Govern va prendre com a fidel aliat l’església catòlica.
Un dels pecats que promulga la religió catòlica és la pràctica de sexe sense objectiu de procreació; així doncs, aquesta ideologia, entre d’altres, també va ser predicada per aquestes institucions durant el papat regent de Piadós XII, que explicaven que el sexe de l’home i la dona únicament havia estat creat a fi de tenir una descendència.
En l’home, segons aquestes doctrines, les qualitats representatives eren tals com la valentia, la comprensió i la intel·ligència, davant les de la dona que estaven lligades a les intuïcions, reflexions i d’altres tantes lligades a caràcters passionals, com la sensibilitat etc. Avui en dia, els estudis de psicologia no les han denegat.
Així doncs, la dona tenia com a obligació acollir dins seu aquest “guerrer” mostrant la seva passivitat sotmetent-se a ell.
D’altra banda, les pràctiques religioses constituïen la integració social.
L’església, a més, dictava la moda en les dones. Es prohibien els vestits cenyits, els escots, les transparències… Les mitges s’havien de portar a partir dels dotze anys i les joves no havien de mostrar les seves cuixes. No era permès que els nois i noies coincidissin en llocs com a piscines o platges.
Aquests aspectes venien reforçats per l’educació sexista que s’implantava amb un propòsit moralitzador incloent les pràctiques militars en els homes i la secció femenina per a les dones (cursos de costura, cuina…). Els còmics juvenils també insistien a representar l’home com l’heroi treballador i valerós i la dona com una pobra i feble fémina en perill que seria salvada pel gran heroi.

Característiques fonamentals que suposa la dictadura Franquista en l’àmbit de la dona

Situació general
A començaments del segle XX la família mantenia valors tradicionals. La vida transcorria en l’àmbit rural, on el camp era el principal medi de producció i el que proporcionava l’economia a les famílies. Dominaven per damunt de tot els valors patriarcals i el nombre de membres que componien l’estructura familiar era elevat.

Els anys 40
Van transcórrer sota la caracterització de restaurar els vells valors implantats per la II República. Els matrimonis sorgien amb la finalitat de procrear i moltes parelles van haver de legalitzar la seva situació de lliure unió, ja que l’únic matrimoni permès era el canònic. Es va anul·lar el divorci, la qual cosa va provocar que parelles divorciades es trobessin casades novament; algunes d’elles havent trobat ja una altra persona amb qui compartir la vida. El nombre de baptismes va augmentar.
Durant la República s’havia perdut aquella tradicional família de començaments de segle. La natalitat havia descendit a causa de la Primera Guerra Mundial, mentre la mortalitat infantil va augmentar. La depressió econòmica va fer abandonar les ciutats un elevat nombre de treballadors.
Franco va posar en marxa un pla per intentar augmentar la demografia del país; una demografia superior aconseguiria situar a Espanya en un pla superior que altres països. La família era el fonament de la població.

Van adoptar mesures com…
. Augment de la nupcialitat.
. Augment de matrimonis joves.
. Lluita contra l’esterilitat voluntària.
. Lluita contra l’avortament, concebent-ho com un crim.
. Furs que reconeixien la protecció de famílies nombroses.
. Llei de subsidi familiar de 1938: evitava a les mares treballar fora de la llar a la recerca de diners que suplissin les manques del portat pel pare.
. Llei d’ajuda familiar 1946. Penalitzava el treball de la mare fora de casa excloent-li el seu dret de plus familiar.
Això va fer que les dones independents durant la República i la guerra consideressin el matrimoni com a única via d’escapada de la misèria.
A partir dels anys cinquanta

El nombre de membres de la família es va reduir i es va anar provocant un èxode rural.

En els anys seixanta

Els homes i dones començaran a igualar els seus papers.

Reaccions que va suposar a Espanya

La Legislació de la II República espanyola (1931-1936) va suposar grans avenços en el reconeixement dels drets de la dona i de la seva incorporació a la política. Trist encara que cert, aquests primers èxits no van ser aconseguits majoritàriament pels constants esforços de les primeres sufragistes espanyoles, encara que el moviment feminista va assolir, per primera vegada al nostre país, una certa ressonància i participació social. Es va arribar a aconseguir, sobretot per les ideologies que portaven els partits polítics (ja democràtics); el que els va obligar a una sèrie de reformes de les lleis discriminatòries, a la igualtat en els drets d’ambdós sexes, a la concessió del vot femení i a la possibilitat d’accedir a càrrecs públics, com ja ho va fer Victòria Kent amb la Direcció General de Presons, i va introduir eficaces reformes.
El sufragi femení no va ser defensat per tot el món. Persones com la mateixa Victòria Kent del partit radical-socialista o Margarita Nelken, socialista, i ambdues diputades de les Corts Constituents, argumentaven en contra del vot femení, que les dones fins i tot no estaven preparades per al sufragi.
Finalment, en les eleccions de novembre de 1933, van fer presència algunes dones en les llistes electorals: Concha Peña pel Partit Radical-Socialista, Clara Campoamor pel Partit Radical, Margarita Nelken pel P.S.O.E, Mª Rosa Urraca pels tradicionalistes i Pilar Coreaga per Renovació Espanyola.
Els resultats de la primera volta van ser totalment favorables per a la dreta que va aconseguir el 40% dels vots, al contrari que l’esquerra que va aconseguir el 20%. Els resultats demostraven la dispersió de l’esquerra, el que va fer disminuir la seva presència en les corts constituents.

Quan i per què va sorgir el feminisme a Espanya?

Les primeres ideologies sobre la igualtat de la dona apareixen a la primera meitat del segle XIX, davant de la necessitat d’encarnar una nova personalitat. Per això, les dones, van sortir de la llar per exigir el que havien de tenir des de feia segles i mai no es va plantejar.
A partir de 1920 el nombre de reivindicacions va anar creixent, originant a Madrid l’any 1918 la primera “Associació Nacional de Dones Espanyoles” (A.N.M.E), una associació que tenia ja a les seves mans el clar dret al sufragi. Una altra de les associacions importants va ser la duta a terme  per Carmen Burgos, “Croada de Dones Espanyoles”; qui va protagonitzar la primera manifestació de carrer a favor del sufragi a Madrid l’any 1921.

Orígens del moviment feminista a Espanya

Les dones espanyoles van aconseguir el sufragi el 1933, encara que el moviment feminista a Espanya no va ser tan important com en gran part dels països desenvolupats d’Europa. Les feministes espanyoles van tenir una actuació social bastant reduïda. S’inclinaven abans pels assumptes socials, com el dret a l’educació o al treball, que per reivindicacions de tipus polític. Miguel Primo de Rivera, durant la seva dictadura, va instaurar l’anomenada “Assemblea Nacional”, en la qual quinze dones van tenir el seu escó. La majoria d’elles pertanyien a grups d’aristòcrates i a intel·lectuals.
El sistema dominador de la societat liberal espanyola va tenir també influència sobre la dona mitjançant codis com el C.Penal (1870), C.de Comerç (1885) o C.Civil (1889), davant dels quals la dona sortia perjudicada sense tenir cap tipus de llibertats, drets o privilegis, sent els pocs que li pertanyien pràcticament nuls; codis clarament discriminativos. La tasca primordial en la vida de la dona seria la seva única i exclusiva dedicació a les tasques de la casa, sense tenir oportunitat de sortir de tot allò que no estigués relacionat amb l’àmbit domèstic.
Al llarg del segle XX es va anar obrint una renovació de costums. A Espanya, tanmateix, no van acabar d’arrelar. El paper de la dona al món va anar superant lleugerament aquest àmbit domèstic en el qual havia estat lligada. Dones fins i tot de classe baixa no van malgastar l’oportunitat i van aprofitar aquesta nova visió del món que se’ls oferia, ocupant més llocs de treball. El nombre de dones en els estudis superiors impartits a les universitats, professions liberals, etc… que fins llavors era inexistent, va deixar de ser-ho ja a finals del segle XIX. Respecte al matrimoni i a les relacions formals de parella, les dones s’havien de concretar encara amb els pares sota el seu vistiplau: interessava més el perfil i el salari que el fet que aquest portés l’amor. Era l’anomenat matrimoni de conveniència, en el qual a poc a poc la conveniència es transformaria en una recerca d’afecte.
En la moda, la dona es regia per la moral casta i repleta d’escrúpols que no permetia, entre altres coses, l’ensenyar el turmell o portar un jersei escotat. La multitud de peces que portaven les dones amagava eficaçment el cos, el qual era tallat estretament per faixes i cotilles. El 1915 es va produir un “destapi”, que va commocionar al món per complet. Les llargues faldilles portades fins llavors es van escurçar, permetent mostrar els turmells i fins i tot alguns centímetres de cama. La cotilla va passar a ser substituït pel sostenidor, gràcies a Coco Chanel qui, en dissenyar aquesta inèdita roba, va provocar en elles un toc de llibertat. Va tenir un èxit rotund. Els nous teixits que va mostrar van ser creats en oposició a les teles fines i poc espesses de l’època. Es van produir les primeres tallades de cabells radicals femenines, l’ús de tècniques de maquillatge amb vistoses tonalitats i l’ús de pantalons. Tanmateix, aquesta etapa no va tenir una llarga durada. El 1934 va tornar la repressiva moda de la cotilla que estilitzava la figura i la silueta de la dona; una moda que va acabar amb la il·lusió d’una vida alliberada de tortures i opressions.